Del llatí al català (2ª Edició) - Manuel Pérez Saldanya

DEL LLATÍ AL CATALÀ.

MORFOSINTAXI

VERBAL HISTÒRICA

MANUEL PÉREZ SALDANYA

DEL LLATÍ AL CATALÀ.

MORFOSINTAXI

VERBAL HISTÒRICA

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Col·lecció Biblioteca Lingüística Catalana

Direcció: Antoni Ferrando Francés

Ángel López García

© Manuel Pérez Saldanya, 2013

© Daquesta edició: Universitat de València, 2013

1a edició: febrer 1998

2a edició, corregida: juny 2013

Coordinació editorial: Maite Simon

Maquetació: Inmaculada Mesa

Diseño de la cubierta: Celso Hernández de la Figuera

Edició digital

ÍNDEX

PRESENTACIÓ

1. EL CANVI MORFOSINTÀCTIC

2. LES CONJUGACIONS VERBALS I LINFINITIU

3. EL TEMA DE PRESENT (I): AL·LOMORFIES EN LA CONSONANT FINAL DEL RADICAL

4. LA CLASSE DELS VERBS VELARITZATS

5. EL TEMA DE PRESENT (II): AL·LOMORFIES EN LA VOCAL DEL RADICAL

6. ELS VERBS INCOATIUS

7. LA CATEGORIA DE PERSONA

8. LES DESINÈNCIES DE PRIMERA PERSONA DEL PRESENT DINDICATIU

9. LES DESINÈNCIES DEL PRESENT DE SUBJUNTIU

10. LIMPERATIU I LES PERSONES QUARTA I CINQUENA DELS PRESENTS DINDICATIU I DE SUBJUNTIU

11. LIMPERFET DINDICATIU I LES FORMES NO PERSONALS IMPERFECTIVES

12. LA REESTRUCTURACIÓ DEL SISTEMA DE PERFET: LES PERíFRASIS PERFECTIVES

13. ELS PRETÈRITS PERFETS SIMPLES I LES FORMES FINITES PERFECTIVES

14. ELS PARTICIPIS

15. EL PRETÈRIT PERFET PERIFRÀSTIC

16. EL FUTUR I EL CONDICIONAL

17. LEVOLUCIÓ DELS ESQUEMES CONDICIONALS

BIBLIOGRAFIA

PRESENTACIÓ*

En el títol dun article recent sobre la marca de primera persona del present dindicatiu en català, el professor Max Wheeler es preguntava si realment es podia dir res més sobre aquest tema. La pregunta feia referència a la quantitat i a la qualitat dels estudis que, des de perspectives teòriques diferents, shan fet sobre els morfs de primera persona. La mateixa pregunta es podria fer extensiva al conjunt de la gramàtica històrica: realment és necessària una altra obra sobre la gramàtica històrica del català? Certament, comptem amb una importantíssima tradició destudis sobre gramàtica històrica i molts dels canvis lingüístics produïts des del llatí al català modern estan perfectament resolts tant pel que fa a letimologia com pel que fa a la datació històrica dels fenòmens. No cal dir que, en molts punts, aquest llibre sinsereix plenament en aquesta tradició i es limita a fer una presentació de conjunt i una síntesi de les aportacions precedents. Juntament amb això, però, hi ha hagut un intent de reinterpretar els canvis des de perspectives i models teòrics actuals, i datorgar una especial atenció als factors que es troben a la base del canvi lingüístic (tendències dorganització dels paradigmes flexius, principis cognitius generals, gramaticalitzacions dimplicatures pragmàtiques, reanàlisis sintàctiques, etc.).

Com sindica explícitament en el títol, aquest treball se centra en la morfosintaxi verbal del català. La tria respon, en part, a motius de dedicació personal però en part també a lespecial interès que, des dun punt de vista històric, tenen les diferents categories morfosintàctiques del verb. Notem, en primer lloc, que algunes categories verbals reflecteixen duna manera molt clara la superposició existent entre la variació diatòpica i la diacrònica, i permeten comprovar com les variants dialectals responen sovint a una evolució històrica clarament unitària. En segon lloc, cal tenir en compte que les categories verbals són especialment susceptibles als canvis a causa de la mateixa configuració dels paradigmes verbals i de lelevat nombre de formes que contenen. En tercer lloc, cal afegir que dins la categoria verbal existeixen construccions tan definidores del català i tan complexes des dun punt de vista històric com el pretèrit perfet perifràstic. Finalment, no es pot oblidar que el verb, com a nucli lèxic i funcional de loració, obliga a establir múltiples connexions amb les altres parts de loració.

Lestructura del llibre segueix lordenació habitual en els manuals de gramàtica històrica. El primer capítol es dedica al canvi morfosintàctic i se centra fonamentalment en les principals modalitats del canvi; concretament, en la morfologització de regles fonològiques (o de tendències fonètiques regulars), en lanalogia i en la gramaticalització i la reanàlisi. Tot seguit, hi ha una sèrie de capítols relacionats directament o indirecta amb el (sis)tema de present. En primer lloc, sanalitzen les conjugacions i les variacions produïdes en el radical o en lextensió del radical; concretament, es delimita la reestructuració de les conjugacions i la forma de linfinitiu, les al·lomorfies en la consonant final del radical i la formació duna subclasse de verbs amb extensió velar (p. ex. dir i moldre), les al·lomorfies en la vocal del radical i els verbs incoatius. Continuant amb el tema de present, tot seguit sestudia la categoria de persona, i especialment la marca de primera persona del present dindicatiu, i els modes subjuntiu i imperatiu. El tema de present es clou amb lanàlisi de limperfet i de les formes imperfectives no personals (gerundi i participi de present). El (sis)tema de perfet sinicia amb la temporalització del perfet llatí i la reestructuració consegüent del sistema a partir de formes perifràstiques. Dins daquest bloc, sanalitzen igualment els participis (les formes perfectives no finites) i els canvis analògics experimentats pel pretèrit perfet i, en menor mesura, pels antics plusquamperfets llatins. El bloc dedicat al tema de perfet acaba amb la formació del pretèrit perfet perifràstic a partir duna construcció bioracional de moviment. Finalment, en els dos últims capítols del llibre sanalitzen dos aspectes íntimament relacionats amb la modalitat oracional: la formació del futur romànic a partir duna construcció amb un valor originàriament deòntic i levolució dels esquemes condicionals, i sobretot levolució funcional de les formes en -ra.

Pel que fa als aspectes formals, cal assenyalar que, seguint la tradició general en els estudis de gramàtica històrica, es reserva el símbol «>» per indicar canvis de caràcter fonètic (p. ex. PLACET > plau). Per diferenciar clarament el canvi fonètic dels canvis morfosintàctics, sutilitza el símbol «>>» per als canvis analògics (p. ex. dix >> dixí >> diguí) i el símbol «» per a les reanàlisis sintàctiques o morfològiques i per a les relacions de caràcter implicatiu.

No puc acabar aquesta petita presentació sense fer referència a totes les persones que han contribuït directament o indirectament a la confecció daquest llibre. En especial, he dexpressar el meu agraïment a Curtis Blaylock, Joan Bybee i Max W. Wheeler: el seu mestratge, els seus suggeriments i tota la bibliografia que mhan facilitat han estat essencials per a la realització del projecte. Igualment útil ha estat lajut de molts col·legues i amics que, amb el seu suport i els seus consells, han contribuït a millorar en molts aspectes el resultat final del treball: Emili Casanova, Maria Josep Cuenca, Ana María Escobar, Antoni Ferrando, Jordi Ginebra, José Ignacio Hualde, Jesús Jiménez, Mario Perini, Lluís Polanco, Joaquim Martí, Miquel Nicolàs, Joan Rafael Ramos, Vicent Salvador, Manuel Sifre i Júlia Todolí. No cal dir que els defectes que pugui contenir aquest treball són responsabilitat exclusivament meva.

MANUEL PÉREZ SALDANYA

Universitat de València

* La investigació que ha permès aquest treball ha estat parcialment subvencionada pel projecte dinvestigació GV-3175/95 de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana.

1. EL CANVI MORFOSINTÀCTIC

Sènyer ermità dix Fèlix, prech-vos que m digats si àngel ha peraula; car si ·I· àngel parla ab altre, molt man dó gran meravella, com sia cosa que peraula no·s convenga a nulla cosa, mas tan solament a cosa que hage bocha e lenga ab què moga laer en lo qual sia formade peraula (Llull, Meravelles, I, p. 147).

1.1 El canvi lingüístic i els conflictes de naturalitat

Lobjectiu immediat i bàsic de tota gramàtica històrica consisteix, òbviament, a delimitar el conjunt de canvis esdevinguts en la gramàtica duna llengua, i a establir la cronologia daquests canvis aportant, si és possible, una datació concreta (cronologia absoluta) o, en cas contrari, situant cada canvi per relació als altres canvis (cronologia relativa). Aquest objectiu bàsic i particular per a cada llengua no pot menystenir, però, un altre objectiu més general que remet a la mateixa naturalesa del canvi: per què es produeix un canvi concret? I de manera més general, per què canvien les llengües?1 La resposta a aquests interrogants està condicionada, certament, per la perspectiva teòrica que sadopti. Tot i amb això, es pot rastrejar un cert rerefons comú en les diferents concepcions lingüístiques. Centrem-nos en els tres corrents lingüístics que han tingut una influència més decisiva en la lingüística moderna: lescola dels neogramàtics, lestructuralisme i el generativisme. Per als neogramàtics, el canvi està determinat per tres tipus de lleis universals: duna banda, les lleis fonètiques, que tenen un caràcter regular i estan condicionades físicament (acústicament i articulatòria), i duna altra, lanalogia i els manlleus, que estan condicionats, respectivament, per factors psicològics i socials, i justifiquen les excepcions de les lleis fonètiques. Per als estructuralistes, són les anomalies del sistema (caselles buides, caselles superplenes, oposicions aïllades i poc rendibles, etc.) i leconomia lingüística (dir el màxim amb el mínim esforç) les que provoquen les reestructuracions. Els generativistes, finalment, se centren en la competència lingüística i justifiquen el canvi com a modificacions produïdes en la gramàtica del parlant nadiu; modificacions que provoquen la reanàlisi de constituents, la morfologització de regles fonològiques, la generalització de regles ja existents en la gramàtica, el canvi dordenació de les regles i laparició o la supressió de regles.2

Sota les diferents concepcions subjeu, doncs, la idea del caràcter terapèutic dels canvis lingüístics: millorar les condicions articulatòries, optimitzar les oposicions dins el sistema lingüístic, generalitzar regles, etc. Aquesta concepció, tanmateix, deixa obert un altre interrogant: per què no sassoleix mai un estadi lingüístic estable i ideal, un estadi en el qual no siguin necessàries més innovacions? per què el canvi és un factor intrínsec i definidor de les llengües? La resposta a aquestes preguntes té a veure, evidentment, amb la mateixa naturalesa dels elements que condicionen el canvi. En aquest punt són els estructuralistes els qui han tractat de donar una resposta més explícita al problema, tot i que també des de les altres dues perspectives shan apuntat idees ben interessants. Per als neogramàtics, les lleis fonètiques milloren larticulació dels sons, però introdueixen opacitats morfològiques i al·lomorfies, que es resolen amb uns canvis analògics i uns manlleus que, al seu torn, introdueixen irregularitats fonètiques i nous problemes articulatoris. Per als estructuralistes, lestat permanent de canvi té una doble justificació. En primer lloc, el canvi dun element dins el sistema provoca canvis sobre els altres elements (cadenes de tracció i de propulsió), que alhora repercuteixen sobre altres elements, i així successivament. En segon lloc, leconomia del llenguatge presenta una contradicció intrínseca que es pot exemplificar com segueix: la tendència al mínim esforç afavoreix lescurçament dels mots, mentre que les necessitats comunicatives i expressives fan preferibles els mots llargs i polisíl·labs. Des duna òptica generativista, finalment, el dinamisme ha estat a vegades atribuït al grau dopacitat que és capaç de mantenir una llengua i, concretament, al fet que determinades modificacions de la gramàtica fan més complexes les derivacions (i allunyen lestructura profunda de la superficial) i al fet que, com a reacció sovint catastròfica, es produeixen canvis que malden per recuperar part de la transparència perduda.

Una idea resulta bastant clara després daquesta petita introducció: el canvi lingüístic, que té un caràcter terapèutic o optimitzador dalgun aspecte o nivell lingüístic, pot provocar desajustaments en uns altres aspectes o nivells. Dit amb unes altres paraules: allò que és òptim des duna determinada perspectiva o en un determinat nivell lingüístic pot no ser-ho des duna altra perspectiva o nivell. Més encara, la llengua mateixa, el sistema lingüístic té un component clarament dinàmic i està sotmès a forces diverses, sovint contradictòries, que, duna banda, hi aporten lestabilitat i la fixació que exigeixen les necessitats comunicatives, però que, duna altra, introdueixen variacions constants.3

1.2 Modalitats de canvi

La majoria dels canvis morfosintàctics que sanalitzaran en aquest treball responen a tres modalitats diferents; es tracta, concretament, dels processos de morfologització, de la gramaticalització i de lanalogia. Els processos de morfologització es justifiquen a partir de la relació existent entre la fonologia i la morfologia i, de manera general, consisteixen en la reanàlisi de regles fonològiques com a regles morfològiques. En laltre extrem cal situar els processos de gramaticalització, que relacionen la sintaxi i el discurs amb la morfologia. Efectivament, a partir de lús discursiu de determinades categories lèxiques emergeixen sovint una sèrie de valors gramaticals que, en convencionalitzar-se, poden convertir el lexema originari en una categoria funcional, que perd progressivament independència morfosintàctica i tendeix a fusionar-se amb un altre element. Lanalogia, finalment, és un procediment que té a veure estrictament amb la morfologia i que consisteix en la generalització de formes existents en la gramàtica. En les pàgines que segueixen analitzarem les principals característiques de cadascuna daquestes modalitats de canvi.