La modificació de la llei sobre la composició de lens autonòmic permet que la majoria desquerres votada a les eleccions acabe convertint-se en un Consell de dretes pel poder de les diputacions, paralitzant per complet lexecutiu autonòmic i forçant leixida del president Albiñana qui, abans, protagonitzà pràcticament en solitari la denominada «iniciativa autonòmica» per aconseguir el suport de tots els pobles valencians al procés per la consecució de lEstatut. El PSPV-PSOE, per la seua part, caminava en direcció contrària, amb la intenció dels lermistes de negociar en secret amb la UCD i evitar els conflictes al carrer. Malgrat lèxit de la campanya dAlbiñana, el govern cancel·là el procés per la via del 151 (màximes competències autonòmiques) perquè considerà que la voluntat manifestada pel poble no especificava la via a seguir. La reacció per part del PSPV-PSOE fou leixida del Consell i lobligació a Albiñana de presentar la dimissió contra la seua voluntat. A partir dací, amb la nova presidència dEnrique Monsonís, dUCD, el procés autonòmic quedà paralitzat cosa que demostrava les pretensions de la dreta escenificades de forma subterrània des de feia mesos fins al sobresalt de lintent de colp destat de 1981, quan totes les forces polítiques decidiren alinear-se i arribar a un acord consensuat.
En els anys setanta, el País Valencià agafa el tren de la història. No es feia res sense comptar amb els valencians. Fins que la Batalla de València, amb una estratègia dEstat, aconseguí evitar que el «problema català» sestengués fins a Alacant. I eixirem molt desfets de la Batalla de València i de lEstatut dAutonomia que pactaren Alfonso Guerra (PSOE) i Abril Martorell (UCD) a Madrid sense cap força valenciana present. La Unió Democràtica del País Valencià shavia dissolt i el PSPV quedà integrat al PSOE. Ahí es va consumar el brutal retrocés del País Valencià i naixé el blaverisme i Unió Valenciana. Aleshores es perderen energies amb coses evidents com que el valencià i el català són la mateixa llengua. I tot es tingué que tornar a reconstruir.3
Després de leixida dAlbiñana pel desencís a Madrid en una situació que queda reflectida a la perfecció en Valencia Semanal pel colp de mà de Joan Lerma en la direcció de la publicació, Enrique Monsonís ocupà el càrrec en funcions el 29 de desembre de 1979 i de forma efectiva el 14 de setembre de 1981 (fins al novembre de lany següent). Al gener de 1980 se signà la Llei de les modalitats de Referèndum. La traducció daquesta nova trava en la societat valenciana fou una major divisió, lampliació de lanticatalanisme i la definitiva paralització dun procés autonòmic que ja avançava amb peus de plom, quedant aturat durant més dun any. Després, ja tot fou diferent. Els partits desquerra no tots, és clar entengueren que valia més perdre que més perdre. El 4 de novembre de 1980, la UCD de Monsonís i el ja PSOE-PSPV de Joan Lerma arribaren a un acord per acceptar la via 143. Després, la política valenciana en particular, i lespanyola en general, es van veure afectades greument per lintent de colp destat del 23 de febrer de 1981 dirigit pel militar Tejero i que a València suposà locupació dels carrers amb tancs de combat, sota la direcció de Jaime Milans del Bosch. El colp destat inicialment no triomfà en les seues màximes exigències la més important, el procés involucionista i retrògrad per posar fi a la democràcia, però ajudà a canviar una societat que veia com el sistema parlamentari no gaudia, ni de bon tros, de la solidesa desitjada. Amb perspectiva i després danalitzar les conseqüències que tingué aquest intent en el procés autonòmic dels valencians és complicat afirmar amb rotunditat que fou un fracàs. Alguns dels objectius dels colpistes sí que van calar a la societat, desmobilitzant una mica més la ciutadania i paralitzant les pretensions autonòmiques. Quan es recuperà la normalitat democràtica, ucedistes, socialistes i comunistes aprovaren per consens, el 30 de març, el projecte dEstatut dAutonomia del País Valencià a Benicàssim. La reacció immediata dels dos principals partits valencians (PSPV i UCD) sols uns dies després de locupació militar del Congrés dels Diputats va conduir al reinici dels contactes per tal dimpulsar laprovació dun Estatut dAutonomia sota les condicions que foren necessàries. El colp destat del 23F, tot i fallit, va tenir efectes sobre la política que ben bé podrien haver estat entre els seus objectius, no ja solament a escala valenciana amb el bloqueig del procés autonòmic i la solució consensuada que va acceptar les propostes de la dreta, sinó també a làmbit espanyol. El rei Juan Carlos va eixir novament legitimat a pesar que mai va jurar la Constitució pel fet que ja anteriorment havia jurat els principis del Movimento, els partits es van disciplinar per la por a la reculada democràtica i els processos autonòmics es van paralitzar. El colp destat va ser un toc datenció als polítics rupturistes i a la ciutadania descontenta. Gregorio Peces-Barba, anys després, manifestaria allò que «la intentona colpista fue sin duda una vacuna contra el malestar». Tot aquest entramat possibilità que quan es reprengué la discussió del debat estatutari, lúnica opció possible per arribar a lautonomia fóra la via de larticle 143 de la Constitució. Una normativa que veié modificades algunes parts amb una cessió de competències per part de lEstat mitjançant laplicació de larticle 150.2, que permeté a la Generalitat Valenciana poder incrementar les competències sense esperar cinc anys com marcava la llei. Els membres del plenari signaren el nou estatut el 12 de juny. Els eixos centrals de lacord consensuat entre els partits valencians amb representació llavors a les Corts Generals suposà laprovació dun nombre alt de competències com a compensació per haver renunciat a la via de larticle 151.
A la fi, algunes competències importants, com la possibilitat de dissoldre les Corts per part del president de la Generalitat o la barrera del tres per cent de representació per accedir a les Corts Valencianes, restaren excloses de lEstatut valencià. A més, sacceptà la bandera de la ciutat de València com a representativa de tota la comunitat autònoma en detriment de la històrica quadribarrada i el nom de la llengua passà a ser específicament «valencià» (sense vincles escrits amb la resta dels territoris de parla catalana). El consens valencià viatjà cap al Congrés dels Diputats de Madrid que va debatre laprovació en els primers mesos de lany 1982. Fou aleshores quan la dreta tornà a fer una hàbil jugada i, després de donar el seu vistiplau a terres valencianes, en el moment daprovar lEstatut al ple de la cambra, el 19 de març, els diputats dUCD i AP, amb els vots en contra del PAD i les abstencions de diputats centristes, en van votar en contra, al·legant la seua oposició al terme «País Valencià». Les negociacions posteriors van acabar amb el canvi daquesta denominació per la de «Comunitat Valenciana», demostrant que, a la llarga i malgrat no ser el principal grup a les urnes, la iniciativa estatutària valenciana estigué en mans duna dreta disposada a bloquejar qualsevol procés que no respectara els seus interessos electorals. Ruiz Monrabal, membre aleshores dUCD i diputat a les Corts, ho conta així:
Jo no tenia pes en la UCD. Jo era com un intrús, encara que em respectaven molt. En la comissió constitucional on vaig defensar la bandera amb franja blava, es va aprovar la denominació dEstatut del Regne de València, que havia de debatres en el ple de les Corts. Jo vaig viatjar en lavió amb una traca i vaig demanar permís per a disparar-la quan saprovara lestatut. Però, en la votació de la denominació de Regne de València, els socialdemòcrates de Francisco Fernández Ordóñez van votar en contra daquell article, i van posar en ridícul Fernando Abril Martorell, Emilio Attard i a tots nosaltres. Jo men vaig tornar amb la traca a València, molt cabrejat, i lEstatut va tornar a la comissió constitucional. Finalment, es va aprovar la denominació de Comunitat Valenciana, que a ningú li agrada.4
Capítol 1
UNA REVISTA, UN PAÍS
1. LIDEALISME PERIODÍSTIC XOCA AMB LA REALITAT
Laparició de Valencia Semanal es produeix quan la democràcia iniciava el seu procés de consolidació i amb una gran quantitat destructures franquistes vigents encara. Més enllà de les superestructures organitzatives, la cultura participativa de la ciutadania seguia recuperant-se, construint-se. És el cas dalguns dels paràmetres amb els quals es controlaven els mitjans de comunicació. La censura viscuda durant el règim dictatorial es traduí, ja en democràcia, en un consens sobre allò que calia o es podia dir als mitjans de comunicació, cosa que limitava també enormement els marges de mobilitat sobre els quals es creava el relat. Lincompliment daquest consens (visible perfectament en la política) situava els mitjans com VS en la clandestinitat comunicativa. Aquesta conjuntura no fa més que potenciar el valor de la publicació valencianista i els seus periodistes, amb una revista de completa convicció democràtica que sovint carregà contra els personatges que, des del règim dictatorial, acabaren introduint-se en el panorama polític democràtic. És a partir de la mort del dictador quan comencen a aparéixer les condicions òptimes perquè la premsa espanyola es convertisca en autèntic canal de les reivindicacions del poble. Un element canalitzador, a més, que preparara i difonguera les tesis i idees que consolidaren la mentalitat democràtica entre la població. És linici dels mitjans de comunicació com a veritables actors polítics de naturalesa col·lectiva. Tanmateix, la premsa comença a canviar a partir de la promulgació de la Llei Fraga lany 1966. Aquesta llei, que ve a substituir la Llei de Premsa del 1938, dóna uns marges no tan estrets al món del periodisme i dels mitjans de comunicació. Com explica Carlos Barrera, des de la posada en marxa de la Llei de Premsa i Impremta la primavera de 1966, les pàgines dalguns dels mitjans de comunicació escrits (sols dalguns) es van constituir en una espècie de parlament paral·lel, de fòrum dintercanvi didees polítiques més atrevit que el dunes Corts els límits de les quals es quedaven en les disputes sobre la possibilitat dun associacionisme polític més aviat descafeïnat i controlat pels estaments que havien protagonitzat i format part del Movimiento franquista.1
La normativa que regia la vida periodística era la Llei de Premsa i Impremta 14/1966, del 18 de març de 1966, coneguda popularment com la Llei Fraga, que va tenir unes conseqüències decisives en la transformació política, social i periodística de lEstat espanyol. Malgrat tractar-se duna llei encara franquista, la Llei Fraga posà fi a una etapa de la premsa, iniciada amb la Guerra Civil, caracteritzada per la rigidesa de les normes excessives de la censura governamental. Els esborranys inicials del projecte hagueren de passar el sedàs dun dictador encara contrari a les reformes (coneixedor del poder dels mitjans de comunicació moderns en la construcció de limaginari social). El resultat va ser una llei amb majors cauteles. Tanmateix, tot semblava llum en lobscuritat. Es considerava com a delicte tota aquella informació que atemptara no sols contra el cap de lEstat, sinó també contra els principis del Movimiento o la moralitat social. LEstat era lencarregat de controlar la difusió de notícies a lestranger a través de lAgència EFE, i tenia poder per a segrestrar preventivament una publicació o recórrer a sancions administratives. La llibertat dexpressió restava encotillada sota la invocació de la veritat la qüestionada veritat del règim feixista, la moralitat o el respecte a les persones i les institucions. A més daquestes limitacions, la posterior modificació del Codi Penal i la Llei de secrets oficials de 1968 restringí encara més la possibilitat duna lliure expressió didees. El quid de la qüestió lavenç més gran estigué en leliminació de la censura prèvia. El govern podia també canviar la titularitat i lorientació editorial dun mitjà de comunicació mitjançant un simple procediment de modificació de la inscripció en el registre pertinent. Així ocorregué amb El Alcázar i amb el periòdic Madrid, que no sols veié com eren clausurades les seues portes, sinó que fou enderrocat ledifici de redacció. Larticle segon serigí com un autèntic martell dheretges durant anys. Tanmateix, larticle tercer de la llei establia que lAdministració només podia dictar la censura prèvia o exigir la consulta obligatòria en els estats dexcepció i de guerra expressament previstos en les lleis.
La llei suposava un avanç més que destacat respecte a la normativa vigent, ja que aquesta censurava la informació abans que apareguera impresa, obligava a la publicació de pàgines amb editorials o articles arribats des de governació i sencarregava del nomenament dels directors. Les modificacions de 1966 possibilitaren que els directors dels mitjans de comunicació foren designats lliurement per les empreses, amb lúnic requisit que foren de nacionalitat espanyola i que estigueren en ple exercici dels seus drets civils i polítics, a més de residir en el lloc on seditava la publicació, no haver sigut condemnats per delictes greus o sancionats més de tres vegades per la via judicial o administrativa per infraccions en matèria de premsa i ser posseïdors de la llicenciatura de periodisme. Aquest entramat de normatives conduí a una multiplicació dels expedients seguits de sancions, molts dells, entre 1968 i 1969. Tanmateix, la Llei Fraga propicià indirectament la multiplicació del nombre de publicacions animades per leliminació de la censura prèvia i la proliferació de xocs entre la premsa i el govern franquista, discutit per la seua conducta sancionadora. Cuadernos para el Diálogo, Índice, Destino, Posible, Guadiana, Discusión y Convivencia, Cambio 16 o Triunfo, són exemples de capçaleres que aparegueren aleshores, com també daltres de caràcter humorístic, com ara La Codorniz, Hermano Lobo o Por Favor. Publicacions que foren després referents ineludibles per als editors de Valencia Semanal, que veieren en elles els símptomes dels nous temps i els mecanismes del nou periodisme. La Llei Fraga es perllongaria, molt diluïda, durant un grapat danys després de la mort del dictador, incrustant-se en la vida democràtica, ja que el contingut només fou parcialment derogat. La reforma política i legislativa que semprengué amb larribada al poder de lucedista Adolfo Suárez, després de jurar com a president de Govern el 5 de juliol de 1976, no afectà la llei fraguista. Tanmateix, es produïren notables canvis en la comunicació, per exemple en els mitjans radiofònics, que pogueren començar a emetre serveis informatius o tertúlies de debats propis abans subjectes a la informació oficial dictada per Radio Nacional de España (RNE). Si més no, convé recordar que el principal obstacle establert per la Llei Fraga per a lexercici de la llibertat dexpressió es trobava en larticle segon que fou derogat l1 dabril de 1977. Alguna premsa però, abans de la derogació i, més encara, després, anava per davant dels marcs legals que la constrenyien i, com diu Montabes, cobria buits o completava espais que en un sistema democràtic consolidat correspondrien a altres institucions i organismes. Esdevingué «parlament de paper» (Montabes, 1994). La cultura i amb ella, els mitjans de comunicacióés lespai on es disputa lhegemonia (a lestil gramscià) duna societat. I més encara, en un moment de transició en què saccelera la difusió de coneixement i es creen valors i símbols identitaris dels quals depén la dominació política. El control dels hàbits, idees o comportaments de la ciutadania està en joc, i els mitjans de comunicació tenen un paper disgregador i vertebrador alhora que dilueixen la responsabilitat de conduir el procés de construcció democràtica.