La quarta llei dissolia la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB) (1974-1987), controlada pel PSC i enfrontada a la Generalitat de CiU, i creava dos nous ens metropolitans (un per al medi ambient i un altre per al transport) dàmbit territorial no coincident (Burgueño, 2001).
Figura 2. Comarques de Catalunya
Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.
Després de dècades de funcionament de la LOT, els resultats han estat poc favorables. Pel que fa a la primera llei, el mapa municipal no només no sha reduït, sinó que shan produït vuit noves segregacions.
Pel que fa a la segona llei, les competències que són susceptibles de ser desenvolupades per les comarques catalanes són les dordenació del territori i urbanisme, sanitat, serveis socials, cultura, esport, ensenyament, salubritat pública i medi ambient. Però, contràriament al que passa a lAragó, a Catalunya la comarca no té un nucli de competències garantit estatutàriament: totes són compartides amb altres institucions (Generalitat, diputació provincial, municipi, mancomunitat i entitat metropolitana). Loperativitat de la comarca depèn, per tant, de les competències que puga sostraure als altres ens preexistents. Dit dun altra manera: mentre els altres ens de ladministració local no desapareguen, les competències de la comarca depenen de la capacitat de pacte amb aquests ens en definitiva, del principi de voluntarietat i col·laboració entre comarca, municipi i diputació (Fuentes et al., 2001). Això suposa, en la pràctica, que, en làmbit de les competències, cada comarca prenga el seu propi camí i així, actualment, hi ha consells comarcals amb competències en museus, arxius, certs àmbits densenyament i durbanisme, o en la prestació dalgun servei municipal concret, de manera que no pot parlar-se dun sistema comarcal homogeni. Pel que fa al (precari) finançament, els ingressos dels consells comarcals deriven de transferències de la Generalitat, que en garanteixen la supervivència, i de subvencions finalistes sobre la via de diferents programes (Fuentes, 2014). LEstatut de 2006, lluny de reforçar el paper de les comarques, considera que lestructura bàsica local territorial de Catalunya la determinen el municipi i la vegueria, i no el municipi i la comarca, com en lEstatut del 1979. Per reforçar el paper de les cada vegada més devaluades comarques, aquestes shaurien de convertir almenys en circumscripcions electorals, en substitució dels partits judicials, per a lelecció dels diputats provincials (Burgueño, 2001).
Pel que fa al desenvolupament de la tercera llei de la LOT, lintent de crear les vegueries (figura 3) en substitució de les províncies, recollit en lEstatut del 2006, va ser paralitzat pel Tribunal Constitucional, a instàncies del recurs presentat pel Partit Popular contra diversos articles, en la sentència de 28 de juny de 2010, que impossibilitava en la pràctica la creació de les set vegueries. Aquesta sentència deia que perquè la vegueria fos constitucional o bé havia de convertir-se en una entitat local diferent de la província i, per tant, el consell de vegueria seria un altre nou ens territorial concurrent amb la diputació o bé substituir nominalment les diputacions provincials (que en aquest cas passarien a anomenar-se consells de vegueria), sense possibilitat de modificar el límit de les quatre províncies vigents. És habitual en els debats territorials espanyols lafirmació segons la qual lEspanya de les autonomies és lestat més descentralitzat dEuropa; qui la fa, però, obvia coses com que en sistemes federals com ara els Estats Units o Alemanya, el règim local depèn de les entitats federades (states, Länder), que no només transfereixen les competències als ens intermedis, sinó que, a més, sajusten els límits daquests dacord amb les diverses realitats territorials de cada entitat federada, per garantir lencaix més idoni daquelles en aquesta (Argullol, 2014).
Després de la sentència del TC, el mapa territorial de Catalunya està definit, a hores dara, per les quatre províncies intocables, a més de per la previsió legal obstaculitzada per la sentència del TC de set vegueries (Barcelona, Girona, Central, Alt Pirineu i Aran, Ponent, Camp de Tarragona i Terres de lEbre) (figura 3), amb les respectives delegacions del Govern de la Generalitat, que ja existeixen actualment (Barcelona, Girona, Manresa, Tremp, Lleida, Tarragona i Tortosa). A més, aquest mapa de vegueries coincideix amb el de les set àrees funcionals establides lany 1995 en el Pla territorial general de Catalunya.
Figura 3. Vegueries de Catalunya
Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.
Pel que fa al progrés de la quarta llei la metropolitana, la concurrència dorganismes i interlocutors a làrea de Barcelona es va mantenir fins al 2010, quan es va crear una nova entitat: lÀrea Metropolitana de Barcelona (AMB: 36 municipis, el 42% de la població catalana), que havia dagrupar les dues entitats metropolitanes creades el 1987 (la de transport i la de serveis hidràulics i tractament de residus) i la mancomunitat de municipis existent. LAMB tindria competències en territori i urbanisme, mobilitat, habitatge, medi ambient, desenvolupament econòmic i cohesió social. El primer Consell Metropolità de lAMB es va crear després de les eleccions de maig de 2011, però fins avui ha exercit un paper discret, fet potser explicable per la situació econòmica i pel complex equilibri polític en els seus òrgans de govern (Nello, 2014). Per simplificar encara més làmbit de lAMB, el Projecte de llei de governs locals que avui es troba en tramitació al Parlament de Catalunya pretén eliminar la comarca allà on lAMB tinga competències. La comarca shi considera doncs, per descomptat, com una entitat local necessària, però no es veu imprescindible que hi haja comarques en tot el territori (Membrado-Tena, 2016).
En resum, podem afirmar que les possibilitats de reforma territorial que es derivaven de laprovació de lEstatut del 2006 es van veure frustrades, en gran mesura, per la sentència del TC i per levolució política posterior. Llevat que es produïsquen canvis institucionals de gran abast, no sembla que hi puga haver un avanç significatiu en aquesta matèria a curt termini.
València
LEstatut dAutonomia de València, promulgat el 1982 i reformat el 2006, afirma, en larticle 65, que una llei de Les Corts podrà determinar la divisió en comarques, que són circumscripcions administratives de la Generalitat i entitats locals per a la prestació de serveis i la gestió dassumptes comuns. No obstant això, les possibilitats que brinda lEstatut per a crear una nova organització territorial no han estat a penes aprofitades.
En la història de lactuació de les institucions autonòmiques valencianes amb referència a aquesta qüestió, es pot distingir un primer moment, entre 1982 i 1987, en el qual els polítics aparentment tenien un veritable interès a tirar endavant la comarcalització responent a lesperit de lEstatut i identificaven autonomia amb comarcalització, assumint que comarcalitzar ajudava a la integració i a la recomposició natural de les terres valencianes. El 1985, es va crear la Conselleria dAdministració Pública, amb Vicent Soler al capdavant, que posseïa una decidida voluntat dimpulsar la comarcalització. El 1986, es va consolidar lúnic ens territorial de mida mitjana entre la província i el municipi: el Consell Metropolità de lHorta (CMH). El seu àmbit geogràfic era la ciutat de València i altres 43 municipis de la comarca de lHorta, i el seu paper era la planificació territorial metropolitana. No obstant això, els enfrontaments polítics el van fer inviable i, el 1999, va ser suprimit pel Govern dEduardo Zaplana. Les seues competències van ser assumides per dues noves entitats metropolitanes: EMTRE (de tractament de residus) i EMSHI (de serveis hidràulics).
En la història de lactuació de les institucions autonòmiques valencianes amb referència a aquesta qüestió, es pot distingir un primer moment, entre 1982 i 1987, en el qual els polítics aparentment tenien un veritable interès a tirar endavant la comarcalització responent a lesperit de lEstatut i identificaven autonomia amb comarcalització, assumint que comarcalitzar ajudava a la integració i a la recomposició natural de les terres valencianes. El 1985, es va crear la Conselleria dAdministració Pública, amb Vicent Soler al capdavant, que posseïa una decidida voluntat dimpulsar la comarcalització. El 1986, es va consolidar lúnic ens territorial de mida mitjana entre la província i el municipi: el Consell Metropolità de lHorta (CMH). El seu àmbit geogràfic era la ciutat de València i altres 43 municipis de la comarca de lHorta, i el seu paper era la planificació territorial metropolitana. No obstant això, els enfrontaments polítics el van fer inviable i, el 1999, va ser suprimit pel Govern dEduardo Zaplana. Les seues competències van ser assumides per dues noves entitats metropolitanes: EMTRE (de tractament de residus) i EMSHI (de serveis hidràulics).
Pel que fa a la comarcalització, es van plantejar diverses propostes. La que aconseguí major acceptació fou la de Joan Soler de lany 1970, que dividia el territori en 32 comarques, en el plantejament original, tot i que després va ser retocada fins a arribar a 34 comarques (figura 4). No obstant això, no es va arribar a implementar mai a nivell oficial, ja que hi va haver fortes pressions sobretot per part de les diputacions que van impedir continuar el procés de comarcalització iniciat lany 1982. El 1987, el seu principal valedor, Vicent Soler, va optar per dimitir davant la impossibilitat davançar. Amb el seu substitut, Joaquín Azagra (1987-1989), la qüestió comarcal es va relegar a un segon pla i es va optar per la idea de comarcalitzar des de baix, és a dir, que havien de ser els mateixos municipis els que havien de tenir la iniciativa de mancomunar-se en unitats més o menys comarcals (Piqueras y Membrado-Tena, 1995).
Figura 4. València: demarcacions territorials homologades de primer (1988)
Font: Proposta de Demarcacions Territorials Homologades (1988). Conselleria dAdministració Pública, Decret 170/1985, de 28 doctubre, del Consell de la Generalitat Valenciana.
Figura 5. València: demarcacions territorials homologades de segon nivell (1988)
Font: Proposta de Demarcacions Territorials Homologades (1988). Conselleria dAdministració Pública, Decret 170/1985, de 28 doctubre, del Consell de la Generalitat Valenciana.
Daltra banda, el 1988, la Generalitat Valenciana va publicar una comarcalització no oficial de referència amb tres nivells diferents de desagregació: les anomenades demarcacions territorials homologades (DTH). Les DTH de tercer nivell coincidien amb les tres províncies. Les 16 DTH de segon nivell partien de les comarques de Joan Soler, afegint les menys poblades a les veïnes, per tal que totes foren viables demogràficament (figura 5). El paper daquestes consistia a coordinar en una única divisió territorial les àrees dactuació funcional (àrees sanitàries, judicials, escolars, agràries, etc.). Les 34 DTH de primer nivell seguien la proposta de Joan Soler i servien com a referència per al procés de construcció des de baix de les comarques a partir de les mancomunitats: es pretenia incentivar particularment aquelles mancomunitats dinterès comarcal que saproximaren al model de les DTH de primer nivell (figura 4). No obstant això, les iniciatives de suport a les mancomunitats van ser paralitzades pel conseller Emèrit Bono (1989-1993), amb el qual es va iniciar una etapa marcada per un progressiu desinterès per les comarques, accentuada amb larribada al poder dels populars Zaplana, Olivas, Camps i Fabra (Membrado-Tena, 2013).
El 2012 la Generalitat Valenciana proposà una estratègia territorial que suposadament hauria de guiar el creixement sostenible de la Comunitat Valenciana fins al 2030 en matèries com ara, entre daltres, laigua, el sòl, el paisatge, lhabitatge, el patrimoni ambiental, el món rural, les infraestructures, la innovació i la dinamització econòmiques (Muñoz y Doménech 2012). Aquesta estratègia territorial definia com a adequats per a la gestió i la planificació territorial supramunicipal una sèrie dàmbits territorials intermedis anomenats àrees funcionals, delimitades a partir de criteris com eren els desplaçaments de persones, lexpansió urbana, la prestació de serveis supramunicipals i els corredors de transport públic, i capaços darticular el territori duna manera integral i ordenada.
Es tracta de 15 àrees funcionals amb les quals, com amb les 16 DTH de segon nivell, es pretén que cada àmbit territorial tinga un llindar mínim de població (uns 100.000 habitants) que el faça viable funcionalment, a diferència del model de Joan Soler (DTH de primer nivell), que opta per comarques de dimensions territorials similars on hi haja entre els habitants un sentiment dadhesió comarcal. Cal remarcar que, en aquest mateix document sobre estratègia territorial, se segueix parlant de les 34 comarques o DTH de primer nivell, però no com a àmbits dactuació territorial, sinó tan sols a efectes estadístics.
Aquesta proposta de 15 àrees funcionals, comparada amb les 16 DTH de segon nivell (1988), és nova en dos aspectes. En primer lloc, crea sengles macroàrees funcionals per a cadascun dels dos grans espais metropolitans valencians (el dAlacant-Elx i el de la ciutat de València, a la qual sincorpora tota la conca del Túria i làrea de Bunyol-Xiva, que no tenen una autèntica capçalera comarcal). En segon lloc, fusiona el Camp de Morvedre (província de València) amb lAlt Palància i part de lAlt Millars (tots dos a la província de Castelló), a fi de primar la funcionalitat sobre el fins ara intocable límit provincial (figura 6) (Membrado-Tena, 2016).
Més recentment, amb larribada lany 2015 de lanomenat Govern del Botànic a la Generalitat Valenciana, integrat pel bipartit PSPV-Compromís, amb el suport de Podem, el Consell va intentar impulsar la comarcalització del País Valencià. Lestiu del 2016 el Consell del Botànic ressuscitava la comarcalització, però no la tradicional, amb descentralització administrativa, sinó una versió més suau i flexible, articulada mitjançant les mancomunitats de municipis.
Figura 6. València: àrees funcionals de la Generalitat (2012)
Font: Muñoz i Doménech, 2012.
Les mancomunitats són entitats locals supramunicipals, reconegudes dins del marc jurídic espanyol, on es produeix una associació lliure de municipis. Aquests municipis associats deleguen part de les funcions o competències que la llei els atribueix per tal que siga la mancomunitat qui els preste els serveis conjuntament. Les mancomunitats donen llibertat als municipis per a mancomunar-se en funció de les seues necessitats. La novetat del projecte de la Generalitat Valenciana consistiria a fomentar aquelles mancomunitats que coincidiren amb els límits de les DTH esmentades adés.