Alba Castellvi Miquel
És sociòloga, educadora i mediadora de conflictes. Dona classes a la facultat dEducació de la Universitat de Barcelona i coŀ labora amb mitjans de comunicació. Fa conferències i cursos per a famílies i professorat. A la seva consulta ajuda a millorar la convivència familiar i les relacions entre joves i adults i les parelles. És mare dun noi i duna noia.
Més informació a
www.albacastellvi.cat
Contacte:
alba@albacastellvi.cat
Foto de lautora: © Joan Manrique
Alba Castellvi ha destil·lat en aquest llibre la seva experiència com a educadora, mediadora de conflictes i mare per oferir un conjunt de consells concrets i de reflexions de gran ajuda per fer costat als fills mentre es fan grans, i alhora per poder viure amb serenitat com a pares i mares els conflictes inevitables que sorgeixen.
Un llibre pràctic per fer més agradable la convivència en família quan hi ha adolescents. Idees perquè els fills ens tinguin confiança i per ajudar-los a fer front als riscos i als reptes del seu moment vital en la societat canviant actual.
El llibre tracta també els sentiments dels pares, les dificultats per encarar els canvis, les pors i els malestars, i Alba Castellvi proporciona eines per relacionar-se amb ladolescent duna manera més serena. En definitiva, un manual destratègies per discutir menys i ser més feliços junts pares i fills.
EDUCAR
ADOLESCENTS
INSPIRA
86
© 2021 Alba Castellvi Miquel
© 9 Grup Editorial, per ledició
Angle Editorial
c. Mallorca, 314, 1r 2a B
08037 Barcelona
T. 93 363 08 23
www.angleeditorial.com
angle@angleeditorial.com
Disseny de cobertes: J. Mauricio Restrepo
Primera edició: octubre de 2021
Producció de lePub: booqlab
No és permesa la reproducció total o parcial daquest llibre, ni la seva incorporació a un sistema informàtic, ni la seva transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
Al Guillem i la Cesca,
que mhan ajudat a aprendre
com educar adolescents
tot acompanyant-los en el seu camí.
Taula
Aperitiu: notes literàries
Presentació
Introducció: els grans canvis
PART I EL PANORAMA ADOLESCENT: CONFLICTES I RISCOS
CAPÍTOL 1
Viure junts a la mateixa casa: la convivència conflictiva
CAPÍTOL 2
El sexe mal entès
CAPÍTOL 3
El mòbil i les xarxes socials
CAPÍTOL 4
Les companyies: amics i relacions socials
CAPÍTOL 5
Alcohol, drogues
CAPÍTOL 6
La (des)motivació pels estudis
PART II ESTRATÈGIES PER EVITAR, VIURE I RESOLDRE ELS CONFLICTES AMB ELS ADOLESCENTS
CAPÍTOL 7
Estratègies per evitar el conflicte
BLOC 1 DESTRATÈGIES PER EVITAR ELS CONFLICTES: MÈTODES COMUNICATIUS
Estratègia primera i primordial La frescor
Segona estratègia «Cosa teva»
Tercera estratègia «Com ho fem?»
Quarta estratègia «Així o aixà?»
Cinquena estratègia «Em faria molt content»
Sisena estratègia Fer bé les crítiques
Setena estratègia No preguntar «Què et passa?»
Vuitena estratègia No aprofitar els errors per alliçonar
Novena estratègia No parlar malament de persones properes als fills
Desena estratègia Validar els sentiments
Onzena estratègia Posar paciència a la incompetència
Dotzena estratègia Anul·lar el to de veu
Tretzena estratègia Els tres minuts a peu de porta
Catorzena estratègia «Que bé»
BLOC 2 DESTRATÈGIES PER EVITAR ELS CONFLICTES: MÈTODES PRÀCTICS/ORGANITZATIUS
Primera estratègia «Què testimes més?»
Segona estratègia «Time over»
Tercera estratègia Equip domèstic
Quarta estratègia «Primer lobligació que la devoció»
Cinquena estratègia La república independent
CAPÍTOL 8
Com suportar la calor dels incendis o com viure els conflictes
Primera estratègia Regla 33
Segona estratègia Labric
Tercera estratègia La novel·la-refugi
Quarta estratègia La llista didees
Cinquena estratègia Desaparèixer
Sisena estratègia No creures del tot el que diu que pensa
Setena estratègia Ser empàtics i assertius
Vuitena estratègia El conversador ideal
CAPÍTOL 9
Com extingir els incendis o com resoldre els conflictes
Primera estratègia Deixar-ho córrer
Segona estratègia Aplicar una conseqüència pactada prèviament per si es donava el conflicte en qüestió
Tercera estratègia Aplicar una represàlia unilateral que serveixi de lliçó
Quarta estratègia Dialogar
CAPÍTOL 10
Generar confiança
Epíleg. Ladolescència i el conflicte de poder
Aperitiu: notes literàries
Abans de començar, deixem-nos bressolar per dos grans autors literaris que han contemplat la relació entre pares i fills adolescents, amb cent anys de diferència i des de dos angles diferents. Al primer text, la veu és la del pare dun adolescent de la primera volada; al segon, la dun fill de vint-i-un anys.
Maggie OFarrell a Aquest deu ser el lloc1
Aquesta veu que llegireu és la dun personatge contemporani a qui els fills se li han començat a fer grans. Explica la visió dun moment molt concret, un vespre del començament de ladolescència. Diu:
¿Sabeu una cosa estranya que passa quan tens fills més grans de deu anys?
Que no sen van a dormir.
Temps enrere, podies ficar-los a la banyera a les set del vespre, fer-los posar el pijama, llegir-los un conte, i a les vuit ja dormien: feina feta. La teva dona i tu podíeu aixecar el cap i mirar-vos per primera vegada en tot el dia. Teníeu dues o tres hores de marge per fer el que volguéssiu. Parlar, llegir un llibre, alguna cosa una mica més horitzontal, o senzillament delectar-vos en la idea que ningú vindria a estirar-vos la màniga per demanar-vos coses estranyes. (Una vegada vaig anotar la meva preferida: «Pare, mentre fas el sopar, ¿em pots construir un teatre de titelles?». Marithe, quatre anys.)
Però quan passen dels deu, és tota una altra cosa. Es queden rondant per allà. Es neguen a obeir quan els envies a banyar-se. Endrapen el sopar i després demanen que els continuïs alimentant: volen diversió, conversa, ajuda per a projectes que recorden de sobte, discussions sobre la paga, el destí de les vacances, la varietat de begudes disponibles. Pots intentar escapar-ten i amagar-te en algun lloc, en una butaca dun racó tranquil de la casa, obrir un llibre, quan irromp algun adolescent, encès de ràbia perquè se li han trencat els cordons dunes vambes molt especials.
És, en certa manera, més dur que totes les maniobres que has de fer per engalipar, assossegar i reduir els més petits de cinc anys, i això que jo, al seu moment, em pensava que era impossible que hi hagués res de més dur.
Josep Pla a El quadern gris2
Quan Josep Pla tenia vint-i-un anys i vivia amb els seus pares, va escriure, el dia 6 de setembre de 1918, una reflexió sobre les discòrdies entre pares i fills, bona mostra que la discrepància entre generacions és un fet intemporal:
La polèmica amb el meu pare és constant, permanent. No hi ha manera dentendres sobre gairebé res. Les generacions passen i els punts de vista, les idees, han désser, per força, diferents. Tot és relatiu: socialment parlant, el que és veritat a Figueres és mentida a Perpinyà; el que en 1900 era considerat un dogma, en 1918 es discuteix.
Però tot això és potser massa objectiu, massa fred. Les diferències entre les generacions són ineluctables, ho sabem perfectament, però aquests conflictes, així i tot, es produeixen. És una ingenuïtat de contribuir-hi, però que hi contribuïm és un fet.
És com una mena de fatalitat, que la convivència accentua i acaba per convertir en un problema insoluble. Com més separada i allunyada viu la gent, més sestima. Com més contactes té, més es menysprea.
Hi ha, a més a més, leducació. Leducació del país exigeix de viure admirablement amb els forasters i accepta que hom visqui com gat i gos amb la família. Mentre sigui un estrany, jo puc conviure perfectament amb la persona més contrària a la meva manera de pensar. En canvi, qualsevol fotesa és un pretext per discutir amb el meu pare, agrament, per no dir iradament. És una situació que salimenta de les més insignificants petiteses. En certa manera, la discussió es dispara maquinalment, com si obeís a una força incontrolable, inconscient.
Els vells la generació anterior defensen el que és. Els joves la generació actual defensen el que hauria désser. El meu pare troba que el món no pot ésser diferent del que és. A mi em sembla que podria ésser diferent. Els joves troben que els vells tendeixen massa a la comoditat i a la hipocresia. Els vells consideren que els joves són insensats, tabalots i imprudents. Jo sospito que, en determinats països, el criteri dels joves té una sortida més fàcil que en altres, més anquilosats, cristal·litzats i duna estructura més fibrosa. El nostre és un país daquests. El llenguatge popular està saturat de locucions de vell: «Així ho hem trobat, així ho deixarem»; «A cada bugada perdem un llençol», etc. Aquestes expressions, tan reiterades, em treuen de polleguera.
Però, en fi, considerada en fred, tota aquesta cridòria és una mica pueril. El meu pare i jo ens passem de vegades tres o quatre dies sense dir-nos res, mirant-nos de cua dull, a punt que sens dispari el mecanisme inconscient. Les reconciliacions tenen una superfície de cordialitat molt prima: no arreglen res. De vegades penso que el meu pare modia i em menysprea. Quan analitzo el meu sentiment, descobreixo que, en el fons del fons, lestimo.
Tot això està pertorbat, encara, per lopinió de laltra gent. Als ulls de la gent, faig lefecte dun gandul i dun infeliç. El primer extrem potser no és ben bé exacte. El segon és probablement cert: no tinc condicions per enfilar-me, la meva capacitat per a les coses pràctiques és nul·la, els diners no semblen fets per a mi. Comprenc que la meva família en sofreixi.