1.4.5 Conflictes de naturalitat
Com sha assenyalat més amunt, els diferents principis doptimització poden entrar en conflicte: un determinat canvi pot optimitzar un aspecte de lorganització dels paradigmes flexius però pot provocar un resultat no desitjable pel que fa a un altre aspecte. Els principis, consegüentment, no tenen la mateixa importància (o no la tenen sempre) i poden ser jerarquitzats de manera que permetin predir levolució més probable quan sestableixen conflictes de naturalitat. En general, saccepta que els principis dependents del sistema ocupen les posicions més altes de la jerarquia. Efectivament: determinades opacitats o al·lomorfies sovint es mantenen a causa de les propietats idiosincràtiques de les llengües (recursivitat o freqüència de lal·lomorfia, sistematicitat de lopacitat, etc.). Dins daquests principis, daltra banda, el de congruència sembla ser més rellevant que no el destabilitat.
Més complexa resulta la jerarquització dels principis independents, i això per diferents raons. En primer lloc, perquè alguns daquests principis, com el diconicitat, presenten situacions ben diferents que no tenen la mateixa importància: no és igualment anòmala, per exemple, la manca diconicitat que la contraiconicitat. En segon lloc, perquè molts canvis no es justifiquen per la intervenció dun únic principi, sinó per la interacció de diferents principis. Finalment, perquè els principis no tenen la mateixa validesa per a totes les categories morfosintàctiques: hi ha categories, per exemple, que admeten més fàcilment lopacitat que daltres i hi ha oposicions de marcatge que són més clares que daltres. Totes aquestes remarques són certament importants i shauran de tenir ben presents al llarg daquest treball. Tot i amb això, en molts canvis històrics del català, la jerarquia que té un valor explicatiu més alt és la següent: iconicitat transparència uniformitat. La iconicitat sembla ser el factor més important i la uniformitat, el menys important.9
1.5 La gramaticalització
1.5.1 La unidireccionalitat semàntica
La darrera modalitat de canvi que analitzarem és la que té a veure amb els processos de gramaticalització, amb els processos que transformen duna manera progressiva i contínua el significat lèxic de determinades unitats en un significat de caràcter gramatical. A grans trets, es pot afirmar que la gramaticalització té una marcada unidireccionalitat tant pel que fa al canvi semàntic i funcional experimentat per lelement gramaticalitzat com pel que fa a uns altres factors de caràcter més formal (el grau de regularitat o el nombre de síl·labes, per exemple). La unidireccionalitat semàntica, concretament, fa referència al fet que els elements que es gramaticalitzen assoleixen significats cada vegada més abstractes i generals. Hi ha hagut diferents propostes per delimitar aquesta unidireccionalitat semàntica. Per als objectius que ens hem plantejat en aquesta obra, segurament la més explicativa és la formulada per Elisabeth C. Traugott, dacord amb la qual la unidireccionalitat dels processos de gramaticalització provoca una subjectivització creixent de la unitat o de la construcció lingüística, segons la qual la unitat perd contingut lèxic però assoleix un major valor pragmàtic. Lautora ha realitzat diferents propostes per delimitar aquest procés, cada vegada més globalitzadores i genèriques. En algunes de les més recents (Traugott, 1989, 1995a; Traugott i Konig, 1991), la subjectivització es caracteritza a partir de les tendències recollides en (14).
(14) Tendència 1. Dels significats basats en la situació descrita de manera externa als significats basats en la percepció cognitiva interior: per exemple, la percepció de lespai és menys interioritzada que la del temps, i per això molts termes de referència temporal parteixen de referències espacials.
Tendència 2. Dels significats basats en la situació descrita (externa o interna) als que es basen en la situació textual o metalingüística: unitats significatives referencials o perceptuals que passen a adquirir un valor metadiscursiu i/o una funció com a estructuradors del text.
Tendència 3. Els significats tendeixen a basar-se progressivament en lactitud subjectiva del parlant, en les seves creences respecte a la situació descrita, en les relacions interpersonals establertes amb loient: modalització de lenunciat, expressió dexpectatives o contraexpectatives, valoracions, etc.
La tendència 1 es pot exemplificar fàcilment amb el pretèrit perfet perifràstic (p. ex. vaig cantar), format a partir dun auxiliar que originàriament tenia un valor espacial. La tendència 2 resulta difícil dexemplificar amb elements verbals, però és fàcilment exemplificable amb tota una sèrie de connectors discursius que provenen dadverbis espacials o tempoaspectuals (per exemple, construccions amb ladverbi aspectual encara del tipus encara més, encara que, etc). La tendència 3, finalment, es pot exemplificar amb levolució semàntica del verb deure. Aquest verb, que en un principi tenia un valor deòntic dobligació (p. ex. deus fer això), sha convertit en el català modern en un modal epistèmic per un procés de subjectivització creixent (p. ex. deuen ser a casa).10
1.5.2 El mecanisme del canvi lingüístic: metàfora o metonímia discursiva?
Un aspecte controvertit dels processos de gramaticalització té a veure amb el mecanisme concret que justifica el canvi semàntic i funcional experimentat per la forma gramaticalitzada. De manera general, i simplificant una mica el debat existent a hores dara sobre aquest tema, es poden delimitar dues grans perspectives teòriques. Els autors vinculats a lanomenada Lingüística Cognitiva justifiquen generalment els canvis a partir de processos metafòrics que projecten el significat de la unitat lingüística des dun determinat domini cognitiu (el domini font) a un altre de més abstracte i interioritzat (el domini meta).11 La metàfora, des daquesta perspectiva, no és una simple figura retòrica, sinó un recurs omnipresent en el llenguatge quotidià, un recurs de naturalesa mental que permet entendre un domini dexperiència en termes dun altre domini. Una perspectiva diferent adopten els autors vinculats a perspectives funcionalistes per a qui els processos de gramaticalització es produeixen bàsicament a partir de metonímies discursives i, concretament, a partir de la convencionalització o la rutinització de determinades inferències que emergeixen en contextos morfosintàctics i discursius molt concrets.12
El procediment metafòric resulta adequat per explicar, per exemple, que els noms que designen parts del cos humà puguin designar també una part dun objecte inanimat (p. ex. el peu duna muntanya) o que els verbs de moviment puguin assenyalar aproximació temporal (p. ex. ja sacosta Sant Josep). No resulta, tanmateix, adequat quan la gramaticalització és intensa i lelement gramaticalitzat experimenta canvis categorials: quina pot ser, per exemple, la metàfora que justifiqui que el verb de possessió habeo shagi convertit en un modal deòntic (p. ex. he de cantar) i en un marcador de futur (p. ex. cantaré)? Una explicació basada únicament en canvis metafòrics no recull el fet que, en casos com aquests, la gramaticalització es produeix duna manera contínua (i no catastròfica, com semblen suggerir les transformacions metafòriques).13 Més encara, molt sovint es produeix a partir de la progressiva fixació de determinades inferències que emergeixen de lús discursiu de construccions morfosintàctiques molt delimitades (cfr. Hopper, 1987, 1991). Pensem, per exemple, en el perfet perifràstic català. El procés de gramaticalització daquesta construcció sinicia en discursos narratius i en oracions en què el verb anar es combina amb un infinitiu amb valor final i no sexplicita la destinació (o la meta) del moviment; oracions, per exemple, del tipus: Lo comte {va/anà} visitar lo rei. Únicament en aquest tipus de contextos, fou possible que la idea de moviment safeblís i que el verb anar comencés a desenvolupar un valor secundari de marcador narratiu.
1.5.3 La unidireccionalitat del canvi sintàctic
La unidireccionalitat dels processos de gramaticalització també té repercussions clarament sintàctiques que afecten tant el lexema que es gramaticalitza com el conjunt de la construcció sintàctica en què sinsereix aquest lexema. Si ens fixem fonamentalment en el lexema que es gramaticalitza, la unidireccionalitat sintàctica pot ser descrita com un contínuum de descategorització:
(15) categoria lèxica major categoria lèxica menor categoria funcional
Dacord amb aquest procés, les categories lèxiques majors, pertanyents a classes obertes, es converteixen en categories lèxiques menors, o classes tancades però amb un nombre relativament important delements; aquestes, finalment, tendeixen a convertir-se en categories funcionals, o classes tancades amb un reduït nombre delements. Pel que fa a la gramaticalització de lexemes verbals, el procés de descategorització segueix normalment el contínuum de (16).
(16) verb principal verb auxiliar adjunt verbal desinència flexiva
En la majoria de casos, el procés de descategorització satura en lestadi segon o en el tercer. El verb anar, per exemple, sha convertit en un auxiliar de temps en la perífrasi de pretèrit perfet. En alguns casos, però, el verb gramaticalitzat pot arribar a fusionar-se totalment amb el verb principal i convertir-se en una simple desinència verbal. Un exemple prototípic, i citat sempre que es parla de processos de gramaticalització, és levolució històrica del verb habeo en la construcció dinfinitiu final cantare habeo, a partir de la qual es recrea el futur en la major part de les llengües romàniques. En llatí clàsic el verb habeo és un verb principal amb semantisme ple (p. ex. dīcere hoc habeo tinc coses a dir), que es converteix en el llatí vulgar en un verb modal amb valor deòntic (p. ex. dīcere habeo he de dir). En català medieval, el derivat daquest verb es comporta com un adjunt verbal de futur que admet lenclisi dels pronoms personals febles (p. ex. dir-tho-he). En català modern, finalment, ha esdevingut una desinència totalment fusionada al verb (p. ex. tho diré).
La gramaticalització, com sha apuntat, no sols afecta el lexema que es descategoritza sinó el conjunt de la construcció sintàctica en la qual sinsereix. Des daquesta perspectiva, més globalitzadora i realista que no lanterior, la construcció experimenta un procés de reanàlisi sintàctica, que molt sovint elimina nodes sintagmàtics i trasllada les unitats gramaticalitzades cap a posicions estructurals més altes i de major abast sintàctic. Com sindica en (17), el verb anar, en convertir-se en auxiliar de passat, es trasllada des de la posició de nucli del SV a la posició de Flexió. Aquest trasllat provoca lelisió de determinats nodes sintagmàtics i transforma la construcció bioracional originària en una construcció amb una única oració.
1.5.4 Altres canvis
La unidireccionalitat dels processos de gramaticalització també té repercussions en altres àmbits de la gramàtica i, fins i tot, de la pragmàtica. De manera general, es pot afirmar que les formes gramaticalitzades presenten una major fixació morfosintàctica, una major freqüència dús, un menor cos fonètic i una major regularitat formal que no les formes lèxiques de les quals procedeixen. Pensem, per exemple en el verb anar. La freqüència de lauxiliar anar és molt més alta que no la del verb lèxic anar. Aquest, daltra banda, presenta formes supletives i bisil·làbiques en les persones quarta i cinquena del present dindicatiu (anem i aneu), que han estat substituïdes per formes regulars monosil·làbiques quan es comporta com a auxiliar (vam i vau). Tots aquests aspectes estan íntimament interrelacionats i actuen de manera paral·lela. Fins a cert punt, per tant, es pot considerar que la gramaticalització té un caràcter icònic, ja que els canvis semàntics i funcionals normalment mantenen una estreta relació amb els canvis de caràcter més aviat formal. Aquesta iconicitat i els diferents aspectes que intervenen en la gramaticalització se sintetitzen en lesquema de (18).
Aquest esquema, que amb petites modificacions reprodueix el que Cuenca i Castellà (1995), seguint Bybee (1993), apliquen a lestudi de les preguntes confirmatòries en català, permet caracteritzar la gramaticalització com un contínuum entre el lèxic i la gramàtica en el qual tots els nivells danàlisi lingüística segueixen una evolució paral·lela.
1. Notem, però, que la pregunta també es podria invertir: és cert que les llengües canvien, però per què no canvien més? per què després de cinc segles encara reconeixem com a català, com un català relativament pròxim al nostre, la llengua utilitzada pels escriptors clàssics?
2. Per a un estudi més aprofundit de les diferents concepcions del canvi lingüístic i dels debats existents al voltant daquest tema, vegeu, entre daltres, Coseriu (1977b: cap. 7), Arlotto (1981), Aitchison (1991), Ridruejo (1989), McMahon (1994) i Viaplana (1996c: cap. II.3).
3. Diferents models lingüístics actuals han atorgat un caràcter central a aquests conflictes o divergències doptimitat. Ens referim, concretament, a la Teoria de lOptimitat, que ha tingut una especial incidència en els estudis de fonologia, i a la Morfologia Natural. Dacord amb els pressupòsits daquests models, no sols els canvis provoquen conflictes de naturalitat o doptimitat, sinó que el canvi es justifica sovint pel fet que determinades tendències triomfen sobre unes altres de contràries o pel fet que determinats canvis sovint són aturats o alentits a causa daquests conflictes.
4. Des de la perspectiva generativista adoptada per Kiparsky (1973), el procés de morfologització seguiria litinerari següent: regles fonològiques transparents regles fonològiques opaques regles morfològiques. Les regles fonològiques transparents es converteixen en opaques a causa de lactuació de noves regles. Per tal de simplificar la gramàtica, les regles fonològiques opaques es reanalitzen com a regles morfològiques. Dressler (1985a), per la seva banda, diferencia tres tipus de regles, les fonològiques, les morfofonològiques i les morfològiques. Lestatus de les segones regles no sempre resulta fàcil de delimitar. Per als propòsits del present treball és suficient establir únicament la distinció entre regles fonològiques i regles morfològiques, o variants formals justificades fonològicament (al·lòfons) i variants estrictament morfològiques (al·lomorfs).
5. Aquests dos aspectes apareixen explícitament recollits en les gramàtiques històriques de Moll (1952: 144) i de Badia (1951: 267).
6. Dins la línia teòrica encetada per Kuryłowicz, se situen també els treballs de Man@czak (1958, 1978), on es formulen diverses hipòtesis sobre el canvi morfològic, la validesa de les quals és avaluada mitjançant el contrast de fenòmens evolutius de diferents llengües occidentals.