Però Vilar té consciència dun canvi en curs, del qual la crisi de 1968 que va viure, em sembla, força malament, com molts altres només en va ser lexpressió simptomàtica. A la recerca universitària, lhegemonia de la història econòmica, certificada pel nombre de tesis, sesvaeix al tombant dels anys 1970. La història social dErnest Labrousse compromesa en lanàlisi encara classista de les estructures socials, a la recerca duna codificació socioprofessional, es veu aviat doblegada (col·loqui de Saint-Cloud, 1964-1965) a cops dels defensors de la societat dordres, com Roland Mousnier i els «revisionistes» anglosaxons. A fi de comptes, el 1977 en un article aparegut al diari Le Monde, François Furet i Emmanuel Leroy-Ladurie van proclamar lenterrament del marxisme.
El procés pren laire duna desbandada i quan la nova història de les mentalitats, bulímica, envaeix el camp de la recerca, són molt pocs els investigadors de la nova generació Maurice Agulhon, Michel Vovelle que es mantenen fidels als seus mestres, quan sense deixar dexplorar els nous planters, afirmen que la història de la mentalitat és «la punta fina de la història social». Aïllament de Pierre Vilar? No ens avancem pas. Durant els anys setanta resta no només atent sinó obert, i el 1972 el trobem, sempre combatiu, dirigint un seminari sobre «Empresa i guany».
Vilar defensa amb preocupació pedagògica evident la seva fidelitat al marxisme, en la seva exposició al Centre catholique des intellectuels français (Vilar 1964a) en recordar algunes definicions: classes, lluites de classe, mode de producció... i el seu caràcter sempre operatiu. El 1969 (si bé el text és de 1967), és del mateix estil que escriu en la Revue de lenseignement supérieur sobre «Lhistoire après Marx»: és leconomia el qui condiciona en darrer terme els comportaments i les representacions dels homes, però no és pas lúnic paràmetre en joc (Vilar 1969a). Admet, en un article de 1964, les deficiències de la historiografia dels països socialistes, justificades encara per les realitzacions del present, que excusen negligències, llegeixis inexactituds, en la comprensió del passat. Però pel que fa a ell, no cedeix en res a lessencial, demostra amb vivacitat als juristes reunits en el Congrés Internacional de Granada el 1973 (Vilar 1976a) que el jove Marx, el 1842, shavia afirmat com a jurista... i com a futur marxista en defensar els pagesos renans acusats de robatori de llenya. Però també és interpel·lat per posicions que alguns situarien a la seva esquerra. Al moviment comunista, conscient de la necessitat de produir noves anàlisis per a respondre a nous reptes, Louis Althusser imposa la seva relectura, eventualment crítica, de lensenyament de Marx i dallò que nhavien extret els historiadors. Pierre Vilar reacciona en un important article publicat el 1973 als Annales ESC, amb el títol «Histoire marxiste, histoire en construction. Essai de dialogue avec Althusser» (que reprendrà, com hem vist, en un recull posterior de 1982). Anunciava, així, una confessió? La introducció és abrupta: «tothom pot dir-se historiador, tothom pot afegir-hi marxista. Però res no hi ha més difícil i rar que ser historiador si no sés historiador marxista...» (Vilar 1973b). La història és una estranya ciència «en via de constitució». Les observacions sibil·lines, dun marxista a un altre marxista, perquè Vilar saluda la «potent contribució dAlthusser a ledificació duna ciència marxista», serveixen dintroducció a la crítica de lacusació feta a Marx dabstracció teòrica, deixant-se influir ell mateix per les noves teories neoidealistes shi endevina lombra de Michel Foucault. Al cor del debat, una reflexió sobre el temps de la història, o caldria dir els temps llarg, mitjà, curt respecte als quals Althusser retrau als historiadors dacontentar-se constatant la seva existència i les interferències, sense referir-se al mode de producció que mana en darrera instància. Com soperen aquestes interferències? És legítim distingir entre diverses temporalitats autònomes, de parlar de varietat més que no pas de variacions, dentrellaçament de temps més que dinterferències? Pierre Vilar remet a la demostració exemplar dErnest Labrousse a la seva tesi, quan demostra lencaix del temps «mitjà» de lintercicle de depressió 1774-1788, després del temps curt de la crisi de 1789, en el temps llarg del segle XVIII. Tot plegat sinscriu al cicle original del mode de producció feudal. El que remet, com Althusser, al mode de producció. Es tractava només duna disputa sobre paraules? Pierre Vilar ho suggereix: «No magraden pas els arguments dAlthusser. Sassemblen massa a imatges» Però tant com per denunciar les imatges, se sent autoritzat per donar un cop iconoclasta a la definició de Marx del mode de producció com a «Il·luminació general, èter particular que determina el pes específic de totes les formes dexistència que depenen dell»; no és pas, diu, el millor Marx (Vilar 1973b).
Recolzant-se sobre el concepte de mode de producció, lhistoriador sabrà, en lestudi dun grup humà, distingir les aparences (temperaments, llengües, cultura) de les realitats limpuls de les forces i els modes de producció.
És dins del joc incessant que va de la teoria als estudis de cas que lhistoriador ha doperar, com també ho ha de fer el marxista de «peu». Per primera vegada Pierre Vilar deixa traslluir un dubte. El marxisme ha conegut èxits massius: Lenin, la revolució, la construcció de lestat i la victòria, Mao, el capgirament del món tradicional, però ha pecat desquematisme, de simplisme de receptes que servien per a tot, revisions que corren el risc de conduir a lempirisme... És una gran i pesada responsabilitat també per a lhistoriador que analitza, i que es compromet: Pierre Vilar ho havia recordat lany anterior a lentrevista concedida a Antoine Casanova i François Hincker sobre els «problemes teòrics de la història econòmica» (Vilar 1972b) en evocar un diàleg de sords, a Leningrad amb els historiadors soviètics. Tota aplicació concreta remet a un estudi de cas. Ara bé el que ha produït els diferents casos és «la història (que) educa lesperit en el joc fonamental entre teoria i pràctica».
Donador de lliçons, el vell lluitador es troba també en situació de rebren: quan Jacques Le Goff, el 1978 va publicar laudaç recull-manifest de La nouvelle histoire (Le Goff, 1978, 1988), va confiar a un jove turc de la generació que pujava, Guy Bois, la tasca de presentar el «Marxisme et histoire nouvelle». Encara que Vilar hagi estat saludat per la «seva obra inmensa», el to de lautor no és gens complaent quan es pregunta: però... «dóna el ple valor operatiu al concepte de mode de producció?» Guy Bois li retreu que «no hagi privilegiat en la seva recerca lelaboració duna teoria del sistema feudal» i considera que no ha sabut desfer-se duna manera de fer historicista perquè allò que li interessava era una societat concreta i no lelaboració dun model abstracte. En certa manera, el mode de producció no seria per a ell «un veritable objecte de recerca sinó un marc general pressuposat» (Bois 1978, 1988:272).
Aquesta sospita, era legítima? Em sembla, després dallò que hem citat adés, que Pierre Vilar ha estat prou explícit. Sense voler, però, girar lesquena als protagonistes, podríem dir que Guy Bois no sequivocava pas quan pensava que Vilar shavia interessat més per una realitat concreta que per un model abstracte.
Amb «impaciència teòrica», el jove historiador daleshores esperava veures respost per Pierre Vilar. Però de fet, en aquesta data, el mestre ja no en tenia gens dimpaciència.
Aquesta sospita, era legítima? Em sembla, després dallò que hem citat adés, que Pierre Vilar ha estat prou explícit. Sense voler, però, girar lesquena als protagonistes, podríem dir que Guy Bois no sequivocava pas quan pensava que Vilar shavia interessat més per una realitat concreta que per un model abstracte.
Amb «impaciència teòrica», el jove historiador daleshores esperava veures respost per Pierre Vilar. Però de fet, en aquesta data, el mestre ja no en tenia gens dimpaciència.
El 1982 el volum titulat Une Histoire en construction. Approche marxiste et problématiques conjoncturelles, que aplega la quinzena darticles dels quals nhem tret tant de profit, apareixia com un testament, un balanç sense penediment dun camí plenament assumit. El prefaci evoca duna manera sòbria els debats i els combats que formen la trama del llibre, tot desdoblant-se en dues posicions: una crida a mantenir-se en estat dalerta i un acte de reconeixement a dos mestres.
La posada en guàrdia no es dirigeix pas als adversaris tradicionals en la història instal·lada, sinó als joves aclaparats pels nous manuals: «avortem de la història nova» dun magma on es barregen dades econòmiques elementals, sociologia mal dirigida i geografia a la salsa ecologista. Després sentreveu, en la cimera de la nova història dels doctes erudits, la seva presa de partit per les coses esotèriques i sobretot lesmicolament (aviat es parlarà d«història en engrunes»), i posarà fi, amb satisfacció de més dun, a qualsevol projecte dhistòria total. És perquè creu no només en la utilitat sinó en la necessitat daquest projecte, que Vilar conclou reiterant dues grans fidelitats: a Ernest Labrousse, la problemàtica conjuntural del qual ha introduït el temps en lobservació concreta de les societats, sense oblidar que tenen una estructura de la qual la conjuntura revela solideses i febleses. La segona fidelitat es dirigeix a «la sola teoria existent de la història, la de Marx, que cal saber utilitzar. No serà justament perquè és lúnica, que les teories econòmiques i sociològiques intenten defugir la història, i la pràctica positivista de la història prohibeix de pensar-la?».
Pierre Vilar espera que ningú no sequivoqui sobre el sentit daquesta professió de fe: el seu marxisme «no és pas una opció políticomoral a priori, molt menys una fe cega». Simposa a ell després de mig segle dobservació del món com una conclusió, i no un punt de partida. Dóna així una resposta, la seva resposta, a la dialèctica del concret i de la teoria que hem intentat de seguir «en construcció».
El vell historiador va viure encara més de vint anys, confiant-se de bona gana a entrevistadors (a François Dosse, el 1986) i lliurant-se lliurement als seus records el 1995 en el llibre Pensar històricament, Reflexions i records, (Vilar 1995b) aparegut en català, primer, i després traduït al castellà. Les recompenses sovint tardanes que es van acumular als darrers anys no van poder compensar les desgràcies que va suportar amb una excepcional valentia, la mort de la seva dona Gabriela Berrogain, la ceguesa progressiva finalment instal·lada, una prova terrible per a un home del món dels llibres. Però també, al fil daquests vint anys, va poder assistir a lenfonsament de tot un món del qual ell havia celebrat el sorgiment.
I tanmateix, en un paisatge en ruïnes, sobreviu a través la seva obra una construcció de la intel·ligència, de la recerca i de lesperit que encara és apta per a alimentar la nostra reflexió, i per convèncer-nos que la història, lluny de pesar sobre nosaltres com una fatalitat, encara sha de construir.
[*] Professor emèrit de la Universitat París 1 - Sorbona.
SEGONA PART
Anàlisi històrica, anàlisi de les estructures de les societats
PIERRE VILAR I LANÀLISI HISTÒRICA
Rosa Congost[*]
Entre els historiadors que reivindiquem el mestratge de Pierre Vilar, som molts els qui ens reconeixem sobretot als seus dubtes i a la seva manera dinterrogar els fets històrics. Per això, el tema de reflexió que he triat no ha estat pas el coneixement històric o el saber històric de Pierre Vilar, sinó la seva proposta danàlisi històrica.
Duna manera concreta, voldria reflexionar sobre algunes de les expressions que lhistoriador Pierre Vilar va utilitzar al llarg de la seva vida professional per a definir el seu treball i, el que potser és més important, per definir i sintetitzar allò que considerava que devia ser el treball dun bon historiador. Els qui han llegit Pierre Vilar saben que als seus escrits assumia moltes vegades el paper duna mena dhistoriador ideal: lhistoriador ha de fer això, lhistoriador ha de treballar en aquesta direcció. Molt sovint: lhistoriador no pot desinteressar-se de tal cosa, lhistoriador no havia dacontentar-se amb això...
No era pas una actitud pedant ni estrictament professoral. Ans el contrari, en tant que demanava i exigia que lhistoriador es fes preguntes, investigués, dubtés, sospités, aquesta manera de dirigir-se al lector reflectia una actitud humil, en la mesura en què era una manera de repetir-se a si mateix i de reconèixer públicament el que constituïa la base de la seva actitud com a historiador: la convicció que ser historiador no era una tasca fàcil i que calia armar-se intel·lectualment per combatre moltes idees que trobem ja fetes. Darrera la reivindicació danàlisi hi havia sobretot la voluntat de treballar científicament.
Hi ha dues expressions que em semblen especialment significatives i que constituiran el fil conductor daquesta exposició: història raonada, història en construcció. Hagués pogut escriure: història total, història marxista. Dues reivindicacions també vilarianes. Però si he optat per les primeres és bàsicament per tres raons que vull fer explícites des del començament.
La primera, perquè sé que, si parlo dhistòria total i història marxista, avui, a començaments del segle XXI, puc donar a entendre i fer pensar que estic parlant duna forma arcaica, caduca i superada de concebre la història. Les dues etiquetes evoquen avui, per a molts, una historiografia pròpia dels anys seixanta del segle XX, sovint feta a base de models, que per alguns sha revelat del tot estèril, o fins i tot nefasta, i els més favorables consideren que ja ha donat tots els seus fruits. En canvi, les reivindicacions duna història raonada i una història en construcció conviden a la reflexió i a la discussió obertes sobre maneres de treballar, descriure i densenyar la història.
A més, em sembla, i aquesta és la segona raó, que aquestes dues expressions, inequívocament de Vilar, són les que permeten entendre millor la seva obra. És justament la reivindicació duna història raonada i duna història en construcció allò que fa que la història total i la història marxista de Pierre Vilar es diferenciïn daltres històries totals i històries marxistes reivindicades per altres historiadors de la seva generació.
La tercera raó per la qual he triat aquestes dues fórmules en realitat, aquestes dues idees té a veure amb les dues anteriors però permet afegir-hi un element més personal. Per edat, dec pertànyer a la tercera generació de deixebles de Pierre Vilar. També per edat, i per professió, cada any assisteixo al redescobriment personal, íntim, dalguns joves historiadors i historiadores de lobra de Pierre Vilar. Ells constituiran, no en tinc cap dubte, la quarta i cinquena generació de deixebles del mestre.