PERE CASALDÀLIGA:
QUAN LA FE ES FA POESIA
Michael P. Moore
PERE CASALDÀLIGA:
QUAN LA FE ES FA POESIA
Editorial Claret és membre de
Claret Publishing Group
Bangalore Barcelona Buenos Aires Chennai
Colombo Dar es Salaam Lagos Macau Madrid
Manila Owerri São Paulo Varsòvia Yaoundé
Amb el suport de:
Primera edició: juny de 2021
Títol original: Pedro Casaldáliga: Cuando la fe se hace poesía
© Michael P. Moore, 2021
© de la traducció: Joan Soler i Felip
© de la fotografia de la coberta: José María Concepción Rodríguez, 2021
© de les fotografies interiors:
Claretiano Centro Universitário (Batatais-Rio Claro, Brasil)
Fanny Victória Leonardo Alves, 2021
© de ledició original: Editorial Claretiana, 2021
Lima 1360 C1138ACD Buenos Aires
República Argentina
Tel: 4305-9510/9597 Fax: 4305-6552
E-mail: contacto@claretiana.org
www.claretiana.org
© daquesta edició: Editorial Claret, slu, 2021
Roger de Llúria, 5 08010 Barcelona
www.editorialclaret.cat editorial@claret.cat
Producció de lePub: booqlab
«Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només pot ser efectuada amb lautorització dels titulars, amb excepció prevista per la llei. Dirigeixis a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment daquesta obra (www.conlicencia.com; 917 021 970 / 932 720 447)».
Tots els drets reservats.
A Pere Casaldàliga, per la seva poesia evangèlicament subversiva.
A la meva mare, perquè em va apropar a la seducció de la poesia.
A J. I. González Faus, per la seva teologia compromesa i comprometedora.
A Gerardo Bassi, per la seva entranyable amistat.
Jo faig versos i crec en Déu.
Els meus versos van plens de Déu, com pulmons plens de laire viu.
PERE CASALDÀLIGA
A tall de pròleg: Carta a lautor
Deixam començar amb una anècdota personal que explica bé la il·lusió que em va produir que mencarreguessis aquest pròleg. Fa ja més de trenta anys, quan de cop i volta la postmodernitat va irrompre sorollosament amb el seu nou decàleg de la «fi dels grans relats, la fi de les majúscules» i els altres manaments que semblaven revelats en un nou Sinaí laic, vaig sentir la necessitat desbossar una resposta teològica a aquelles novetats i no vaig trobar cap camí millor que el de buscar aquesta teologia en els poemes de Pere Casaldàliga, comparant-los a més amb els del cantant Joaquín Sabina que aleshores feia furor. Així va néixer un petit volum el valor del qual potser estava més en el mètode elegit que no en els seus continguts.1
Imaginat la meva alegria quan veig que un gran expositor com tu (i això ho dic per experiència) ha sentit la necessitat de fer quelcom semblant de manera més global, amb tot el pensament del nostre estimat Pere, i justament arrel de limpacte afectiu de la seva mort. Per això vull dir als teus lectors que et llegeixin, buscant més una «identificació amb» que no pas una «informació sobre». No com qui llegeix una tesi doctoral o un treball acadèmic, sinó com qui enceta un camí. I un camí que (per dir-ho amb ressons de lAntonio Machado) ells lhauran de petjar «haciéndolo al andar».
Perquè la teva obra no està acabada. I això no és un defecte sinó una de les qualitats de la poesia, que no és ciència, sinó suggeriment, i que sempre deixa portes o finestres obertes. Molts dels poemes que tu cites íntegrament per a extreuren una única lliçó, són susceptibles de noves lectures més analítiques que encara podran fer-ne brollar quelcom nou. Em va passar una vegada, que vaig haver de tornar a llegir un dels sonets més famosos de Casaldàliga i de cop em va sorprendre quelcom que abans no havia captat: encara que ell hi diu que «cruza las sombras», no obstant, allò que il·lumina aquest camí fosc no és «Tu Luz» com esperaríem, sinó «Tu Paz como un abismo». Hi trobem un detall teològic molt valuós. I crec que, en la poesia del nostre amic, se nhi poden trobar molts més com aquest. Al cap i a la fi, la teologia no és més que lexplicació duna vivència poètica prèvia, que és lexperiència creient. Tothom que passegi per aquestes planes teves, que sàpiga que no ho ha de fer només per llegir, sinó per trobar.
O amb altres paraules: ja que duus el mateix nom que un director de cinema (amb el qual, dit sigui de pas, hi tinc molta empatia), deixam dir-li al lector que tu has marcat bé les seqüències i els llocs de filmació, però que a ell li toca «interpretar el seu paper» en aquesta pel·lícula. En el llibre hi trobarà una bona distribució dels materials; i vull ressaltar que els de la mort i resurrecció (capítols 4 i 5) mhan resultat molt impactants, no sé si pel seu contingut, per la meva edat o perquè els coneixia més poc. Però el lector encara pot fer més amb tots aquests materials.
I per posar-ne un exemple, deixam completar aquest pròleg tot presentant al lector allò que, a mi particularment, mha donat la primera lectura del teu llibre. I que no pretén ser ni el resum ni la síntesi del llibre, sinó un primer «balanç de beneficis». Ho embolcallo tot en el subtítol que poso tot seguit i que després tractaré dexplicar. Descric a Casaldàliga com:
Poeta a contrallum i teòleg a contracorrent
A veure si aconsegueixo desentranyar allò que significa aquesta expressió fosca.
1. Cal primer explicar el seu significat material. Passa sovint en la poesia de Pere, que la paraula que rima en consonant no està al final de la frase, sinó a la meitat. Per exemple:
« guerrillero
del mundo, de la Iglesia y de mí mismo»
o:
« porque aprendí a esperar a contramano
de tanta decepción»
o:
« toda la huerta
para el Dios de Jesús»
i:
« y donde espera
un muerto, yo reclamo primavera»
Més enllà de les necessitats mètriques, hom té la sensació que lespurna poètica cal buscar-la no al final de la frase, sinó a la meitat: no en la meta sinó en el camí. I al mateix temps, la sonoritat poètica no ha de fer-nos-hi aturar. Cal paladejar-la però continuant fins a acabar la frase. En aquesta mena de contrallum hi ha quelcom molt típic del nostre amic i una gran lliçó per a la vida de fe.
A més la teologia de Pere és una teologia a contracorrent de tantes «evidències» de la vida, tal com tracto dexplicar una mica més en aquest pròleg. Evidències de la vida i «evidències» de lEsglésia: perquè no es tracta dun «retorn a», sinó dun «rescat de» Jesús; la seva tasca no és «desmitologitzar», sinó «des-manipular» Jesús, com molt bé dius (p. 31). La fe en Jesús, si se la vol anomenar «religió» no és una religió vertical, sinó horitzontal. Però aquesta dimensió horitzontal no es fonamenta en una substitució de la Vertical, sinó en una «sustentació» que fa la dimensió Vertical. «Ocupar-se de Déu és preocupar-se dels homes», conclous tu (p. 72). Perquè una autèntica teologia de len-carna-ció hauria de destacar sobre tot la humanitat (la «carn») de Jesús.
I ara mirem bé tot el que es pot derivar daquesta doble «contra» que adjectiva el nostre poeta teòleg.
2. Aquest «contracorrent» anirà marcant tots els passos de la seva teologia. Perquè locupar-se de lhome, en aquest món tan injust i tan cruel, porta de seguida a una indignació ètica que en Pere qualificava com a «experiència humana fonamental» (p. 61). Però aquesta indignació serà tot seguit assumida i transformada per levangeli (a mode de «síntesi hegeliana»). De manera que, com llegim en una de les pàgines més serioses daquest llibre: Caín no deixa de ser un caín, «però és humà». I això ens porta a completar la pregunta del Gènesi: «Abel, què has fet del teu germà?» (p. 65). Perquè resulta que la llibertat humana (el gran valor de la nostra modernitat), és paradoxalment una «llibertat solidària» (p. 85 i 111). Per això un dels llibres de Pere es titula Cantares de la entera libertad.
Cal, doncs, que la modernitat es pregunti si la seva llibertat tan esbombada és una llibertat solidària: una llibertat «sencera». La lluita de classes i la indignació que provoca, la lluita antiracista, la indignació actual pels abusos sexuals han de preguntar-se si shan quedat en la tesi hegeliana o si lhan superada en una síntesi cristiana, mitjançant lantítesi dolorosa de que «Caín és humà».
3. Però encara més: és mèrit de la poesia i de la teologia de Pere que aquesta síntesi, aquest contracorrent, «mai és una forma daigualir el vi», sinó que el converteix en aquell vi «millor» que, a les noces de Canà, va aparèixer, contra tot pronòstic, al final de la festa. Mai podrà dir-se de la poesia de Casaldàliga que la seva «fam de justícia» shagi convertit en «set de venjança». I això li permet dir amb una radicalitat que escandalitzarà molta gent, però que és pura veritat cristiana: «leucaristia / que no és taula / esdevé / pura blasfèmia» (p. 124).
4. Avui es parla molt a lEsglésia de «sinodalitat». Francesc en bona part ha contribuït a fer daquesta paraula una mena de lema de reforma de lEsglésia. Però justament perquè la sinodalitat vol dir «caminar junts» fora bo afegir a aquest lema laltre tan típic que tu rescates de Casaldàliga: comensalitat (ser company de taula) (p. 122). Perquè si no compartim la taula, com podrem compartir el camí?
Tota aquesta aparent dialèctica no ve de ganes de complicar les coses mentalment i per a entreteniment dintel·lectuals. Brolla daquella senzilla descripció de Jesús de Natzaret que resumeix tota la cristologia: «versió de Déu en petitesa humana». I que ha nascut daquella audaç prolongació que fa Pere del passatge de lanunciació a Maria: «el Verb ha volgut de mi» (p. 42).
5. I, per acabar, el pas de la teologia a la cultura. Escriu la gran María Zambrano, al començament dun dels seus llibres que «una cultura depende de la calidad de sus dioses». En aquest país des del qual testic escrivint el pròleg, que es creu tan laic i està tan ple de déus, no ens faria cap mal preguntar-nos quina cultura pot brollar des dels nostres mil ídols (riquesa, nacionalismes, poder, egos individuals o col·lectius), i quina, en canvi, des daquest «Déu crucificat» de levangeli que Jesús personifica i que Casaldàliga i tu heu sabut presentar tan bé.
Arribats aquí, és millor callar i, una mica esglaiats, convidar el lector a entrar a les teves planes. Tant de bo jo hagi sabut obrir-li la porta.
JOSÉ IGNACIO GONZÁLEZ FAUS
__________
1. Cf. La interpelación de las iglesias latinoamericanas a la Europa postmoderna y a las iglesias europeas. Madrid: FSM, 1988.
Introducció
Vull començar aquestes pàgines tot fent meves les paraules dun altre poeta espanyol José María Valverde, amb les quals inicia el pròleg a un dels llibres de poemes més significatius de Casaldàliga:
Maclapara la invitació a escriure quelcom quelcom superflu, sens dubte abans daquests versos de Pere Casaldàliga: acostumat com estic a la posició còmoda de literat que pot permetres dorganitzar paraules sublims en formes presumptament memorables sense la necessitat de comprometres amb prou feines en el seu llenguatge, em sento com si estigués rebent una tremenda descàrrega elèctrica quan tinc davant dels ulls uns versos que són expressió transparent duna vida lliurada completament a allò que ell diu [] Cadaldàliga escriu «en indicatiu», quan els altres solem escriure «en subjuntiu» o «en condicional»: «voldríem» que quelcom «fos», mentre que en ell «és» i ho acredita amb tota la seva vida.1
Confesso que sento el mateix, amb lúnica diferència, potser, que jo no soc ni tan sols literat, tan sols aprenent de teòleg. I mhe atrevit a escriure no «abans», sinó sobre els seus versos; i això, possiblement encara és més atrevit. Però ho he fet casi com una urgència cordial. Aquest petit llibre, gestat des de ja fa alguns anys, i apressat jo per la seva mort, necessitava comunicar-me i comunicar-lo, com una mena de desfogament.2
El text busca, en primer lloc, apropar al lector la bellesa i la fondària de la poesia de Casaldàliga.3 I, llavors, des della cerquem apropar-nos al Misteri de Déu, al Misteri que és Déu, tal i com sens ha revelat duna forma plena en la carn de Jesús de Natzaret. Com que creiem que ací sens mostra el rostre del Totalment Altre, lanhel que fa de fil invisible, tot enfilant aquestes planes és el prec dirigit al poeta-testimoni: mostrans Jesús! Així, el resultat de lobra ve a ser una mena de catequesis cristològiques al ritme de les seves poesies on, un cop validat el llenguatge poètic en tant que mediació per a apropar-nos a aquest Misteri (c. 1), iniciem un recorregut històric-teològic tot contemplant la figura de Jesús. Comencem per allò que constitueix lagosarada pretensió del cristianisme: afirmar que en la carn daquest jueu marginal sens ha manifestat de forma insuperable i ben concreta el Déu anhelat i cercat per la humanitat des de sempre (des de sempre que cerquen). I parlar de lencarnació ens remet, tot seguit, a la figura daquella que significa un dels grans amors del poeta: Maria, la de Natzaret (c. 2). Llavors centrem lesguard en el nucli de la predicació del profeta galileu, allò a què va consagrar la seva vida, els seus anhels i afanys: la Causa amb majúscules, com lanomena el nostre poeta del Regne, centrada en la praxi de misericòrdia (c. 3). És aquesta Causa, precisament, la que permet entendre la mort de Jesús; efectivament, va morir com va morir perquè va viure com va viure, en un món ferit del pecat, que es va estimar més les seves seguretats que no pas deixar-se interpel·lar per una imatge diferent de Déu, que possibilitava (i possibilita) una forma nova de relacionar-nos amb Ell, amb els altres i amb allò diferent (c. 4). Però és una mort que, malgrat que sigui una ostentació de poder i una causa dangoixa, només obté paraules penúltimes, perquè la fe en la resurrecció de Jesús, i amb la dell, la nostradibuixa un horitzó desperança que ens permet creure mal que sovint sigui a contracorrent que la Vida venç la mort; que les senyeres els són preses als botxins i són reivindicades per les víctimes; que acaba triomfant el «sí» de Déu enfront de tants «no» de lhome (c. 5). A lúltim capítol fem referència a lEsglésia amor i dolor del nostre poeta, cridada a continuar la missió de Jesús, a ser transparència del Regne enmig de lambigüitat de la nostra història (c. 6). I clourem el llibre amb un epíleg nascut de la interpel·lació que van ser per nosaltres algunes fotografies que van aparèixer immediatament després de la mort del profeta de São Félix: ell, que durant la seva vida ens havia parlat al cor mitjançant la paraula, ara ho continuava fent mitjançant unes imatges trasbalsadores: les seves mans blanques, els seus peus immòbils, una canoa com a fèretre i una tomba entre els oblidats, a la riba del seu estimat Araguaia.