La revista Saó (1976-1987) - Francesc Martínez Sanchis

LA REVISTA SAÓ (1976-1987)

CRISTIANS I ESQUERRANS NACIONALISTES

LA REVISTA SAÓ (1976-1987)

CRISTIANS I ESQUERRANS NACIONALISTES

Francesc Martínez Sanchis

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta publicació ha rebut lajut del Departament de Teoria dels Llenguatges i Ciències de la Comunicació de la Universitat de València i de la revista Saó.

© Del text: Francesc Martínez Sanchis, 2016

© Daquesta edició: Universitat de València, 2016

Coordinació editorial: Maite Simon

Correcció: Elvira Iñigo

Fotografies: Arxiu de Saó Edicions: Héctor Bosch, David, García Poveda, Paco Narváez,

Labrandero Estudios, Alexandre Navarro, Àlex Ricós i Josep Vicent Rodríguez.

Arxiu El Punt-Avui: Tere Rodríguez i Ferran Sendra.

Maquetació: Inmaculada Mesa

Disseny de coberta: Celso Hernández de la Figuera

A Loles, Francesc i Albert.

Per la vostra estima

ÍNDEX

PRÒLEG, Francesc-Andreu Martínez Gallego

INTRODUCCIÓ: PREMSA, ESGLÉSIA I NACIONALISME

1. SAÓ, ESPAI DE TROBADA DELS MOVIMENTS CRISTIANS PROGRESSISTES I NACIONALISTES DESQUERRA

1. Provincialisme informatiu i antiregionalisme

2. Entre la clandestinitat i la recuperació cultural: la premsa valencianista del franquisme

3. Lesclat fusterià: els inicis de la premsa democràtica valencianista

4. Saó: cristiana, valencianista i socialista

2. LES ARRELS CRISTIANES DE SAÓ. LA INFLUÈNCIA DEL CONCILI VATICÀ II

1. El Vaticà II, una finestra daire fresc per al catolicisme (1962-1965)

2. El naixement dun progressisme catòlic oberturista a Espanya

3. Laparició de revistes catòliques crítiques amb el franquisme

3. UNA ESGLÉSIA COMPROMESA AMB EL POBLE. LA CONFIGURACIÓ DEL PROGRESSISME CATÒLIC VALENCIÀ

1. Cristians contra el règim de Franco i la cúpula eclesiàstica

2. Veure, jutjar i actuar. Fundadors de Saó procedents de la JOC i la JARC.

3. Entre la terra i el cel. Capellans valencianistes al Seminari de València.

4. De la missa a la fàbrica. Capellans obrers en les barriades pobres

5. Creients desquerres. Les comunitats cristianes de base

6. Casats i sense església. La participació de rectors secularitzats en Saó.

7. Pastoral a peu de carrer. Rectors progressistes de parròquies populars

8. Misses en castellà. El camí cap a la normalització lingüística en la litúrgia (1950-1975)

8.1 La llengua autòctona en el culte. De lEucologi-Missal al Llibre del Poble de Déu (1950-1975)

8.2 «Volem missa en valencià!» La implantació de la llengua en lEsglésia

9. Cristians forjats en la premsa valencianista i en els àmbits literaris i universitaris

10. La mirada de la democràcia cristiana nacionalista

4. UNA TERRA EN SAÓ. FUNDACIÓ I CONSOLIDACIÓ DE LA REVISTA

1. Una premsa imbuïda de «sano regionalismo». El tardofranquisme i la Transició

2. «Papers Pastorals del País Valencià». Gestació i fundació de Saó (1974-1976)

3. Arriben els agnòstics. El valencianisme fusterià

4. Arrela la llavor a la terra. Consolidació del projecte editorial

4.1 Més de 400 autors. Els consells de redacció i els col·laboradors

4.2 Periodisme popular obert a la societat civil. Organització, finançament i difusió

4.3 Pensar en valencià. Les seccions de la revista i el «Quadern» monogràfic

4.4 Escriptors, periodistes i intel·lectuals per a un país

4.4.1 La presència de la Universitat de València en Saó.- 4.4.2. Periodistes en la lluita per la democràcia.- 4.4.3 Vinyetes contra el poder: els humoristes gràfics.- 4.4.4 Filòlegs per la normalització de la llengua.- 4.4.5 Escriptors i poetes duna nova renaixença valenciana.- 4.4.6 La recuperació de la memòria: historiadors en Saó.- 4.4.7 Crítics literaris i darts escèniques i plàstiques.- 4.4.8 El moviment ecologista i les lluites ciutadanes.- 4.4.9 Polítics de la Transició.

5. IDEARI I DEBATS POLÍTICS

1. La proclama duna Església arrelada al país. El testimoni del Vaticà II.

1.1 Una revista eclesial però no eclesiàstica. Saó i el setmanari Aleluya de larquebisbat

1.2 Anticatalanisme en lEsglésia. El Llibre del Poble de Déu i les misses en valencià

1.3 Pregar a Déu amb llibres apòcrifs. Els textos litúrgics en normativa secessionista

1.4 Per una Església pobra i dels pobres. Saó contra les desigualtats socials

1.5 Una Església oberta i en diàleg amb el món. Llibertats, democràcia i ecumenisme

2. La identitat, la terra i la gent. El País Valencià segons Saó

2.1 Un valencianisme darrel fusteriana

2.2 Les reivindicacions valencianistes

2.3 València, un país per fer. La lluita per lautonomia valenciana.

2.4 Contra la violència blavera

2.5 Lautonomia. Repensar el nacionalisme, enfortir lautogovern.

2.6 La defensa de la unitat i de la normalització de la llengua

2.6.1 Contra el secessionisme lingüístic. Del Decret de Bilingüisme a la Llei dÚs i Ensenyament del Valencià.- 2.6.2 Usar el valencià, un dret però no un deure. La normalització en lensenyament i els mitjans de comunicació.- 2.6.3 El II Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

2.7 Estimem la nostra terra: la construcció de la identitat mitjançant el coneixement de la cultura

2.7.1 Les fites històriques reivindicatives del valencianisme: el 9 dOctubre i el 25 dAbril.- 2.7.2 Senyeres amb blau. La guerra dels símbols.- 2.7.3 Estimar és conèixer. Impuls del coneixement del País Valencià.

2.8 Un país invertebrat. El fet comarcal

2.9 El nacionalisme responsable

FONTS I BIBLIOGRAFIA

ÍNDEX ANTROPONÍMIC

ÍNDEX ONOMÀSTIC GENERAL

Pròleg UNA TERRA EN SAÓ?

Escolte pertot arreu tambors de guerra contra la Transició. Una altra guerra de memòria. No em ve de nou: vaig llegir, quan encara estava calent, aquell llibre del periodista Gregorio Morán, El precio de la transición (1991), que de manera intel·ligent, premonitòria i, sobretot, irreverent, parlava daquells anys de trànsit de la dictadura franquista a la monarquia parlamentària com duna gran operació política, sí, però també com dun gran pacte de silenci i de «construcció» dun relat autocomplaent.

És cert. El relat en qüestió va existir. Segons ell, la Transició venia preparant-se des de temps arrere. El president Adolfo Suárez (entre 1976 i 1981) va contar que, sent vicesecretari general del Movimiento, allà per lestiu de 1975, Franco uns mesos abans del seu decés li va preguntar si veia que no hi havia cap altre camí de futur que no fos el pluralisme polític; el falangista li digué que sí, que així ho veia ell; i Franco li va dir que almenys esperava que «els nostres» guanyaren les primeres eleccions democràtiques.

Si parem atenció a lanècdota, Franco ja tenia al cap la Transició. La Transició sorgia de les entranyes del franquisme. I, en efecte, homes lligats a aquella llarga dictadura (Adolfo Suárez, però també Torcuato Fernández-Miranda o el mateix Juan Carlos I, per citar només la punta del iceberg), anaven a protagonitzar-la, a desmuntar legalment la dictadura i a armar legalment la nova democràcia.

Daquest relat, la llibertat dexpressió era un punt fonamental. Ningú no parlava de la seua plena existència abans de la consolidació democràtica, abans de la Constitució de 1978, que contenia conté a larticle vinté el reconeixement que la lliure expressió només té límit en lacció dels tribunals de justícia. Però el relat oficial que segueix ben aclimatat entre nosaltres sí que parlava duna llarga preparació franquista del principi democràtic de la llibertat dexpressió, que es concretava en els efectes de la Llei 14/1966, de 18 de març, de Premsa i Impremta, la «Llei Fraga», perquè va ser impulsada pel ministre dInformació i Turisme Manuel Fraga Iribarne.

Els efectes daquella llei haurien estat virtuosos. En tant que la norma reconeixia la llibertat dexpressió, dempresa i de designació del director de qualsevol publicació, eradicava la censura prèvia i el règim de consignes, semblava, en efecte, una norma danticipació democràtica, vinculada a lempenta del pluralisme de les opinions, al pluralisme polític. Aquella, això sí, era una llibertat vigilada, perquè larticle segon de la norma establia limitacions legals a la lliure expressió: per exemple, lacatament de la llei, dels principis del Movimiento i de la resta de lleis «fundamentales del Estado», i el respecte degut a institucions i persones «en la crítica de la acción política y administrativa».

Amb restriccions i tot, la llei hauria tingut efectes primaverals. Lespai de la crítica shauria ampliat notablement. Tot i que la llei mantenia elements com el Registre Oficial de Periodistes i el Registre dEmpreses Periodístiques, definia un ventall de sancions que anaven des de les multes fins a la suspensió de publicacions i possibilitava el segrest previ de publicacions, es diu que va donar també nous incentius a laudàcia. Elisa Chuliá, que ha investigat sobre la qüestió, arriba a dir que, amb la nova llei, es va generar una correlació entre les sancions administratives que rebien els periòdics més agosarats i les xifres de la seua distribució: a més audàcia, major tirada. Aquesta empenta crítica, barreja daudàcia i increment de vendes, no la protagonitzaren els diaris temorosos, amb directors que aplicaven lautocensura, sinó una sèrie de revistes polítiques, com ara Triunfo o Cuadernos para el Diálogo; culturals, com El Ciervo, Serra dOr, Andalán, Ajoblanco o Gorg; dinformació general, com Cambio 16; humorístiques, com La Codorniz, Hermano Lobo, Por Favor o El Papus, o cartelleres despectacles com Cartelera Turia.

De lexplicació daquesta primavera la cosa més certa és, sí, que aquestes publicacions nodreixen la nòmina dels periòdics sancionats amb multes i suspensions. Només el primer any de vigència de la llei Fraga es van incoar 93 expedients que derivaren en 23 sancions. Lany següent les coses foren pitjor: 149 expedients. Lany 1968 la resposta de la llei a les inquietuds juvenils va generar 210 expedients. Des daleshores fins a la mort del dictador, la xifra dexpedients se situaria en una mitjana lleugerament superior al centenar per any. Els expedients queien sobre diaris i revistes i, tot i que el moment més recordat gira al voltant dun diari, Madrid, que es veié obligat a tancar, el ben cert és que van ser les revistes crítiques les més sancionades.

En un altre lloc he deixat escrit que els efectes virtuosos de la llei Fraga van ser, en realitat, un miratge. Ja se sap: el viatger que es perd en el desert i que té set i més set, de tant en tant veu un oasi on només hi ha que sorra. Lexplicació és senzilla: a lalçada de 1966 la premsa ja no tenia públic a Espanya i, dins la premsa, les revistes menys. Anys i anys dhomogeneïtat en els continguts i de restriccions informatives de tota mena, havien allunyat la ciutadania de la lectura dels periòdics. El fenomen comunicatiu de la dècada dels seixanta, que es perllongaria molt més, era la televisió. I Fraga i el règim havien dipositat ací els seus desitjos de control de lopinió pública. La televisió era, en realitat, Televisión Española, lúnica. I tots els estudis de programació han mostrat a les clares que el missatge concordant amb els continguts ideològics del règim no va tenir fissures. Les revistes crítiques eren un «desahogadero», com va dir algú. El règim identificava amb facilitat els seus descontents/significats: els que duien la revista en qüestió sota el braç; que, daltra banda, no neren molts.

Dins el món del revisterisme crític hi havia el món de paper dels mossens. Les conclusions del Concili Vaticà II es compaginaven malament amb la confessionalitat de lEstat espanyol, recollida pel Concordat de 1953. Més encara, el nacionalcatolicisme, ideologia impulsada pel règim franquista en connivència activa amb la cúpula de lEsglésia catòlica espanyola, topava amb els aires de renovació que arribaven de Roma. Per aquesta esquerda creada entre dos socis que havien serrat les seues mans excepcions al marge durant la Guerra Civil, anava a colar-se laigua beneïda per Joan XXIII i Pau VI. Una de les conseqüències serà el naixement de noves revistes dinspiració religiosa i to crític, revistes que augmentaren el seu impacte i el seu nivell dinfluència. Sovint, aquestes revistes toparen amb els límits que la llei de premsa de 1966 imposava. Carrero Blanco arribà a pronunciar, amb motiu del 80 aniversari de Franco, un discurs on criticava durament aquestes publicacions i, en general, tots els eclesiàstics que havien oblidat el pacte de sang signat en 1936-39: