Quan la fe es fa poesia. - Michael P.Moore 3 стр.


Però les raons del cor amb elles neixen i acaben, en definitiva, les de la fe, es poden demostrar a mode dun teorema científic? o només es poden mostrar? La poesia, com la fe, es mou en el registre de la raó cordial, que té la seva pròpia racionalitat (i no implica irracionalitat!). Des dací, i com a místic que és, el nostre poeta es descalça, per beure en labisme del Misteri i deixar-se afaiçonar:

Delante de tu Gloria, Amor celoso,

no hay más gesto posible que descalzar el alma.

Tú eres. Tú nos haces.

Calcinándonos,

el Viento de tus llamas nos liberta.

Només llavors, abrandat i alliberat, i com a resposta a aquest Amor primer, Casaldàliga pronuncia la seva paraula poètica per, tot seguit, altra volta, tornar al silenci contemplatiu davant dAllò que ens sobrepassa:

Servir bajo el día a día.

Creer contra la evidencia.

Decir siempre una palabra última

de lucha, para

caer luego de rodillas

Noteu lordre dels verbs, que marquen tot un itinerari, amb prioritats clares: servir (praxi) creure (fe) dir (paraula) caure (silenci). Apropem-nos, doncs, a la paraula del poeta que brolla de la vida-viscuda dins de lhoritzó de la fe, per a ser reconduïts tot seguit al silenci sapiencial del Misteri.

__________

Назад