La desconnexió valenciana
Assaig 37
La desconnexió valenciana
Toni Mollà
Universitat de València
© Toni Mollà, 2014
© Daquesta edició: Universitat de València, 2014
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràfiques, 13 - 46010 València
Disseny de la col·lecció i maquetació: Inmaculada Mesa
Il·lustració de la coberta: Anish Kapoor (1989, 1990), fragment.
Índex
Pròleg, per Josep-Lluís Gómez Mompart
Justificació
LA DESCONNEXIÓ VALENCIANA
Modernitat
El conflicte valencià
El blaugrana duplicat
Lamo de les paraules
La ciutat excessiva
La gran confusion
Per lHorta
Benidorm, destinació familiar
Negocis i complicitats discretes
Pròxima parada, el Cabanyal
El nou i el vell espai públic
Lescola fantasma
Contra les majors de la fe
Les mirades dels altres
Les bruixes de Sarkozy
LAVE, Bancaixa i Caja Madrid
Lavi de Rita Barberà
El paper de les minories actives
Socialdemocràcia real, ja
El corredor mediterrani com a panacea
Els que mouen la porqueria
Un altre colp de lestat?
Postal americana
Falles a febrer
Els poders del jutge de la forca
Postal de París
Què se nha fet, de leix de la prosperitat
Governo, per tant menteixo
Estat del benestar propi
Ombres xinesques sobre lIVAM
La ciutat de Catalònia
Campions del malbaratament
El valor econòmic de la televisió pública
El dream team de les idees
La sortida del túnel
Càrrec i consciència
Va ser un gran somni
RTVV, al tancament
La desconnexió valenciana
El simulacre democràtic
UN PAÍS POSSIBLE A LEIX MEDITERRANI
Nosaltres, els indígenes
Entorn general i mercat interior als Països Catalans
Joan Fuster i nosaltres
Nota editorial
Pròleg
El periodisme dopinió de qualitat
La selecció darticles de Toni Mollà és periodisme dopinió, i del bo. La variant comunicativa de lopinió ha estat lligada a la informació periòdica des que va néixer el periodisme modern, el periodisme il·lustrat, en el context de la revolució industrial als estats liberals del Nord dEuropa. Informació i opinió de qualitat han contribuït, des del segle XVIII, a la llibertat i a la modernitat. Daleshores ençà, informació veraç i opinió honesta són el tàndem necessari per a la conformació dun debat públic útil en una democràcia consolidada.
Així doncs, en una societat avançada i progressista, és imprescindible per salut col·lectiva i higiene social tenir bons informadors i alhora millors opinadors. Altrament, els ciutadans no tan sols estan orfes del saber (què passa) i entendre (per què passa) quotidians, sinó que a més poden ser carn de canó dels populismes extremistes perniciosos. Perquè si els periodistes dinformació poden tergiversar, manipular o inventar els fets, els periodistes dopinió poden embolicar, confondre o mentir amb les raons. Moltes tertúlies mediàtiques en són la millor mostra. Si la informació està buida dels seus elements bàsics exigibles, la notícia esdevé un parany. I si lopinió està buida darguments racionals, basats en dades contrastables, el discurs esdevé demagògia o sermó, la vessant retòrica habitual dels polítics fuls i dels predicadors mediàtics.
Temps enrere, lopinió expressada a través dels mitjans tradicionals acostumava a anar precedida dinformació; és a dir, generalment sopinava sobre allò que prèviament shavia informat. En desenvolupar-se els mitjans de masses, lopinió va proliferar amb una certa independència de la informació quotidiana en totes les seccions de premsa i dels audiovisuals, a través de col·laboradors més o menys professionalitzats. Aquests donaven el seu parer de temes i fets no només del dia, sinó de qüestions conjunturals o sobre lesperit del temps. Des que Internet ha permès un flux permanent dinformació i dopinió, totes dues variants sovint actuen amb més autonomia, però de vegades ho fan massa barrejades, com passa en molts blocs. Fins al desplegament de la www en les societats obertes, alguns han pogut dir la seva en els mitjans de comunicació de masses. Ara, la gran diferència rau en què tothom amb accés a la xarxa pot ser llegit, escoltat o vist. Justament per aquesta potencialitat dintervenció en lesfera pública digital lopinió sha eixamplat extraordinàriament i sha democratitzat.
En la nova societat digital, el dubte és si lopinió té més transcendència o més influència que abans, quan només alguns columnistes seleccionats pels caps dels mitjans opinaven. Aleshores la participació social era molt minsa perquè els ciutadans solament podien escriure una carta al director o fer una trucada a lemissora de ràdio o al canal de televisió, sempre de manera prou controlada o limitada per lemissor del mitjà. Si lèxtasi de la informació pot generar una certa narcotització en els receptors, tal vegada lopulència de lopinió té el perill de dissoldre-les totes o gairebé igualar-les, tot inutilitzant-les. Abans com ara, el subjecte social sempre té la potestat delaborar consciència i de discernir entre allò bo i allò roí.
En alguns dels seus articles, Toni Mollà posa en dubte que «lanomenat pensament en xarxa pugui substituir diu el paper de la intelligèntsia tradicional». Cal recordar que tota tecnologia comunicativa imposa un ordre de lectura i indueix una lògica de comprensió. En conseqüència, la linealitat del text escrit és diferent a la ziga-zaga de lhipertext. El nostre autor sembla sentir-se més còmode en la reproducció del seu periodisme dopinió sobre suport de paper ja que tots els articles recollits en aquesta obra van tenir la seva primera impressió en periòdics i revistes, amb lexcepció dun parell que van aparèixer en sengles llibres.
Hom podria pensar que Mollà prefereix o valora més el periòdic de paper que el digital, de manera similar als pensadors del segle XVIII que, tot i servir-se dels periòdics, acostumaven a considerar-los com de segona categoria, atès que en aquells temps el llibre era el mitjà més prestigiat socialment. Al remat, en el seu cas no deu ser així, ja que Mollà compta amb un bloc i col·labora en altres espais digitals. Tot i així, en un paràgraf dun dels articles daquest volum no acaba de prendre partit sobre aquest debat: «El fenomen Internet explica representa per alguns la darrera barricada de defensa dalguna forma despai públic, però per a uns altres, és el forat negre de les relacions socials i el germen de múltiples solituds només connectades virtualment».
Al llarg dels primers mesos de 1992, Toni Mollà va enraonar en diferents ocasions amb Joan Fuster, les paraules del qual van ser recollides en un llibre publicat aquell mateix any de la seva mort, ocorreguda el 21 de juny, amb el títol Joan Fuster. Converses inacabades, de leditorial Tàndem. Dues dècades després aquestes converses van ser reproduïdes íntegrament en el número 45 (hivern de 2013-2014), de la segona època de la revista LEspill, que Fuster havia fundat. En aquest text, Joan Fuster juntament amb Manuel Vázquez Montalbán, els dos millors periodistes dopinió del segle XX als nostres països deia: «Mira, hi ha autors que et poden interessar per allò que diuen, uns altres per allò que suggereixen, i uns altres tinteressen per la forma de plantejar el tema, per la manera descriure, pel seu valor estrictament literari».
Amb permís del nostre maître à penser de Sueca, i com a venjança perquè, des que sóc a la Universitat de València, Toni manomena amb certa mofa napolitana o siciliana «padrí», afirmo que els articles dopinió de Toni Mollà macostumen a agradar per les mateixes raons fusterianes: per allò que diuen (tot i no estar sempre plenament dacord), per allò que suggereixen (en al·lusions implícites o en certes referències explícites), per la forma de plantejar el tema (sovint original) i quasi sempre per la manera descriure. No obstant, el seu valor estrictament literari, atès que jo sóc de Periodisme i dHistòria, ho deixo a criteri dels més preclars companys meus de llengua i literatura de la (meva) Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació.
Lescriptura del periodisme dopinió de Toni Mollà és directa, amb frases curtes i adjectius adients, oracions plenes de sentit i fins i tot de saviesa, a voltes a tall daforismes. Dos exemples: «lespai públic i la llei són el cor i el cervell de la nació»; «el mercat i la religió [són], els dos tentacles més determinants de laldea global». Educat i contundent amb les idees, un tret propi del pensament experimentat i de lobservador lúcid, de vegades destil·la ironia i daltres vegades li surt el burleta. A diferència dels seus dietaris, quasi sempre farcits encara que oportunament dels autors literaris, cinematogràfics o musicals que han contribuït al seu coneixement i han anat conformant la seva personalitat cultural i humana, en els articles curts només hi posa excepcionalment alguna citació o referència mínima. Mai és per presumir derudició, que en té, sinó per reconeixement als seus mestres i per homenatge als seus mites. En definitiva, fidel a la tradició per tal de no cometre plagi i per evidenciar de qui ha mamat i com ho ha paït. Intel·lectualment elegant i, culturalment, encertat. Sempre és crític, a partir duna reflexió motivada, defugint la demagògia o la retòrica tramposa, gràcies als bons arguments amb els quals shi pot discrepar poc o molt, com també quan hi fa una proposta. Però llegir-los gairebé sempre és un plaer.
Toni Mollà no amaga les seves creences ideològiques ni les seves orientacions polítiques, malgrat advertir dels «seus sentiments ambivalents davant de lactivitat política». Sense filiació específica confessada per si de cas o pel seu escepticisme preventiu, els textos de Mollà el perfilen com un llibertari pragmàtic (socialdemòcrata), laic fins a la medul·la i militant de loptimisme de la voluntat. Coneixent al personatge a través daquesta i daltres obres seves, goso dir que el Toni Mollà periodista ensenya almenys tres cares aparentment un xic paradoxals. La dun pagès il·lustrat i bon vivant, daquells dels camps francesos conreats gairebé cartesianament; la dun mestre descola republicana, força més del tipus Marta Mata i gens Rosa Sensat; i, finalment, la dun flâneur urbà de països del Nord, bé siguin liberals o socialdemòcrates, que en visitar-los frueix de la modernitat amb pedigrí i dels llocs de la memòria literària més reeixida, però sense negar-se com a turista.
El periodisme informatiu ja fa anys que compta amb excel·lents investigacions que han anat perfilant des de la teoria fins a la pràctica com, de quina manera i per què pot ser de qualitat. Encara que no amb la mateixa precisió per raons òbvies, al periodisme dopinió també se li poden aplicar certs indicadors per avaluar encara que sigui a grans trets la seva qualitat. En síntesi, perquè aquest escrit només és un pròleg, assenyalem-ne alguns criteris fonamentals. No pot haver-hi bon periodisme dopinió quan es retorcen les dades per emmotllar-les a una realitat simplement versemblant per a després pontificar. No pot haver-hi bon periodisme dopinió quan les motivacions que susen estan mancades dètica. No pot haver-hi bon periodisme dopinió quan les raons que es fan servir son fútils. No pot haver-hi bon periodisme dopinió quan sempra una retòrica ampul·losa i buida. No pot haver-hi bon periodisme dopinió quan satribueixen fets no provats i accions imaginades per acabar sentenciant. No pot haver-hi bon periodisme dopinió quan samaguen les contradiccions personals o la complexitat social per concloure foteses. No pot haver-hi bon periodisme dopinió quan sutilitzen les paraules de manera esbiaixada o sense el vertader sentit. No pot haver-hi bon periodisme dopinió quan es pregona una moral anticívica, que nega els drets humans o els crims de lesa humanitat, o quan sintenta justificar la barbàrie política, lexplotació humana, la repressió social, la desigualtat entre les persones, el genocidi cultural o la destrucció mediambiental.
Per ventura, el periodisme dopinió de Toni Mollà no incorre en els paràmetres esmentats. I les seves preocupacions o interessos delaten allò que per a ell paga la pena escriure. Les seves opinions palesen la voluntat dintervenir públicament preferentment amb lescriptura; un tipus de lluita que ell professa molt més que la de carrer o dempresa, perquè pensa que és la més operativa. Discutible? Tot i que en aquest llibre només recull una quarantena darticles curts (dunes 800 paraules) i tres llargs (assaigs sociopolítics excel·lents), dels molts que ha escrit i publicat al llarg de la seva praxi periodística, en conjunt són una mostra del ventall de la seva agenda temàtica centrada en la societat, la política i la cultura. Principalment reflexiona i opina sobre lestat del benestar, lespai públic, leducació, la llengua, la identitat assumida, el País Valencià, Catalunya, la política valenciana, la corrupció, la societat civil, la xenofòbia, lHorta valenciana, laccident del metro de València [03/07/2006], el Barça i el Llevant o lembolic del València CF, la RTV pública, la modernitat... I de fons, com a far o brúixola, la saviesa de les idees i de les paraules de Joan Fuster, que Toni Mollà recull sovint, com a «La desconnexió valenciana» (El Periódico de Catalunya, 29/01/2014): «els indicadors sociològics i econòmics demostren que Joan Fuster té més raó ara que el 1962!» [data de publicació de Nosaltres els valencians].