Veure dins els versos
La poesia de Joan Fuster
Veure dins els versos
La poesia de Joan Fuster
Salvador Ortells Miralles
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
Director de la col·lecció
FERRAN CARBÓ
(coordinador de la Càtedra Joan Fuster)
CONSELL ASSESSOR:
Neus Campillo
Antoni Furió (UV)
Tobies Grimaltos (UV)
Francesc Pérez i Moragón
Manuel Pérez Saldanya (UV)
Vicent Simbor (UV)
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d'informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l'editorial.
© Del text: Salvador Ortells Miralles, 2018
© De les fotografies de la coberta:
Arxiu Joan Fuster
© De la present edició:
Universitat de València, 2018
www.uv.es/publicacions
publicacions@uv.es
Coordinació editorial: Maite Simon
Disseny de linterior i maquetació: Inmaculada Mesa
Correcció: Enric Izquierdo
Coberta:
Disseny original: Celso Hernández de la Figuera
Fotografia: Alacant, setembre de 1952
Detall posterior: Poemes manuscrits de Joan Fuster (foto de Pilar
Escrivà)
A Maica, Hugo i Sara, criatura dolcíssima
Vindrà lhora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.
JOAN FUSTER, Escrit per al silenci
Índex
Introducció
1. JOAN FUSTER EN LES DÈCADES DE 1940 I 1950
1. La literatura catalana de postguerra al País Valencià: una literatura sota mínims
2. La fractura del valencianisme cultural de postguerra
3. La tria lingüística de Joan Fuster
4. Labandonament de lescriptura poètica
2. BREUS CONSIDERACIONS FUSTERIANES SOBRE EL GÈNERE POÈTIC
3. ELS INICIS POÈTICS EN LA PREMSA VALENCIANA
1. Verbo. Cuadernos Literarios
2. Almanaque de Las Provincias
3. Esclat
4. Víspera. Revista de las fiestas valencianas
5. Pensat i Fet
4. CICLE LÍRIC
1. Sobre Narcís
2. 3 poemes
3. Ales o mans
4. Escrit per al silenci
5. VA MORIR TAN BELLA, UNA BREU INCURSIÓ EN LA POESIA POLÍTICA.
6. TERRA EN LA BOCA, UN POEMARI DE CRISI
7. CICLE ANTILÍRIC
1. Ofici de difunt
2. «Elegia a Rabelais»
3. Poemes per fer
8. POESIA DE CIRCUMSTÀNCIA
1. Poemes en premsa periòdica dels anys cinquanta
2. Poemes en llibres col·lectius
3. Poemes per a catàlegs i obres dartistes plàstics
4. Poemes inclosos en ledició de la Correspondència
5. Dos poemes marginals: «Loceà» i «[Si co·l pollet...]»
9. VALORACIÓ DE LA POESIA FUSTERIANA
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Referències arxivístiques
Obra de Joan Fuster
Bibliografia general
Introducció
El present estudi se centra en lobra poètica dun autor que ha passat a la història de les lletres catalanes com a assagista, que equival a dir, fins a cert punt, que assolí el reconeixement en el gènere literari més allunyat de la poesia.1 De fet, Joan Fuster es dedicà a lofici de poeta durant molt pocs anys, només en els inicis literaris, i sempre simultaniejant-lo amb les primeres col·laboracions periodístiques i escrits assagístics. A més, amb el pas del temps, el mateix autor qüestionà la vàlua dels seus versos de manera reiterada. Certament, pocs poetes han insistit amb tanta vehemència com ho feu Fuster a dissimular la importància que tenia la poesia pròpia en la seua vida, si més no des que deixà de conrear-la, iniciada la trentena, en plena maduresa creativa i amb una reputació sòlida com a poeta en el circuit literari català. Tanmateix, no fou un abandó total. Continuà escrivint i publicant poemes, però ja ocasionalment, sense lafany darribar als lectors a través de les vies comercials habituals. Des que es produí el seu debut poètic el 1945, en lAlmanaque de Las Provincias, fins a ledició el 1987 de Set llibres de versos, el volum que reuneix una part important de la seua producció poètica, passaren més de quatre dècades, o siga, la pràctica totalitat de la seua trajectòria literària. Duna manera o altra, amb més intensitat o menys, sinteressà per la poesia al llarg daquests anys: com a poeta, crític literari, historiador de la literatura, prologuista daltres poetes, membre de jurats de certàmens poètics... i sempre, per descomptat, com a lector.
A pesar de lactitud displicent que adoptà envers la seua poesia, sintueix en Fuster una resistència íntima, aparentment irracional, a silenciar la veu del poeta que fou i que, a estones espaiades, continuava sent. En el fons, aquesta actitud ambivalent ha estat un dels motius que mha empès a estudiar-la, i no el menor. Així mateix, entre les raons que han originat aquest treball i també entre els seus objectius, reivindicar la qualitat de la poesia fusteriana nha estat, sense dubte, la principal. Però, per avaluar-la com calia era necessari revisar el lloc que mereix en el conjunt de la seua obra literària i en la poesia catalana de postguerra. Seria excessiu, i poc ajustat a la realitat, establir comparacions de qualsevol tipus entre la producció poètica fusteriana i lassagística, tant o més que negligir-la o reduir-la a una aventura lírica de joventut. Paral·lelament, hi ha hagut una altra motivació, potser no tan ambiciosa, però crec que suggeridora per als lectors curiosos: traure a la llum la seua poesia en castellà, que no sha editat mai en cap volum.
Definits els objectius de lestudi, cal justificar la línia metodològica de lanàlisi textual, que parteix, com a primer pas aproximatiu, del comentari de cada llibre i en ocasions, de cada poema prenent en consideració els moments en què fou concebut, gestat i, en darrer terme, publicat. En aquest sentit, lenfocament contextual ha permès reordenar, des dun punt de vista cronològic i evolutiu, lobra poètica fusteriana amb resultats que ofereixen dades reveladores, ja que hi ha un desfasament important entre la data descriptura i la de publicació dalguns llibres. Aquest fet, gens inusual en els escriptors en català durant la postguerra, és conseqüència dels entrebancs de la censura, que obligava les editorials a realitzar maniobres subreptícies per poder publicar, amb un retard inevitable, els títols projectats.
Establerta la relació pertinent entre el text i el context, el comentari sha centrat en la descripció de la configuració dels llibres, amb especial atenció als elements paratextuals i a la distribució dels poemes en parts o seccions. A partir de lanàlisi descriptiva, sha reconstruït el procés de muntatge i encaix dels llibres, concebuts majoritàriament a posteriori, ja que els poemes que els conformen són de procedència, cronologia i factura diverses. Amb poques excepcions, Fuster no partia duna idea inicial, primigènia, sobre la qual estructurava lobra amb un sentit unitari. El procediment era tot just el contrari, o siga, engalzava poemes dispersos dacord amb eixos temàtics convergents que construïen, de manera progressiva, el sentit que el conjunt no tenia inicialment. És la mateixa forma de procedir, per acumulació i reordenació, que solia utilitzar en els llibres dassaig, formats sovint per articles periodístics de procedència dispar. Sobre la base de lanàlisi contextual i descriptiva, sha efectuat la interpretació textual. Per una simple qüestió doperativitat descriptiva, he seguit la distinció clàssica entre forma i fons, sense renunciar, quan sesqueia, a destacar les relacions que determinen una tria formal a partir duna temàtica concreta, o bé a la inversa. De fet, la dicotomia citada és un dels aspectes sobre els quals Fuster teoritzà amb insistència en nombrosos articles i anotacions dietarístiques, però sobretot en Les originalitats, lassaig en què desenvolupà la seua concepció poètica. A la fi, sha realitzat una anàlisi comparativa quan les intertextualitats ho exigien, és a dir, quan eren el motiu que originava un llibre o un poema, o bé quan aportaven informació útil i enriquidora per a la comprensió del text.
Tenint en compte les premisses metodològiques anteriors, primordials en una primera lectura, calia estructurar lestudi organitzant el corpus poètic segons criteris que oferissen una visió global. Això descartava, dentrada, una ordenació exclusivament cronològica, ja que així sobviava el desfasament entre la data descriptura i la de publicació dels llibres. De fet, vaig descobrir aquesta dilatació temporal consultant originals de poemes manuscrits i mecanoscrits, actes de veredictes de premis literaris i la correspondència de lautor amb els seus editors. Una altra opció consistia a agrupar el corpus per orientacions temàtiques o tendències estètiques, però laplicació estricta daquestes ordenacions generava problemes de col·locació irresolubles i exigia la imposició de jerarquies dubtoses. En conseqüència, vaig elegir una solució sincrètica que combinava, en certa manera, les dues opcions anteriors. Sols he seguit un criteri cronològic a lhora destablir els inicis poètics, que reuneixen poemes apareguts en la premsa valenciana entre 1945 i 1949, els anys en què Fuster es donà a conèixer en el món literari valencià. Amb una diferència de pocs mesos, el final daquest període coincideix amb la publicació, el 1948, de Sobre Narcís, la seua opera prima.
Pels motius especificats amb anterioritat, els poemaris de Fuster no estan agrupats per ordre cronològic, sinó dacord amb un criteri aproximativament estètic. Així, les obres incloses en el «cicle líric» Sobre Narcís, 3 poemes, Ales o mans i Escrit per al silenci són deutores duna estètica amb predomini de la tradició simbolista i postsimbolista, malgrat la presència dimatgeria surrealista. La coexistència de dues tendències, per bé que en relació asimètrica, impossibilitava ladopció de luna o de laltra com a encuny genèric. Per aquesta raó, sha fet servir la denominació «cicle líric», que palesa el conreu de la primera tendència citada i alhora destaca lexigència formal i mètrica. A lextrem oposat de lespectre, amb una nomenclatura deliberadament antagònica, situe el «cicle antilíric», que comprèn Ofici de difunt, Poemes per fer i «Elegia a Rabelais»: dos llibres i un poema que capgiren lasimetria estètica anterior. La tendència surrealista és ara la preeminent, encara que shi detecten, tènues, trets del cicle líric com la perfecció formal dels decasíl·labs dOfici de difunt, que reprodueixen un ritme penetrant i obsessiu, molt adient al contingut transmès. Des daquest punt de vista, la fusió de fons i forma reivindicada pels postsimbolistes no deixa de ser-hi present.
Enmig dels cicles líric i antilíric quedava Terra en la boca, que incorpora els sonets del fascicle Va morir tan bella com una secció més del poemari. Es tracta duna obra eclèctica, de crisi, que actua de frontissa entre la poesia lírica i lantilírica, sense adscripció plena a cap cicle per lequidistància estètica i formal. El símil, manllevat a Agustí Bartra, revela la direcció que prendria la poesia de Fuster amb el temps. La resta de lobra publicada ja no respon al projecte en marxa dun poeta en actiu, sinó a col·laboracions circumstancials. És obvi que tot poema sorgeix duna circumstància concreta, però letiqueta es refereix, en sentit estricte, a una poesia dencàrrec. Això no obstant, és significatiu que, llevat dels poemes publicats en els cinquanta en periòdics i llibres col·lectius, els textos poètics dels setanta, fruit de les col·laboracions amb artistes plàstics, persisteixen en la derivació anticonvencional del cicle antilíric, tan marcat pel surrealisme.
En definitiva, shi ofereix una visió global de lobra poètica fusteriana, que, a més dels poemes en català publicats en premsa, els llibres dautoria única i les col·laboracions en volums col·lectius, recull també els poemes en castellà. Tot precedit dun estudi introductori que situa el lector en el context històric, social i cultural en què Fuster escriví i publicà la major part de la seua poesia: el País Valencià dels anys quaranta i cinquanta del segle passat. Queda, així, el testimoni dun llarg procés de recerca en què he intentat no oblidar que el poema escapa sempre a qualsevol hermenèutica apriorística, plantejada de manera inflexible. Mai no he trobat, de fet, cap mètode més fiable que el sentit comú aplicat a la lectura atenta dels textos. Molt sovint, als poetes, no els és revelat el sentit del poema fins que no lhan finalitzat, amb el benentès diria Paul Valéry que mai no sacaba del tot un poema, sinó que més aviat sabandona. I encara després dhaver-lo escrit, es pregunten si realment han dit allò que havien de dir. La sintaxi en uns casos, o la mètrica i el ritme en uns altres, poden desviar-los del camí. O potser no, potser aquesta desviació és, en veritat, el camí. En ocasions, el poema és el que és, a pesar del poeta. Vist així, seria pretensiós lintent de desxifrar-ne el sentit últim. I tanmateix...