Però a hores dara continuem tenint molts dubtes i preguntes per resoldre respecte daquesta magnífica etapa de la història de lart. Lobrador de Pere Nicolau i lestil gòtic internacional a València (1390-1408) és un treball que tracta de posar ordre en un complex trencaclosques de documents referents a Pere Nicolau, de retaules alguns dels quals, perduts o desapareguts i de taules maltractades o penjades en museus llunyans. Carme Llanes ha hagut de fer front a una nombrosa literatura de monografies, articles i catàlegs dexposicions que en les últimes dècades han escrit diversos estudiosos autòctons i estrangers, feta amb diferents graus de profunditat. En unes ocasions els resultats han sigut convergents i en altres, divergents. El treball de Carme Llanes és estricte, i es fonamenta en aquelles obres que tenen associat un document darxiu. Lautora emfasitza el context social del moment, els clients per als quals treballa el pintor, els llocs on van destinades les obres, i els ambients de treball, especialment el taller. La trajectòria vital i professional de Pere Nicolau la divideix en diferents moments: una primera etapa, que anomena «període de formació» (1380-1390) i de la qual pràcticament no es tenen notícies; una segona, dassentament a València (1390-1400); una tercera, de prosperitat i intercanvi amb altres obradors (1400-1405); i una darrera, de consolidació i difusió dels seus treballs, que quedarà interrompuda per la seua tràgica mort (1406-1408). Pere Nicolau és presentat en aquest llibre com un pintor prestigiós i afortunat pel nombre dobres que és capaç de produir; cal remarcar els retaules pintats per a la catedral de València i per a esglésies i monestirs del territori valencià. També resulta ben interessant com es valora la condició social dels seus principals clients, generalment amb un alt nivell cultural, atès que proposen al pintor mostres de referència o models per a imitar. Nicolau estava en contacte amb eclesiàstics, gent de la cort i del Consell de la ciutat, que de segur li permeteren accedir a obres i models innovadors. La seua intervenció fou decisiva per a iniciar la transformació de la tradició local. Cal recordar que la monarquia estimulà la introducció del gòtic internacional, a fi de crear una imatge del poder reial a imitació de la cort francesa, llavors tan de moda. També els consellers locals imitaren les modes dels reis de França.
En lentorn domèstic, Nicolau és altament valorat pels seus col·legues pintors, amb els quals col·labora decididament en la confecció de retaules; especialment destaca lassociació, bastant freqüent, amb lalemany Marçal de Sas, un pintor clau i protagonista del gòtic internacional valencià. També lafermament daprenents i contractes amb pintors per a les obres de taller resulta una proposta atractiva per a justificar la difusió dels seus models i el seu estil.
Carme Llanes deixa oberta la porta a futures recerques en aquells fronts que ara com ara són irresolubles; qüestions i dubtes que obsessionen a tot investigador. Tot i així, cal valorar molt positivament les noves aportacions que es donen a conèixer ara, com làpoca del retaule del monestir de Sant Julià, el contracte del retaule de Sant Maties i Sant Pere dOnda o el corresponent al del convent de Sant Domènec de València. Aquest últim retaule, pintat amb la col·laboració de Marçal de Sas, fou encarregat per Peirona Llançol. La notícia és coneguda gràcies a la recent tesi doctoral dEncarna Montero defensada a la Universitat de València lany 2013.
El retaule dels Gojos de la Mare de Déu del Museu de Belles Arts de València, pintat el 1404 per a la població de Sarrión (Terol), continua sent la clau per a la identificació del seu estil. La relació formal amb retaules de la mateixa iconografia, com ara el conservat al Museu de Belles Arts de Bilbao o el de la parròquia dAlbentosa (Terol), plantegen els primers problemes atributius que lautora tracta de desxifrar. Sempre resulta complex establir les relacions formals entre els pintors medievals, atesa lestreta dependència dels uns i els altres en la manufactura de les obres. Larribada de pintors estrangers a València, coincidint amb les primeres referències documentals de Nicolau, és fonamental per a entendre el canvi que es produeix en la pintura de lescola valenciana en poc més duna dècada. A més, cal destacar la voluntat dels clients dobtenir uns acabats dalta qualitat, una exigència que en moltes ocasions devia venir reforçada per una mostra presentada al pintor en el moment del contracte. Daquesta manera, el disseny així oferit li permetria, a aquest pintor, el coneixement de nous models italianitzants, germànics o catalans. No podem deixar de banda tampoc larribada dobres portàtils daltres latituds, i també de llibres il·luminats amb magnífiques reproduccions pictòriques dorigen divers, i destinats tant a lEsglésia com a les classes socials més privilegiades. Però Pere Nicolau també treballà per a un altre tipus de clientela més tradicional, com ara les parròquies, per a les quals el nivell de qualitat i innovació segurament devia tenir un valor més relatiu.
Així doncs, en aquest llibre, el lector trobarà una revisió completa i rigorosa del pintor Pere Nicolau, liniciador de lescola de la pintura gòtica valenciana. Estem convençuts que aquest estudi marcarà un abans i un després en la historiografia.
JOAN ALIAGA MORELL
Universitat Politècnica de València
AMADEO SERRA DESFILIS
Universitat de València
INTRODUCCIÓ
Pere Nicolau, tot i ser un pintor no massa conegut fora de làmbit valencià, és una peça cabdal dins el procés de desenvolupament de la pintura destil gòtic internacional a València. El seu obrador, a més de ser el més important de la ciutat de València a linici del segle XV, fou el taller de pintura des del qual arrenca i es consolida a la ciutat de València una tradició en la pintura sobre taula capaç de projectar la seua activitat a altres territoris de la Corona. Mentre que als anys finals del segle XIV a la Corona dAragó la producció artística fluctuava entre els obradors de Barcelona i Morella, laparició de lobrador de Nicolau introduirà València dins dels circuits artístics. El seu obrador és fonamental en la transmissió de les fórmules pictòriques internacionals a tot un grup de pintors que expandiran cap a terres de Terol o cap al sud, fins a Oriola, els models apresos al seu obrador. De fet, ell mateix contractarà retaules per a Sarrió, Terol i, possiblement, Albentosa o Pina de Montalgrau.
Per entendre millor la trajectòria professional i artística de Pere Nicolau i limportant reconeixement posterior que ha tingut, és necessari canviar el nostre punt de vista a lhora dinvestigar la trajectòria personal i vital dun pintor. La historiografia anterior ha valorat Pere Nicolau mitjançant latribució dun gran nombre dobres, algunes de les quals, per simples raons cronològiques, ara sabem que no eixiren del seu obrador. És cert que entre 1399 i 1408 lactivitat del seu taller fou important, però ¿com podem demostrar el paper destacat de Pere Nicolau? Les obres conservades són la font més important per a conèixer el valor dun pintor, però per als segles medievals aquest punt de vista no és difícil; shan conservat poques obres, i a més el caràcter artesanal de lactivitat artística fa molt complexa la tasca de diferenciar individualitats entre els artistes coneguts. Per tant, és primordial reconstruir la història individual dun artista des del context social i professional en què es mou. Així doncs, farem visible la significació de Pere Nicolau en donar a conèixer no sols les obres, documentades o atribuïdes, sinó que, a més, ens aproximarem a aquells per a qui treballà, els espais on varen ser contemplades, lorganització del seu obrador dins el conjunt de la ciutat i els altres professionals amb qui col·laborà o als quals ensenyà lofici. Aquesta mirada, podríem dir-ne polièdrica, a lobra dun pintor ens ajuda a conèixer millor lartista i la seua obra.
Per entendre millor la trajectòria professional i artística de Pere Nicolau i limportant reconeixement posterior que ha tingut, és necessari canviar el nostre punt de vista a lhora dinvestigar la trajectòria personal i vital dun pintor. La historiografia anterior ha valorat Pere Nicolau mitjançant latribució dun gran nombre dobres, algunes de les quals, per simples raons cronològiques, ara sabem que no eixiren del seu obrador. És cert que entre 1399 i 1408 lactivitat del seu taller fou important, però ¿com podem demostrar el paper destacat de Pere Nicolau? Les obres conservades són la font més important per a conèixer el valor dun pintor, però per als segles medievals aquest punt de vista no és difícil; shan conservat poques obres, i a més el caràcter artesanal de lactivitat artística fa molt complexa la tasca de diferenciar individualitats entre els artistes coneguts. Per tant, és primordial reconstruir la història individual dun artista des del context social i professional en què es mou. Així doncs, farem visible la significació de Pere Nicolau en donar a conèixer no sols les obres, documentades o atribuïdes, sinó que, a més, ens aproximarem a aquells per a qui treballà, els espais on varen ser contemplades, lorganització del seu obrador dins el conjunt de la ciutat i els altres professionals amb qui col·laborà o als quals ensenyà lofici. Aquesta mirada, podríem dir-ne polièdrica, a lobra dun pintor ens ajuda a conèixer millor lartista i la seua obra.
Els darrers anys del segle XIV a la Corona dAragó són anys difícils. El creixement anterior, lexpansió econòmica dabans del 1348, es va veure frenada en la mesura que al camp la situació es radicalitzava, i lestancament dels negocis i el decreixement demogràfic arribava a les ciutats. Fam, pestes i guerres tindran greus conseqüències en la vida social, política i institucional de la segona meitat de la centúria. Dins el context de la Corona, el País Valencià, territori en expansió, marcarà certa distància dins el context general. La immigració farà créixer la seua població amb nobles, comerciants, menestrals o rodamons vinguts des daltres territoris de la Corona o darreu Europa. Tot i que lantic Regne de València era un territori en conflicte, un escenari on es posaven de manifest les friccions entre la monarquia i la noblesa, o entre el món cristià i les diferents minories religioses, no deixava de ser una terra promesa per a tots aquells que fugien de lenduriment de les condicions feudals provocades per la crisi. A les últimes dècades del segle XIV la població de la ciutat de València creixerà de manera espectacular, un creixement que serà afavorit per les institucions municipals.1
A més, el context europeu marcat pel cisma dOccident, protagonitzat per eclesiàstics destacats com Pere Martínez de Luna Benet XIII, Vicent Ferrer o Bonifaci Ferrer o la política mediterrània de la monarquia canviaran la dinàmica de la ciutat i posaran València en els circuits dEuropa. Nombrosos personatges presents o propers a la ciutat els últims anys del XIV viatjaren per les diverses corts europees. Sha insistit en el paper dAvinyó, seu papal, però Alfons I, duc de Gandia, o els seus fills passaren temporades a la cort francesa; els hereus de la Corona, Joan I i, després, Martí lHumà, coneixien i tenien contactes familiars i personals amb les corts de França i Borgonya. Els lligams familiars entre Castella i Aragó eren tan profunds com les enemistats territorials. No és gens estrany, per tant, que juntament amb la circulació de persones també ho feren les idees, els gusts estètics i, sobretot, els models i els artífexs que feien possible que gaudiren de la bellesa dels objectes, tots aquells que disposaven de recursos per adquirir-los.
A València, tot i ser un territori per construir des de la conquesta, lembranzida constructora no siniciarà fins que no acaben les guerres: va començar en un moment de fort endeutament de la monarquia i quan la noblesa, almenys aquella que shavia assentat a València, vivia més dels càrrecs que ocupava en la feble estructura administrativa que de les rendes de les seues senyories. Seran les ciutats i els seus estaments urbans els qui traçaran les línies per on havia de transcórrer el model territorial i social del nou regne. El territori valencià era, doncs, un territori de població escassa i mal distribuïda, concentrada bàsicament a la ciutat de València, i això significava que la disponibilitat de mà dobra especialitzada era limitada, una circumstància que també afectava el món dels oficis artístics.2
El marc espacial de la recerca se circumscriu a la ciutat de València, però sense deixar de banda que els obradors de pintura sorgits cap al 1400 i, de manera especial, lobrador de Pere Nicolau seran els focus de difusió de les formes internacionals a altres terres de la Corona dAragó i Castella. El limitat període documentat de Pere Nicolau mor en 1408, quan a penes lestil havia iniciat la seua difusió no impedeix que la seua tasca com a mestre fóra molt reconeguda i els seus deixebles foren, més endavant, els caps dels obradors de pintura que enllaçarien amb la introducció del posterior corrent hispanoflamenc.
Des de la perspectiva temporal, la recerca documental abraça des del 1387, uns anys abans de la primera notícia coneguda fins ara sobre Pere Nicolau, fins al 1410, uns pocs anys després de la seua mort. En certa manera, la proposta defuig els problemes atributius per preocupar-se més pels aspectes socials de la producció artística.
Lenfocament vol anar més enllà descriure la biografia del pintor i pretén dibuixar, mitjançant la seua trajectòria vital i professional, un retaule valga la paraulaen el qual queden reflectits els diversos elements que intervenen entorn de la producció artística de Pere Nicolau i el seu obrador, més enllà dels problemes destil i de les atribucions. A més, sha procurat inserir els esdeveniments que marcaren la seua vida en un procés més ampli, la gènesi i difusió de lestil internacional a València. La investigació que hem dut a cap ha intentat, per mitjà de lanàlisi dels àmbits de treball, els clients i els col·laboradors de Pere Nicolau, donar una explicació més rica i ampla de la producció artística baixmedieval a la ciutat de València a la fi del segle XIV i els primers anys del segle XV.
Aquest interès per Pere Nicolau no és nou. Nombrosos estudiosos amb anterioritat lhavien donat a conèixer i havien estudiat la documentació relativa a les seues obres. A més, Nicolau era, fins fa poc, lúnic pintor daquesta etapa, linternacional, en qui era possible fer coincidir un document amb una obra conservada. Per ell shavien interessat estudiosos estrangers com Mayer o Post. Leandro de Saralegui, en les seues primeres publicacions, ja mostrava interès per escriure una monografia sobre Pere Nicolau, considerat un dels pintors més rellevants a València cap al 1400. Aquest investigador va mamprendre una sèrie darticles sobre la pintura medieval valenciana, el que aleshores sanomenaven els «primitius» valencians, però els seus treballs mai no varen ser publicats en format de llibre. Linterès pel tema li venia tant pel càrrec que ocupava al Museu de Belles Arts com per una tradició anterior, interrompuda per la Guerra Civil, de recuperació i interès pel passat medieval que havien encetat erudits locals vinculats a la Renaixença valenciana.
A més de Saralegui, destaca limportant tasca de José Sanchis Sivera, canonge de la Seu i autor dun llibre fonamental per a lart valencià, La catedral de Valencia (1909), que, juntament amb la publicació de Pintores medievales en Valencia (1930), constituïen fins fa poc el corpus documental bàsic en lestudi de lart medieval valencià. La tasca divulgativa de Sanchis Sivera va ser continuada amb les recerques de Cerveró Gomis fins als anys setanta i completada amb les recents publicacions de Company, Aliaga i Tolosa. En el present treball presentem els aspectes historiogràfics i documentals en un annex final amb la intenció de fer més fluida la lectura de la trajectòria professional de Pere Nicolau.