CARTA SOBRE EL COMERÇ DE LLIBRES
Denis Diderot
Traducció i introducció d'Antoni Furió
Breviaris II
INTRODUCCIÓ
La Carta sobre el comerç de llibres de Diderot és una obra dencàrrec. I probablement, com de vegades succeeix amb les obres dencàrrec, acabà no agradant a ningú. Ni als que lhavien encarregada el gremi de llibreters de París, que esperaven una altra cosa, una defensa més ortodoxa dels seus interessos i privilegis, amenaçats pels vents de canvi i llibertat que havia portat amb ell el Segle de les Llums, i que quedaren decebuts pel to, lestil i molts dels arguments de lescrit. Ni al mateix autor, que no sestà, des de les primeres pàgines i al llarg de tot lopuscle, de desmarcar-se i fins i tot darremetre contra els qui li lhavien encarregat, fins al punt de proposar-ne labolició, la supressió total i absoluta dels gremis i les corporacions, inclòs el dels llibreters, però que sosté finalment les posicions dels seus patrons, no sense violència, en alguns casos, del que devien ser les seues pròpies opinions. En qualsevol cas, Diderot no és un mercenari de la ploma que escriu a sou i al dictat dels qui lhan contractat, sinó un escriptor de geni, capaç de transcendir lanècdota leventual supressió dels privilegis sobre els quals es fonamentava la indústria editorial per a assajar una reflexió més general sobre la naturalesa dels llibres, que són alguna cosa més que una simple mercaderia, sobre la propietat intel·lectual i els drets dautor, sobre la llibertat dexpressió i, en general, sobre les sempre difícils relacions entre la creació literària, el poder polític i el negoci editorial. És això mateix el que manté viva i fresca, actual, la seua lectura gairebé dos segles i mig després que fos escrita.
A mitjan segle XVIII, els llibreters de París esta-ven inquiets. Temien perdre els seus privilegis. Molt abans que la Revolució els posàs fi, lopinió pública i les autoritats trobaven ja insuportable lexistèn- cia de qualsevol mena de privilegi, per sang o per diners. La sola paraula resultava ja odiosa, saturada doprobis, fins i tot si el seu significat era un altre en el món de ledició. El privilegi, en aquest cas, era el dret exclusiu a publicar un llibre durant un període de temps determinat, al terme del qual leditor podia demanar-ne la renovació. No existien encara ni la propietat intel·lectual ni els drets dautor. Aquest últim perdia qualsevol dret sobre la seua obra en vendre-la a un tercer, el llibreter-editor, que era qui la publicava i la comercialitzava. Però, per tal dassegurar-sen lexclusivitat, el llibreter es feia donar un privilegi reial que li garantia que ningú més podria editar lobra durant el temps de vigència del privilegi, que era de sis anys. Restricció que ben sovint no deixava de ser paper mullat, a causa de les edicions pirates que es feien a lestranger i a províncies, o al mateix París, en detriment dels titulars dels drets. Tot i així, els llibreters parisencs van creure convenient encarregar la redacció duna memòria adreçada a les autoritats en què es denunciassen els mals de la indústria editorial i, sobretot, shi explicàs la naturalesa dels privilegis dedició i sen justificàs la necessitat.
El detonant va ser la concessió a les nétes de La Fontaine, el 1761, del privilegi per a ledició de les Faules del seu avi, en perjudici dels llibreters que lhavien editat fins ara i dels qui volguessen editar-lo en el futur. El síndic del gremi, André François Le Breton, que era un dels quatre editors de lEnciclopèdia de Diderot i dAlembert, publicada entre 1751 i 1765, va pensar en ell perquè escrivís un al·legat en favor dels llibreters, adreçat al nou director de la Llibreria, càrrec ocupat des de loctubre de 1763 per Antoine-Gabriel de Sartine, que era també des de 1759 el lloctinent general de policia de la ciutat de París i que mostrava una actitud més aviat tolerant envers els filòsofs i intel·lectuals il·lustrats. Diderot shi va posar de seguida, aquella mateixa tardor, i enllestí lopuscle abans dacabar lany. Li va donar forma de carta, transcrivint fins i tot diàlegs imaginaris amb el seu interlocutor amb lobjectiu de guanyar-se la seua simpatia i complicitat, totes dues fonamentades en una afinitat compartida per les idees il·lustrades.
Diderot va molt més lluny del que era lobjecte de lencàrrec. Ja ho adverteix ell mateix des de la primera pàgina de lobra:
Ací no es tracta simplement de la defensa dinteressos corporatius. Què mimporta que hi haja una corporació més o menys, a mi que sóc un dels més zelosos partidaris de la llibertat entesa en el seu sentit més ampli...
I en efecte, tot el llibre és un al·legat en defensa de la llibertat: la llibertat de pensament, la llibertat de creació, la lliure circulació didees i llibres, contra tota forma de censura i restricció, daltra banda inútil, perquè els llibres, fins i tot els prohibits, i malgrat tots els impediments, acaben sempre arribant als lectors. Però, al mateix temps, és també una defensa dels interessos gremials, dels privilegis amenaçats pel liberalisme polític i econòmic que comença a surar en lambient. I aquestes contradiccions no poden deixar dadvertir-se en el text.
Duna banda, el llibre no és una mercaderia més, no se li poden aplicar, per exemple, els principis de la manufactura tèxtil. Però, daltra banda, la seua propietat no difereix gens de la duna casa o un camp. No hi ha cap diferència entre comprar una casa o un camp i comprar un manuscrit. Molt més que lautor, és el llibreter-editor que nha comprat el manuscrit el veritable propietari de lobra, lúnic que té dret a publicar-la i a veure defensada la seua propietat per les mateixes lleis que defensen la propietat de les cases i els camps. Tot el llibre gira entorn daquest argument central, que és el que esperaven els seus clients, que es fonamentàs el seu dret exclusiu a publicar les obres els manuscrits de les quals havien adquirit i per les quals shavien fet expedir privilegis dexplotació en exclusiva. Però, ja ho he dit, Diderot va molt més enllà del que era lencàrrec inicial de lopuscle. Es remunta a la introducció de la impremta a París, el 1470, per a esbossar una veritable història de ledició francesa, per a resseguir les lleis i els reglaments que en regulen el marc jurídic, per a exposar les dificultats de tota mena que afecten els llibreters, per a denunciar lintrusisme dels venedors ambulants i els perjudicis causats per les edicions pirates, per a reflexionar sobre el mateix ofici descriure, sobre la funció de lescriptor i la del llibreter-editor i la difícil relació entre tots dos, sobre la inutilitat de la censura, incapaç dimpedir finalment la circulació de les idees, sobre la superioritat en última instància de la raó i els seus productes per damunt de qualsevol altra consideració o restricció, política, religiosa o econòmica.
El resultat, també ho he dit, no va agradar massa als qui havien encarregat la memòria. Haurien preferit una altra prosa més forense i més efectiva. No tan literària ni tan intel·lectual, tan independent intel·lectualment. Al capdavall eren ells, els llibreters del gremi de París, els qui la pagaven. I tenien dret, per això mateix, a modificar-la substancialment. En canviaren el títol, per un altre de molt més neutre i insípid; nalteraren lestil, suprimint-ne els diàlegs i les interpel·lacions directes al destinatari; i en reduïren sensiblement la trama i lextensió, abans denviar-la finalment, ja dessubstanciada, al magistrat Sartine. Sembla que Diderot tractà dincloure-la posteriorment en algun volum dobra dispersa, però la Carta sobre el comerç de llibres no es publicaria fins 1861, gairebé cent anys després dhaver estat escri-ta.[1] Ara, quan ja en fa quasi dos-cents cinquanta, les reflexions de Diderot, en una prosa àgil i exacta, ens continuen sorprenent per la seua actualitat, per la seua modernitat. Si més no, en considerar el llibre com una cosa més que una mercaderia, que un mer producte mercantil, com un producte sobretot cultural, que aspira a crear i a transmetre coneixement, a vehicular i debatre idees, a formar i influir lopinió pública, a construir un món millor i més lliure.