Perquè certament resulta difícil, sense formació històrica específica, poder comprovar lencert o desencert dels escrits de Foucault. Ell, tal com explicita, fa filosofia o el que siga utilitzant materials peculiars innobles; i és a partir daquests com ell elabora la seua filosofia. El problema, però, és que sovint costa almenys a alguns, dentre tanta informació, discernir el que serien les conseqüències i característiques més filosòfiques daquestes obres seues. De fet, si ens atenguéssem tan sols a aquestes obres majors estem segurs que per a molts, incloent-hi lautor daquest llibre, hauria estat més difícil trobar un fil conductor, un eix vertebral al conjunt de la seua producció que, a més de dispar en la temàtica, ho és també, tal com aviat comprovarem, en els interessos, objectius i metodologies. Així, no és gens estrany que en molts articles, entrevistes i conferències Foucault es dedique a matisar interpretacions, a aclarir malentesos, a rebatre acusacions que la seua obra ha anat produint. Podem, doncs, albirar que, en part, la causa de la visió que Habermas té del nostre autor, es pot deure al fet que el Foucault que més conega ell siga el de les obres majors, i no tant aquell del qual ara anem a parlar. És més, probablement si no ens haguéssem trobat amb aqueixa altra vessant de lautor francès, aquest llibre no hauria estat possible, i fins i tot hauríem acabat, potser, convençuts de la idoneïtat de la descripció habermasiana de Foucault.
Per això, caldrà admetre que ha estat principalment aquest altre Foucault el que ha fet possible que la nostra investigació no fos ni una tasca heroica ni una missió impossible. I és que no sols existeix el que podríem anomenar el Foucault magne, és a dir, aquell que ens parla a través daqueixes obres majors, els seus llibres. Existeix aquest altre Foucault una mica diferent, un Foucault més subtil que sexpressa a través duna gran quantitat darticles, entrevistes, conferències, introduccions... És el Foucault recollit als quatre volums de Dits et écrits, la recopilació en francès feta per Deferd i Ewald de totes les obres suposadament menors és a dir, les que no són habitualment catalogades sota la categoria retòrica de llibre. Aquest Foucault, és al nostre entendre, un Foucault molt més filosòfic, molt més assagístic, aquest és el Foucault intel·lectual específic al qual volem prestar més atenció.
Aquesta dualitat de Foucault, el dels llibres i el dels articles i conferències, és també percebuda i explicada per un gran coneixedor de la seua obra: Deleuze. Per a ell Foucault als seus llibres exposa i analitza allò que som i que estem deixant de ser, analitza larxiu que ens configura, analitza la història, o millor dit, el subsòl sobre el qual ens assentem. Per contra, en allò dit i escrit per ell en conferències i articles, la seua intenció és ben diferent. Ja no sadreça al subsòl que ens sustenta a les línies del passat recent, de sedimentació sinó a allò actual, al que Deleuze anomena les línies del futur pròxim o línies dactualització o creativitat. Això explica el perquè de la prolífica producció foucaultiana descrits aparentment menors, però que per a nosaltres han esdevingut majors:
Si fins a la fi de la seua vida destacà tant la importància de les seues entrevistes, a França i encara més a lestranger, no és pel seu gust per linterviu, és perquè ell traça aquestes línies dactualització que exigien un altre tipus dexpressió que les línies dels grans llibres. Les entrevistes són diagnòstics.3
Precisament, és per això que aquesta extensa producció seua ens pot servir de referent per a traçar una línia dactualitat, de diagnòstic, de futur pròxim, tant del nostre avui, com de la lectura que es pot fer del mateix Foucault: una lectura dun Foucault il·lustrat radical.
Aquest gran i heterogeni conjunt descrits resulten per a nosaltres el complement necessari per a entendre el desenvolupament de la seua obra des daquesta perspectiva que sols en aquests escrits pot ser apreciada. És més, tot i que siga agosarat, podem afirmar que sense aquest Foucault menor és difícil encaixar el conjunt de la seua obra i trobar les continuïtats fosques que puguen haver-hi. Cal advertir, per tant, que en aquesta obra no trobarà el lector una biografia intel·lectual del filòsof francès, una «biografia» que, començant per les seues primeres obres, faria un recorregut sistemàtic de la seua producció per a anar descobrint tant les seues inconsistències, com les seues persistències. El treball que dóna origen a aquest llibre com hem dit, una tesi doctoral sí que desenvolupava en part aquest projecte, tot i que no era el seu principal objectiu. Ara, en canvi, lobjectiu és diferent, és oferir al lector o lectora els resultats finals daquella investigació, per tal de mostrar què hi ha dactual en la seua obra que la puga fer vàlida per a una crítica i una analítica de la Modernitat; i pretén fer-ho a la llum daqueix Foucault diagnosticador, possiblement més desconegut, daqueix Foucault que es troba en un pla diferent a lautor dels grans llibres.
Ens hauria agradat, a més doferir la part més innovadora daquesta investigació, haver presentat també les anàlisis que el Foucault que qualificarem com a arrabassador realitzà sobre la societat, el saber, el poder, lindividu, la disciplina o lètica, per veure com han estat de valuoses per a una comprensió dels moments actuals. No obstant això, per raons òbvies dextensió, aquestes interessants anàlisis no podien acompanyar les pàgines presents. Ara bé, és precisament aquesta vessant corrosiva de la seua obra, aquest ímpetu arrabassador, que ací sols deixarem entreveure, el que fa que la seua filosofia resulte per a molts bastant difícil dassumir; i és que ell no sols ataca allò irracional de la societat moderna això és el que al capdavall se suposa que fan tots els intel·lectuals, sinó que allò que realment ataca i desemmascara és precisament la part que molts volen salvar: el component racional i humanitarista. La seua arqueologia primer, i la seua genealogia després, són tan radicals que hom pot arribar a fer-se la pregunta, després de llegir Foucault: i ara què? Certament, podem arribar a pensar que, després dhaver gratat totalment els fonaments de la nostra raó, el seu pensament, més que mobilitzar-nos, acaba deixant-nos paralitzats.
Però aquest interrogant, que com espasa de Dàmocles penja perpètuament sobre la filosofia de Foucault i en especial sobre les obres que tracten qüestions tan relliscoses com la follia o la presó, obté clara resposta en aquesta sèrie descrits. Més encara, el model de filòsof, o millor dit, el model dintel·lectual que ell proposa, i que qualifica com a específic, no és de cap manera immobilista. La lectura daquest conjunt descrits trenca aqueixa imatge fatídica, obscura, nihilista que Habermas va donar fa uns anys i que molts altres shan entestat a difondre.
És per això que preguntar-nos per la possibilitat duna imatge diferent de Foucault, preguntar-nos per una suposada modernitat radical del filòsof de Poitiers, implica contestar linterrogant sobre els efectes de la seua filosofia. Es tracta, en definitiva, de donar la nostra resposta, una més entre tantes que als darrers anys shan generat, a la pregunta que planteja Morey: què és avui per a nosaltres Foucault? Quins aspectes de la seua obra ens interroguen, ens resulten intempestius?4 O, per a plantejar també el nostre propi interrogant, no gaire diferent a lanterior: què hi ha en allò dit i escrit per Foucault que ens resulte incòmode i insuportable per al nostre present?
És per això que preguntar-nos per la possibilitat duna imatge diferent de Foucault, preguntar-nos per una suposada modernitat radical del filòsof de Poitiers, implica contestar linterrogant sobre els efectes de la seua filosofia. Es tracta, en definitiva, de donar la nostra resposta, una més entre tantes que als darrers anys shan generat, a la pregunta que planteja Morey: què és avui per a nosaltres Foucault? Quins aspectes de la seua obra ens interroguen, ens resulten intempestius?4 O, per a plantejar també el nostre propi interrogant, no gaire diferent a lanterior: què hi ha en allò dit i escrit per Foucault que ens resulte incòmode i insuportable per al nostre present?
I és que, com bé sabem, la manera en què es llence, en què es plantege una pregunta, ja encamina la resposta. La concreció que ací hem realitzat daqueixa primera pregunta més genèrica de Morey, ja ens dóna a entendre que això de considerar pejorativament Foucault un nihilista, un neoanarquista, un antiil·lustrat, un neoconservador o quelcom de semblant, resta molt lluny de la nostra intenció. Al contrari, volem mostrar, partint de les orientacions del mateix Foucault, que la seua intenció i la seua filosofia no ens aboquen necessàriament a aqueixa actitud antiil·lustrada, nihilista, pessimista, paralitzant..., sinó que, paradoxalment, ens condueixen a una actitud combativa en el sentit ple de la paraula. I sols així, sols conjurant el perill, conjurant la profecia de Habermas sobre lirracionalisme de Foucault, podrem, a més, i tal i com volem, oferir una interpretació de Foucault diferent, gens allunyada dels ideals il·lustrats o almenys dalguns dells. De manera que és la nostra voluntat, i esperem poder aconseguir-ho, oferir al lector una interpretació que ens permeta llegir les creacions foucaultianes, com ell mateix insistia al final de la seua vida, com una aportació personal i personalista al projecte modern i il·lustrat, que com Habermas indicava és un projecte inacabat, però no perquè shaja desviat de cap camí normatiu, sinó perquè la grandesa del projecte rau en el fet que no té fi, no té telos; rau en el fet que hem danar refent-lo, tal com Foucault fa, sobre la marxa, atents a la sempre peculiar i idiosincràtica actualitat. Sols superant aqueixa sèrie de crítiques, que no sols Habermas, sinó tot un conjunt bastant ampli de pensadors que sovint els agrada qualificarse de moderns han anat teixint al voltant de la seua obra, sols eludint aquelles pseudocrítiques, que lluny dassenyalar autèntiques deficiències del seu pensament el que fan és despistar-nos del que hi ha de més il·lustrat i filosòfic en Foucault, podrem realment descobrir com aquest pensador, aquest intel·lectual específic, continua proporcionant-nos, molts anys després de la seua mort, una rica caixa de ferramentes per a continuar transitant, que no avançant, els camins pels quals transcorre el nostre avui, camins que amb Foucault descobrim que no duen a cap Roma, a cap ciutat eterna.
Perquè amb Foucault no existeix ni tan sols la possibilitat de convertir la ciutat eterna en ideal regulador, tal com fa Habermas. Parlar des duna pragmàtica comunicativa que basteix una raó també comunicativa al voltant dunes condicions ideals de comunicació inscrites en el diàleg no és més que estendre un vel davant els nostres ulls que ens impedeix il·luminar el que tenim davant, la nostra actualitat. I encara més, o millor dit, el pitjor de tot és situar la discussió al terreny dallò que Foucault no dubtarà a qualificar com a xantatge: o acceptes la possibilitat daquesta raó comunicativa o... estàs en contra de la raó. Perquè si hi ha una cosa que no pensem acceptar dentrada és el plantejament simplista segons el qual aquell que critica la raó està en contra della. Crítica radical a la raó i defensa de la Il·lustració són, al nostre entendre, no una dualitat oposada, sinó tot el contrari, una de complementària i necessària; en altres paraules, la tesi que ací mantindrem és que en Foucault la crítica radical i constant a la raó esdevé en realitat una versió sui generis duna teoria crítica, esdevé una forma radical de Modernitat, no dabandonament daquesta. És per això que entenem que les obres de Foucault, tant les majors com les menors, ens permetran, doncs, desprendrens duna teoria sobiranista del subjecte i duna ontologia naturalista, ens possibilitaran dur a terme una genealogia de la Il·lustració, i ens impel·liran a bastir la nostra existència com una obra dart, reaccionant contra allò insuportable que hem convertit, dissortadament, en el més familiar. Aquesta és la nostra aposta i la base daquest llibre.
1. Jürgen Habermas: El discurso filosófico de la modernidad (Doce lec-ciones), pp. 14-15.
2. Jürgen Habermas: «La modernidad: un proyecto inacabado», en Ensayos políticos, p. 282.
3. G. Deleuze: «¿Quest-ce quun dispositif?», en AADD: Michel Fou-cault philosophe, pp. 192-193.
Per la nostra part hem limitat el nostre treball a aquells articles, entre-vistes, conferències..., que han estat glossades en els quatre volums Dits et écrits. Com indiquen els editors en la seua introducció, lètica editorial seguida ha estat recollir sols aquells textos que han estat assumits i auto-ritzats per Foucault. Se nhan exclòs, doncs, les edicions pirates no au-toritzades en vida per Foucault per exemple les lliçons del Collège de France, així com entrevistes i textos pòstums no ratificats o verificats. La breu Cronologia que contenen les primeres pàgines del primer volum acaba així: «Michel Foucault havia redactat abans de partir cap a Polònia, al setembre de 1982, un testament vital per a obrir en cas daccident, que no contenia més que tres recomanacions, entre les quals figuraven: La mort, no la invalidesa i Cap publicació pòstuma» (Dits et écrits, I, p. 64).
4. Miguel Morey: «Introducción», en Michel Foucault: Entre filosofía y literatura. Obras esenciales, vol. I, p. 10.
Advertiment al lector sobre les referències i citacions
Ateses les constants referències a les obres de Foucault, i per a una major economia lingüística, hem optat per citar-les segons la llista dabreviatures que a continuació senumera. Les versions utilitzades de les seues obres han estat les franceses i se nha realitzat la traducció de les citacions.
Pel que fa a la bibliografia secundària, i atès que les entrades, tot i ser abundants, no són tan repetitives, sha optat per fer-ne referència completa indicant el cognom i nom de lautor i el títol de lobra o article. Si lobra utilitzada estava en francès sha optat, com en el cas de les obres de Foucault, per traduir-les directament del francès al català.
Llista dabreviatures
DÉ: Dits et Écrits1