Caminar per la vida vella
La memòria involuntària en la literatura i lart
Assaig 44
Caminar per la vida vella
La memòria involuntària en la literatura i lart
Lluís Quintana
Universitat de València
© Lluís Quintana Trias, 2016
© Daquesta edició: Universitat de València, 2016
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràfiques, 13 46010 València
Disseny de la col·lecció: Inmaculada Mesa
Il·lustració de la coberta: Edouard Manet, Olympia (1863), fragment.
Maquetació: Textual IM
Correcció: Communico-Letras y Píxeles S.L.
Índex
1. GOETHE A ERFURT
2. CONSIDERACIONS INICIALS SOBRE LA MEMÒRIA
3. LASSOCIACIÓ DIDEES
Lerror de Turn (Virgili)
La sang a la neu (Chrétien de Troyes)
Lengany de les paraules (Boccaccio)
Les gerres de vi (Cervantes)
Lobjecte retrobat (Verdaguer, Pérez Galdós, Graves)
4. EL SOMIEIG
Terme i concepte de rêverie (somieig)
Fortuna del somieig al segle
El somieig com a tòpic
Somieig i malenconia
5. LA MEMÒRIA INVOLUNTÀRIA: ELEMENTS PER A UNA DEFINICIÓ
La góndola (Goethe)
Les flors de madame de Warens (Rousseau)
Punts en el temps (Wordsworth)
Misticisme, transcendència i sentiments oceànics
Els records de la pobra Susan (Wordsworth)
El jardí de la infància (Leopardi)
Mozart i les taronges (Dickens, Mörike, Oller, Unamuno)
El gos de mitjanit (Nietzsche)
La boira a Jalta (Txékhov)
El pregó dels venedors de coco (Machado de Assis)
Una tarda destiu (Maragall)
Els llimoners de la font (Machado)
6. LA PROPOSTA DE PROUST
7. LEPIFANIA (JOYCE)
8. EL DÉJÀ VU: TERME I CONCEPTE
El maneguí de pell (Benjamin)
Natàlia i les olors (Rodoreda)
9. DEFINICIÓ DEL TERME MEMÒRIA INVOLUNTÀRIA
10. FORTUNA DE LA MEMÒRIA INVOLUNTÀRIA AL SEGLE XX
La cançó de Gretta (Joyce)
El record de la tramuntana (Pla)
La llengua de Zeno (Svevo)
Un cafè a Viena (Zweig)
El record del gel (García Márquez)
Les primaveres a París (Villalonga)
Ledat lluminosa (Alberti)
Una glossa de Proust (Ferrater)
La cançó de Kay (Priestley)
Els genolls de la Saraghina (Fellini)
La marca de lautenticitat (Brodsky, Handke)
11. EPÍLEG
BIBLIOGRAFIA COMENTADA
OBRES CITADES
Caminar per la vida vella
La memòria involuntària en la literatura i lart
1.
Goethe a Erfurt
El 27 de setembre de 1808 Napoleó Bonaparte, en la campanya militar que lhavia de dur a dominar tot Europa i arribar fins a Moscou, es va instal·lar a Erfurt, una ciutat al bell mig dAlemanya, la capital de lactual land de Turíngia, on tenia pensat quedar-se fins al 14 doctubre. Estava previst que shi entrevistés amb el tsar Alexandre I i tot de reis alemanys dabans que existís un estat anomenat Alemanya: els reis de Baviera, Saxònia, Württemberg, Westfàlia i Prússia. Qui hagi llegit Guerra i pau recordarà que és en aquesta entrevista quan sinicia lamistat entre els emperadors rus i francès que tantes conseqüències tindrà a la narració. Napoleó va portar amb ell part de la seva cort i fins i tot una companyia de teatre, que va representar obres de Voltaire, Racine i Corneille: el flamant emperador havia entès que la política cultural era un element fonamental en el seu projecte imperialista. En aquesta cort shi incorporaria pocs mesos després un jove de 26 anys anomenat Henri Beyle, el futur novel·lista que firmaria amb el pseudònim de Stendhal.
Un daquests monarques alemanys era el gran duc Carl August de Weimar, que hi va anar acompanyat dun ministre seu i alhora celebritat literària europea: Johann Wolfgang von Goethe. Napoleó va voler rebre Goethe i lentrevista, a hores dara mítica, va tenir lloc el 2 doctubre. Ens en queden diversos testimonis: un és el que immediatament després de lentrevista va recollir Friedrich von Müller, amic i confident de Goethe i víctima del caràcter daquest (que sempre havia estat difícil i, als darrers anys de la seva vida, espantós). Müller, que havia acompanyat Goethe fins a lavantsala del palau on es va realitzar lentrevista, ho va transcriure el mateix dia 2 a les seves converses publicades pòstumament: Goethes Unterhaltungen mit dem Kanzler Friedrich v. Müller (1870) [Converses de Goethe amb el canceller Friedrich v. Müller]. Molts anys després, el 14 de febrer de 1824, quan ja en feia tres que Napoleó havia mort, Goethe va escriure, a instàncies del mateix Müller, unes notes sobre aquesta entrevista que es troben com a annex a les converses. També tenim el testimoni de Johann Peter Eckermann, que va recollir en un dietari les seves converses amb Goethe en els darrers anys de vida de lescriptor (Gespräche mit Goethe in den letzten Jahren seines Lebens (1836-1848) [Converses amb Goethe en els darrers anys de la seva vida (1994)]) i on Goethe explica en termes semblants a les notes esmentades les seves impressions sobre lesdeveniment. Tayllerand, que era present a lentrevista, també deixà un testimoni que no sassembla gens al de Goethe i ni tan sols cita la cèlebre sentència amb què lemperador francès hauria acollit lescriptor alemany: «Vous êtes un homme» (segons la versió de 1824; la de 1808 és «Voilà un homme»), que ha passat a la mitologia cultural alemanya (el poder inclinant-se davant del geni, etc.).
Examinem de més a prop aquestes notes de 1824, que són això: notes, apunts, alguna frase de Napoleó que Goethe va escriure a partir del que recordava dun episodi passat feia setze anys. Daquest parell de pàgines, i també de les converses amb Müller i Eckermann, es desprèn la gran admiració que lescriptor (nascut el 1749 i que, per tant, en el moment de lentrevista tenia cinquanta-nou anys) sentia per lemperador (nascut el 1769, o sigui vint anys més jove dia per dia gairebé), i també la que lemperador sentia per Goethe, especialment per la seva novel·la Werther de 1774, quan Goethe tenia 25 anys. Aquesta obra de joventut havia estat un best-seller europeu; i, diu Goethe, a la vista de lexemplar que lemperador duia a sobre, «semblava haver-lo estudiat a fons». Napoleó lhavia llegit en la seva joventut i si tenia davant seu lexemplar tantes vegades consultat, era perquè o bé pensava trobar-se amb Goethe ja quan sortia de París o bé perquè el duia sempre a sobre: en qualsevol dels dos casos es pot parlar duna autèntica passió. Napoleó, sempre segons Goethe, va aprofitar lentrevista per fer-li unes quantes observacions i li va criticar un determinat passatge del Werther que Goethe no va especificar, cosa que ha tingut molt entretinguts uns quants erudits. A nosaltres potser ens sorprèn menys larrogància de Napoleó corregint Goethe que no pas ladmiració que Goethe sentia per Napoleó: el 1824 encara trobava «plenes dencert» les opinions de lemperador. Deixem-ho córrer.
El que vull comentar daquesta entrevista és que setze anys després de transcorreguda, Goethe en recorda una cosa curiosa i és precisament un record que tingué aleshores, el 1808. Goethe està podrit de literatura, és clar, i sap que qualsevol cosa que escrigui serà llegida meticulosament per la posteritat ja que ell sap que és un geni (amb Goethe, les coses anaven així). Per tant, no hi ha res despontani en aquestes notes; però, així i tot, aquest record que diu que va tenir durant lentrevista sembla convincent. És un record causat per la circumstància següent: lentrevista amb Napoleó es realitzà al palau del governador, que havia estat abans la residència de Karl Theodor von Dalberg quan era Statthalter (un càrrec burocràtic important) del bisbe-príncep de Magúncia. Goethe havia estat amic de Dalberg i ja havia estat en aquesta residència. Doncs bé, és en aquest mateix palau on el 1808 li salta el record: «més de trenta anys abans», diu, hi havia viscut «entre tantes hores felices, tantes hores tèrboles també». Però no dóna més informació i ens caldria anar a la bibliografia de Goethe per saber què va passar a Erfurt «més de trenta anys abans», és a dir entre 1776 i 1778. Acabem, però, lentrevista. Goethe, que coneix els grans homes i aquells que com el gran duc pensen que ho són, sap que els grans homes es cansen aviat de les seves joguines i que, al cap duna estona, Napoleó ha perdut interès per ell. Aleshores, diu, «vaig tenir temps dexaminar el lloc i somiar en el passat». Al final demana permís i sen va. Després explicarà emocionat no pas els detalls (caldrà esperar fins al 1824) sinó lemoció sentida. Per exemple, en una carta a Cotta, el seu editor, li dirà: «puc dir que en la meva vida no he pogut trobar res de més alt ni de més satisfactori».
Tinguem en compte les circumstàncies de lentrevista. El gran duc Carl August havia contractat Goethe com a ministre lany 1776, quan ja era el famós autor del Werther. Per què lun el va contractar i laltre ho va acceptar és un misteri que encara ara no sha acabat de resoldre. No consta que Carl August tingués gaires aspiracions intel·lectuals, però és que Weimar tampoc no era un lloc gaire atractiu: cal tenir present que tots aquests monarques i grans ducs no eren gran cosa. La ciutat de Weimar, per exemple, tenia aleshores 6.000 habitants. Segons un testimoni de lèpoca, que hi arriba atret per ladmiració de Goethe, «tot és increïblement estret i petit!». El gran ducat no abastava gaire més que un municipi nostre: només 24 quilòmetres separen Erfurt de Weimar. Ni era tampoc gaire poderós: qualsevol gran terratinent anglès tenia un pressupost més elevat que aquell gran duc amb ministres i exèrcit propi. Aquestes pretensions eren sovint objecte de sàtira pels literats romàntics (per exemple, a les Lebens-Ansichten des Katers Murr (1819-1821) dE. T. A. Hoffmann [Opinions sobre la vida del gat Murr (2004)]), i actualment en diem «països dopereta» perquè les operetes franceses i alemanyes sovint els usaven com a marc per a les seves inversemblants històries. Ara, culturalment no eren una cosa menyspreable: cada un tenia el seu teatre (barroc, normalment), la seva orquestra i el seu compositor de cambra: Bach (mort dos anys després del naixement de Goethe) havia estat empleat a Weimar; Telemann i Händel eren contemporanis de Bach i treballaven a pocs quilòmetres de distància, separats, això sí, per tot de fronteres i barreres. Daltra banda, la mare del gran duc havia iniciat una biblioteca considerable i molt bonica, que Goethe va ampliar i que ara porta el nom de la fundadora: Herzogin Anna Amalia Bibliothek. Fos com fos, tot i ser ministre dun estat minúscul, Goethe sempre va semblar prendres amb serietat la seva tasca dadministrador.
Doncs bé, larribada de Goethe a Weimar no havia estat fàcil, entre altres raons perquè era molt més jove que tots els altres alts funcionaris de la cort i alhora estava més ben preparat que ells, havia vist més món i, a més, era famós. Però sobretot perquè no era aristòcrata: era un burgès (més en el sentit daleshores que no pas lactual) i pretenia introduir-se en un món que lAntic Règim tenia vedat a gent del seu origen, cosa que de segur li devien recordar a tota hora (al Werther hi trobem un episodi daquesta mena experimentat pel protagonista). Això ens pot ajudar a entendre lescena que ens ha preparat Goethe en el seu escrit sobre lentrevista amb Napoleó que esdevé, és clar, la representació del seu triomf. Tots aquells consellers i ministres altius i envejosos, què se nha fet? Aquella aristocràcia pretensiosa, quin poder tenia, lany 1808? Tot sho havia endut el vendaval napoleònic i, nosaltres ho sabem millor que no pas Goethe (amb perdó), aquest vendaval va ser poca cosa comparat amb el vendaval que va dur Napoleó al poder: la Revolució Francesa, que va enfonsar definitivament lAntic Règim malgrat els esforços restauradors de les monarquies europees que van derrotar lemperador. Lúnic que havia resistit havia estat Goethe, aquell parvenu que els nobles de Weimar tenien per no res. I a més de resistir era rebut per lemperador mateix. Però no crec que aquestes humiliacions viscudes trenta anys abans siguin la font del record que té a Erfurt, no només perquè Erfurt no era jurisdicció de Weimar, sinó perquè recordar el 1808 aquests episodis dels anys setanta hauria estat massa teatral, fins i tot una mica mesquí per part de Goethe. Potser sí que hi són, és clar, però no crec que en constitueixin el fonament.
Aquí voldria insistir en un aspecte que pot semblar secundari i és que en aquest record del record hi ha alguna cosa que ens diu que aquell record primer, el que va tenir aquell llunyà octubre de 1808, va ser inesperat. Hi trobem un punt democió que no sembla fingit quan diu «vaig recular i em vaig trobar exactament en el marc on trenta anys abans havia viscut, entre tantes hores, etc.». Prenc totes aquestes precaucions perquè estic parlant dun fenomen psíquic involuntari, que succeeix espontàniament, i a lobra de Goethe, esperar que hi hagi res involuntari o espontani, especialment en els darrers anys de la seva vida, és molt arriscat. Però si suposem que efectivament el 1808 va tenir aquest record, que no és una fabulació de lany 1824 per representar (dramatitzar, dirien a lèpoca) el seu triomf, aleshores ens hem de fer una altra pregunta: com és que en un moment tan important per a ell, tan atabalador també, fins i tot en un home acostumat a la vida de la cort (però, insistim-hi, la cort de Weimar era diminuta comparada amb la que duia Napoleó durant la seva campanya), com és que aquest record lenvaeix tan oportú divuit anys després, però potser prou inadequat en aquell moment?