SINTAXI I SEMÀNTICA DE L'ARTICLE
BIBLIOTECA LINGUÍSTICA CATALANA
Dirigida per A. Ferrando i A. López García
SINTAXI I SEMÀNTICA DE L'ARTICLE
A. BRIZ / M. PRUNYONOSA
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
1a. edició, octubre 1987
2a. edició, juliol 1990
Nota a la segona edició:
En aquesta segona edició s'han corregit alguns errors tant de forma com de contingut apreciats a la primera; tanmateix s'ha intentat la seua actualizació bibliogràfica.
Fotocomposició: Servei de Publicacions de la
Universitat de València
I.S.B.N.: 978-84-370-9366-6
Edició digital
Servei de Publicacions
Universitat de València
Disseny portada: Tomás Burgos
ÍNDEX
INTRODUCCIÓ
1. ORIGEN I DESENVOLUPAMENT DE L'ARTICLE
2. ESTATUT GRAMATICAL DE L'ARTICLE
3. PARADIGMA
4. LA FUNCIÓ DETERMINADORA DELS ARTICLES
4.1. El tractament lògic dels articles
4.2. La teoria gramatical de la determinació (Doctrina del coneixement previ)
5. LA FUNCIÓ DETERMINADORA-CONTEXTUAL DELS ARTICLES: LA TEORIA DE L'ACTUALITZACIÓ
5.1. La teoria de l'actualització: una nova formulació de la teoria del coneixement previ
5.2. Unes altres concepcions significatives dels articles
5.2.1. Concreció/Abstracció
5.2.2. Inclusivitat/Exclusivitat
6. LA FUNCIÓ "LÒGICO-ESTRUCTURAL" DELS ARTICLES: EL MODEL ESTRUCTURAL
7. UNA PROPOSTA INTEGRADORA: L'ANÀLISI TEXTUAL DELS ARTICLES
7.1. Introducció
7.2. Les funcions primàries de l'article
7.2.1. La funció sintagmàtica oracional
7.2.2. La funció textual
7.2.2.1. La necessitat d'un canvi de perspectiva
7.2.2.2. Quin és el valor de l'article des d'aquesta nova perspectiva textual? ...
7.2.2.3. Les condicions textuals per a l'ús dels articles
7.2.2.4. L'article zero
7.2.2.5. L'anomenat article genèric
7.2.2.6. Article, demostratiu, possessiu i pronom personal de tercera persona.
7.2.2.7. Unicitat i especificitat
7.2.2.8. Conclusió
8. MECANISMES DE SUBSTANTIVACIÓ. EL VALOR I LA FUNCIÓ DELS ARTICLES: UNA NOVA PROPOSTA MULTILATERAL
8.1. Ellipsi i substantivació
8.2. Despronominalització i substantivació
8.3. D'altres factors que intervenen en el procés de substantivació
8.4. Substantivació i lexicalització
8.4.1. Substantivació i lexicalització dels adjectius de persona i éssers animats
8.4.2. Substantivació i lexicalització dels adjectius referits a coses
8.5. Les construccions article + adjectiu, article +de + nom i article + oració de relatiu
8.5.1. La construcció Article + Adjectiu
8.5.2. El (neutre) + Adjectiu
8.5.3. Article + Adverbi de grau + Adjectiu
8.5.4. Article + Adjectiu en aposicions
8.5.5. Article + Adjectiu possessiu
8.5.6. Article + DE + Nom i Article + Oració de relatiu
8.5.6.1. Article + DE + Nom
8.5.6.2. Article + Oració de relatiu
8.5.7. Article + Infinitiu
9. SOBRE ELS USOS DE L'ARTICLE
BIBLIOGRAFIA
NOTA PRELIMINAR
La Biblioteca Lingüística Catalana naix de la collaboració que exigeixen les necessitats més peremptòries. Hi ha un tipus d'obres que ningú no ofereix als editors, i són aquests els que -contràriament al que sol passar en el camp de la bibliografia científica- les demanen als autors. Una tesi doctoral s'ocupa generalment de qüestions massa específiques perquè el públic culte hi puga estar interessat: editar-les representa, quasi sempre, un favor que l'editorial presta a la ciència i a l'autor. En l'altre extrem, un manual redunda en benefici d'autor i editor, i, si les expectatives són favorables, l'acord de publicar-lo se sanciona ràpidament.
Però, ¿què en direm de les obres de consulta, de les colleccions que desenvolupen el ventall temàtic d'una disciplina científica amb un criteri unitari per a totes i cada una de les qüestions abordades? Els autors d'aquest tipus de treballs no són lliures: l'editorial els imposa un límit d'extensió, l'exigència de tractar l'estat de la qüestió, i fins i tot una línia expositiva unificada. L'editor tampoc no se sent còmode amb el projecte: d'una banda, encarar-s'hi implica el compromís implícit -i, en el nostre cas, explícit- d'esgotar la matèria, de fer que tots els temes projectats es publiquen amb la qualitat científica i dins els terminis previstos; d'altra banda, es veu obligat de bestreta a renunciar a la mera pruïja de la rendibilitat per mor de la necessitat social que l'ha motivat. No és, doncs, estrany que aquest tipus de colleccions siga poc freqüent en el panorama editorial.
La Biblioteca Lingüística Catalana, promoguda pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, realitza així una funció que, probablement, només un organisme d'aquesta naturalesa pot mamprendre. És obvi que el panorama bibliogràfic de la llengua catalana disposa de monografies substancioses i gramàtiques excellents, però manca d'una col.lecció com la que ara ens proposem publicar. Quan un lector culte, un professor de Batxillerat o d'EGB, o un alumne de Filologia vulga conéixer de forma ordenada i comprensible tot allò que s'ha escrit sobre lingüística o filologia catalana, és probable que no sàpia on trobar-ho: si acudeix a les gramàtiques s'adonarà que són excessivament generals i que, endemés, cada una està orientada en un determinat sentit -normatiu, generativista, estructuralista, etc.-, i no dóna compte dels altres. Si escorcolla en les biblioteques se sorpendrà pel fet que uns temes han estat investigats de forma exhaustiva i que altres manquen per complet de referències fiables.
En aquestes circumstàncies, és evident que ens cal una collecció amb les següents característiques:
a) Que abrace el conjunt de la Lingüística i la Filologia catalanes, des del nivell fonològic al pragmàtic, passant pel morfològic, el sintàctic i el semàntic, i no només des de la perspectiva sincrònica sinó també des de la diacrònica.
b) Que presente l'estat de la qüestió de cada tema estudiat, i no únicament la perspectiva de l'autor.
c) Que el nivell expositiu procure conjuminar les exigències de la cientificitat amb la màxima claredat i senzillesa.
En altres dominis lingüístics la idea fou mampresa fa anys i amb un èxit ben notable: la sèrie Textbooks in Linguistics de Cambridge University Press dedica volums específics a l'aspecte verbal, a la formació dels mots, a la dialectologia, a la fonètica acústica, etc; la collecció Que-sais-je? de Presses Universitaires de France en la seua sèrie blava (filologia) aborda estudis sobre sintaxi del francés, l'argot, l'etimologia, el "patois", el francés antic, etc.
La Biblioteca Lingüística Catalana s'ha proposat d'omplir una llacuna similar en el camp del català. Cada vegada que un professor o un estudiant vulga preparar un tema de lingüística i filologia catalanes -sobre l'adjectiu, sobre els dialectes, sobre el sistema verbal, sobre els modificadors, sobre història de la llengua, sobre comentari de textos, etc.- agrairia que algú (generalment un especialista en la matèria) li proporcionàs un resum de tot allò que se n'ha dit, des d'una perspectiva lingüística general, i de les possibilitats d'aplicació al català, tant si comptàvem amb estudis específics com si no. Si pogués disposar d'una biblioteca exhaustiva, senzilla i de preu assequible, és indubtable que el seu treball s'hi veuria facilitat: en un moment en què l'ensenyament del català experimenta un auge considerable, la conveniència d'aquesta collecció respon, alhora i potser amb més motiu, a una vertadera necessitat social.
Per a dur endavant el projecte, ha estat imprescindible la collaboració d'investigadors de diverses universitats, tant de la nostra àrea lingüística com de fora. La Universitat de València agraeix aquest esforç intellectualment no gaire grat, amb la seguretat que suscitar vocacions per a l'estudi de la llengua catalana és el millor guardó que se'ls pot oferir.
València, octubre de 1987
INTRODUCCIÓ
Aquest treball pretén ser una aproximació a determinats problemes que presenta l'article en la llengua catalana. Tal com diu el títol, hi volem fer un examen i discussió dels problemes relatius a la funció i significació de l'article.
Les qüestions bàsiques que plantegem són: l'estatus gramatical, la connexió amb d'altres classes de paraules, el paradigma, els valors de determinació, actualització, els valors lògico-estructurals i els textuals, el problema de la substantivació i un recull d'usos. En tots ells hem tractat d'exposar una descripció d'acord amb les gramàtiques, que considerem, però, el començament d'una indagació lingüística; per això no és una exposició que es limita a descriure els fets o un recull de les gramàtiques, sinó que tracta d'obrir la discussió dels diversos aspectes que configuren la conducta sintàctico-semàntica de l'article i proposar-ne algunes explicacions.
I aquesta és la idea motriu de l'obra: oferir una mena de presentació de l'article, els problemes que comporta la definició d'aquesta categoria, i, a més, suggerir-ne línies de treball gramatical.
1. ORIGEN I DESENVOLUPAMENT DE L'ARTICLE
Potser que la qüestió de l'origen etimològic de les formes d'article siga l'únic punt on estan d'acord els gramàtics.
Totes les llengües romàniques mostren unes formes d'article definit, el qual deriva del demostratiu ILLE o IPSE.
És difícil, però, donar una solució a la qüestió quan ILLE o IPSE es poden considerar demostratius o formes d'article1. Sembla ésser clar que l'argument d'utilització d'aquestes formes permetrà d'expressar-ne d'altres funcions.
Alguns autors consideren que el demostratiu pren d'una manera progressiva noves funcions: l'absència indicava un sentit categòrico-virtual del substantiu al qual acompanyava, la presència, però, expressava l'actualització del substantiu: així, el substantiu es referia a éssers o entitats essencials (virtualitat) o existencials (actualització)2. La major utilització comporta la pèrdua del sentit de localització espacial de l'objecte i l'article esdevé un signe que sempre acompanya un substantiu, que manifesta a) realitats presents prèviament a la consciència del parlant, b) realitats no esmentades però implícites al discurs, i c) realitats existents que són actualitzades al discurs; a diferència del substantiu sense determinació, el qual expressa tan sols el concepte (Badia 1951, Lapesa 1961). Aquest pensament implica que amb l'aparició de l'article definit hi ha hagut una transformació funcional innovadora (Benveniste 1977, II).
Tot i amb això, cal pensar si l'article no apareix sinó per una simple reducció funcional. ILLE, segons açò, no ha adquirit valors nous, no ha passat a desenvolupar altres funcions distintes a les que ja desenvolupava en llatí, sinó que només ha sofert una major o menor pèrdua de funcions. El demostratiu llatí, en posició d'adjectiu, ha perdut les funcions de localització i individualització, restant com un simple actualitzador (i, normalment, també com singularitzador), marcador d'un objecte conegut; en posició pronominal ha passat de localitzador a individuador d'objecte conegut, perdent tan sols la funció localitzadora (Coseriu 1978a). El motiu sembla ésser la inoperància funcional dels deíctics en certs llocs on el referent estigués present físicament o contextualment.
Les gramàtiques parlen també d'unes formes d'article indefinit, l'origen etimològic de les quals és el numeral llatí UNUS (Badia 1951). Tanmateix, és difícil precisar quan la forma numeral manifesta el sentit d'indeterminació que defineix l'article indefinit romànic, així com quan l'article en qüestió es diferencia del valor d'adjectiu indefinit. Un, una, mostren un valor no quantificador des dels primers escrits catalans que es coneixen. Aleshores, ja promptament aquesta forma expressa la introducció d'una cosa nova, i d'allò que es diu amb èmfasi:
(1) aquest noi és un saboc.
L'origen de les dues formes de l'article mostra que, si l'aparició de la forma definida pot ser explicada per un canvi funcional o per una reducció del demostratiu llatí, l'article indefinit és degut a una transformació funcional innovadora, car l'únic valor del numeral era la quantificació.
Gairebé tots els gramàtics afirmen que les formes lo, los, la, les,són les corresponents derivades dels demostratius llatins. Així (Badia 1951: § 136, III i IV, Moll 1952: § 276-277):
ILLU > lo (masculí singular, i neutre),
ILLA > la (femení singular),
ILLOS > los (masculí plural),
ILLAS > les (femení plural).