Els peus que calciguen la terra - Pau Viciano Navarro

ELS PEUS QUE CALCIGUEN LA TERRA

ELS LLAURADORS DEL PAÍS VALENCIÀ

A LA FI DE LEDAT MITJANA

ELS PEUS QUE CALCIGUEN

LA TERRA

ELS LLAURADORS DEL PAÍS VALENCIÀ

A LA FI DE LEDAT MITJANA

Pau Viciano

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta obra ha obtingut el XXVI Premi Ferran Soldevila de Biografia, Memòries i Estudis Històrics (2009), convocat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana amb el suport i la col·laboració del Museu dHistòria de Catalunya, de Publicacions de la Universitat de València i de la revista LAvenç. El jurat va estar integrat per Josep Fontana, Joan F. Mira, Josep M. Salrach, Joan B. Culla, Sebastià Serra, Antoni Furió i Agustí Alcoberro.

© Del text: Pau Viciano Navarro, 2012

© Daquesta edició: Universitat de València, 2012

Coordinació editorial: Maite Simon

Maquetació: Inmaculada Mesa

Coberta:

Il·lustració: Collita de pastanagues, imatge del Tacuinum Sanitatis, dIbn Butlan de Bagdad (s. XI)

Còpia de la Biblioteca Casanatense (Roma), ms. 4.182

Disseny: Celso Hernández de la Figuera

Als meus germans i cosins,

en record daquells estius

sense horaris ni obligacions

en què botàvem sèquies

a lalqueria de Villamargo

...en la cosa pública havia cap, e aquest és aquell qui ha lo regiment o senyoria; los ulls e les orelles són los jutges e els oficials; los braços són aquells que defenen la cosa pública, ço és los cavallers e los hòmens darmes; lo cor són los consellants; les parts generatives són los preïcants e informants; les cuixes e cames són los menestrals; los peus que calciguen la terra són los pagesos qui la colren e lexerciten per llur ofici tostemps.

FRANCESC EIXIMENIS, Lo Crestià.

ÍNDEX

INTRODUCCIÓ

1. UN PAÍS SENSE PAGESOS

Terra de llauradors

Treballar per a un amo: jornalers i mossos

Els altres camperols: hereters i eixarics musulmans

2. UN MÓN CAMPEROL COMPLEX I DESIGUAL

Llauradors en el regne duna ciutat

Indígenes i colons: els orígens duna fractura decisiva

El pes discriminador de la senyoria

Què en queda, del dualisme?

3. KULAKS I LLAURADORS POBRES

La desigualtat en una pagesia sotmesa

Llauradors rics i llauradors pobres: els límits de la diferenciació pagesa

Hi havia una única classe camperola al País Valencià medieval?

4. SOTA UN MATEIX SOSTRE

Els marcs socials de la reproducció biològica

Fecunditat i arrelament comunitari

Casa i model familiar

Del grup domèstic a la parentela

5. LACCÉS A LA TERRA I LA FORÇA DE TREBALL

Dots i donacions nupcials

Entre lherència i el mercat

Treball familiar, jornalers i arrendataris

Els mossos: una ampliació de la mà dobra domèstica

6. LA PETITA EXPLOTACIÓ: UNA BASE PRECÀRIA DE LA PAGESIA

Unes heretats esmicolades

Lhegemonia i la diversitat dels cereals

Equipament i tècniques

Una horta dalts rendiments

7. ELS MERCATS: ESTÍMULS I CONSTRICCIONS

La terra com a mercaderia

Animals i cereals

Mercat del crèdit i endeutament camperol

Innovació agrària i comercialització: una relació complexa

8. ELS MARCS DENQUADRAMENT I DE DOMINACIÓ SOCIAL

La senyoria: més enllà de la sostracció

El poder municipal en unes comunitats jerarquitzades

Sant Martí i el dimoni o les formes de la resistència pagesa

APÈNDIX

BIBLIOGRAFIA

TAULA DE SIGLES

INTRODUCCIÓ

INTRODUCCIÓ

Un cavaller del segle XV, Joanot Martorell, posava en boca dun personatge del seu Tirant lo Blanc aquest elogi literari de València i del seu regne: era un país tan fructífer deiaperquè, orientat a llevant, rebia els reflexos del sol que mar enllà il·luminava, ni més ni menys, que el paradís terrenal, «e dací li ve concloïa tot lo bé que té». La fertilitat daquesta terra era, doncs, un regal de Déu. O de la natura. Ara bé, per aquella mateixa època, els jurats de la ciutat escrivien una altra mena de prosa, sens dubte més realista. En 1423 adreçaven una carta a la reina on descrivien un país amenaçat constantment per la sequera, que tot just podia subsistir gràcies als regadius. Els jurats lloaven, així, «los grans e sobrechs treballs e enginys dels hòmens culturants aquelles [terres írrigues]». Lluny de confiar la fertilitat de la terra en la natura, aquesta «és subvenguda per los treballs e arts dels hòmens». Les terres valencianes eren un paradís, però un paradís artificial. Pocs elogis trobarem, venint duns prohoms burgesos, com aquest que els dirigents de la ciutat adreçaven als llauradors, als cultivadors i constructors de lhorta. Fins i tot Francesc Eiximenis, en la seua lloança desme-surada de la ciutat i del regne, en destacava la varietat de la producció agrícola, però a penes deia res dels qui treballaven la terra. Els pagesos apareixien en els seus tractats com a tòpics del menyspreu i la desconfiança urbana, o com a una peça del cos social, la més baixa en tots els sentits, la base sobre la qual descansava tota la pesada còrpora daquella societat. Els camperols eren, així, «els peus que calciguen la terra».

Ja fa més de vint-i-cinc anys que els medievalistes valencians van començar a prestar atenció als llauradors, a un món rural que començava a estudiar-se seguint no sols una voluntat de renovació científica, sinó també la consigna civil llançada per Joan Fuster: escriure la història de la mediocritat, de la gent comuna, del treball i de la vida quotidiana. Era lèpoca en què una nova història local i limpacte dels peasant studies i de les grans tesis regionals franceses dirigia la mirada dels joves historiadors cap als pagesos i els paisatges de les comarques rurals. Les preocupacions, les idees i les dades que conformen aquest llibre són fruit daquest llarg itinerari historiogràfic, del que sha anomenat «escola valenciana» de medievalistes i que ja compta almenys amb dues o tres generacions. Des dels treballs pioners dAntoni Furió, Ferran Garcia-Oliver i Enric Guinot, són molts els terrenys que han estat explorats amb major o menor intensitat i constància. En aquest sentit, una part almenys dels desequilibris que podran apreciar-se en el llibre, la tensió entre els estudis empírics disponibles i la voluntat dinterpretació, reflecteixen lestat duna recerca que encara presenta zones de penombra i llacunes. Però, sobretot, aquesta obra, que no és una síntesi acadèmica ni un simple manual, ha estat possible i té sentit gràcies als avanços que durant les darreres dècades ha experimentat la història rural de ledat mitjana. Se situa així en el solc dobres com Terra de feudals, un llibre de Ferran Garcia-Oliver que, el 1991, arriscava un primer i documentat balanç interpretatiu del món rural valencià. El seguirien altres obres de conjunt, acadèmiques o divulgatives, fins arribar a una densa síntesi col·lectiva com és el volum sobre ledat mitjana de la Història agrària dels Països Catalans, que aparegué el 2004 coordinat per Josep Maria Salrach, on col·laboraven autors com Antoni Furió, Ferran Garcia-Oliver i el valencià dadopció Thomas F. Glick.

Moltes de les dades i dels problemes que es tractaven en aquestes síntesis es reprenen ara, però incorporant no sols la recerca posterior sinó una visió centrada en els camperols del País Valencià com a grup social, com a classe configurada al voltant de la seua posició en la producció, però alhora plena de complexitat i de desigualtats. Una aproximació de voluntat «materialista», en el sentit no dexcloure el món de la cultura i de les representacions, sinó perquè se centra en el treball i en els condicions socials en què tenia lloc, sobretot les formes de desigualtat i de dominació, però integrant-hi alhora els factors «immaterials», com lordenament legal, els lligams comunitaris i de parentiu o, fins i tot, els usos del llenguatge, sense els quals no es faria intel·ligible aquella realitat social i econòmica. Es perfila, daquesta manera, un model de pagesia diferent del que a la Catalunya Vella sorganitzava al voltant del mas, com a forma de poblament i dexplotació agrària, amb modalitats coherents de família i de transmissió del patrimoni. Al País Valencià, des del mateix moment de la conquesta i la colonització, sorgiria una pagesia més semblant a la de les terres de la Catalunya que sarticulaven al voltant de les viles. Els llauradors valencians, en bona mesura, eren homes de vila, amb heretats disperses, que es fragmentaven i es recomponien amb el cicle de les herències divisibles i lactivitat del mercat de la terra. Però era també una pagesia dividida, escindida entre uns camperols dorigen andalusí i els descendents dels colons catalans i aragonesos. Els indígenes musulmans, progressivament minoritzats i arraconats pels colonitzadors cristians, tanmateix continuarien constituint una àmplia minoria fins als temps moderns, quasi la meitat dels pagesos, i donarien així una configuració molt particular a la societat rural valenciana. En aquest sentit, els camperols musulmans no haurien de veures com un apèndix més o menys exòtic, en el marc duna percepció «multicultural», sinó com un component determinant de la societat rural valenciana. Els estudis inicials de Pierre Guichard i de Miquel Barceló han inspirat un corrent de recerca que ha permès una comprensió, en termes econòmics i socials, daquesta «particularitat» vinculada a la construcció colonial del nou regne. Ens trobem davant duna pagesia separada en dos cossos socials, però alhora articulats en una mateixa societat, fins al punt que la situació relativament favorable dels llauradors cristians, en el context del món feudal, no pot entendres sense la condició pràcticament servil de la gran minoria dorigen andalusí. Pot estimar-se que aquests camperols musulmans, sense ser ja majoria però en estar sotmesos a càrregues més dures, produirien la major part de la renda senyorial. Es tracta de constatacions encara preliminars, però que suggereixen desenvolupaments interpretatius de gran abast que tot just comencen a insinuar-se.

Aquesta aproximació als camperols del País Valencià comença amb una exploració dels termes lingüístics que llavors saplicaven als diferents sectors de treballadors de la terra. Sense ser un reflex automàtic de la realitat social i sense que el llenguatge la configure de manera unívoca, el vocabulari aporta elements per a valorar els límits de la diferenciació dins de la pagesia, amb contrastos ben marcats entre el bloc social cristià i el musulmà. Aquesta complexitat del món camperol es manifesta també en lespai geogràfic, com ara en les modalitats de poblament, i en el nivell social, amb una incidència desigual del pes de la senyoria. Els pagesos musulmans constituïen una població més ruralitzada que els llauradors cristians, i estaven sotmesos a unes condicions més dures, equiparables a una veritable «servitud col·lectiva». I dins de cadascun daquests cossos pagesos colons i indígeneslestratificació econòmica i social va assolir un abast diferent, que en el cas dels musulmans, més que no entre els cristians, donaria lloc a la constitució duna franja de camperols desposseïts, abocats a la condició de jornalers i mitgers. Les diferències entre els models familiars i les estructures del parentiu daquests dos sectors de la pagesia condicionaven les respectives pautes de reproducció biològica i social, on els lligams familiars assolien un paper central encara que no exclusiu en laccés a la terra i en la configuració de la força de treball camperola. La lògica productiva de la petita explotació pagesa, coherent amb aquests mecanismes familiars, també presenta divergències entre les dues pagesies, que, daltra banda, no donaven lloc a una «economia camperola» plenament autònoma. En efecte, les explotacions pageses podien estar orientades per lideal dautosuficiència, però en la realitat