En aquest context de commoció identitària i de construcció de lautonomia i de lEstat democràtic comença a caminar Saó, la primera revista escrita íntegrament en català apareguda al País Valencià després de la mort del dictador. Saó va ser fundada per sectors progressistes de lEsglésia valenciana inspirats en loberturisme renovador del Concili Vaticà II. És una revista eclesial però no eclesiàstica, és a dir, no és una publicació oficial de lArquebisbat de València ni respon a cap línia de cap bisbe. La seua antítesi ideològica en aquella època fou la publicació diocesana Aleluya, fundada per larquebisbe Prudencio Melo el 1940. Però la singularitat de Saó radica sobretot en la participació desquerrans nacionalistes en aquesta revista cristiana. A partir de loctubre de 1977 comencen a col·laborar en Saó periodistes, intel·lectuals i escriptors agnòstics que havien assumit el nou valencianisme fonamentat en el pensament de Joan Fuster sobre la identitat valenciana. Saó assumeix el fusterianisme principalment en la part cultural i lingüística. Un valencianisme desquerres (també anomenat valencianisme progressista o nacionalisme democràtic) diferent al de la II República i diferent també al regionalisme de dretes anomenat blaverisme, nascut en la Transició. En Saó es produeix una convergència de dues ideologies, i és precisament aquesta particularitat (la unió de catòlics i nacionalistes esquerrans en el mateix projecte editorial) el que converteix Saó en un fet insòlit en la història de la premsa valenciana. La col·laboració entre ambdós corrents ha perdurat en el temps, i ha convertit Saó en un referent periodístic i una de les publicacions valencianes escrites en llengua pròpia de més llarga durada.
Els artífexs daquest èxit són els sacerdots Josep Antoni Comes Ballester, Emili Marín Soriano i Vicent Cardona Puig, els quals no sols van participar en la fundació de la revista sinó que també la van dirigir en diverses etapes. Comes fou director durant els primers dotze anys, entre juliol de 1976 i novembre de 1987. Marín va estar al front de Saó divuit anys en dos períodes diferents: el primer entre desembre de 1987 i desembre de 1994, i el segon de novembre de 1998 fins a desembre de 2009. Per la seua banda, Cardona administrà la revista vora quatre anys, de gener de 1995 a octubre de 1998. Comes representa la fase darrancada i assentament de Saó en els anys convulsos de la Transició i recuperació de lautogovern, mentre que Marín i Cardona encarnen la fase de consolidació i expansió de la revista en els anys de desenvolupament de lautonomia valenciana. En gener de 2010 va agafar les regnes de Saó el mestre i periodista Vicent Boscà Perelló, el primer seglar que ocupa la direcció, en un moment de crisi econòmica, política i social i de forta hostilitat de les forces polítiques conservadores vers els mitjans de comunicació en la nostra llengua. Tanmateix, ací farem un recorregut per la primera època de Saó, els dotze anys que van de 1976 a 1987 sota la direcció de Josep Antoni Comes, segurament letapa més decisiva, perquè és quan Saó assenta la seua línia editorial que perdurarà en el temps: cristianisme progressista, valencianisme democràtic i socialisme humanista.
Cal preguntar-se, però, don venen aquests sectors cristians i nacionalistes progressistes. En quines ideologies sinspiren? Quines havien estat les seues lluites al llarg del franquisme i la Transició? Com i quan arriba a participar la intel·lectualitat desquerres en una revista catòlica? I com ha pogut perdurar aquesta concatenació de catòlics i agnòstics en la publicació? La resposta a aquestes preguntes la veurem endinsant-nos en la fundació, organització i evolució de Saó, així com en els discursos i lluites de la revista en la Batalla de València i primers anys de lautonomia. Uns anys en què Saó dóna veu al progressisme catòlic i al nacionalisme democràtic en les seues planes. Saó és una publicació pionera que ha construït una narrativa identitària ideològicament desquerres, que combina i actualitza algunes de les reivindicacions del valencianisme històric amb les tesis del nou valencianisme fusterià. I més encara, durant més de tres dècades Saó ha estat un exemple de lluita i de coherència per fer una Església autènticament valenciana no castellanitzada ni castellanitzadora. Saó ha contribuït també, juntament amb altres periòdics valencianistes dels albors de la democràcia, a la construcció duna premsa democràtica valencianista i duna identitat valenciana progressista.
Saó és una de les publicacions imprescindibles per a conèixer la realitat política, social i cultural de la Transició des de la perspectiva del valencianisme progressista, sector derrotat políticament en la Batalla de València. Saó és una de les poques revistes que mamprén el moviment recuperador de la identitat valenciana en la línia del nacionalisme fusterià, aspirant a la plena normalitat cultural en un moment en què els enemics acèrrims de la cultura autòctona shavien aliat per a impedir la normalitat. En el territori de lluita ideològica que representa la premsa, Saó es va convertir entre 1976 i 1987 en un exemple lloable de resistència cultural valencianista i de lluita eclesial per fer una Església valenciana. Fou també un supervivent anacrònic enmig dun cementeri de capçaleres en català i dabsència dun poder polític valencianista desquerres en les institucions. Només la gran perseverança dels seus promotors ha fet possible la supervivència daquesta publicació contra tot pronòstic. En 2016 Saó continua publicant-se.
Aquest llibre està organitzat en cinc capítols que ens endinsen en la història de la primera època de Saó. En la primera part es descriuen els processos històrics anteriors al naixement de la publicació principalment limpacte del Vaticà II i de Nosaltres, els valencians, així com el procés de recuperació cultural encetat durant la dictadura franquista que convertiran Saó en un espai de trobada de cristians progressistes i nacionalistes agnòstics desquerra. Ací veiem els seus antecedents i situem la revista en el context dels canvis polítics, socials, econòmics i comunicatius que tingueren lloc durant els vint anys anteriors a laparició de Saó. Els capítols segon i tercer aborden les arrels cristianes de Saó, fruit del Vaticà II, on es configuren els diversos moviments del progressisme catòlic valencià que acabaran arrelant-hi. Es descriuen la configuració, els idearis i les lluites dels corrents cristians progressistes fundadors i impulsors de Saó que lluitaren contra el règim de Franco i la cúpula eclesiàstica conservadora a favor duna Església compromesa amb la classe obrera, les persones més necessitades i la normalització de la llengua vernacla en el culte catòlic.
El quart capítol entra de ple en larribada dels agnòstics nacionalistes que juntament amb els cristians contribuïren a la consolidació del projecte editorial de Saó, així com els detalls de la fundació de la publicació, la seua organització, gestió econòmica, comercialització, els col·laboradors i les seccions. Finalment, en el capítol cinqué es fa un recorregut per les idees nacionalistes i cristianes oberturistes que defensa Saó i el seu discurs en el conflicte identitari de la Batalla de València i els primers anys de lautonomia. Un temps en què Saó fa una aferrissada defensa de la identitat valenciana dins de la línia del nacionalisme fusterià.
El quart capítol entra de ple en larribada dels agnòstics nacionalistes que juntament amb els cristians contribuïren a la consolidació del projecte editorial de Saó, així com els detalls de la fundació de la publicació, la seua organització, gestió econòmica, comercialització, els col·laboradors i les seccions. Finalment, en el capítol cinqué es fa un recorregut per les idees nacionalistes i cristianes oberturistes que defensa Saó i el seu discurs en el conflicte identitari de la Batalla de València i els primers anys de lautonomia. Un temps en què Saó fa una aferrissada defensa de la identitat valenciana dins de la línia del nacionalisme fusterià.
Tanmateix, en la reconstrucció de la història de Saó hem topat amb bastants llacunes documentals. Larxiu de la revista és molt limitat. No hi ha documentació seriada i codificada, sobretot pel que fa a les fotografies, en moltes de les quals no apareix ni la data de la imatge ni el nom de lautor. Si bé és cert que hi ha alguns escrits del moment fundacional i unes poques dades sobre el nombre de subscriptors dels anys 1977, 1978 i 1979, no tenim informació en sèries llargues amb ordre cronològic sobre tiratges, ingressos publicitaris, vendes, distribució de la publicació, acords del consell de redacció, despeses dimpremta o subscriptors. El trasllat de la redacció de Saó a llocs diferents ha suposat una pèrdua i dispersió de documentació, segurament perquè els fundadors no pensaven que en el futur podria fer-se la historia de la publicació.
Dins de la recerca de la història del periodisme valencià, els estudis sobre la premsa valenciana en català són escassos. En poques ocasions la premsa en valencià apareix vista en volums generalistes separada de la premsa en castellà, com en els treballs realitzats per Josep Navarro Cabanes i Enric Soler i Godes. En la majoria de casos, la premsa en vernacle és inserida en històries generals de la comunicació com un sector subaltern de lhegemònica premsa en castellà, o bé com un afegit dacció cívica dins de la història del valencianisme polític i cultural, tal com podem observar en algunes obres dAntonio Laguna, Alfons Cucó, Francesc Pérez Moragón, Rafael Xambó, Mavi Dolç, Agustí Colomer, i més recentment qui escriu aquestes línies, i fins i tot en diversos estudis sobre la premsa local i comarcal. Tots aquests autors han fet aportacions importants i bastant completes en la línia dinvestigació lingüístico-cultural de la premsa del País Valencià, però fan un recorregut superficial per la premsa en llengua pròpia sense aprofundir massa en cap capçalera. Encara no tenim una història global de la premsa valenciana en català que analitze el sector per períodes i models, i done amplitud a la història dels títols més representatius. Aquest dèficit sexplica per lescassetat de monografies de capçaleres concretes. Tenim dos exemples interessants que pagaria la pena estendre a més periòdics. Es tracta de la història de les revistes Acció Valenciana (1930) de Santi Vallés i Al Vent (1964-1969) de Vicent Pitarch i Albert Sánchez-Pantoja. Poc sha escrit amb tanta amplitud més enllà dels dos estudis esmentats. Dací la necessitat i oportunitat duna història de Saó, encara que siga una etapa breu de la vida de la publicació, ja que Saó te quatre dècades de trajectòria.
Comptat i debatut, aquest llibre és una invitació a conèixer els primers anys duna de les publicacions més singulars del periodisme valencià. Una revista que, fidel als seus principis fundacionals, aporta reflexió, anàlisi i debat seré sobre la realitat política, social i cultural valenciana. Una revista que compta amb la col·laboració de la intel·lectualitat valenciana més compromesa amb el redreçament cultural i lingüístic del País Valencià.
Principals sigles i abreviatures emprades
AC Acció Catòlica ACPV Acció Cultural del País Valencià ACV Acadèmia de Cultura Valenciana AEORMA Asociación Española para la Ordenación del Territorio y el Medio Ambiente AVL Acadèmia Valenciana de la Llengua AIAPV Assemblea dIntel·lectuals, Artistes i Professionals del País Valencià AP Alianza Popular AU Alternativa Universitaria AVIAT Associació Valenciana dIniciatives i Accions en Defensa del Territori BNV Bloc Nacionalista Valencià CCOO Comissions Obreres CDJP Comissió Diocesana Justícia i Pau CDPV Consell Democràtic del País Valencià CEE Conferència Episcopal Espanyola CiU Convergència i Unió COVIPO Cooperativa de Vivendes Populars CPS Cristians pel Socialisme EUPV Esquerra Unida del País Valencià FET-JONS Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista GARS Grups dAcció i Reflexió Socialista GAV Grup dAcció Valencianista HOAC Hermandad Obrera de Acción Católica ICE Institut de Ciències de lEducació de la Universitat de València IEC Institut dEstudis Catalans JACE Juventud de Acción Católica Española JARC Joventut Agrària Rural Catòlica JDAC Junta Diocesana dAcció Catòlica JDPV Junta Democràtica del País Valencià JEC Joventut Estudiant Catòlica JIC Joventut Independent Catòlica JOC Joventut Obrera Catòlica / Joventut Obrera Cristiana LUEV Llei dÚs i Ensenyament del Valencià MCPV Moviment Comunista del País Valencià MCSE Medios de Comunicación Social del Estado MIT Ministerio de Información y Turismo PCE Partido Comunista de España PCPV Partit Carlí del País Valencià PCPV-PCE Partit Comunista del País Valencià-PCE PDLPV Partit Demòcrata Liberal del País Valencià PNPV Partit Nacionalista del País Valencià PP Partido Popular PSAN Partit Socialista dAlliberament Nacional PSOE Partido Socialista Obrero Español PSPV Partit Socialista del País Valencià PSV Partit Socialista Valencià PTE Partido del Trabajo de España RNE Radio Nacional de España RTVV Ràdio Televisió Valenciana SEI Secretaria dEstat per a la Informació SCC Societat Castellonenca de Cultura STEPV Sindicat de Treballadors de lEnsenyament del País Valencià TOP Tribunal de Orden Público TVV Televisió Valenciana UCD Unión de Centro Democrático UDPV Unió Democràtica del País Valencià UGT Unión General de Trabajadores UPPV Unió de Periodistes del País Valencià UPV Unitat del Poble Valencià URV Unió Regionalista Valenciana USO Unión Sindical Obrera UV Unió ValencianaAgraïments