Títol original: On murder considered as one of the fine arts (1827, 1839, 1854)
© de la traducció: Albert Mestres
© daquesta edició: Publicacions Universitat de València
Gener 2008
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràfiques, 13 - 46010 València
Disseny de la col·lecció: Enric Solbes
Realización de ePub: produccioneditorial.com
Introducció
Thomas De Quincey: la raó de lart
Devem a Charles Baudelaire alguns dels descobriments literaris més influents en la literatura del segle XX, inseparables de les formes de pensament que havien de predominar en aquest segle. Edgar Allan Poe, que Baudelaire va traduir al francès, nés el cas més conegut. De Quincey, un epígon de la primera fornada wordorsthiana i coleridgiana del romanticisme anglès amb «gust per les rareses», però que va publicar la seva obra durant el regnat de la segona generació dels Byron, Shelley, Keats, no passa de ser des del punt de vista de la literatura anglesa un extravagant escriptor de segona fila, mestre de la retòrica, lobra del qual oscil·la entre la ficció, lassaig i el periodisme. En canvi, és un escriptor molt significatiu dins la literatura i el pensament europeus sobretot de la segona meitat del segle XX, que ja va ser traduït per Alfred de Musset el 1828 i per Baudelaire el 1860. Per què? De Quincey, al costat de tics propis de la seva època que el temps no ha perdonat, tenia trets dextrema modernitat, només visibles des de la perspectiva postmoderna. Duna banda, les temàtiques de la seva obra se situen sempre als marges del que podríem considerar la centralitat social i moral de la seva època: la història duna monja espanyola que es va convertir en guerrillera a lAmèrica Central, les sèries dassassinats de principis del segle XIX de Williams i MKean i la seva consideració estètica, les experiències de lopiòman, la pau perpètua kantiana (en Sobre la guerra, on esmenta el Consolat de Mar i anticipa lONU). En segon lloc, lús magistral que fa de la retòrica en el sentit més pur de la paraula posa en evidència un dels punts clau del pensament occidental de la fi del segle XX: el llenguatge és incapaç de formular la veritat; construeix ell mateix la realitat, tantes realitats com expressions lingüístiques de la realitat. Això, que ha portat en un cul-de-sac el programa il·lustrat, que ha quedat reduït a la mera retòrica duns interessos de poder concrets, De Quincey va ser dels primers a comprendre-ho i expressar-ho, com nés exemple paradigmàtic Lassassinat entès com una de les belles arts que presentem. Finalment, De Quincey, que va introduir en langlès el concepte d«estètic» en el sentit de pensat amb lobjectiu de provocar gaudi estètic, proclama la independència de lart de tota constricció moral i realista, el que més endavant es formularia com «lart per lart» i que significa que aquesta no està subjecta a altres lleis que les seves pròpies. Lassassinat és també una exposició radical daquest concepte, tenyida dironia i grotesca a la primera part i portada a les últimes conseqüències a la segona.
Thomas De Quincey (1785-1859) era de classe mitjana empobrida a causa de la mort prematura del pare. Personatge de gran intel·ligència, això li va valer per ser enviat a la Manchester Grammar School, on tres anys destudi li permetrien accedir a Oxford. Tanmateix, sota limpacte de les Lyrical Ballads de Wordsworth, va fugir-ne i va passar uns mesos errant per Gal·les del Nord i Londres. El 1803 va anar finalment a Oxford, malgrat lescassetat de recursos familiars, on va estudiar llatí i grec, però sobretot la nova filosofia alemanya i literatura anglesa. El 1808, acabats els estudis, va visitar Wordsworth, amb qui mantenia correspondència des de feia anys, i va viure uns quants mesos a casa seva, on es va quedar a viure quan la família Wordsworth en va marxar. Sembla que va ser el 1813, arran de la mort de Kate Wordsworth, de tres anys, que De Quincey, que ja havia perdut una germana molt estimada a la infantesa, va patir un atac de tristesa i, malalt, va començar a prendre dosis considerables de làudanum, que va ser durant anys la seva addicció.
Durant els primers trenta-cinc anys de la seva vida no va escriure res i es va limitar a viure els ambients literaris i buscar vivències fortes. De laddicció opiàcia van sortir les Confessions dun menjador dopi el 1821, un dels textos més coneguts de De Quincey, on narra lexperiència addictiva, que Baudelaire no solament va traduir sinó que va prendre com a model per als seus Paradisos artificials. Durant els següents trenta-set anys va reduir aquella experiència vital a lescriptura, consumit pels deutes, gràcies a lacumulació de vivències durant la primera part. Un gruix important daquesta obra el constitueixen els assajos crítics sobre literatura anglesa que, cosa altament original a lèpoca, se centren en autors i obres concrets (Shakespeare, Pope, Wordsworth) però que sovint desemboquen, a la manera de Coleridge, en àmplies generalitzacions filosòfiques. Malgrat el temps passat, alguns daquests escrits, el més conegut dels quals és Sobre el truc a la porta a Macbeth (1823), mantenen linterès. En canvi, els articles dassaig periodístic que el van mantenir econòmicament, malgrat lamplitud de mires i de temes (literatura i filosofia grega, història de Roma, literatura i filosofia ale-
manya, literatura contemporània, política i economia, fins i tot matemàtiques), han quedat com a peces dèpoca totalment superades.
En el que sí que va ser un mestre De Quincey, i la seva fina ironia hi va trobar un camp dexpansió inexhaurible, és en el que en podríem dir lassaig ficció. Aquí la ficció posa la seva llibertat il·limitada al servei del qüestionament i la formulació del pensament, en una exploració constant dels límits. En aquest sac hi podríem posar, al costat de les Confessions i Lassassinat, Suspiria de profundis (1840), La monja militar espanyola (1847) o Sobre la guerra.
Lobra que publiquem consta de dues suposades conferències a la Societat dEntesos en Assassinat i un postscriptum, però en realitat podríem dir que es divideix en dues parts. La primera, formada per les dues conferències i una nota introductòria que explica el context, consisteix, enun to irònic que de vegades arriba al grotesc, en una fonamentació i defensa de lanàlisi estètica de lassassinat i una història de lassassinat des del punt de vista estètic. La segona, en una crònica minuciosa i desapassionada de tres assassinats famosos del Londres de principis del segle XIX.
El llibre esdevé un joc de contrastos plasmats en una mena de simetria retòrica. Per començar, la nota introductòria és el clàssic giny narratiu, abundant en la literatura satírica, en què lautor renuncia a defensar els fets i les idees que exposa amb el pretext dadvertir els pobres innocents i ignorants de la seva existència, a fi de «fregar lhorror i tot el que en una obra real seria del tot repulsiu». És el clàssic recurs que podem trobar en Juvenal, en Sade, en Lord Byron.
A continuació, les dues conferències «teòriques» sobre lassassinat com a matèria estètica es desenvolupen en el que podríem anomenar una retòrica ostensiva. El fet que estiguin escrites en forma discursiva, com si es tractés dun parlament pronunciat davant duna assemblea acadèmica, permet a lautor desplegar tots els artificis retòrics de loratòria clàssica, però aquests contrasten fortament amb el registre satíric i farsaire, que culmina en una apoteosi grotesca.
En canvi, la segona part podríem caracteritzar-la de retòrica subtil. En teoria, lautor es limita a narrar uns fets perquè tem que el temps els hagi fet oblidar. Es tracta doncs dun discurs objectiu, de la descripció detallada i seqüencial duns assassinats. Però aquí De Quincey es revela un mestre absolut de la narrativa, ja que aquesta forma aparentment objectiva amaga un domini dels recursos invisibles de la retòrica. El tempo, «els secrets capitals» de la prosa, les «reverberacions» de les frases, la digressió, lentreteniment en el detall, la suspensió dels moments culminants de la narració, el domini de la voluntat del lector converteixen De Quincey en un antecedent directe i mestre de la literatura de suspens. Però això no és tot. De Quincey aconsegueix provocar lhorror en el lector, lhorror que «haurien» de provocar els assassinats en si, lhorror que no provoca la sàtira inicial suposadament pensada per despertar-lo, amb el seu art de narrador. Vet aquí el giravolt retòric. De Quincey, en el grau summe de la ironia, crea lautèntic art de lassassinat com a narrativa del suspens. La paròdia i la farsa serveixen per explicar el que la societat no accepta, mentre que la narrativa assagística serveix per donar carta de veritat a la invenció.
I és aquí on desemboca la reflexió que samaga darrere daquest fantàstic foc dartificis lingüístic i que és el forat negre per on es desintegra la racionalitat pròpia de lherència il·lustrada europea: tot és retòrica. Segons això, les coses no existeixen, sinó que existeix una forma de narrar-les, de fer-les reals a través del llenguatge. Lart no és art en si, és el comentari, lhermenèutica sens fi de cada època i de cada lloc, de cada societat, en definitiva, el que formula i delimita lexistència de les formes artístiques.
El «Primer article» va ser publicat per primera vegada el febrer del 1827 i el «Segon article», el novembre del 1839, tots dos al Blackwoods Magazine i el «Postscriptum» a la Collective Edition, vol. IV, 1854. Després de comparar diversos originals, ja que De Quincey en va publicar més duna versió en vida, mhe servit de ledició On murder considered as one of the fine arts & on war: two essays (Doppler Press, Londres, 1980), extreta de The Collected Writings of Thomas De Quincey (Edimburg, 1890). Daltra banda, per a les citacions he utilitzat la traducció de Josep M. Boix i Serra dEl Paradís perdut de John Milton (Alpha, Barcelona, 1953) i les de Salvador Oliva de Hamlet i Enric VI (segona part) de William Shakespeare (Vicens-Vives, Barcelona, 2005 i 1990).
Albert Mestres