Mai no és tard
(Vinyoliana)
Assaig 43
Mai no és tard
(Vinyoliana)
Josep Piera
Universitat de València
© Josep Piera, 2016
© Daquesta edició: Universitat de València, 2016
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràfiques, 13 46010 València
Disseny de la col·lecció i maquetació: Inmaculada Mesa
«O Leben, Leben, wunderliche Zeit»
Oh, vida, vida, temps meravellós.
R. M. RILKE
La meva poesia són records.
Joan VINYOLI
Índex
Com una roca enmig del riu
Lexili del cos i el parèntesi civil
El bellíssim viatge dels mots
No hi ha cap límit
«Oh experiència, tacte, joia immensa!»
La geografia del desig
«Rumorosa la vita, adulta, ostile»
Els temps volanders de la revolta
La bastida dels somnis
«E il naufragar mè dolce in questo mare»
Encara i sempre les paraules
La dècada prodigiosa
«Les jeux sont déjà faits»
El darrer cercle
Mai no és tard
(Vinyoliana)
Com una roca enmig del riu
En una conversa radiofònica sobre poesia amb Jordi Llavina, hi aparegué la referència a Joan Vinyoli a propòsit del seu centenari (1914-2014) que acabava de començar. Inevitable. Llavina parlava del poeta i de la vigència de la seua obra quan vaig recordar una frase vinyoliana escrita en una carta que dec tenir guardada en un dels rebolicats calaixos de la memòria. Vinyoli tenia aleshores una seixantena llarga danys. Ell deia que el poeta era una roca enmig del corrent del riu, resistint-ne lembat permanent i lerosió inevitable. En aquella circumstància, la imatge de la roca erosionada la vaig interpretar com el retrat del vell Vinyoli, una definició sòlida i esperançada de la seua manera de ser i estar en el món, de saber-se i de voler-se poeta. El vaig comprendre. Tot i això, li vaig respondre que, seguint la imatge del riu, per a mi el poeta era a penes si una gota daigua enlluernada que el corrent duia a la mar. Ell va comprendre. Joan Vinyoli em doblava en edat, en experiència vital, en saviesa sentida. Això ocorria entre 1978 i 1981, el període en què ens vam tractar de poeta a poeta.
Perquè no ho escrius, això? em demanà J. Llavina, en acabar la conversa radiofònica.
Vols dir?
Té interés, ara que en celebrem el centenari. Aquesta imatge fa viva en la seua fermesa la paraula del poeta. El vas tractar prou?
El vaig llegir a fons.
Dut per aquesta motivació espontània mogut per limpuls de Llavina he anat a buscar els exemplars que guarde de lobra poètica de Joan Vinyoli, que en són uns quants i la major part dedicats. Així he trobat i retrobat la manera de llegir la seua poesia de qui era jo fa trenta i tants anys. El temps que passa, ai! Aleshores lapreciava com autor duna poesia vital, prou més que no existencial, experiencial o experimental; una poesia densa de càrrega lírica, íntima i transparent, meditativa i exaltada, lluminosa i dolguda, punyent però serena.
Jo havia llegit per primera vegada la poesia de Vinyoli en una antologia bilingüe que José A. Goytisolo havia publicat el 1968, Poetas catalanes contemporáneos que conserve com una joia. Vinyoli se mhavia descobert amb un poema breu, De vespre:
El dia va extingint-se
darrera les muntanyes,
lúltima llum alegra linfinit;
tot calla i lentament va recollint-se,
però les aigües, riu avall, estranyes,
mormolen ja paraules de la nit.
El poeta pintava un paisatge instantani, meditava sobre el temps i la vida que passen i shi retratava anímicament, simbòlicament. Aquest poema mhavia agradat molt pel que tenia de senzill i de subtil, de reflexiu, de plàstic i de cal·ligràfic, com els antics poemes xinesos.
No tenia cap més referència del poeta Vinyoli, aleshores. Cap més de les que aportava aquella antologia iniciàtica per a mi.
En aquelles dates inquietes, jo a penes si començava a conèixer la poesia catalana, descoberta com qui troba el fantàstic tresor duna tradició amagada. No men calien, tampoc de referències o anècdotes biogràfiques, perquè en aquells temps llegia la poesia duna forma que no demanava cap context per a copsar-ne el sentit, el «sentit de ment» o la gràcia tremolosa. La poesia calia viure-la, saber-la interpretar, no entendre-la, com ocorre amb tantes altres coses de lexistència, que se senten, se senyen i se sentimenten sense poder comprendren les raons o desraons que les motiven perquè ens enlluernen i emocionen. Ens mouen, remouen i commouen. Vísceres endins.
En aquesta antologia bilingüe, hi vaig descobrir no únicament uns poemes dalta qualitat expressiva, sinó uns poetes als quals volia seguir llegint: Carles Riba, Joan Vinyoli La poesia de Salvador Espriu la coneixia ja, gràcies a Raimon: les Cançons de la roda del temps macompanyaven sovint, com a part de la meua banda sonora vital.
Una antologia, aquesta de J. A. Goytisolo, primordial, en la meua formació i evolució personals, per tal de començar a aprofundir en les excel·lències de la poesia catalana del segle XX. Jo tenia vint-i-un anys, el 1968; i provenia duna tradició cultural feta docultacions i doblits, dun silenci de segles subalterns. Vull dir que, tot i tenir el valencià (el català de València) com a llengua familiar, en desconeixia la tradició literària: la medieval i la moderna. Aleshores, a València, les referències poètiques en la pròpia llengua, per a un jove de vint anys com jo, provenien de Raimon, de Joan Manuel Serrat Poesies cantades, clandestines, quan no prohibides, que arribaven en vinils de nord enllà: de Barcelona, de París
(José A. Goytisolo féu el 1980 una altra antologia de Joan Vinyoli, Cuarenta poemas, que no vaig llegir perquè, quan aparegué, no tenia necessitat de cap traducció per aprofundir en la poesia vinyoliana. A les acaballes dels 70, Vinyoli el tenia ja com un poeta «meu». Aquestes traduccions de J. A. Goytisolo tingueren força ressó i despertaren admiració entre alguns poetes castellans que aleshores promovien la poètica de lexperiència).
No era gens fàcil en aquelles dates revoltades de 1968 a 1975 trobar llibres en vernacle al País Valèncià, ni de poesia, ni de narrativa, ni de res; a penes si hi havia unes poques llibreries que en tingueren, més amagats que no a la vista. A Gandia, la meua ciutat, només nhi havia una, Concret Llibres, moderníssima, popíssima, acabada destrenar, on a més hi havia llibres rars, clandestins o dimportació, i els discos prohibits i els legals dels cantants de la «nova cançó». A València, hi havia una altra Concret Llibres, com hi havia Tres i Quatre (la llibreria i leditorial que començava), i algunes altres amb llibres que pagava la pena de llegir: la clàssica Lauria, la Viridiana «progre», el santuari Ausiàs March (la llibreria dels meus amics Toni Mestre i Frederic Martí)
Si difícil era trobar llibres de poesia a València, veuren deditats a la ciutat era insòlit, quan no clandestí o excepcional. Cal dir, tanmateix, que la tradició literària compartida entre catalans, valencians i balears era percebuda com a positiva; ni la discutia ni la negava ningú. Feia uns anys, per exemple, shavia presentat a lajuntament de València el Diccionari Català-Valencià-Balear dAlcover-Moll, mentre que la Gramàtica Valenciana de Carles Salvador, la qual seguia les Normes del 32 o de Castelló, era loficial a Lo Rat Penat. Els aldarulls polítics al voltant de la llengua dels valencians no es manifestaren públicament fins a mitjans dels 70: la coneguda com a «batalla de València». Dit això, cal incidir i remarcar que a València a penes si seditaven (edicions dautor a banda, minoritàries i sovint numerades) els guanyadors dels premis de poesia «Ausiàs March» de Gandia (creats el 1959) i els de la Diputació de València (vigents des de 1947), els quals es feien visiblement bilingües en algun prestatge polsós. Nhi havia els llibres o llibrets editats per leditorial Torre, però resultaven introbables, quan no il·legibles, per distàncies diverses. I alguns altres de més amagats, supose. La literatura valenciana era invisible. A la València de finals dels 60 no es podia percebre enlloc lembranzida que al cap de poc prendria la creació literària en «la llengua dels valencians».
València no era per aquells anys cap juganer jardí de flors naturals, ni de violes ni denglantines, vull dir. Per no ser, no era ni «la tierra de las flores, de la luz y del amor» que cantava la portentosa Sara Montiel. Ni les autoritats polítiques es posaven a cantar en veu alta cap himne «Per a ofrenar noves glòries a Espanya» en festes o processons. València, literàriament, era una ciutat no ja perifèrica, sinó provinciana. Dels poetes medievals o romàntics només sen trobaven obres en biblioteques privades, en santuaris acadèmics o en llibreries dantiquari; dels poetes vius Recorde haver adquirit el número de la revista La Caña gris dedicat a Luis Cernuda a la llibreria Lauria, on en guardaven un romanent editorial; també trobava per les llibreries de vell que hi havia a la vora de la Universitat llibrets vernacles dedicats a possibles prohoms o artistes locals que no havien estat mai llegits, ja que no tenien tallats els fulls. A les catacumbes emergia una generació literària que aviat trasbalsaria la ciutat de València i sescamparia per les minories lletrades de les comarques dels voltants. En aquells temps foscos del darrer franquisme, però, hi passaven altres coses més memorables, de ben segur. No vull perdrem ara en qüestions literàries o llibresques a escala local, ni tampoc en les atribolades peripècies del jove poeta que jo era aleshores, ple de dubtes, de neguits, dignoràncies, de somnis i dil·lusions.
Hagueren de passar un munt de coses per tal que la poesia de Vinyoli sem tornara a fer vital. El primer llibre seu que vaig llegir (seguint el joc de daus de latzar poètic) fou Llibre damic (1977) perquè em cridà latenció el títol, suggerent per raons diverses i pel seu to amorós. Al Llibre damic, en revisar-lo, hi descobresc subratllat aquell poema que diu:
Vares venir fins on jo dormia
i em vas despertar,
i em vas convidar a tenir set,
una gran set per a la qual
et vas fer copa on jo la pogués beure.
Aquests versos deien el que la poesia era aleshores per a mi: lexpressió i la possessió dun voler i dun deler en una atmosfera dambigües seduccions que em traslladaven a la poesia xinesa clàssica, a la mística castellana i a la poesia andalusina, les meues predileccions daquells anys. Després de llegir aquest poema paladejant-lo com un licor amarg, vaig sentir la poesia de Joan Vinyoli com una veu confidencial. Vull dir que la seua paraula en vers em féu de far en la foscor: marcava un deixant lluent enmig dun mar tenebrós. No marribava de lluny, sinó de llum: pura ebrietat.
Com vaig arribar a la coneixença àmplia de la poesia de Vinyoli? Llegint-la, obviament. I perquè men parlaren alguns companys poetes, com sol passar, de jove, dadult i de vell. Quins van ser els primers poetes que men féren la recomanació iniciàtica? Crec recordar, per bé que de manera vaga, que foren Jaume Pont i Vicenç Altaió. Quan, però? No ho tinc gens clar. A tots dos els vaig començar a tractar a mitjans anys 70. I el que sí que recorde és que, quan parlàvem de poesia, tard o dhora sorgia aquest cognom italianesc: Vinyoli.
A J. Pont el vaig conèixer a Lleida al voltant de 1976, on mhi dugué Jaume Fuster, responsable de làmbit de Literatura del Congrés de Cultura Catalana. Al poeta Pont (qui acabava de tornar dun temps destudis a França) em vincularen de seguida lectures afins i probablement el fet de ser ambdós perifèrics (ell, lleidatà; jo, valencià). DAltaió matrapava la seua rauxa sumptuosa i la seua exuberància verbal, sinuosa i torrencial alhora. Tots dos feien de teòrics i de crítics, des de la seua condició heterodoxa de poetes joves. Pont era un dels qui coneixia millor la moderna poesia francesa i la castellana (Pere Gimferrer era un cas a banda i singular). Em referesc a les avantguardes parisenques, la Generación del 27, el Postismo «Ismes» o seismes que, en aquells temps debullició mental, consideràvem manifestacions poètiques duns temps enlluernadors, però ja passats, o, millor, apagats, acabats.
Aquestes tradicions foren les que em permeteren apropar-me a lobra de Vinyoli i trobar-hi complicitats i comprensió. Al cap i a la fi, jo tenia la poesia pura de Paul Valéry i la surrealista de Paul Eluard com a referents poètics, admirava Vicente Aleixandre i Jorge Guillén (als quals havia conegut: el primer, a Madrid; a Málaga, el segon) i també Luis Cernuda, de qui a penes si uns pocs parlaven en veu baixa A València mantenia una cordialíssima relació amb Juan Gil-Albert, solia veure Francisco Brines (quan passava les vacances a Oliva), i fins i tot havia tractat Jaime Gil de Biedma, qui aleshores hi baixava sovint perquè se sentia atret per lobra en prosa de Gil-Albert; jo admirava aquests autors i els havia llegit i els llegia (i els he continuat llegint). A més, hi tenia relacions amicals amb Jaime Siles i sovint tertuliejava amb José Luis Parra i Víctor Orenga, amb Marc Granell, amb José Luis Falcó, amb Eduard Verger A Gil-Albert lhavia conegut el 1970 perquè un personatge de Málaga (Bernabé Fernández-Ganivet) men parlà favorablement; com recorde que va ser amb J. Siles que el vaig visitar a sa casa per primera vegada i que Juan ens mostrà unes cartes que guardava del seu amic Luis Cernuda i ens en contà anècdotes, com lestada del poeta a València durant la Segona República, ens parlà del seu personal i atrotinat exili americà