ASMODEU
DONA, DIMONI I SEXE A LEDAT MITJANA
Albert Toldrà i Vilardell
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
Aquesta obra ha obtingut el Premi Joan Coromines dInvestigació filològica, històrica o cultural (2009), convocat per la Societat Coral El Micalet amb la col·laboració de la Universitat de València. El jurat va estar integrat per Max Canher, Ferran Carbó, Gustau Muñoz i Josep Guia.
Aquest llibre ha comptat amb una ajuda de la Generalitat de Catalunya.
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d'informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l'editorial.© Del text: Albert Toldrà i Vilardell, 2011
© Daquesta edició: Universitat de València, 2011
Coordinació editorial: Maite Simon
Maquetació: Textual IM
Coberta:
Il·lustració: La serp, amb aspecte de sirena, tempta Eva. Il·lustració del manuscrit Speculum humanaesalvationis, segle XIV (Viena, Österreichische Nationalbibliothek, cod. ser. n. 2612)
Disseny: Celso Hernández de la Figuera
Disseny i maquetació de ePub: produccioneditorial.com
A Ana
Dona molt clara,
a mi molt cara
Non sono omini al mundo che sappiano
amare e ben trattare le donne, si non catalani.
MASUCCIO SALERNITANO
The way I like it
is the way it is.
JAMES BROWN
Índice
PORTADA
Portada interior
Créditos
Dedicatoria
Índice
INTRODUCCIÓ: AMOR, SEXE I CULTURA
LA DONA
SOTMETIMENT I VIOLÈNCIA
MISOGÍNIA
EVA
LA BELLESA FEMENINA
LES BRUIXES
LA INTERVENCIÓ DEL DIMONI
LA TEMPTACIÓ
LA LUXÚRIA
ÍNCUBES I SÚCUBES
BIBLIOGRAFIA
INTRODUCCIÓ: AMOR, SEXE I CULTURA
A ledat mitjana totes les manifestacions de la vitalitat humana són excessives, desmesurades. És un tret cultural. La gent que va viure a lEuropa occidental entre els segles XI i XVI tenia un paràmetre mental comú: lexageració; tot, duna manera hiperbòlica, molt bèstia: el penediment i la penitència les angoixes; però també el pecat, la vida. Lamor i lodi, la venjança, la violència i la crueltat, lemoció, la pietat i lheretgia proliferen en la cultura medieval com en cap altra; el dolor i el plaer són summament intensos.
Els grans pecadors i els grans místics són intercanviables: els mateixos escriptors fan els poemes religiosos més exaltats i els versos més obscens. És la seua època el que els estira violentament entre tots dos extrems. A les mateixes esglésies romàniques i gòtiques conviuen juxtaposades la mística sublim i la brofegada grollera, en capitells, gàrgoles i mènsules.
En parlar de ledat mitjana segurament ens ve al cap la idea dun temps tenebrós, violent, de pors, amb tots els aspectes de la vida dirigits i controlats per una religió tètrica i inquisitorial. Efectivament, la vivència del propi cos i de la sexualitat són marcades de prop pel pensament religiós, teològic: el sexe i la dona reben determinades concepcions que inunden la societat.
El contrast entre la moral sexual de lantiguitat pagana grecoromana i la del cristianisme no pot ser més gran: la primera valora el cos humà absolutament; la segona el rebutja no menys absolutament; lacte sexual, en si mateix, rep conceptualitzacions semblants; les relacions homosexuals són acceptades pels primers, dràsticament rebutjades pels segons. Però hi havia al pensament grec, ja des del segle V aC ns als estoics romans, una tendència al puritanisme sexualitat únicament reproductiva que després, combinada amb les creences jueves i gnòstiques, desembocaria en lantisexualisme cristià: el nou model desitjable per a tota la societat serà el del monacat.
El pensament cristià sobre el sexe no ha canviat gaire; només és legítim quan sencamina a la reproducció, sempre dins del matrimoni, per descomptat heterosexual, en lúnica manera postura lícita, i sense trencar cap prohibició. Tota transgressió i és ben fàcil transgredir ací és pecat, que comporta una culpa que sesborra amb el penediment, la confessió i la penitència. I si no, és una càrrega sobre lànima, el dia de la mort, davant el tribunal diví. La temptació, el desig, ns i tot els somnis eròtics són també pecaminosos, obra del dimoni.
No sols és lEsglésia qui reprimeix; malgrat que hi haja una àmplia tolerància de facto o la institucionalització de la prostitució, els poders públics el rei, la ciutat, el senyor fan una tasca repressiva. I la gent, òbviament. Sha dit que la societat medieval era perseguidora, sempre assotada per desgràcies, sempre cercant un boc emissari a qui culpar dels mals col·lectius. Són sancionades les conductes de promiscuïtat evident, adulteri públic, homosexualitat, avortament
o infanticidi. Brutalment castigades, però el mateix vigor de la repressió revel·la que no és sucient per acabar amb elles.
Tanmateix, més que falsa, aquesta descripció és incompleta: a ledat mitjana també hi ha llum i cultura, alegria i amor. Un amor que, malgrat uns quants segles desforços eclesiàstics, és ben lluny de deixar-se sotmetre als dictats dels teòlegs. La luxúria és el primer pecat medieval. Al llarg daquest llibre ens anirem sorprenent, si pensàvem que era una societat estreta o tancada. No és, ni de bon tros, tan cínica com altres èpoques posteriors des de Trento ns a la burgesia, en què es continua fornicant però es guarden les formes. Malgrat la vigilància religiosa, ledat mitjana sengresca amb molta facilitat; «tot o volen tastar, hoc mores e juhyes, bèsties, hòmens ab hòmens», diu indignat liracund sant Vicent Ferrer de la superba voracitat sexual dels seus contemporanis.1
Un deliri sexual desfermat, associat a una mentalitat de gaudiment intens de la vida, que és curta aleshores molt més que ara. Hi ha una consciència, augmentada per la predicació cristiana, del caràcter precari de lexistència, de la misèria humana, i si això provoca grans penediments i penitències, també un desig generalitzat dimmediat fruïment sensorial, corporal.
Els sacerdots són sovint els primers a donar mal exemple, com veurem. Hi ha un nivell de contradicció enorme entre el que prediquen els religiosos i el que fan; la insadollabilitat sexual dels monjos és un tòpic de la literatura medieval. I això no en un sentit datac anticlerical, sinó més aviat en lalegre constatació que tots, ns i tot els que ho neguen de paraula, se sotmeten als dictats de la natura.
Una recomanació: no fem escarafalls davant la bàrbara repressió sexual medieval; en la vida diària, la seua societat era més tolerant que no la nostra; com arma Foucault, la llibertat sexual no fou incompatible amb la religió, però sí que ho sembla amb el treball capitalista; les actuals societats occidentals són respecte al sexe, diu, victorianes, és a dir, hi ha una sexualitat retinguda, cons-cada, amagada, hipòcrita.
El cristianisme no és lúnica ideologia de les societats medievals; lluita contínuament amb un altre sistema, ara laic: el nobiliari, on predominen els valors del clan. Importa molt més la pervivència i el poder del llinatge que no pas la pròpia salvació espiritual. Des de la del segle XI, els lls dels senyors feudals i les lles aprenen a escriure, es renen, i arriben al que els burgesos només gosaren fer breument durant la Revolució Francesa: semancipen de la cultura i la moral eclesiàstica. Els nobles, els senyors, creen una nova ideologia, una nova sensibilitat que es plasma en nous codis de conducta: el cavalleresc per al comportament i lhonor; lamor cortès per a la societat i lamor.
El codi cavalleresc no és en absolut cristià, no es regeix per la moral del bé i del mal. És, diu Duby, una didàctica de contenció de la violència, de la brutalitat feudal, sobretot pel que fa a la massa de cavallers fadrins, sense possibilitat de casar-se. És promocionat pels reis, per diversos motius: aferma els valors feudals contra lascens de la burgesia; afavoreix la coherència de la necessària casta dels guerrers: tots igualment comparteixen un codi de conducta, una mentalitat, des del rei ns a lúltim cavaller. I ajuda a mantenir ensinistrada la incontrolable joventut.
El que denominem amor cortès és una exaltació, alhora espiritual i carnal, de les relacions entre homes i dones, una innovació social i literària (no existia res de semblant a la cultura romana) que té lloc al Llenguadoc al segle XII. Huizinga el deneix com un bell joc sotmès a unes regles nobles, una lluita contra la barbàrie. Els seus trets: submissió «feudal» de lenamorat a la dona, anomenada midons, contracció occitana del llatí meus dominus; comunió espiritual i carnal, si és possible dels amants.
Lamor profà sha anomenat «religió de la dama» i lamor sagrat caritas tenen més dun paral·lelisme, entre ells el signe de labsència, la dolorosa separació física o social de lésser desitjat, Déu o la dona, «lamor de lluny»; la gràcia divina és el do eròtic o sexual de la dama al seu pretenent; el pecat és la gelosia; el purgatori, lespera; la devoció, la meditació exaltada de lamant sobre els encants de la seua estimada; la relíquia, la penyora que la dama lliura al cavaller, un element eròtic important: mocador, cenyidor o ns i tot camisa, que conserva lolor del seu perfum o del seu cos.
Andreu el Capellà, a la cort de Maria de Champagne, lla de Leonor dAquitània, teoritza sobre lamor cortès; distingeix tres fases en lenamorament: visio, cogitatio immoderata i passio; lamor procedeix de la vista, ex visione. Conrea un aristotelisme radical i heterodox: la causa generadora de lamor és la «forma» o gura de lobjecte estimat, percebuda com un fantasma per la vista, només després intel·ligida. Hi segueixen les quatre etapes de la via amorosa: el temps de les esperances, loferta del bes, els plaers de les carícies, el do total. Un altre autor esmenta la vista, la conversa, el tocament, lintercanvi de petons i lacte veneri, lo fach. La primera ta del favor de la dama, una volta concedit el seu amor, és mostrar-se nua davant lamant: la vista té una importància decisiva, lamor entra pels ulls; després vindrà el joi major, la joia del coit.
Així, el poeta Gilabert de Próixita, cap a la del segle XIV o principi del següent, culpa del mal damor que pateix el seus ulls, «que, als prims quieu vi vostra gentil bellesa, / fon mon cor pres dun amorós voler, / don sés amor en mé tan fort encesa». I Jordi de Sant Jordi, al principi del segle XV, canta com porta la imatge de lestimada al seu rostre «Jus lo front port vostra bella semblança»; shi ha gravat a còpia de mirar-se-la: «que remirant la molt bella gura / de vostra faç més romasa lemprempta». La impressió és indeleble, ns i tot en cas de mort: «cells qui lo cors portaran al sepulcre / sobre ma faç veuran lo vostre signe».2
Quant al sexe, lamor cortès desaa els valors del matrimoni, que no deixa lloc a lamor; exalta el segrest, ladulteri, la fornicació, sense sentiments de culpa i pecat. Relacions lliures, sense imposicions familiars ni religioses, amb el mutu plaer físic com a nalitat. En una concepció hedonista, el sentit de la vida és lamor, un amor carnal no cristianitzable.
Sha descrit, en comptes del triangle convencional de la novel·la burgesa, el quadrat trobadoresc: el senyor disfruta de la dona i de les criades; la senyora, del marit i de lenamorat; aquest, de la dama i de la criada, etc. A diferència de la doble moral burgesa, que assumeix la norma cristiana però només formalment, a ledat mitjana el codi cortès és tota una ideologia paral·lela, en competència amb la religió, i igualment llunyana de les concepcions naturalistes que trobarem a lerotisme popular dels fabliaux.
Sha de denunciar rotundament la falsedat escandalosa dun dels tòpics més arrelats en la divulgació històrica: el «platonisme» de lamor cortès. És ridículament fals. Els enamorats trobadors occitans i les seues dames, si no es quen junts al llit és perquè no poden: control social, marits gelosos... shi juguen la vida. Es tindrien per estúpids si deixaren de fer-ho. I quan tenen ocasió ho demostren, discretament, és clar; de fet, hi ha tot un gènere poètic trobadoresc, lalba, en què el poeta, al llit de lestimada, lamenta que arriben el dia i la separació dels amants: demana al sol que sature, etc.
Fins al segle XVIII les coses encara es diuen pel seu nom, les pràctiques no samaguen gaire, hi ha una visibilitat i una tolerància amb la il·licitud sexual que desapareixeran amb el puritanisme modern. La literatura medieval no té en absolut el sentit de la decència burgesa: shi palesen obertament, sense embuts, els fets i conceptes més grollers, desagradables o amagats per a la nostra sensibilitat actual. Alhora, tampoc existeix un equivalent a la nostra pornogra a, que és precisament un resultat de lactual separació entre el que diem i el que fem.
Més o menys descendent de lamor cortès, trobem a la literatura cavalleresca medieval una concepció del sexe força lliure i desinhibida. Una mostra, al Jacob Xalabín, quan els protagonistes consumen el seu amor, amb interpel·lació al lector-oïdor: Jacob
Girà·s envés aquella angelical gura que ell tant amava de amor coral, e ab les sues mans e brasos molt dolssament ell pres aquell delitable cors cubert de la alcandora [vel] prima, e la besà molt graciosament, la I a laltre. E aquí vérets II coratges conjunts en una voluntat de fer aquella cosa que adés no fa açí a pronunciar, però cascú e cascuna meta en sa penssa, si en semblan cas se veya, ja què faria.3