Els orígens de la revolta de la Unió al regne de València (1330-1348) - Vicent Baydal Sala

ELS ORÍGENS

DE LA REVOLTA DE LA UNIÓ

AL REGNE DE VALÈNCIA

(1330-1348)

ELS ORÍGENS

DE LA REVOLTA DE LA UNIÓ

AL REGNE DE VALÈNCIA

(1330-1348)

Vicent Baydal Sala

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta obra ha obtingut el XXVIII Premi Ferran Soldevila de Biografia, Memòries i Estudis Històrics (2011), convocat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana amb el suport i la col·laboració del Museu dHistòria de Catalunya, de Publicacions de la Universitat de València i de la revista LAvenç. El jurat va estar integrat per Agustí Alcoberro, Antoni Furió, Sebastià Serra, Josep Fontana i Josep M. Salrach.

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació dinformació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de leditorial.

© Vicent Baydal Sala, 2013

© Daquesta edició: Universitat de València, 2013

Publicacions de la Universitat de València

http://puv.uv.es publicacions@uv.es

Disseny de linterior i maquetació: Inmaculada Mesa

Correcció: Pau Viciano

Il·lustració de la coberta: Rei dAragó, Grand Armonial équestre de la Toison dOr, c. 1435. Bibliothèque de lArsénal (París) Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera

Edició digital

ÍNDEX

Sigles i abreviatures

Llista de mapes

Llista de taules

INTRODUCCIÓ

ALFONS EL BENIGNE: UN MALESTAR CREIXENT (1330-1336)

1. El donatiu contra els nassarites i les donacions a la reina Elionor

1.1 Els col·loquis de 1330 i 1331

1.2 Els fets de Vinatea (desembre 1331-gener 1332)

2. Les campanyes contra els genovesos

2.1 Les armades i els col·loquis de 1332

2.2 Larmada i els col·loquis de 1332-1333

3. La fi del regnat

3.1 Les liquidacions de larmada de 1332 i del donatiu de 1330-1334

3.2 Fams, bandositats, alienacions, guerres, imposicions i deute

PERE EL CERIMONIÓS: DE LENTESA A LA REBEL·LIÓ (1336-1348)

1. Laccessió al tron

1.1 Una entronització mai assajada

1.2 La revocació de les donacions a la reina Elionor

2. La guerra de lEstret i la presa de la Corona de Mallorca

2.1 Les innovacions fiscals de Pere el Cerimoniós

2.2 El donatiu del parlament valencià de 1340

2.3 Les campanyes de Mallorca i el Rosselló

3. Lesclat del malestar

3.1 La intensitat de les guerres, lescalada del deute municipal i les alienacions del patrimoni reial

3.2 Larmada de 1346 i els precedents immediats de la Unió

3.3 Una revolta contra els abusos reials dirigida per la ciutat de València

CONCLUSIONS

BIBLIOGRAFIA

APÈNDIX DOCUMENTAL

Normes de transcripció

Documents

SIGLES I ABREVIAT URES

Referències arxivístiques

Abreviatures

Unitats monetàries

LLISTA DE MAPES*

Mapa 1. Evolució senyorial del regne de València (1248-1370)

Mapa 2. Donacions a la reina Elionor i els infants Ferran i Joan al regne de València entre 1329 i 1335

Mapa 3. Alienacions del patrimoni reial al regne de València entre 1319 i 1329

Mapa 4. Donacions a la reina Elionor i els infants Ferran i Joan a la Corona dAragó entre 1329 i 1335

Mapa 5. Senyorius dels infants Ferran i Joan a partir de 1340

Mapa 6. Nuclis que donaven suport a la Unió (1347-1348)

* Agraïsc a lhistoriador Ferran Esquilache lajut en la confecció de tots aquests mapes.

LLISTA DE TA ULES

Taula 1. Tarifes de les imposicions sobre els blats i les carns establertes al regne de València en 1330

Taula 2. Pagaments i deduccions reials del primer any del donatiu de les Corts de 1329-1330

Taula 3. A ssignacions i previsions sobre el segon i el tercer any del donatiu de les Corts de 1329-1330

Taula 4. Tarifes de les imposicions sobre la compravenda de mercaderies establertes a València en 1333

Taula 5. Tarifes de les imposicions sobre el tràfic marítim establertes a València en 1333

Taula 6. Peticions de quèstia i redempció dexèrcit entre 1311 i 1329 al conjunt de 15 viles que romanien en el patrimoni reial en 1332

Taula 7. Comparació entre la quèstia de les viles reials valencianes en 1330 i les quantitats recaptades mitjançant imposicions indirectes en 1331-1332

Taula 8. Retiment de comptes dels administradors de les imposicions del donatiu de Corts de 1329-1330 (juliol de 1332 febrer de 1333)

Taula 9. Coronatges i maridatges demanats a les viles reials valencianes entre 1336 i 1349

Taula 10. Contribució de les viles reials valencianes a les quèsties, les imposicions de 1331-1332 i el subsidi de 1338

Taula 11. Tarifes de les imposicions de lalmoina valenciana de 1340-1343

Taula 12. Tarifes de les imposicions sobre el tràfic marítim de lalmoina valenciana de 1340-1343

Taula 13. Tarifes de les imposicions sobre el consum i la compravenda de mercaderies de la ciutat de València per al subsidi de 1343-1345

Taula 14. Tarifes de les imposicions sobre el tràfic marítim de la ciutat de València per al subsidi de 1343-1345

Taula 15. Contribució de les viles reials valencianes a les quèsties, les imposicions de 1331-1332, els subsidis de 1338 i 1339 i el subsidi de 1343-1345

Taula 16. Motivacions de les peticions fiscals realitzades pels monarques al regne de València entre 1309 i 1347

Taula 17. Tarifes de les imposicions municipals establertes a la ciutat de València en 1343

INTRODUCCIÓ

Pocs monarques medievals exerciren un poder tan gran sobre un territori com Jaume I sobre el regne de València al llarg de les dècades centrals del segle XIII. No debades, ell mateix encapçalà la conquesta de les terres islàmiques que el conformaren i el creà ex nihilo en promulgar, cap a 1238, els Furs de València, un ordenament jurídic que havia de regir un espai polític nou, clarament delimitat per unes fronteres establertes en aquest mateix codi legal.1 Així, el rei era possessor directe de més de la meitat del regne, segons es pot observar al mapa 1 (vegeu la p. 15), i tenia sota el seu domini els principals nuclis de la xarxa urbana o semiurbana que vertebrà el país: Morella, Peníscola, Borriana, Castelló de la Plana, Sogorb, Ademús, Alpont, Castellfabib, Morvedre, Llíria, Cullera, Alzira, Corbera, Gandia, Xàtiva, Dénia, Pego, Ontinyent, Cocentaina, Alcoi, Penàguila, Castalla, Biar, Xixona, etc. I, sobretot, València, lurbs més gran i potent de totes, amb molta diferència, i conseqüentment lúnica que rebia la consideració honorífica de ciutat en aquell nou regne cristià que començava aleshores.

Així les coses, la preeminència inicial de la monarquia i de lestament reial al territori valencià fou aclaparadora. Fins al punt que en 1261 Jaume I intenta que els Furs de València, un ordenament que afavoria clarament el poder del rei i de les seues universitats, foren declarats com a llei exclusiva i única del regne. Tanmateix, la major part dels nobles i els cavallers que havien rebut heretats a terres valencianes es negaren frontalment a aquesta decisió, bàsicament els dorigen aragonès, puix havien anat poblant els seus senyorius mitjançant els Furs dAragó, molt més beneficiosos per als seus interessos. Es tractava, doncs, duna lluita de poders, atès que les lleis aragoneses garantien una sèrie de prerrogatives als senyors que les aplicaven, com ara el control de les causes judicials, de les exaccions, dels monopolis o dels recursos naturals dels seus dominis, mentre que els furs valencians, per contra, declaraven públics tots aquells elements, amb el consegüent traspàs de la sobirania per al monarca i els seus oficials, instal·lats als nuclis reials. I aquell no era un problema menor, ja que vora la meitat de la part nord del regne havia estat poblada a fur aragonès i la majoria de lestament nobiliari era daquell mateix origen. De fet, aquesta fou la principal qüestió que vehiculà per complet les relacions de poder al regne de València a partir daleshores i durant vora setanta anys.

Per exemple, a les Corts de 1271 Jaume I féu un darrer intent per incorporar la noblesa aragonesa als Furs de València, però els seus membres shi tornaren a negar de forma general. I, en consonància amb això, quan es produí la revolta de la Unió al regne dAragó el 1283, en època de Pere el Gran, els rebel·lats integraren en les seues reivindicacions les dels seus paisans heretats al territori valencià, exigint que els furs aragonesos foren completament reconeguts com a vigents i vàlids dins de les fronteres del regne de València. El monarca, llavors, cercà el suport dels nuclis reials, que sorganitzaren en una fraternitat per defensar lordenament foral valencià encetant un període de profunda tensió que arribà, fins i tot, a lenfrontament militar amb els nobles i les ciutats aragoneses al llarg de 1287. La disputa es resolgué provisionalment amb sengles ordres dAlfons el Liberal i Jaume II en 1290 i 1291 mitjançant les quals, sense revocar la teòrica observança exclusiva dels Furs de València, es reconeixia la validesa de les lleis aragoneses en tots aquells senyorius on shi empraven.

Amb tot, la confrontació entre lestament nobiliari i lestament reial no finalitzà, atés que, a totes llums, aquella era una situació eventual. Per això, durant molt de temps no endegaren cap acció comuna, sinó tot el contrari, com demostra la forma de recaptació del donatiu de les Corts de 1301-1302, que realitzaren nobles i universitats per separat mentre que a Catalunya o Aragó les Corts coetànies ja concedien donatius generals gestionats conjuntament pels tres estaments. Igualment, en 1315 ambdós estaments estigueren a punt darribar a les armes, després que els nuclis reials, amb el suport de Jaume II, establissen impostos indirectes en els mercats urbans per tal dorganitzar un estol en servei del monarca, sense el consentiment dels nobles, que es veien afectats per aquella fiscalitat. Però com etzibaren aleshores els jurats de València al líder de la noblesa dorigen aragonès, el baró de Xèrica, el problema no era exclusivament tributari, sinó que tenia el seu veritable origen en la qüestió foral: lo dit noble ne la major partida dels altres nobles, cavallers e infançons no sien ne vullen ésser ab les dites universsitats en un fur, ço és, en fur de València.2 Tot plegat, més de mig segle i quatre reis després de linici del conflicte, encara no shavia arribat a una solució satisfactòria i lenfrontament entre uns i altres continuava latent i patent.