Matèria
El grau zero de la filosofia
Assaig 49
Matèria
El grau zero de la filosofia
Mercè Rius
Universitat de València
Matèria. El grau zero de la filosofia guanyà lany 2017 el V Premi dAssaig «Càtedra Blasco», atorgat per la Càtedra de Filosofia i Ciutadania Josep Lluís Blasco de la Universitat de València, amb un jurat integrat per Antonio Gomila, Gustau Muñoz, Xavier Pla, Simona Škrabec i Tobies Grimaltos.
© Del text: Mercè Rius i Santamaria, 2018
© De la fotografia de la coberta: Cristina Guzman Traver, 2018
© Daquesta edició: Universitat de València, 2018
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràfiques, 13 46010 València
Coordinació editorial: Maite Simon
Disseny de la col·lecció i maquetació: Inmaculada Mesa
Fotografia de la coberta: Cristina Guzman Traver, Diferents, una forma dentendre el món (2010), pasta refractària, òxids i engalbes.
David Roch Rius
A
Lea Rius Tuset
Índex
Preàmbul
1.Leó és una nena que juga a les bales
2.Les veritats humanes són equivocacions irrefutables
3.Llisqueu, mortals, no us repengeu
4.No es pot tocar larc de Sant Martí
5.Com hem pogut beure la mar fins al pòsit?
6.De vegades, sés tan diferent dun mateix com daltri
7.El sistema és la panxa esdevinguda esperit
8.Allò de què una cosa està feta
9.Laigua lluita contra la seva pròpia obra
10.Quina il·lusió, allà on ni representació és donada?
11.Estem fets de la pasta dels nostres somnis
12.Totes les coses clamen en silenci
13.Si un lleó pogués parlar, no el podríem entendre
14.Foragiteu la materialitat i revindrà al galop
15.El seu suplici és, per massa llarg, molt impolític
16.Noli me tangere
Bibliografia
Preàmbul
Es diu, com una mena devidència, que la nostra societat és materialista. Fals. Si el sufix -isme significa estima o aprovació de la cosa designada per larrel del mot, aleshores, som ben lluny del materialisme. Costa molt destimar la matèria allà on les coses duren un temps infinitament més curt que la vida del seus posseïdors. Em refereixo no només al fet que els invasius aparells informàtics estan llestos, de Nadal a Sant Esteve, per a la brossa de productes contaminants, sinó a la generalitzada fabricació dobjectes amb vista a llur immediat consum. Em refereixo també al motiu davergonyiment que, a hores dara, suposa la vellesa corporal, de tal manera que homes i dones, resistint-se a envellir, castiguen el físic en el quiròfan tantes vegades com calgui. I encara menys sen pot dir materialista duna societat que equànime davant la pell i el metall espera amb candeletes la substitució de les persones per robots que tinguin cura dels qui no es valen per ells mateixos... En fi, davant duna tal petició de principi (que ens equivoquem en titllar de materialisme la perversió de lidealisme) escau segurament de respondre que més val no «ser» ni materialista ni res que ens aparti per força dassaborir altres gustos. Molt bé. Però, quan hom parla, hauria de saber què està dient. O almenys intentar-ho.
Què «és» la matèria? No ho sabem ni ho podem saber del cert, val a dir-ho. Potser hauríem dabandonar, per tant, qualsevol recerca armada daquesta pretensió. O, si no, potser caldria demanar-nos per què, essent-hi com hi és sempre la matèria en tot allò que percebem, fem i diem, tanmateix no ens adonem quasi mai de la seva presència. Naturalesa humana! Quan una cosa hi és sempre, mai no la trobem a faltar, i res de què no puguem patir labsència revesteix gaire valor als nostres ulls. Agrada sobretot a lanimal fantàstic parlar de coses que no hi són. Per això diu mentides i escriu novel·les, o vol traduir lunivers sencer en fórmules matemàtiques que li semblen emancipades, en primer lloc, del medi material medi, no mitjà on són escrites. De fet, el mateix naixement de la filosofia com a refús de les enganyadores aparences obeí a lamor devers unes essències que la sensibilitat no podia copsar i al menyspreu, en canvi, dels objectes perceptibles pels sentits. Obeïa així a una sospita teòrica lorigen de la qual havia destar en la imaginació: la facultat de representar-se el que no hi ha. Quant al recurs metòdic o propedèutic a la lògica a tall de control de realitat o de veritat, si el lector ho prefereix, es fonamentà en el descuit de lessència imaginativa del llenguatge.
Per això, des de bon principi, la filosofia ha conviscut amb la teologia; sobserva una franca tirada cap al monoteisme fins i tot entre els seus autors de lantiguitat pagana enlluernats per la idea de lU. El Déu Absent ha seduït algunes de les ments més preclares de la història. Així ja no en queden gaires. Els filòsofs actuals shan prohibit tota creença metafísica en realitats alienes que neguin la terrenal. Qui gosaria contradir-los? Ara, faríem bé tots plegats de no confondre lateisme amb la idolatria, ni que lentitat idolatrada resulti tan vaporosa com lanomenada «humanitat». I menys encara si, amb falsa modèstia, desviem el culte vers unes criatures plançons de la tecnociència capaces dalçar-se enfront de llurs creadors, talment com salçà de bell antuvi enfront del seu lendimoniada aspiració a conèixer dEva.
Matèria. El grau zero de la filosofia convida a reflexionar sobre allò de què sen diu «matèria», atès que els pensadors de les diverses èpoques shan limitat a pronunciar aquest nom en va, utilitzant-lo i prou en els corresponents discursos, a la manera de la casella buida «el grau zero de la filosofia» imprescindible per donar joc o espai on moures a les fitxes del tauler, això és, per al desplegament del lógos. I doncs, abocat com ho està per definició el llenguatge a superar-se ergo, a transcendir-se, ja ens ha arribat lhora dalbirar, si més no, la nostra vella inconeguda just des del mateix llindar de la representació, al caire de linnominable. Sense anar a raure a la metafísica tradicional, però sense renunciar tampoc a la defensa duna certa transcendència, consistent no pas a somiar altres mons, sinó a veure-hi un xic més enllà de lempedreïda sentència «lhome és la mesura de totes les coses».
1.
Leó és una nena que juga a les bales
Dones i homes repeteixen «el temps passa». Però són elles i ells els qui estan de pas, vivint en estat de pròrroga. El temps resta.
De lAntiga Grècia ve la idea que el pas del temps és etern. No ha canviat, no canvia ni canviarà mentre hi haurà món. Aión sanomenava, llavors, aquesta mena deternitat de la temporalitat mateixa: eó. Només escau el nom detern a un món on tot esdevé i sesdevé permanentment, sense aturar-se mai. Si el temps es congelava un sol instant, desmentiria leternitat del mateix canvi.1
Així es podria interpretar actualment la interpretació feta per Nietzsche de lescriptura esbocinada dHeraclit, el filòsof presocràtic que, al seu parer, va trobar la millor solució al problema de les relacions entre la unitat primordial del cosmos a saber, lordre de lunivers i la multiplicitat sovint dispersa que hi copsen els seus habitants. La realitat, no lexperimenten igualment les diverses espècies vives o animals. Tampoc no ho fan, però, dins de lespècie humana, els seus múltiples grups, diversos en lespai geogràfic i el temps històric. Ni cada individu dun mateix grup. Ara, la diversitat a cadascun daquests nivells és duna altra classe que la dels altres nivells, per la qual cosa resulta impossible daïllar-hi elements comparatius. La multiplicitat sescampa en tots els sentits, en una multiplicitat de sentits. No endebades, Nietzsche pensava amb ulls de filòleg. Leditor de la seva obra, Giorgio Colli, el definí com a homo scribens.
La mirada dhomo scribens veia en els fragments heraclitians el primer pensament de lesdevenir, que no tingué continuador durant mil·lennis. I és que els pensaments són fets de la mateixa pasta que els seus autors. Llavors, com que, orals o escrits, els textos filosòfics duen a la màxima expressió la singularitat pròpia de lindividu enfront del grup, cada filòsof que mereix aquest nom ve a ser l«últim filòsof», lúnic representant de la seva nissaga. I això ja de bon començament, en el mateix bressol de la filosofia: «Heraclit és un astre sense atmosfera.» Un astre, però no un cometa; no pas una fulguració passatgera, abocada a un destí incert.2 La cultura grega tenia prou empenta per acollir al seu firmament un bon grapat destrelles solitàries. Nietzsche hi traça línies subtils que les agombolen en la mistèrica nebulosa de lU i el Múltiple.
Enfront dels altres presocràtics, la singularitat dHeraclit consistí a atribuir la unitat a la mateixa multiplicitat, en lloc de derivar aquesta de lU. En canvi, els amants de la infal·lible i pura ordenació numèrica és a dir, els hereus de lescola que fundà Pitàgoras van anar a perdres en lincommensurable abisme que sels obrí entre lu generador de la sèrie dels nombres, nombre ell mateix, i lU com a fonament últim, inaccessible a la integració en la sèrie resultant de la fonamentació. Daquí vingué, en definitiva, el recurs a l«emanació», un nom metafòric per a un pensament que escapava al concepte. De lU emanava la multiplicitat, però els mortals només ho podien albirar en el trànsit invers enlairant-se de la multiplicitat cap a lU, propi de lexperiència mística. Daquí vingué també lestigmatització de la matèria: com a negació de lésser. I lús del terme aión per designar els graons o les jerarquies de lemanació.
A laltra punta del ventall teòric, Anaximandre establí que lúnic origen don provenia la multiplicitat dels éssers era ápeiron. Aquest mot significava «il·limitat», privat de límits. Ara bé, en la mesura que els límits determinen formalment els objectes, Nietzsche conclou que es tractava dun fons indeterminat. Com que solament canvia allò que té determinacions o qualitats, a Anaximandre se li acudí un tal origen com lúnica manera de dotar lunivers dun fonament etern sense negar, tanmateix, levidència de lesdevenir. Multiplicadament, els ens anaven sortint de lápeiron i retornant-hi. Tot plegat, «segons lordre del temps»: vet aquí la clau del retorn al fons primordial.3 En aquest model, que Nietzsche qualifica dintuïció mística, la temporalitat no afecta sinó les criatures concretes, els ens determinats, els quals van i vénen ergo, esdevenen. Retreu, doncs, a Anaximandre que el vincle deternitat i temps, així com de lu i el múltiple, depengui del retorn periòdic de cada ésser individuat a la indeterminació don va sortir. Al capdavall, la unitat no es manté sinó gràcies a lautonegació de la mateixa multiplicitat, i leternitat, com a cessació de lesdevenir.
Contra les expectatives del lector que, en la filosofia nietzscheana, aprecia sobretot «labismal pensament de lEtern Retorn», la interpretació del fragment citat dAnaximandre va en una altra direcció. Nietzsche no hi veu pas un esbós de la reflexió que ell mateix durà a terme sobre la necessitat que hi hagi un infinit retorn de les coses, ja que el pensarà vinculat al súmmum de la determinació. Per això, abans que no pas en Anaximandre, el reconeixeria en lesotèrica doctrina pitagòrica de la metempsicosi: els individus i els seus actes retornen quan els estels tornen a ocupar els llocs corresponents.4 A diferència de lescola de Pitàgoras, sempre amatent al càlcul astronòmic, Anaximandre posà, en canvi, la indeterminació com a alfa i omega dels éssers existents; satingué en exclusiva, doncs, a la vella concepció antropològica de la circularitat del temps. Situada als antípodes dun pensament de letern retorn, si li retroaplicàvem la idea aristotèlica que la matèria és indeterminada, la doctrina de lápeiron sassemblaria dallò més al versicle bíblic: «Ets pols i a la pols tornaràs» (Gn 3:19).
Deu anys després de les seves lliçons sobre els pensadors grecs, el 1882, sortí a llum La gaia ciència, en un dels aforismes de la qual Nietzsche deia això:
La mort i el silenci mortal són les úniques coses segures del futur, i allò que tots tenen en comú en aquest futur! Que nés, destrany, el fet que aquesta única seguretat i aquest esperit comunitari no influeixin gairebé gens sobre els homes i que les persones estiguin tan enormement lluny de percebre aquesta germanor de la mort!5