Les respostes poden ser-hi moltes i crec que fins i tot complementàries, i totes se centren evidentment en el caràcter de la centúria que acollí llavors els nostres historiadors. Convinguem que, tot buscant etiquetes per al segle XVIII, el Set-cents es podria definir com el segle de la centralització borbònica, de la incontestable castellanització lingüística, de lerudició infatigable, del regalisme religiós i, en fi, de la racionalització o període de les llums. I cada un daquests clixés explica en part el fracàs final del conreu històric propi.
Certament els decrets de Nova Planta, la conseqüent centralització i fins i tot el despotisme de la nova dinastia sadiuen força malament amb els estudis dun passat foralista que havia estat abolit per «derecho de conquista».[24] Tret dinteressats encàrrecs oficials com ara el de Branchat, o àdhuc el de Cavanilles,[25] era més que dubtós que el nou règim col·laborés amb el despertar duna historiografia que pogués problematitzar-lo. Els monuments no contesten i la història arqueològica fou, en suma, el millor terreny adobat.
Però amb la centralització venia la castellanització, un procés que arrancava dabans, des de final del segle XV, si més no, però que la victòria política de la dinastia acceleraria i consagraria des dels papers oficials del nou estat fins als registres parroquials de les esglésies del país. Indubtablement la castellanització, que venia de lluny, féu que els nostres millors erudits estiguessin més atents a les produccions foranes que no a les pròpies, i fins i tot que aspiressin a integrar-shi no solament castellanitzant lexpressió lingüística sinó també la matèria dels estudis.
He dit els nostres millors erudits perquè només els de segona fila, aquells que difícilment podien connectar amb el món de la Il·lustració europea, els abnegats i laboriosos religiosos valencians, van ser els únics que dedicaren els seus afanys a la història del país, però, amb els pressupòsits anteriors i llur digna mediocritat, no podien donar més fruits que els que van donar: aportar materials historiogràfics a lespera duna segona generació, la qual fugi cap a la capital dEspanya i es desentengué de la pròpia història.
Als nostres dies, ladmirat historiador Antoni Mestre ha fet un semblant esforç aportant noves llums sobre la personalitat del seu paisà i polígraf gregori Maians, sense cap dubte lànima més prístina de la Il·lustració valenciana, espanyola i certament de talla europea. Mestre ha destacat les arrels austracistes de la família Maians que arribà a emigrar a Barcelona amb larxiduc després de la desfeta dAlmansa, llurs protestes contra el domini absolut dels castellans, llurs evocacions dels furs, des de lòptica del jurista, tendents fins i tot a rescatar el dret privat, lamor a la llengua materna, els amplis coneixements de la història i la literatura del país, que el fan fins i tot fil conductor de la Renaixença catalana. I tot això explica (amb la seva acerba crítica metodològica que no perdona ni dissimula cap error) lacusació dantiespanyol i heterodox que lobligà a marginar-se a oliva, tot abandonant els quefers de bibliotecari reial a Madrid.[26]
Tanmateix, hi ha també una altra biografia de Maians que no és underground. Cal no oblidar que Maians obté el càrrec de bibliotecari reial, cosa que no aconseguí el degà Martí, acusat més clarament daustracista. I que temps després dimití voluntàriament de lesmentat càrrec, per bé que és cert lambient se li tornés hostil a Madrid quan el seu geni hipercrític i amb raó atacà companys de professió, més a prop, potser per pidolaires o per aduladors, de les àrees dinfluència del poder.
Tampoc no podem obviar que és Maians el gran editor de totes les obres del criticisme del Barroc castellà Mondéjar, Nicolás Antonio[27], ni el fet que ell mateix no solament escriu en castellà (la qual cosa sesdevé també al Principat en aquells temps) sinó que la temàtica dels seus treballs versa sobre temes tan suggestius com ara els Orígenes de la lengua española, Vida de Cervantes,[28] i dinterès molt més estatal i àdhuc europeu per tractar-se del segle XVIII que del propi país, i que, comptat i debatut, les manifestacions més ferventment foralistes i lingüístiques a favor de la política i la cultura pròpies no provenen tant de la seva ploma com de la del seu germà, Joan Antoni Maians, en uns moments cronològics propers a la mort de Gregori, o fins i tot després, que és quan més es posa de manifest a la correspondència amb Vega Sentmenat[29] i lAcadèmia de Bones Lletres de Barcelona, on veu Mestre una influència valenciana en la pre-Renaixença. És a dir, que sense menystenir lenorme ascendent de gregori sobre Joan Antoni, no sha de descartar, sobretot a la mort del seu mentor, la personalitat daquest darrer, generacionalment més jove i en anys de més flexibilitat cultural i política.[30] Sense interpretar aquestes línies com un atac a la figura de Maians res més lluny del meu desig, cal preguntar-se si realment gregori féu tot allò que va poder quant a la conservació de la llengua i de la pròpia literatura,[31] o més aviat encoratjà terceres persones en tant que ell dedicava el seu talent a millors i més «nobilíssimos partos».[32] Perquè si Maians fuig de Madrid, fart dels caus político-culturals de lEstat, i es refugia a oliva, ¿per què no féu el salt definitiu, tot dedicant-se completament als assumptes del seu país, i pretengué, daltra banda, publicar les obres dels historiadors castellans més insignes a lAcadèmia que ell fundà?
Així, certament, no hauria estat la figura ressentida de la cultura castellana[33] retrat amb què massa vegades ha estat descrit, i sí el gran mentor duna cultura i dunes investigacions valencianes, daltra banda força més fàcil daconseguir atesa la proximitat geogràfica i el caliu ambiental.
El temps i la mentalitat de lèpoca no solament no permetien això sinó que possiblement no ho plantejaven amb diàfana claredat. Un gran polígraf com Maians hauria nadat de gust en el conreu de lerudició local? ¿Hauria brillat amb idèntic fulgor? Preguntes que òbviament no tenen resposta. Però sí que en té, i potser afirmativa, el fet dassenyalar que la seva dedicació directa a aquella tasca, més enllà dels pròlegs a plausibles empreses bibliogràfiques o destímuls als erudits locals, hauria probablement assentat les bases per tal dassegurar la continuïtat, al seu solar, de la segona i més brillant generació de valencians il·lustrats.[34]
Altrament, la història local quedava morta, més encara quan al marge dels intents polítics del regalisme la puresa de la religió cristiana al segle XVIII valencià, per primera vegada no contaminada amb la presència duna minoria morisca realment dissident, feia més llunyana la figura de Jaume I, sens dubte linvicte conqueridor dun país que ara és absolutament cristià.
Altrament, la història local quedava morta, més encara quan al marge dels intents polítics del regalisme la puresa de la religió cristiana al segle XVIII valencià, per primera vegada no contaminada amb la presència duna minoria morisca realment dissident, feia més llunyana la figura de Jaume I, sens dubte linvicte conqueridor dun país que ara és absolutament cristià.
La necessitat de la investigació històrica aplicada al segle XIII, per foralista, aràbigo-valenciana i cristiano-musulmana, no passava duna curiositat erudita, exempta de plantejaments generosos en època i temes, i sobretot mancada desplendorosa brillantor per a les ments del segle XVIII, incapacitades realment, per sota de tot esforç arXIVístic, per a poder comprendre una sensibilitat i unes maneres de vida medievals que, per contradictòries i apassionants, resten tan allunyades del fred cartesianisme del racionalisme il·lustrat.
UNA APROXIMACIÓ ERRÒNIA A JAUME I: EL LIBRE DELS FEYTS I JOSEP VILLARROYA
Per aquestes raons precisament, en lúnica ocasió en què un il·lustrat, ja a la darreria del segle XVIII, senfronta a la figura de Jaume I, el fracàs més absolut presideix la seva obra, sense per això deixar de tenir una certa influència en la producció historiogràfica subsegüent, la qual la secunda no tant en lacceptació total de les seves tesis com en linici duna trajectòria que problematitzaria, des de diversos angles, el Libre dels feyts. La Colección de cartas histórico-críticas en que se convence que el rey D. Jayme de Aragón no es el verdadero autor de la Crònica o Comentarios que corren a su nombre, de Josep de Villarroya,[35] si avui és ací evocada és més pel que suposà de pionera en els estudis sobre la crònica que no per la certesa de les conclusions. Per a Ferran Soldevila, que ha tingut locasió de comentar-les a bastament a la generosa presentació que ofereix de la persona i lobra del Conqueridor,[36] el racionalista Villarroya comet tota una sèrie dequivocacions quan intenta demostrar que el rei Jaume no pogué ser lautor de les seves memòries en base a tres argumentacions importants:
1a) Els moltíssims errors històrics i anacronismes que hi apareixen, refusats per Soldevila amb lautoritat de Zurita i de tots els estudis històrics que de llavors ençà han comparat crònica i documents.[37] Entossudir-se en lactitud contrària dimpugnació sistemàtica del Libre dels feyts és condemnar-se, certament ací, a lerror històric, des de Pere Marsili al segle XIII, autor de la versió llatina de la crònica, traduïda de loriginal català i modificada en alguns passatges per haver-los cregut equivocats, fins a Antonio Ubieto, lúltima i més recent anella duna cadena de correctors, si no de detractors injustos de les verídiques memòries del Conqueridor.[38]
2a) Les «muchísimas especies que debieron callarse» referents a la vida privada dels personatges principals de lacció. Villarroya creu que dhaver estat realment Jaume I lautor i no una tercera persona que pretén de simular-ho no hauria contat certes confessions íntimes i fins i tot amorals per a lestreta mentalitat del XVIII (com ara que Pere el Catòlic havia «jagut ab una dona» el vespre de Muret, o que cometé nombrosos adulteris...), ni shauria delectat amb detalls anecdòtics per a un governant, quan són precisament aquests detalls afirma Soldevila els que en testimonien lautenticitat com a autor del llibre i posen la nota de color en una narració que Villarroya voldria massa racionalista.
3a) Les omissions injustificades de memorables esdeveniments que tingueren lloc en la vida del rei i que el fet dobviar-los creu lil·lustrat valencià és prova de la no intervenció del monarca en la redacció de lobra. Shi vol referir Villarroya als miracles que la tradició i la història han situat en el regnat de Jaume I, com ara el dels corporals de Daroca. Soldevila, en aquest punt, a més datacar la mentalitat religiosa de Villarroya, accepta les explicacions dEscolano,[39] en base a una cosa que avui Burns[40] considera més certa: que el Libre dels feyts relata sobretot els fets darmes gloriosos de lautor i passa per alt molts esdeveniments que no es relacionen directament amb lobjectiu central de la narració. En la crònica del Conqueridor, no cal buscar tota la història del regnat, i menys encara les parcel·les que la sensibilitat de cada historiador, des de premisses cronològiques i en conseqüència ideològiques, volen veure-hi reflectides. El Libre dels feyts és sobretot un fresc, senzill però magistral, de les campanyes i de la vida militar del protagonista, amb els triomfs, decepcions i dificultats per què travessà la seva vida.
Encara que amb una dialèctica summament peculiar per les argumentacions racionals, més que no per la crítica literària i històrica, només en alguna cosa encerta Villarroya: que realment el pròleg i els passatges finals de la crònica, amb la descripció de la mort de Jaume I, provenen duna altra ploma que no és la del rei, i que bé pot ser Pere Marsili o bé el copista del manuscrit més antic que avui es conserva: mossèn Celestí Destorrents. Ben poc bagatge positiu, al capdavall, el de Josep Villarroya enfront de les seves clares i nombroses relliscades.
Amb ell, la Il·lustració es tancava amb un fracàs historiogràfic que, com a teló de fons, servia de símbol a tota una concepció històrica, massa suficient i autoconvençuda del seu saber, sense sospitar que la falta de sensibilitat li havia fet acceptar, com a balanç final de la seva gestió, una falsificació les trobes de Febrer i menystenir i rebutjar un original el Libre dels feyts, sobre el qual recau el dubte de qui és el veritable autor. Com a compensació, pobra però acumulativa, lerudició, freda i distant, dun segle decebedor.
[1] Atès que és Jaume I lautor del Libre dels feyts i en aquests moments ningú no en manté dubtes vegeu nota 35, Rodríguez, en la seva Biblioteca Valentina, recopilació dun gran nombre descriptors valencians, hi fa una semblança del Conqueridor, malgrat el fet que pel seu naixement el rei no siga situat entre els autors valencians. Els adjectius aplicats a Jaume I, des de capità cristià fins a Cèsar, exhaureixen ací tota la gamma de possibilitats i recorden molt Blai dArbuixec, si bé no contenen lexageració de loratòria retòrica daquell, carregada dal·lusions a figures bíbliques. En realitat, per la cronologia, Arbuixec i Rodríguez són dos homes del segle XVII, amb totes les diferències en favor del pre-il·lustrat trinitari, autor de la Biblioteca, però aquests punts de contacte són evidents quan la semblança del rei Jaume I feta per aquest darrer autor (després dal·ludir a la seva obra, als seus furs, a les seves fundacions eclesiàstiques...) acaba amb una divagació sobre lespasa Tizona del Conqueridor, objecte central del sermó que féu Arbuixec el 1666. Rodríguez, doncs, acaba confessant quelcom que caracteritza tot escriptor o orador valencià: la passió pel gran rei, «pues si en ellos [les llaors] hubieramos andado prolixos, quien nos calumniará? Siendo ciertíssimo, que después de Dios, le devemos lo mejor que gozamos, que es nuestra Patria» (F. Josep Rodríguez: Biblioteca Valentina, València, 1747, pp. 573-579.)