La ciència
i la política
Max Weber
Traducció i introducció
de Guillem Calaforra
Títol original: Politik als Beruf, Wissenschaft als Beruf [1919]
Traducció de Guillem Calaforra
© Guillem Calaforra
© daquesta edició: Publicacions Universitat de València
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràfiques, 13 - 46010 València
Disseny de la col·lecció: Enric Solbes
Realització d ePub: produccioneditorial.com
Introducció
En el número de maig de 1917, la revista Die weißen Blätter publicava un article de Franz Xaver Schwab (pseudònim dAlexander Schwab), membre directiu de lagrupació independent destudiants formada al voltant de Gustav Wyneken. Era lèpoca daurada de les associacions estudiantils alemanyes, actives i bel·licoses, que havien sorgit des de finals del segle XIX arran de les reformes de la universitat alemanya. Schwab arremetia en el seu text «Beruf und Jugend» («Professió i jovent») contra el concepte de professió que shavia anat emparant dels estudis universitaris del Reich. Aquest fou el tret de sortida duna polèmica en la qual es van engrescar els membres de lagrupació estudiantil més important de Baviera (Freistudentischen Bund. Landesverband Bayern). I, com a resposta, van projectar un cicle de conferències que haurien de fer determinats intel·lectuals prestigiosos del moment. El títol general de les jornades seria El treball intel·lectual com a professió (Geistige Arbeit als Beruf), i hauria dincloure quatre xerrades: Leducació com a professió (Georg Kerchensteiner), Lart com a professió (Wilhelm Hausenstein), La ciència com a professió (Max Weber) i La política com a professió (ídem).
Lànima de lorganització daquell cicle era Immanuel Birnbaum, membre directiu de lagrupació. Birnbaum, un jove inquiet i intel·ligent de cognom inequívoc, havia conegut Max Weber al saló del professor deconomia política Lujo Brentano el mateix Weber seria cridat anys després per succeir Brentano en la seva càtedra muniquesa. Ja Schwab havia assenyalat els germans Weber com els únics que havien dit res de substantiu sobre la problemàtica de la professionalització. Però lelecció de Max Weber com a conferenciant va ser reforçada arran de les intervencions daquest en les jornades culturals del castell de Lauenstein (Turíngia), organitzades en 1917 per un editor de Jena, Eugen Diederich. Entre el 29 i el 31 de maig, i entre el 29 de setembre i el 3 doctubre, el Weber orador i el Birnbaum oient van coincidir en aquell espai de debat intel·lectual. En la primera edició de les jornades, Weber dissertà sobre «Laristocràcia de lesperit i el parlamentarisme»; durant les sessions de tardor, va fer una conferència sobre «La personalitat i les maneres de viure». En ambdues ocasions es tractava de temes que coincidien amb els neguits dels estudiants muniquesos. La impressió que lantic catedràtic de Heidelberg va causar damunt els joves fou intensa, i Birnbaum en va prendre nota.
Era un moment molt especial en la vida de Max Weber, que reconquistava les seves pròpies forces després duna llarga malaltia nerviosa. Mai no havia deixat de treballar com a investigador, que era la seva tasca en primera línia, però ara, a més, tornava a la docència també per imperatius materials, i fins i tot baixava a larena bellugadissa de la política. Més endavant, en acceptar loferta de la Universitat de Munic en març de 1919, vindria el moment de renunciar a la seva vocació més íntima, el seu amor secret per lacció política. La seva participació en les negociacions de Versalles en marcava el punt i final. Però ell no era un home de partit, ni una persona que hagués pogut viure de la política. Per acceptar la càtedra bavaresa, només va posar la condició de no ensenyar economia política, sinó sociologia i teoria política. Per molt enciclopèdic que fos i bé que ho era, per molt versàtil que fos el seu pensament, aquestes eren les matèries en què volia concentrar-se.
És en aquest context que el jove Birnbaum li va proposar que parlés per als universitaris de Munic. La idea de dissertar sobre la ciència com a professió el va entusiasmar, i finalment es fixà la conferència per al 7 de novembre de 1917. Dacord amb el seu costum, Weber va improvisar sobre uns esquemes redactats en un grapat de quartilles, mentre un estenògraf prenia nota de les seves paraules entre bastidors. Però lanàlisi textual més concretament: la comparació entre lextracte que en va publicar la premsa i el resultat final revela que el text ja estava perfectament perfilat a principis de novembre. Aquella conferència va ser un esdeveniment sensacional i no va deixar indiferent lauditori. El motiu de lascetisme i la descripció descarnada del procés de professionalització van indignar tant els partidaris de la universitat tradicional com els joves partidaris del neoromanticisme de les «vivències». Ladmiració decidida procedia, en canvi, dels cercles husserlians. Linsigne filòsof Karl Löwith en va sortir impressionat per un text en què trobava xifrats «lexperiència i el saber de tota una vida». Weber, com tothom sap, va jugar amb tota la riquesa semàntica del concepte alemany de Beruf a la manera luterana: «professió», sí, tal com volien els estudiants, però també «vocació», amb les connotacions religioses del terme. Wissenschaft als Beruf es va publicar, finalment, entre juny i juliol de 1919, juntament amb Politik als Beruf.
Sobre aquesta darrera conferència, els especialistes assenyalen que no se sap amb certesa quan es va produir lencàrrec per part dels estudiants. Sí que es coneix, en canvi, lanècdota teixida al seu voltant. Lambient intel·lectual alemany mantenia llavors un debat força excitat sobre la dignitat de la professió de polític. En 1907, Werner Sombart havia publicat al seu setmanari Morgen un parell darticles en què atacava amb contundència i menyspreu la professió política, «buida espiritualment, èticament fal·laç, estèticament grollera». Li va respondre Friedrich Naumann, que defensava la dignitat del treball polític com una tasca de màxima transcendència per al bé col·lectiu. Weber coneixia aquesta polèmica, que anys a venir es barrejaria amb les batusses sobre el pacifisme del filòsof i pedagog muniquès Friedrich Wilhelm Foerster vegeu les al·lusions explícites que en fa en les conferències que ací presentem. Quan se li proposà el tema Politik als Beruf, Weber va recomanar els organitzadors que sadrecessin a Naumann, però aquest declinà la invitació per motius de salut. Els estudiants més radicals van presentar la idea dencarregar la conferència a Kurt Eisner, membre radical-socialista del govern bavarès. Birnbaum en va advertir Weber, com a mesura de pressió. Aquest, que considerava Eisner com un «polític de les conviccions sense circumspecció pel que fa a les conseqüències de les seves accions», acceptà a contracor per no donar oportunitats gratuïtes al seu adversari. De fet, a Lauenstein havia discutit sobre el tema, durant hores i hores, amb estudiants de les més diverses tendències. La conferència va tenir lloc, finalment, el 28 de gener de 1919. Segons conta Löwith, limpacte sobre lauditori va ser bastant menys intens que en la conferència anterior.
En La ciència i la política, embolcallat en una anàlisi aparentment freda sentreveu un diagnòstic apassionat de lEuropa contemporània. Una passió que, certament, no exclou el to angoixat que ara i adés es deixa veure en el pensament weberià. Fredor analítica, doncs, però també lucidesa amarga. No és estrany que els seus contemporanis se sentissin incòmodes davant aquest discurs tan personal. Weber realitza una feina dura de desencantament, paral·lel o perpendicular al mateix procés que ha desposseït la nostra cultura desperances ultramundanes o de profecies salvadores. Respecte del món universitari a què pertanyien els seus interlocutors, Weber els presenta un panorama en què la universitat tradicional es considera ja periclitada. Només lespecialització és la garantia de professionalitat conseqüent, només la dedicació ascètica al coneixement provisional té per a Weber la dignitat de qui es troba «a laltura de la seva tasca». Els idealistes partidaris de la universitat destil antic, de lhumanisme de pedra picada, no podien pair aquesta mirada a la cara, sense prejudicis, vers el destí de la pròpia època.
Més severa encara és la separació taxativa, darrel neokantiana, que Weber planteja entre lobjectivitat del coneixement científic i la irracionalitat essencial dels ordres de valors. La seva teoria es troba al cor mateix de la crítica contemporània de la modernitat. Els seus contemporanis, amb una innocència que es perpetua en el temps, confiaven en el coneixement científic, en la raó hipostasiada, en el progrés material, com a entitats que havien de fonamentar les seves decisions vitals. I no: la ciència, ens recorda Weber, no és feta de la mateixa matèria que els valors. En un cert sentit, els valors són irracionals o extraracionals, si es vol, i la dinàmica mateixa de la racionalització occidental els ha deixat orfes de referències transcendentals. Weber no sho inventa, això, i se situa amb fermesa en una línia de pensament que va des dels il·lustrats (Voltaire i sobretot Diderot) fins a Nietzsche un dels seus autors de referència, passant per Sade i pels grans novel·listes russos, amb parada preferent vora el seu admirat Tolstoi. Quan ens decidim per una presa de posició determinada, ens diu, «serviu aquest déu i ofeneu aquell altre». La vida és feta deleccions inevitables: aquesta és la tragèdia, i la ciència no ens ajuda a fonamentar les tries de valors, sinó a calcular els mitjans més efectius per servir-los. Un problema universal, sens dubte, que ens presenta duna manera extraordinàriament suggeridora.
I què és la política, en aquestes circumstàncies? Potser làmbit on la tragèdia de les tries excloents es presenta de manera més greu, punyent i plena de perills. Weber es dedica en la secció central del text a descriure amb una notòria minuciositat casos històrics diversos, es delecta sobretot en lexplicació de nombro-sos detalls de lestructura política dAnglaterra, Alemanya i els Estats Units; però les idees dabast més general es troben al principi i al final de la seva intervenció. La definició de lestat amb què gairebé enceta el text és un veritable clàssic, i les seves consideracions sobre els tipus de dominació política legítima són de referència inexcusable en matèria politològica. Són passatges duna concisió i duna clarividència descarnades, duna exactitud feridora i sense concessions. La secció final del seu discurs, la dedica a consideracions de tipus ètic sobre la professió (i vocació) de la política; i ací tornem a trobar combustible per a inacabables reflexions actuals, actualíssimes: loposició entre lètica de conviccions i lètica de responsabilitat haurien de ser lectura obligatòria de qualsevol aprenent o professional de polític. Weber vacil·la entre la convicció incondicional i el pragmatisme responsable, tot i que es decanta de manera evident per aquest darrer. I, evidentment, hi reapareix el caràcter tràgic de les decisions morals de les decisions polítiques, o de lacció política. Les exigències intel·lectuals que posa damunt la taula són diàfanes.
Exigències, justament, és allò que Weber planteja i allò que el fa incòmode i inevitable, tant per al polític com per al científic. Lucidesa, servei a una causa suprapersonal, claredat i sobrietat en el pensament, sentit de la realitat, responsabilitat conscient pels propis actes: Weber no parla, o no escriu, per als frívols de lacadèmia o del partit. La seriositat esquerpa del seu pensament és essencialment aristocràtica, duna aristocràcia de lesperit que, tanmateix, no cau en lelitisme. Weber sadreça ací a tots aquells que són capaços de percebre i admetre amb valentia temerària les coordenades històriques en què ens movem: racionalització intel·lectualista del món, desencantament, incommensurabilitat i «irracionalitat» dels ordres de valors. I això és, precisament, el que dóna aquest to diguem-ne «existencialista» al seu pensament. Dun «existencialisme», això sí, desproveït de lírica i de qualsevol tipus de condescendència. També en aquest sentit tenia raó Löwith, en referir-se a La ciència.
Respecte daquestes dues conferències, el judici de la crítica és unànime: es tracta de textos «filosòfics» clau per a la comprensió del pensament de lautor. En el corpus weberià, La ciència i La política són com una síntesi extraordinàriament densa, riquíssima, de les línies mestres de la seva reflexió sobre la cultura occidental. El lector familiaritzat amb els escrits més acadèmics «especialitzats» de Weber hi reconeix passatges gairebé literals, traces evidents de temàtica i de sentit. La ciència ens remet filològicament al famós article sobre la neutralitat axiològica en les ciències socials (i als Estudis sobre teoria de la ciència en general), i a la més famosa encara Zwischenbetrachtung dels Estudis sobre sociologia de la religió. Per la seva banda, La política recull sintèticament les idees de textos diversos, com ara del clàssic sobre «Els tres tipus purs de dominació legítima», passatges dEconomia i societat, evidentment els Escrits polítics, etcètera.
Però linterès que La ciència i la política conserven per a nosaltres, europeus del segle XXI, va molt més enllà dels aspectes erudits. La vigència de laportació weberiana a la Kulturkritik queda xifrada en la peremptorietat excitada i insoluble dels interrogants que ens planteja. Podem discutir-li labast i el contingut de la seva idea despecialització; podem retraure-li les febleses i la nefasta realització històrica de la seva idea de lideratge i Lukács, que no tenia un pèl de despistat, ho va fer; podem abominar, i amb raó, del seu nacionalisme teutònic i bel·licista. Però la seva lliçó de rigor i coherència intel·lectuals es mantenen intactes; i el seu diagnòstic, el diagnòstic a què ens referíem més amunt, no invita a la displicència asèptica de lhistoriador de les idees. De te fabula narratur, com van aprendre en carn pròpia, per exemple, els pares de la teoria crítica. Paga la pena de rellegir aquest Weber,
o Weber en general, i tot seguit fer una ullada al nostre voltant. Potser no es tractarà duna experiència agradable, però la parèmia popular ens navisa, implacable: «allò que cou, cura.»
GUILLEM CALAFORRA
Cracòvia, febrer de 2004
Nota del traductor
Ja és una vella tradició, això dencapçalar les traduccions de textos weberians amb un advertiment sobre lestil de lautor, unes frases de justificació que sempre són descaradament autoexculpatòries. No pas sense raó. Alguns, amb la millor intenció que els dicta la devoció, addueixen hipòtesis duna tendra innocència, digna de millors objectes: que si forma part duna tradició, típicament germànica, descriptura intencionadament envitricollada; que si es tracta dun estil particular, darrel polifònica en la seva multiplicitat didees simultànies, emparentada, per exemple, amb la dislocació expressionista dun Schönberg, etcètera. El cas és que Weber no sols escrivia en alemany, idioma famós entre els romànics per la seva peculiar sintaxi, sinó que simplement era un estilista nefast. Els seus textos, tret dalgunes metàfores cèlebres i felices, són duna lletgesa estètica directament proporcional a la riquesa del seu pensament. Que quedi clar per endavant, perquè el lector no sen faci creus ni ho atribueixi només a la imperícia de la versió.