Àfrica en l'imaginari occidental - AAVV

ÀFRICA

EN LIMAGINARI OCCIDENTAL

ELS MITES EUROPEUS SOBRE ÀFRICA

Eduard Gargallo, Alícia Gili, coords.

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA 2005

© Els autors, 2005

© Daquesta edició: Universitat de València, 2005

Producció editorial: Maite Simon

Fotocomposició i maquetació: Inmaculada Mesa

Correcció: Ofèlia Sanmartín

Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera

Realització dePub: produccioneditorial.com

PRESENTACIÓ: LAFROIL·LUSIÓ

Ex Africa semper quid novi. Sempre hi ha alguna novetat de lÀfrica que ens sorprèn, i sol ser una novetat lúgubre. Els que hem omplert les pàgines daquest llibre que teniu a les mans ens podríem denir com a africanistes o africanòlegs, o simplement africanòls. Doncs bé, per norma general constituïm una raça abnegada i optimista, però no pas perquè naveguem en unes realitats encoratjadores, ni perquè el nostre enteniment ens regali raons de pes per a lesperança. Tot al contrari. Presumim que els africans trobaran el seu camí, i el seu lloc en el món, en part perquè ens els estimem, i potser en part perquè abracem la bondat última de la condició humana sense excepcions. Però sobretot, sobretot, perquè necessitem creure-ho.

Encara no he conegut ningú que pugui treballar en condicions, vull dir sense deprimir-se a fons, tot pensant que la seva pàtria acadèmica senfonsa. Quan ens ho demanen, tenim tendència a respondre que lÀfrica sen sortirà, que hi ha indicis de creativitat i de remuntada, que no hi ha res de genètic que condemni el món negre a la indigència i la prostració. Tenim una conança heroica en lunivers subsaharià, segurament superior a la dels mateixos africans. Els nostres col·legues de lÀfrica sens dubte pateixen molt més, i de més a prop, lepidèmia del catastrosme. «Vols espatllar una màquina?», em deia una vegada un amic moçambiquès; «...molt fàcil, dóna-la a un africà». Però des del nord, nosaltres exercim de kafrboeties, damants dels negres o dels cafres, literalment, com sestilava dir a la Pretòria de lapartheid. I no ens podem permetre la cruesa de mires dels autòctons. A causa de la correcció política, però també a causa de lafroil·lusió.

Necessitem lafroil·lusió com el pa que mengem. Viatgem al continent veí, ens enfrontem a alguns episodis desoladors, tornem amb alguna malaltia importada, comprovem el poc ressò que aconsegueixen veritables cataclismes socials, ens assalten tots els monstres de la decepció, i comencem a rebufar, a fer espetegar la llengua i fer negatives amb el cap. Al cap de poc, ja hi tornem a ser; esperem el moment de fugir de nou cap al sud, cap a lestretor material i el desgavell estructural. Hem passat per lambulatori, ens han revacunat contra la febre groga i no sé quina hepatitis, i també contra el desànim. Obrim els diaris, i ens enutgem, perquè no llegim res sobre les alegries africanes, sinó que llegim breus indecents sobre enormes carnisseries humanes. La mala notícia de torn ens aixafa, una vegada i una altra, aquell gran titular dexultació que portem a lesperit. La nostra Àfrica, la nostra llegenda, el nostre mite particular, és amenaçat des de tots els fronts.

Nosaltres, que algun dia ens vam deixar seduir pel món africà, tenim el nostre mite particular. Els que hem contribuït a redactar aquest volum compartim força aquest mite, que no és necessàriament ni millor ni pitjor que els que ens han precedit, és senzillament el nostre, i per això lalimentem. Alguns lexpressem en un optimisme blindat a tota evidència material; daltres encara més radicals el manifesten en la convicció que lÀfrica ja funciona, que ha triat un camí singular, i que camina i avança a pas ferm per aquest camí. La solidaritat, la religiositat, la sociabilitat, dirien, formen part dun paradigma africà que eleva els africans als primers llocs del rànquing mundial de felicitat, i que compensa les seves penalitats mundanes. Seria la versió extrema de lafroil·lusió, probablement més fàcil de sostenir a distància que sobre el terreny, i que ens pot arribar a convertir en criatures més indigenistes que els mateixos indígenes.

No sempre esgrimim lafroil·lusió de forma conscient, però sempre hi és, dorment o desperta, i crec que és bo tenir-la en compte per a entendre qui som, què fem i com ho fem. Els que hem pres part en aquesta antologia tenim en comú un cert nombre de patologies, algunes més saludables, daltres no tant. En companyia de molts altres que no apareixen aquí, vam iniciar una singladura col·lectiva, ja fa uns anys, al bressol del Centre dEstudis Africans de Barcelona. Arrecerats en aquella entitat, i equipats de vivències sobre el terreny, ens hem fet grans. Però la centrifugadora africana no ens ha espolsat lencanteri, ben a linrevés. Hem acabat, gairebé sense excepció, captivats pels mites. Pel nostre particular mite africà, i també pels mites daltri que mai no hem abraçat.

I és que si lÀfrica posseeix una riquesa indisputable, radica en el terreny de la mitologia. Llegendes, faules i ccions han brotat sense mesura daquesta terra adobada, daquesta part del planeta tan fèrtil en quimeres. Tal prosperitat sha nodrit de les energies de les nacions africanes, així com de totes les tribus occidentals que han girat la vista cap a latituds transsaharianes: cartògrafs, exploradors, missioners, cooperants, antropòlegs, cineastes, escriptors... No és gens casual que, dentre els africanòls davui, ns i tot dentre els que signem aquí, nhagin destacat alguns narradors de cert relleu. LÀfrica subsahariana és font dinspiració, és el millor taller literari que conec. Podríem parlar dun deute contret, un emprèstit a la nostra productivitat, un ajut a la cooperació i el desenvolupament creatiu que mai no serem capaços de retornar.

Què ho fa, que lÀfrica shagi convertit en un El Dorado de les fantasies? Quina és la llavor que ha germinat en el fabulós panteó dels orixàs ioruba, ns al punt dexportar-lo a la diàspora americana? Per què el Mokele Mbembe, el dinousare de la selva, és el més ferm dels candidats a substituir el monstre del llac Ness? Com sexplica que Rider Haggard trobés a les runes del Gran Zimbabwe la inspiració per situar-hi les mines del rei Salomó? Don surt tanta fecunditat? Cal admetre que lÀfrica és ubèrrima en molts camps la natalitat infantil, la cadena evolutiva humana i no tan humana, lespiritualitat, la fauna i ora, les arts creatives. Daltra banda, és gairebé estèril en altres terrenys la revolució social, la industrialització, la publicitat i el consum.

Don surt, la cadena de producció de llegendes? Dacord, miticar no costa diners en tot cas, el que en costa és massicar els mites. Però no nhi ha prou, amb lexplicació crematística. Tampoc no és sucient apel·lar al desconeixement, perquè el mite no deixa de ser una forma de coneixement. I perquè, si bé la fabricació de les fantasies occidentals sobre lÀfrica vol una certa dosi dignorància, la creació de mitologies autòctones vol una muntanya darrelaments i proximitats a lentorn. És més: el fonamental de les quimeres no és si són veritables o falses, si reecteixen realitats o ccions. El que determina lèxit de la faula no és si satisfà el coneixement, sinó si resulta creïble o versemblant, com la invenció literària, i si pot funcionar narrativament.

Quan els dignataris de la cristiandat medieval perseguien el Preste Joan, no expressaven una curiositat essencialment cientíca. Quan els aventurers esperaven trobar lAtlàntida homèrica a les Canàries, o a Ile-Ife, o al Gran Zimbabwe, no buscaven dades contrastables. Quan les pantalles retrataven Tarzan de les mones, o la Reina dÀfrica, o el superheroi explorador amb salacot, no complien una funció documental. Ni els cooperants quan anhelen la redempció africana, ni els estudiosos quan construeixen construïm el somni de lafroil·lusió. No cal dir que el mite de Shaka Zulu, o de la dinastia salomònida a Abissínia, o del serpent Wagadu, no arrenquen de lànsia de coneixement.

Una rondalla no festeja amb la veritat empírica, sinó amb la credulitat. Aspira menys a convèncer que a seduir. Un mite, com els bons somnis, i com la bona religió, està destinat a fer-nos dormir tranquils. Com si dun sedant opiaci es tractés. Els rhodesians que creien en els orígens fenicis, hebreus o sabeus del Gran Zimbabwe, podien dormir duna tirada. Quan larqueòloga Caton-Thompson els va demostrar que anaven ben errats, van entrar en una fase dinsomni depressiu. Karen Blixen, en Memòries dÀfrica, empaitava un paradís que lalliberés dels seus fantasmes puritans. Els cooperants dormen millor si pensen que la mare Àfrica, generosa i agraïda, els acull amb els braços oberts; i els africanistes reposen reposem en creure que el continent negre té un destí lluminós. Els mites són somnis terapèutics, que espanten els nostres pitjors malsons.

Aquells que expressem un interès genuí pels mites tenim el consol de pensar que som gent força corrent. Necessitem la teràpia de lil·lusionisme. En el cas dels que hem escrit aquest llibre, es pot dir que perseguim una llegenda africana que ens ajuda a desterrar el malson de lafrocatastrosme. Busquem un blindatge contra certa realitat africana, no pas contra la realitat absoluta, sinó contra la realitat convencional, aquella que apareix en les avaluacions ocials. I pel que fa a lÀfrica, la realitat política i econòmica que sexpressa en estadístiques i en notícies de premsa no és, desenganyem-nos, una catifa de ors. La funció del nostre somni particular, doncs, és la dexorcitzar els dimonis de certes realitats materials.

Els que shan fet grans a cop de maça, a cop de maça africana, saben que el resultat de la maduració acaba generant una desconança marcada en les realitats institucionals i de mercat. En un llibre anterior, Más allá del Estado: pueblos al margen del poder, bona part dels que col·laborem aquí ja vam expressar la nostra suspicàcia respecte al model homologat de lestat-nació a lÀfrica. Al sac hi podríem afegir recels profunds respecte a la recerca positiva, les dades sobre la productivitat, els índexs de benestar, la democràcia, els discursos presidencials, les publicacions ocials... No és una malança original, és la que ens encomana i transmet la societat africana.

Quan lestudiós J. F. Bayart va proclamar que letnicitat africana era un teatre dombres, sotmès a la corrupció i a la política del ventre, segurament tenia raó. Les identitats africanes, com les dEuropa o les de Melanèsia, són un intangible, producte del geni, difícils de mesurar i de vericar. Els estats tenen fronteres i ministeris, els sentiments dadscripció només compten amb visions i emocions. Les ètnies formen part, a la seva manera, dautèntiques arquitectures mitològiques. La majoria dels que escrivim aquí, doncs, estaríem dacord amb la denició de Bayart, però no estaríem dacord amb la intenció. Els mites ètnics són això, mites, falòrnies, ombres; la qual cosa no signica que deixin de ser ben reals, i sovint més inuents que les llums i les siluetes que projecten aquestes ombres. Per això desconem dels actors que es mouen en lescena, i ens xem en les ombres platòniques que produeixen. Ombres que potser no existeixen, en el sentit més materialista del terme, però que hi són, com les meigues gallegues.

Constituïm, doncs, una singular acadèmia dels desconats, i en aquest punt algú podria protestar que, posats a dubtar, també podríem contemplar les llegendes amb franca aprensió. Potser sí, però el problema és que ens ajuden a conviure amb lÀfrica. I així, mentre en lanàlisi econòmica i política podem festejar amb el deconstructivisme, en el terreny de la fabulació no. Lestudi materialista de lÀfrica ens ha portat decepció i frustració, les faules ens han regalat complicitat. No abordem les llegendes per desmiticar-les, ni per ridiculitzar-les, ni per destruir-les. No ens ho podem permetre. Ni tan sols pel que fa a les quimeres colonials i supremacistes emeses a partir de lEuropa imperialista. Les estudiem perquè ens interessen de debò; perquè considerem que són reveladores; perquè, encara que no formin part de la realitat material, són reals. Resideixen en els imaginaris col·lectius, que de vegades resulten més poderosos i dinàmics que el preu del cacauet.

En resum, diria que, com a africanistes, o africanòls, hem acabat desconant gairebé de tot, llevat del més indemostrable. Els kafrboeties hem crescut, i hem abraçat les promeses més improbables. Les dels mites en general, i la promesa de la nostra quimera en particular. Som, al capdavall, afroil·lusos. Anys de recerca, de treball de camp i de debat ens hi han conduït. Ho som per experiència.

ALFRED BOSCH

EL SECRET DHOMER (OCCIDENT I ELS PIGMEUS)

Albert Sánchez Piñol

Antropòleg. Membre del CEA

El tracte que Occident ha reservat als pobles primitius ha tingut nombroses variants. Des del simple menyspreu ns al pur genocidi, incloent-hi totes les formes de domini. Amb els pigmeus va voler establir una relació única: els va imaginar. I, de fet, la història dels pigmeus és la història de com Europa inventa i reinventa, construeix i reconstrueix un imaginari pigmeu. La primera referència no pot ser més antiga. La trobem a la Ilíada dHomer:

Així puja ns al cel la sorollosa veu del poble alat de les grues / quan fugint dels gels i els torrents celestials creua la impetuosa mar / cauen des de laire i amb un combat terrible / porten la destrucció i la mort a la raça dels pigmeus (Ilíada III, 2-6).

Potser hagi estat un dels versos que més polèmiques ha generat en la història de la literatura. És molt possible que lautor només busqués una metàfora per descriure un combat entre grecs i troians. Però en el món antic Homer ja era un clàssic i els seus textos, més enllà de la poesia, es consideraven veritats irrefutables. I és així com en la literatura grecoromana la fantasiosa guerra entre grues i una raça de nans Pygme no era una altra cosa que una mida equivalent a 34 centímetres sens apareix amb una vehemència sorprenent, a la frontera entre labsurditat i la puerilitat.

Segons el grec Basílides, els pigmeus combaten les grues cavalcant perdius, amb la qual cosa descriu una de les primeres batalles aèries de la història. Menecle de Barca parla de pigmeus en guerra contra les grues... i també contra les perdius. Encara que sembli increïble, hi ha autors amb més imaginació: segons Ctesias habiten a lÍndia, són negres i les seves bèsties de càrrega són tan nanes com ells. El rei de lÍndia estava protegit per una guàrdia pretoriana de 3000 pigmeus armats. Ferotges guerrers, hem de suposar. Malgrat tot, algú tan inuent com Aristòtil satreveix a armar que «els pigmeus no són una faula. Existeixen realment, són extremadament primitius i munten en cavalls proporcionals a les seves mides. Viuen en cavernes». En la seva Història Natural el romà Plini ataca els pigmeus cavernícoles dAristòtil: ens assegura que viuen en cabanes de fang construïdes amb restes de closques dou i plomes. Ous i plomes de grues mortes en combat, és clar. Lestatura dels pigmeus clàssics genera agres polèmiques, tot i que algun autor conclou que és de «tres punys sobreposats lun a laltre amb el dit polze amunt». Poca cosa, doncs, per a lluitar contra hordes de grues assassines.