MÚSICA, MESTRE!
LES BANDES VALENCIANES
EN EL TOMBANT DEL SEGLE XIX
MÚSICA, MESTRE!
LES BANDES VALENCIANES
EN EL TOMBANT DEL SEGLE XIX
Elvira Asensi Silvestre
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
Aquesta obra ha obtingut el Premi Joan Coromines dInvestigació Filològica, Històrica o Cultural (2011), convocat per la Societat Coral El Micalet amb la col·laboració de la Universitat de València. El jurat va estar integrat per Josep Ferrer i Costa, de la Fundació Pere Coromines; Ferran Carbó i Aguilar, de lInstitut Interuniversitari de Filologia Valenciana; Gustau Muñoz i Veiga, de Publicacions de la Universitat de València, i Josep Guia i Marín, de la Junta Directiva de la Societat Coral El Micalet, que hi actuà com a secretari.
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació dinformació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de leditorial.© Del text: Elvira Asensi Silvestre, 2013
© Daquesta edició: Universitat de València, 2013
Coordinació editorial: Maite Simon
Correcció: Ofèlia Sanmartín
Maquetació: Inmaculada Mesa
Coberta:
Fotografia: Batuta de Miguel Porta i partitura de lArxiu de la Unió Musical de Llíria
Disseny: Celso Hernández de la Figuera
Edición digital
Als meus pares, per tot
ÍNDEX
PRÒLEG, Pedro Ruiz
INTRODUCCIÓ
1. MÚSICA I SOCIETAT EN EL SEGLE XIX
«De laldarull al silenci»: el públic musical vuitcentista
El gust musical dun públic en transformació
El carrer: un nou espai per a la música
La institucionalització de leducació musical
2. LA DEMOCRATITZACIÓ DE LA CULTURA MUSICAL AL PAÍS VALENCIÀ
La democratització de la música vocal: les societats corals
La democratització de la música instrumental: les bandes
Les arrels de les bandes valencianes
La funció social i educativa de les bandes
De transcripcions o arranjaments: el repertori de les bandes
3. EL CERTAMEN DE BANDES: IDENTITAT I CONFRONTACIÓ EN LA VALÈNCIA DEL SEGLE XIX
De la festa de Sant Jaume a la Fira de Juliol
Les bandes de música en la Fira de Juliol: el certamen
Els objectius del Gran Concurso Musical
Levolució del certamen en el darrer terç del segle XIX
Les bandes participants
Ladequació del repertori: els arranjaments
El públic del certamen
Premis i polèmica: un inextricable lligam
CONSIDERACIONS FINALS
FONTS I BIBLIOGRAFIA
ÍNDEX DE NOMS
PRÒLEG
Les filiacions entre música i societat, ens diu Edward Said en el seu assaig Musical Elaborations (1992), no impliquen la degradació de la música a un paper subordinat, passiu i reflex. Al contrari, la música té una funció important en la societat. Sense deixar de ser ella mateixa, la seua manera docupar un lloc en el paisatge social varia tant que afecta els estils formals i compositius amb una força que no constava fins ara en els estudis culturals. No sols canvien els productes intel·lectuals dels músics, sinó també el públic, així com el poder i les situacions de gènere en què es desenvolupa el fenomen musical. Pensar daquesta manera la música, considera lautor citat, és traçar un mapa del conjunt de relacions socials i polítiques, filiacions i transgressions, sense que cap puga quedar aïllada o reduir-se a un reflex de la realitat.
Des duna perspectiva semblant, la música hauria dhaver ocupat un lloc de primer ordre en la nova forma de modernitat historiogràfica que ha estat anomenada història cultural. Tanmateix, ni tan sols se lesmenta en els més destacats compendis, balanços o intents de caracterització referits a aquesta nova i heterogènia manera de concebre i practicar el treball dhistoriador. En va es buscarà cap menció a lestudi de la música en el llibre col·lectiu elaborat sota la direcció de Jean-Pierre Rioux i Jean-François Sirinelli Pour une histoire culturelle (1997), en el Kompendium Kulturgeschichte (2001) dUte Daniel o en What is Cultural History? (2004) de Peter Burke. Hi trobarem diverses referències a la història de les belles arts i de la percepció visual, del llibre i de la cultura escrita, de les elits culturals i de la cultura política, de les emocions i de la violència, dels conceptes i de la ciència, del patrimoni material, la vida quotidiana i la memòria col·lectiva, etc., però res sobre la música. En els dos volums dedicats a Historiographies (2010), sota la direcció de C. Delacroix, F. Dosse, P. García i N. Offenstadt, una llarga llista dàmbits o dominis cobreixen des de la història del cos i de la religiositat fins a les relacions entre història i imatge i història i psicoanàlisi, passant per la història intel·lectual i la història oral. La història de la música no hi apareix, com tampoc no shi fa cap menció en lesmentada obra col·lectiva en lapartat de nocions i conceptes ni en el dedicat als debats més recents.
Labsència abans apuntada en balanços i compendis sobre la nova forma dhistòria o de categoria de relat historiogràfic, que avui coneixem amb el nom dhistòria cultural, en mostra un desconeixement o hi indica una significativa manca dinterés; tanmateix, no ha dinduir-nos a lengany. Els historiadors han estat cada vegada menys indiferents a lestudi de la música com a fenomen cultural. Philippe Poirrier ho apunta en el seu llibre Les enjeux de lhistoire culturelle (2004), amb motiu de la publicació dobres importants que han eixit de tesis doctorals com la de Bertrand Lemonnier sobre lAnglaterra dels Beatles (1995) o la de Ludovic Tournès, New-Orléans-sur-Seine. Histoire du jazz en France (1999). La història de les pràctiques musicals, en la seua inscripció social i en la varietat de les seues formes en el marc duna història cultural, ha estat reivindicada per Sophie-Anne Leterrier en les seues investigacions consagrades a la música històrica en el segle XIX, mentre que lapropiació política de la música és el tema central de La Neuvième de Beethoven, une histoire politique (1999) dEsteban Buch. Aquest darrer autor, juntament amb Michael Werner i Laure Schnapper-Fender, dirigeix un grup de treball en el si de lÉcole des Haute Études en Sciences Sociales de caràcter interdisciplinari, obert a musicòlegs, historiadors de la cultura i sociòlegs de les arts.
A laltra banda de lAtlàntic, de manera excepcional i amb una capacitat analítica admirable, lhistoriador Carl E. Schorske va incloure en 1980 la música, en aquest cas la de Schoenberg, en un dels capítols de la seua important obra Fin-de-siècle Vienna. Politics and Culture. La pintura de Kokoschka i la música de Schoenberg permeten a Schorske posar en relleu el vincle entre lexpressionisme anterior a lesclat de la Primera Guerra Mundial i la tasca dalliberament i destrucció de la cultura estètica on aquests dos artistes shavien format. Tot això en un moment en què aquesta cultura perdia la seua força crítica i es convertia en la cultura convencional dominant de lhaute bourgeoisie. Schorske, que fou director dEstudis Culturals Europeus en la Universitat de Princeton, va deixar constància del seu interés com a historiador per la música com a indicadora del canvi de funció de lart en la cultura europea a propòsit de Wagner i de Mahler en un altre llibre posterior, Thinking with History. Exploration in the Passage to Modernism (1998).
Entre nosaltres, aquestes i altres manifestacions duna història cultural que sinteressava per unes o altres vessants del fenomen de la música sovint han estat ignorades en els departaments dhistòria, fet que també ocorria com hem vist en els compendis i balanços de tipus general publicats en diversos idiomes. Per aquest motiu, plantejar-se un estudi en què la música apareguera com a factor de canvi sociocultural, a més dindicador de les transformacions que en aquest mateix àmbit sestaven portant a terme, era tot un repte, i Elvira Asensi el va assumir en la seua tesi doctoral. El suport que li podia donar un àmbit acadèmic com el nostre, orientat cap a altres temes, havia de ser per força limitat. En la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València encara alguns continuem lamentant labsència dassignatures que duna manera o una altra facen referència a la història de la música, i més encara duna titulació que contribuïsca al desenvolupament de la investigació en aquest camp. En un context com el descrit, la tasca docent i dinvestigació que porta a terme el professor Vicent Galbis, codirector de la tesi, resulta excepcional, com també ho va ser en el seu dia la celebració al maig de 2000 del congrés internacional Música i Cultura Urbana en lEdat Moderna i el llibre que Publicacions de la Universitat de València va publicar amb el mateix títol, coordinat per Andrea Bombi, Juan José Carreras i Miguel Ángel Marín.
Elvira Asensi va assumir el repte destudiar un fenomen musical dampla repercussió popular amb lenfocament de la nova història cultural, i portà a terme el seu treball en condicions no idònies per a lambiciós objectiu que shavia proposat. Gràcies a la seua capacitat i al seu esforç, acabà amb èxit la seua investigació. En part, els resultats daquest treball han donat origen al present llibre sobre les bandes de música valencianes durant un període de temps que cobreix el darrer terç del segle xx. Espais i gustos musicals, públic i educació musical en el segle de la revolució liberal i del començament de la industrialització i de la democratització de la cultura i la política serveixen en els dos primers capítols per a perfilar el context on se situa el marc històric investigat. Un fenomen aquest, el de les bandes de música, que arrelà amb força des daleshores als nostres pobles i ciutats, fins a passar a formar part del paisatge social i fer possible el Certamen de Bandes de Música de València, fundat el 1886, que continua essent avui tot un esdeveniment musical. Música, mestre! ha obtingut el premi Joan Coromines 2011 de la Societat Coral El Micalet de València, un merescut reconeixement. Amb la seua formació dhistoriadora i la seua afició ben primerenca per la música, Elvira Asensi ha contribuït a unir dos àmbits que no han de continuar ignorant-se, ni estar tan separats com sovint ocorre en el nostre marc universitari.
PEDRO RUIZ TORRES
Universitat de València
INTRODUCCIÓ
La música ha estat un art present en totes les cultures, on sha emprat per a solemnitzar tant actes lúdics i festius com altres de tipus religiós. Les institucions de caire civil shan aprovisionat de música quan han volgut exhibir el seu poder dotant de brillantor els actes celebrats. És per això que moltes han esdevingut una mena de mecenes dagrupacions musicals. Igualment, lEsglésia ha emprat la música en les seues celebracions com una manera de lloar Déu. Tret daquestes ocasions on lart musical podia ser gaudit per tothom, la música semblava reservada per a uns pocs privilegiats que podien acudir als teatres o als salons nobiliaris on sinterpretava. I el fet dassistir a aquestes representacions esdevenia més aviat una forma de prestigiar-se socialment que una manera datendre la cultura del moment.
Tanmateix, el segle xix alteraria lesdevenir del fenomen musical que fins aleshores shavia donat. Els temples es convertien en un tipus descenari on els fidels gaudien de lart musical. Les vetlades als salons es convocaven per a escoltar música al piano o interpretada per xicotets grups de cambra. Els cafés deixaven de ser un mer entreteniment de tertulians per a transformar-se en un lloc on també fruir de la música. Els jardins i passejos passaven de ser un espai de trobada social per a convertir-se en un dels escenaris musicals que més oients atreia en lèpoca. Les esglésies, el carrer, els cafés, els salons, els teatres, etc., tot semblava en el segle xix estar envaït per lart musical.
Un art que ja evidenciava en lèpoca una voluntat de traspassar les barreres socials i apropar-se al nou públic popular que començava a sorgir i que aspirava a gaudir de la música en totes les seues materialitzacions. Nous espectadors, a més, que no romandran passius, sinó que seran partícips del fenomen musical vuitcentista. És en aquesta voluntat de democratització social de la cultura on sinclouen els cors i les bandes sorgits en lèpoca, i que tenen la particularitat destar constituïts per persones amb escassa formació musical.
Amb tot, encara que es palese la massiva presència de la música arreu i, com a conseqüència, una gens menyspreable mobilització social al seu voltant, aquesta ha merescut escassa atenció per part dels historiadors. Nogensmenys, és cert que en els darrers anys la història cultural ha deixat de ser una mena dinstrument de la història, però la música continua sense suscitar atenció en lactual historiografia. I, al nostre parer, marginant la música i totes aquelles agrupacions i pràctiques que es desenvolupen al seu voltant, es perd una oportunitat daprofundir en les transformacions socials, polítiques i econòmiques que succeïren al País Valencià vuitcentista, mitjançant un original enfocament. Perquè en el fenomen musical es reflectiran els canvis que van des del procés de laïcització de lèpoca fins als tímids inicis de la democratització social de la cultura.
En aquest sentit, la música esdevé una font per a lestudi de la història vuitcentista. La importància, però, no seria tanta si sols poguérem emprar aquest art duna sola manera; si únicament ho férem així, es convertiria en un element cultural més dentre tots aquells que els historiadors empren de manera auxiliar, com a mena dexemples que reforcen els arguments que elaboren. Tanmateix, el fenomen musical deixa de ser indicador de canvis socioculturals, perquè és ell mateix qui sovint donarà suport a les esmentades transformacions. Així ocorre quan les pràctiques musicals es converteixen en un potent configurador didentitats socials de distint caire. De la mateixa manera succeeix quan serigeixen en factor fonamental perquè tothom siga partícip de la cultura en el procés que posteriorment donarà lloc a lanomenada societat de masses.