Daltra banda, tampoc no compartisc lopinió «que, malgrat la seva [dAguiló] en principi molt bona posició per connectar amb el grup valencià, adoptàs una posició tan passiva és una mostra de la seva desconfiança envers el resultat de lempresa. De la seva desconfiança envers la participació valenciana en el moviment literari català», ja que «Llorente, davant el caràcter i lembranzida que estava agafant el moviment literari a Barcelona, sen desmarcarà clarament i aprofundirà en la polèmica pel nom de la llengua, llemosí versus català, polèmica que amaga moltíssimes més consideracions que les estrictament lingüístiques» (Tomàs, 1995: 35). Perquè ni Llorente es desmarcà del moviment literari a Barcelona, ans el contrari, ni la «polèmica llemosí versus català» fou tal; ja que el poeta valencià, gran defensor de la unitat de la llengua, sempre utilitzà letiqueta llemosí sive català, com durant molt de temps havien fet també els poetes i narradors de Catalunya, mai per oposició.
En resum, la professora Tomàs (1995: 36) ens mostra la imatge dun Aguiló bastant desil·lusionat de la seua empresa valenciana; dun Aguiló fins i tot ressentit amb els literats valencians, que es considerava poc menys que traït en els objectius de la seua aventura inicial. I tot això malgrat reconéixer que la de Llorente i Aguiló fou
una amistat que sanà consolidant amb el temps, i que comportà anys a venir diverses col·laboracions, ara ja no com a mestre i deixeble, sinó entre dos intel·lectuals en pla digualtat: pensem en la participació de Marià Aguiló com a jurat en el certamen literari convocat en commemoració del centenari de la mort de Jaume I el 1876, la col·laboració de Llorente en la tasca denviar-li informació sobre obres publicades, etc. De fet Llorente va ser durant els últims anys de la vida dAguiló el seu enllaç amb València («ara, fora de vostè ja ningúm coneix en ma[9] estimada València», li escriu el 1888) i sempre va ser lencarregat denviar-li informació sobre les obres publicades en «valencià», aquestes obres que ell tant menyspreava però que Aguiló buscava adeleradament.
Potser si realment les haguera menyspreat «tant» mai no li les hauria enviat. De tota manera, més que cap altra cosa daquestes afirmacions es dedueix que la relació entre Llorente i Aguiló fou efectiva i determinant en la vida dambdós escriptors. Perquè, a més de cordial, esdevingué fecunda, tant a linici com en els anys posteriors.
Al meu parer, sí que hi hagué un mestratge explícit, directe i categòric, entre Marià Aguiló i Teodor Llorente, que es desenvolupà, sobretot, en uns anys determinats (1858-1861) i que fou decisiu per al desenvolupament de les inquietuds literàries i del tarannà vital de lescriptor valencià, per aquella època enormement receptiu. Només el primer impuls que Llorente rebé dAguiló i que labocà, quan encara estava indecís, a escriure en català, és motiu suficient per a recordar-lo tota la vida com a mestre. I així ho manifestà sempre Llorente, agraït com estava amb lerudit mallorquí.[10]
A més, hi ha un document molt poc conegut que evidencia que lafectivitat era recíproca, i només supeditada a les possibilitats de contacte entre ambdues parts. El 1959 Josep Maria de Casacuberta tragué a la llum una epístola de Llorente a Aguiló fins aleshores inèdita que és especialment significativa. Datada a València el dia de Difunts de 1889, el poeta valencià hi comunicava a lescriptor mallorquí la defunció de Querol, lamic comú. Com que es tracta duna carta no recollida a lEpistolari Llorente, paga la pena de transcriure-la íntegrament:
Amigo don Mariano.
Después de su familia, usted y yo seremos los que más hayamos sentido la muerte [de Querol]. Sé, por Matheu, el efecto que le produjo la noticia. Yo estoy cada día más afligido. Los primeros días, no podía darme cuenta de lo ocurrido.
Ha de saber usted que en el delirio que precedió a su muerte, en el cual recitaba versos, mezclaba constantemente el nombre de Aguiló. Es usted la última persona que ha ocupado sus pensamientos. Decía a sus hermanas que usted había llegado: que él, por estar enfermo, no podía acompañarle y obsequiarle; que cumplieran ellas con usted; que le cuidasen bien... No puedo proseguir. ¡Ay, amigo Aguiló! Roguemos a Dios por el alma, tan buena y tan noble, de nuestro inolvidable amigo.
Suyo siempre: Teodoro.
Aquesta epístola, «adreçada pel patriarca de la Renaixença valenciana a Marià Aguiló, patriarca de tota la nostra Renaixença» (Casacuberta, 1959), degué creuar-se amb una altra també molt sentida que, sobre el mateix tema, Aguiló envià a lautor del Llibret de versos amb data del 31 doctubre de 1889 i que fou recollida al primer volum de lEpistolari Llorente. En ella Aguiló parlava de «la desgracia que nostres cors may oblidarán»,[11] i explicava que havia tingut notícia de la mort de Querol perquè alguns amics li havien donat «sobtadament» el condol: «Non sabia res; ma familia me havia amagat los periòdichs que publicavan el telégrama. Vell y malalt aquest colp mha tingut y me te fora de mi. He plorat com un noy y sent tot labatiment de lanyorança y de les llágrimes impotents. Sabia que lestimava molt, nom creya estimarlo tant. Per mon dol endevine el de V. singularment» (p. 231). En postdata, també li deia que no es veia ni amb força ni amb valor descriure a la mare i les germanes de Querol, i que, quan puguera, escriuria a Aureli, el germà. Finalment, li demanava que li enviara «un exemplar de tot lo que Las Provincias digan dEll...» (p. 231).
Aquell mateix sentiment era el que Aguiló manifestava a Tomàs Forteza: «La mort soptada den Querol, de Valencia, me afligí molt, molt. He perdut un bon amich y ara mes que may conech sa válua».[12] Totes tres cartes i daltres documents confirmen la profunda estima que havia existit i que, tres dècades després del seu pas per València, encara existia entre Llorente i Querol, duna banda, i Aguiló de laltra; i varen permetre que Josep Maria de Casacuberta (1959) afirmara:
Des de trenta anys enrere existia entre Marià Aguiló, Teodor Llorente i Venceslau Querol tant com una estreta relació personal, una ferma compenetració literària i patriòtica. És prou sabut que els dos poetes valencians veien en el mallorquí llur iniciador i millor mentor en les pròpies activitats renaixentistes. Lestada dAguiló a València durant els anys 1858 a 1861 tingué una gran trascendència per al pervindre de la Renaixença valenciana. Són nombroses les anotacions inèdites dAguiló sobre aquesta etapa de la seva vida. (...) Lamistat i la compenetració entre els tres escriptors, només per la mort pogueren quedar extingides. El nom dAguiló fou, com acabem de veure, el que Querol esmentava en els seus darrers moments. Llorente, durant la seua gloriosa ancianitat, seguí expressant en tot moment la seva fervent admiració per lobra i la vida del seu company en valencianisme Venceslau Querol, així com per les del seu mestre en renaixentisme Marià Aguiló, que ell havia de començar a enyorar vuit anys després de la pèrdua daquell.
Les dades, doncs, apunten en aquesta direcció: en la llarga i fecunda amistat que a través dels anys mantingueren Llorente i Aguiló. Una amistat corroborada per les paraules dAguiló, que en febrer de 1888 es queixava davant Llorente dels pocs contactes valencians que li quedaven: «Volia escriure a alguns del Rat Penat, pero ara, fora de V. ja negum coneix en ma estimada Valencia».[13]
Vint-i-sis anys després, el mateix Llorente (1885c: 194) rememoraria aquell certamen amb les següents paraules:
La idea de restablir els Jochs Florals naixqué ensemps en Valencia y en Barcelona; mes se deu dir que fon un catalá, lentusiasta D. Marian Aguiló, qui primer la soltá en la pátria dAusias-March. Ab aquest nom, de Jochs Florals, y promoguda per la societat Liceo Valenciá, se celebrá en lo Paraninfo de la Universitat, lany 1859, un certámen lliterari en el qual, per primera vegada en nostra ciutat, soferiren premis á la poesía llemosina, juntament ab la castellana. Aquells premis eren dos, guanyá lun D. Víctor Balaguer, per una composició dedicada á Ausias-March, y laltre fon adjudicat á esta poesía de LA NOVA ERA.
Aquell mateix any comensaren los Jochs Florals en Barcelona, seguint totes les primaveres sens interrupció; en Valencia nos repetiren fins quels restablí la Societat del Rat-Penat, pasats vint anys, en 1879.
Convé comentar alguns aspectes de la nota llorentina. En primer lloc, que el restabliment dels Jocs Florals es produí el mateix any a València i a Barcelona, fet que demostra que, entre nosaltres, hi havia un grup descriptors i dintel·lectuals de diferents generacions arrecerats a lentorn dEl Liceo disposats a secundar la iniciativa, si bé no a dotar-la de continuïtat. En parlà Lluís Guarner (1976: 155) de la següent manera:
Fue este año de 1859 de extraordinaria actividad literaria, orientada por el Liceo Valenciano que, después de un letargo de varios años, renacía al impulso de una nueva generación literaria que, bajo la dirección de algunos escritores supervivientes de la primera época, comenzaron a influir en el mundo literario valenciano, al que se incorporaban las nuevas generaciones.
No era, però, el primer acte literari de renom que després de lesmentada letargia recolzava El Liceo. Comptava, si més no, amb un precedent: el 2 de febrer daquell mateix 1859 ja havia organitzat un homenatge a lescriptora cubana Gertrudis Gómez de Avellaneda, on shavien recitat diverses composicions poètiques, entre elles, una de Llorente titulada «La musa al poeta».[15]
En segon lloc, cal remarcar el paper cabdal de Marià Aguiló en el procés dengegament i consecució de lacte literari a imatge i semblança del que, mesos abans, shavia celebrat a Barcelona. Perquè reforça la transcendència i la intensitat de la seua estada a València:
Su actividad [la dAguiló] fue tal que, prevaliéndose de su autoridad científica, llegó a interesar a las entidades culturales valencianas hasta lograr que, en el año 1859, el Liceo Valenciano, que era la más representativa corporación intelectual de la ciudad, celebrase bajo su patrocinio los primeros juegos florales, secundando así la restauración de la tradicional fiesta en Barcelona (Guarner, 1976: 45).
Com que, per aquell temps, Aguiló ja tenia guanyada la confiança de Llorente i Querol que, daltra banda, feia uns pocs anys que, especialment el primer, havia donat les primeres passes en el conreu de la poesia valenciana, tots dos jóvens hi jugaren, juntament amb ell, un destacat paper.[16] De manera que, gràcies a aquesta fèrtil conjunció de factors, «qualla el projecte dAguiló, Llorente i Querol de celebrar uns Jocs Florals que restauraren els certàmens poètics medievals» (Simbor, 1980: 148).
Els Jocs Florals de València naixien bilingües, i en la modalitat de català foren premiats Balaguer i Llorente. Aquest fet simptomàtic que, en les figures dAguiló, Balaguer i Llorente, foren presents les tres comunitats de parla catalana: Mallorca, Catalunya i València motivà que, anys després, Miquel Duran (1936: 28) comentara: «Heus ací ja representada, en el primer certamen literari de la Renaixença a València, la santa trinitat de la pàtria i de lidioma»; i que Ricard Blasco (1984a: 21) afirmara: «Pot dir-se, amb plena justícia, que aquells Jocs Florals de València, a desgrat de no tenir continuació com els de Barcelona, inauguraven una nova era. La presència en lacte dun català del Principat i un altre de les Illes, junt amb els poetes valencians, els donava una pregona dimensió unitària».[17]
Sobre el per què de la gènesi bilingüe dels Jocs Florals valencians, cal pensar que foren les circumstàncies socials les que ho demanaven i fins i tot ho feien convenient. No sentén si no que, impulsat per un representant de la Renaixença catalana, en què el certamen es convocava únicament en català, el Jocs Florals valencians donaren terreny al castellà. Serioses motivacions (de caràcter social i polític, segurament) haurien daconsellar i/o exigir que fóra convocat també premi en castellà. Un fet que deu tenir molt a veure amb la darrera de les apreciacions que, sobre la nota llorentina, voldria expressar: els Jocs Florals de 1859 no tingueren continuïtat a València. Fou necessari que transcorregueren vint anys perquè es pogueren tornar a celebrar. Això evidencia que, en bona mesura, i a diferència de Barcelona, el seu ressò i acolliment popular no fou tan entusiasta com hom podria arribar a pensar, i que, segurament també, foren mirats amb recel des dalguns sectors de la societat benpensant.
Fóra com fóra, després daquesta data «el Liceo va seguir vivint i celebrant balls i saraos en els quals cavallers i damisel·les sensinistraven en valsos i polques. De tant en tant shi recitava alguna poesia en castellà i així anava divertint-se la joventut valenciana més o menys elegant» (Guarner, 1983: 43). Era, al cap i a la fi, el que probablement demanava la societat coetània. Sens dubte hi hagué daltres factors que, si bé no el propiciaren, coadjuvaren al tall: «Lanada dAguiló a Barcelona com a director de la Biblioteca Universitària i les vicissituds dEl Liceo feren impossible la continuació de la festa poètica a València» (Guarner, 1980: 25). I és que la realitat fou aquesta: que no tingué continuïtat, que no comptà amb un públic que lexigira any rere any.
2. NOU OCASIONS EN QUÈ ELS AMICS ES RETROBEN
El 1861 Aguiló fou nomenat oficial primer de la Biblioteca Universitària de Barcelona, i sen tornà a aquella ciutat. Llorente, que li professava una gran reverència personal i intel·lectual, no volgué tallar la relació damistat que entre tots dos shavia iniciat, i sesforçà a mantenir-la sobretot a través de dues vies: les epístoles i les trobades personals.
Pel que fa a la relació epistolar, integrada a hores dara per 18 cartes, cal dir que fou molt més intensa en el cas de Llorente (14) que no en el dAguiló (4); encara que és segur que nintercanviaren daltres que no ens han pervingut.[18] De fet, a banda de la descoberta per Josep Maria de Casacuberta, cal assenyalar, per exemple, que el 17 de gener de 1862 Llorente sadreçava a Aguiló i li deia: «Hoy he recibido su muy grata epístola».[19] Epístola que, dissortadament, roman il·localitzable.
Aproximadament un any després de marxar el mallorquí, Llorente ja es queixava de veures privat de la possibilitat de xarrar personalment amb ell i dhaver de recórrer a lepístola com a únic canal de comunicació: