En consonància amb tot això, diré en particular que lorigen de lUnivers com un tot planteja un problema singular de comprensió que ha estat un motiu recurrent de la reflexió humana. Un problema que podríem exposar en aquests termes: o bé lUnivers existeix des de sempre, o bé ha tingut un començament. Si és allò primer, això vol dir un nombre infinit desdeveniments lligats a aquella existència des de tota leternitat passada. Però, què vol dir un nombre infinit de fets esdevinguts? Té realment això algun sentit? Contràriament, si lUnivers ha tingut un començament, què hi havia abans? Si no hi havia res, don va eixir després tanta cosa com hi ha hagut i hi ha arreu del món? Però, si es pretén que de fet hi havia alguna cosa prèvia a aquell començament, caldrà concloure de seguida que ens havíem precipitat a lhora danunciar-lo i que hem de remuntar-nos encara cap enrere a la recerca de lorigen de debò, de lorigen daquella cosa prèvia. Si comencem amb la qüestió del determinisme, que més endavant lligarem curt amb lenigma de lorigen del món, cal dir que la qüestió ha estat encarada des de sempre amb una singular ambivalència: en oposició al «tot està escrit» o «és el destí», o encara al ferri encadenament de les causes i els seus efectes del pensament científic tradicional, fa el seu camí la vida personal i social basada, implícitament o explícita, en la responsabilitat, lesforç personal i els fruits que se nesperen, la moral, la llei i els tribunals, el juí i les sancions. ¿És tot açò un fantàstic malentés en què uns individus, en tot determinats, secreten de manera espúria i ineluctable la fantasia que fan i desfan des de la seua decisió irreductible i responsable mentre tot, en la seua vida personal i social, es desenvolupa segons el programa dun pla prescrit? Segons un programa que ja conté lautoengany i la falta dadvertiment dels seus executors, o encara si es vol la consciència més o menys explícita daquest destí, sense que això últim puga canviar-hi res?
Potser, però, podríem separar en aquest punt la vida natural de la vida humana i pensar que és únicament en aquella on tot està determinat. Podríem pensar també que cada fet natural té els seus antecedents, coneguts o ignots, tant se val, que el fan ineluctable, però que, en canvi, les nostres decisions sapartarien daquest ferri encadenament causal per a acordar-se amb el nostre sentiment interior de llibertat i de responsabilitat i dotar, així, de sentit la moral, la llei i la punició.
Els científics naturals han tret un gran rendiment heurístic daquella tesi determinista segons la qual per a cada fet existeixen els antecedents, les causes, que el fan inevitable. Aquesta tesi els ha dut a la recerca daquests antecedents, i uns èxits nombrosos han resultat daquesta recerca. Uns èxits tan importants i nombrosos a lhora de comprendre el món natural que han pogut donar lloc a la tesi, àmpliament compartida fins ben entrat el segle XX, que tot el que hi havia sota la capa del cel, exceptuant tal volta els humans o, potser, la vida en general, discorria duna manera perfectament previsible en principi. Segons aquesta tesi, només ens caldria conéixer lestat actual dels sistemes naturals, allò que sen diu les condicions inicials, perquè poguéssem conéixer sense esmena levolució ulterior daquells sistemes. El fet que, en la pràctica, siga sovint tan difícil determinar exhaustivament les condicions inicials dun sistema físic no canviaria en res la bondat epistemològica de lopció feta: el món natural, en el seu esdevenir, estaria perfectament determinat i, en principi, hom podria plantejar-se lobjectiu de determinar més i més fiablement els antecedents que haurien fet ineluctable qualsevol esdeveniment.
Tanmateix, si daquest ferri encadenament causal es lliurés, per exemple, la vida conscient, quina podria ser-ne la raó? Quina podria ser la substància específica de què estaríem fets els humans que ens sostrauria a les forques caudines dun determinisme que abastaria la resta del món? Estaríem, llavors, en presència dun dualisme matèria-esperit, diguem-ho així, que li llevaria unitat a la nostra comprensió del món i que necessitaria més duna explicació. Perquè, a mesura que avancem en la comprensió de la natura i del funcionament del nostre cos, i del nostre cervell en particular, no sembla que aparega res que no estiga descrit i regulat per les lleis i els supòsits últims de la química i la física. Però, si persistim en la hipòtesi de singularitzar la nostra vida anímica dins del món com un tot per alliberar-la dun determinisme estricte, on caldria posar el límit? En lestricta vida anímica de lHomo sapiens, o podríem aventurar la hipòtesi que ens hi caldria incloure la de lhome de Neandertal? Què fer, llavors, amb la resta de la cadena dels nostres antecessors en la llarga evolució dels homínids? Potser caldria encara arribar als ximpanzés i a daltres animals superiors? O bé, atabalats per tanta pregunta que no sabem com contestar, acabarem adjudicant a la vida en general la propietat descapar de la presó de la causació estricta?
Però avui estem molt lluny de lélan vital i de les tesis vitalistes del segle XIX que esperaven posar de manifest un dia la substància vital específica que, més enllà de la química i la física, constituiria lessència de la matèria viva com a tal. Com més avancem en la comprensió del funcionament íntim de la matèria viva, del codi genètic en particular, més recula la frontera que ens indicaria la presència duna substància vital, la que siga, que se situaria enllà de la física i que, per ara, ni es veu enlloc ni portem traça dalbirar.
Així, al final daquesta indagació preliminar, estem tan lluny com abans dimaginar-nos per què el nostre comportament humà podria romandre enllà dun determinisme estricte que abastaria la resta del món natural, o una part substantiva daquest món. No és, doncs, gens estrany que, de vegades, renunciant a concertar un mínim de coherència amb la nostra assumpció pràctica de lètica i del seu sentit, alguns autors hagen adoptat en algun moment lactitud radical dun determinisme psicològic estricte; més endavant (§ 4.3) en donarem un exemple paradigmàtic.
Però ara és el moment de referir-nos, a títol introductori, a la segona qüestió epistemològica que hem esmentat adés: la qüestió del realisme, que conjuntament amb la qüestió del determinisme que també acabem de comentar, havíem lligat a lenigma de lorigen de lUnivers. Com es veurà més endavant, la resposta a ambdues qüestions subministra de fet la base conceptual per a una comprensió de lenigma. Això dit, la qüestió del realisme ço és, la qüestió de si, més enllà de les nostres percepcions, encara podem parlar duna altra realitat prèvia i predictòria que hi és al darrere de manera independent gaudeix dun passat venerable al llarg de la història de la reflexió filosòfica, deixant a banda el fet que donar per descomptat lexistència daquesta realitat independent forma part de la nostra intuïció espontània, una intuïció no exempta, tanmateix, duna certa perplexitat. «Ser és ser percebut», sha arribat a dir en aquella història, des del bisbe Berkeley fins al solipsista Stirner i a alguns filòsofs posteriors, tot passant altrament per Plató, per a qui la realitat habitual no era més que la pobra imatge del món de les idees.
Durant els últims 2.500 anys els debats sobre la qüestió del realisme no han deixat de succeir-se, fins i tot de repetir-se; però avui ha arribat el moment o això pense que el filòsof, el científic advertit i encara qualsevol persona amb un mínim de curiositat per les qüestions del coneixement, no ignoren per més temps el que aquesta teoria física que és la mecànica quàntica té a dir dinnovador sobre leterna qüestió del ser i la percepció. Perquè, des del 1964, any en què es publica larticle de John S. Bell sobre les seues famoses desigualtats i després des del 1982, any en què lexperiència, de la mà dAlain Aspect, viola definitivament aquelles desigualtats i barra el pas a un realisme exhaustiu, la qüestió del ser i la percepció ja mai no podrà plantejar-se en els mateixos termes que fins aleshores: lontologia ha penetrat en el domini de la física, i una mena de metafísica experimental ha pujat des de llavors a lescenari, segons tindrem ocasió de considerar en el capítol 3.
Durant els últims 2.500 anys els debats sobre la qüestió del realisme no han deixat de succeir-se, fins i tot de repetir-se; però avui ha arribat el moment o això pense que el filòsof, el científic advertit i encara qualsevol persona amb un mínim de curiositat per les qüestions del coneixement, no ignoren per més temps el que aquesta teoria física que és la mecànica quàntica té a dir dinnovador sobre leterna qüestió del ser i la percepció. Perquè, des del 1964, any en què es publica larticle de John S. Bell sobre les seues famoses desigualtats i després des del 1982, any en què lexperiència, de la mà dAlain Aspect, viola definitivament aquelles desigualtats i barra el pas a un realisme exhaustiu, la qüestió del ser i la percepció ja mai no podrà plantejar-se en els mateixos termes que fins aleshores: lontologia ha penetrat en el domini de la física, i una mena de metafísica experimental ha pujat des de llavors a lescenari, segons tindrem ocasió de considerar en el capítol 3.
Caldrà, doncs, en començar aquest llibre, fer un breu resum dallò més innovador que aporta la mecànica quàntica (MQ) sobre la realitat i el determinisme, quan ho comparem amb el que en diu la física clàssica i la nostra intuïció ordinària. Després faré una interpretació raonable de la MQ compatible amb el nucli dallò que sha anomenat la interpretació ortodoxa de la teoria i criticaré explícitament algunes tesis particularment insòlites, reiteratives en aquest context, com són ara el que els especialistes coneixen com la teoria dels diversos mons o com el col·lapse en la ment de lobservador, unes tesis que el lector trobarà descrites en el capítol 2.
Amb tot això i des de lindeterminisme quàntic, abordarem el possible indeterminisme de lesdevenir macroscòpic i, des dací, la falta duna causació exhaustiva en la vida anímica, en la vida en general i en la història per incidir finalment en lenigma que anuncia el títol del llibre i que ja hem presentat en aquesta introducció: el problema de lorigen del món.
Com ja he avançat, el llibre té la vocació darribar a un públic tan ampli com siga possible, a qualsevol persona amb un mínim dinterès i de curiositat pels temes que shi tracten. Així doncs, he intentat defugir qualsevol tecnicisme innecessari en aquestes pàgines, i en particular en aquelles destinades a exposar els fonaments de la MQ, a fi que no hi haja més dificultats de comprensió que les que implica la naturalesa del tema que shi aborda. Unes dificultats, daltra banda, sempre superables per a qui, guiat pel seu gust, estiga disposat, unes voltes, a rellegir allò que en una primera passada sha resistit a la comprensió i, unes altres, a tirar-hi endavant, lliure per a tornar enrere quan la destresa adquirida possibilite una nova lectura més fructífera del paràgraf problemàtic. Dacord amb tot açò, he reduït laparició de qualsevol fórmula tant com he pogut, i encara més del que la meua intuïció dautor maconsellaria, en captar al telèfon lesglai dun editor quan vaig insinuar que, potser i malgrat tot, alguna fórmula elemental seria present en el text. Trobe, per cert, que hi ha un malentés en alguns dels lectors de llibres de divulgació científica quant a la presència de fórmules matemàtiques en aquest tipus de llibres. Un malentés que es tradueix sovint en una inhibició paralitzadora daquests lectors, una inhibició que faríem bé de desactivar. En efecte: sovint les fórmules matemàtiques resulten incomprensibles per al no especialista, no per una presumpta incapacitat daquest ni per cap raó abstrusa o de difícil enteniment, sinó simplement perquè els símbols que hi figuren no li han estat prèviament definits, al marge de si aquestes definicions són més o menys complicades per elles mateixes. Per això, quan aquests símbols són fàcilment definibles i les operacions que els relacionen són les ben conegudes pel públic en general, una fórmula matemàtica pot ser una manera concisa, entenedora i eficient de dir a aquest públic allò que, altrament, la prosa ordinària fa dispers, reiteratiu i prolix.
En qualsevol cas, en arribar ací, el to de la dissertació que continua, i que espere que siga el pertinent, ja està decidit. No voldria defraudar les expectatives ni la curiositat del lector; això es pot ben creure em resultaria frustrant, ja que, en la redacció daquest llibre, mhe esforçat tant com he pogut a fer-lo amè i engrescador. Només em resta ja convidar el lector curiós perquè inicie aquesta singladura amb lesperança que el viatge li resulte intellectualment excitant i plaent alhora.
El contingut del llibre es distribueix de la manera que segueix: en el capítol 1, al llarg de cinc epígrafs i de la mà de la MQ, exposem el més fonamental del que sabem avui sobre el comportament del món material, tot remarcant els punts on aquesta nova mecànica difereix de la física clàssica i on les seues previsions contrastades sallunyen dels comportaments efectius del món de la nostra experiència ordinària. Així, comencem exposant el concepte de funció dona central en MQ; continuem amb les relacions dincertesa i amb lexperiència de la doble escletxa, per abordar posteriorment la noció despín, aliena a la física clàssica, i acabar considerant la indiscernibilitat quàntica de les partícules idèntiques.
En el capítol 2 abordem la qüestió de la interpretació del procés de mesura en MQ, un punt sobre el qual no hi ha encara un acord general de la comunitat científica del ram malgrat les nombroses confirmacions experimentals, duna extrema precisió i sense excepció, que fins ara ha rebut la teoria quàntica. La qüestió és abordada mitjançant la consideració, en particular, de la famosa experiència imaginària dita del gat de Schrödinger, que des que va ser formulada fa més de huitanta anys, ha fet córrer veritables rius de tinta. Atesa la diversitat de parers que, com sacaba de dir, estan presents en la comunitat científica en aquest domini de la teoria quàntica, la interpretació del procés de mesura que fem en aquest llibre no serà tal volta compartida per tots els físics actuals, però està dacord amb el nucli dur del que podríem anomenar, amb una certa imprecisió, la interpretació ortodoxa de la teoria. En tot cas, aquest autor, al costat daltres autors, la troba indefugible, com mesforçaré a argumentar al llarg dels propers capítols.
El capítol 3 conté la formulació definitiva i raonada de les tesis bàsiques daquest llibre quant al realisme i el determinisme i des de les quals abordem després certes qüestions relatives a la vida, la consciència i la història en el capítol 4, i a la creació primordial en el capítol 5. En el capítol 3 presentem els experiments tipus Einstein-Podolsky-Rosen, també les desigualtats deduïdes per Bell per als resultats de mesura daquests experiments i la violació experimental daquestes desigualtats. Analitzem les implicacions daquesta violació per a la pervivència del realisme local i en mostrem la fallida; i, defugint lextremisme dun idealisme epistemològic radical, salvem allò que es pot dels mobles en assignar a la realitat física uns dèficits ontològics indefugibles que la redimeixen dun descrèdit generalitzat innecessari.
Tornant al capítol final, el capítol 5, la descripció de la creació primigènia, és a dir, la descripció de lautocreació del món, va precedida, per una banda, duna descripció de lUnivers actual i, per una altra, del model que a hores dara sembla descriuren millor levolució des de poc després dels seus orígens fins ara mateix. Aquest model, que rep el nom de model del Big Bang, ha de fer front a certes dificultats ben conegudes que exposem, alhora que exposem també lintent de superar aquestes dificultats conegut com el model inflacionari, que corregeix i completa el model del Big Bang. A continuació fem referència a les darreres dades observacionals que donen suport a aquests models i a lexistència duna constant cosmològica, fins fa ben poc purament hipotètica, i ens endinsem finalment, per acabar, en la peripècia de la creació primordial des de les fluctuacions de la mètrica de lespaitemps que indueixen les fluctuacions quàntiques del buit.