SOCIOLINGÜÍSTICA
I.S.B.N.: 978-84-370-9396-3
Dipòsit Legal: V-2012-1989
Servei de Publicacions
Universitat de València
Disseny portada: Tomás Burgos
Per als bons amics
(mestres, col.legues i alumnes)
i les seues idees clares
TAULA DE CONTINGUTS
PREFACI
INTRODUCCIÓ
1. PRECEDENTS DE LA SOCIOLINGÜÍSTICA
1.1. Orígens i antecedents
1.2. Dialectologia social
2. LÍNIES DE RECERCA EN LA SOCIOLINGÜÍSTICA
2.1. Sociolingüística: definició i direccions
2.2. Anàlisis etnogràfiques de la comunicació
2.3. Estudis sobre la variació lingüística
2.4. Treballs sobre multilingüisme
3. ESTAT DE LA QÜESTIÓ ALS PAÏSOS CATALANS
3.1. De la dialectologia (i història) social
3.2. De la sociologia del llenguatge
3.2.1. L.V. Aracil i R.L. Ninyoles
3.2.2. A.M. Badia i F. Vallverdú
3.2.3. Desenvolupaments posteriors
3.2.4. Mesures de bilingüisme i procés educatiu
3.2.5. Actituds i usos lingüístics
3.2.6. Estàndard i estils de llengua
3.2.7. Minorització i política lingüística
3.3. Dels altres estudis
3.3.1. Sobre etnografia de la comunicació
3.3.2. Sobre la variació lingüística
4. ESTRATIFICACIÓ DE LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA A PETRER
4.1. La comunitat de parla
4.2. Els procediments denquesta
4.3. La variable lingüística
4.4. Anàlisi i interpretació dels resultats
4.4.1. Els entorns lingüístics
4.4.2. Els contextos estilístics
4.4.3. Els factors socials
4.4.3.1. Sexe
4.4.3.2. Edat
4.4.3.3. Origen
4.4.3.4. Grup sòcio-econòmic
4.4.4. Lavaluació subjectiva
4.4.5. Conclusions
5. CLOENDA
BIBLIOGRAFIA
ÍNDEX DABREVIATURES BIBLIOGRÀFIQUES
ÍNDEX DAUTORS CITATS
ÍNDEX DIL.LUSTRACIONS
ÍNDEX DE MATÈRIES
PREFACI
Escriure hui una presentació de la sodolingüística no és una tasca fàcil. En primer lloc perquè accedir a la bibliografia especialitzada suposa el desplegament de gestions contínues, a voltes difícils i al capdavall infructuoses, ja que aquesta bibliografia es troba escampada en dotzenes de volums col.lectius, actes de congressos i de simposis, homenatges i publicacions periòdiques destinades essencialment a d'altres disciplines lingüístiques i, fins i tot, a d'altres matèries. Després, cal revisar tot aquest material i tractar de posar ordre en una veritable allau de treballs, concebuts des de marcs conceptuals molt diversos i amb finalitats que s'adrecen en diferents direccions.
El propòsit de presentar als lectors aquesta nova disciplina comporta també una presa de posició, unes decisions constants, atés que les avingudes que s'obrin davant nostre són múltiples i bifurcades. En altres branques de la lingüística pensem en la fonologia o en l'anàlisi del discurs, per exemple els problemes són molt més simples perquè no s'hi discuteix l'objecte d'estudi. Podem preferir aquesta o aquella perspectiva teòrica, un acostament metodològic o un altre i, a partir d'ací, la tasca es fa coherent i conseqüent. Però la sociolingüística, nascuda en circumstàncies adverses, més aïna com a reacció a les actituds asocials que dominaven el panorama científic de mitjan del nostre segle que com a cos doctrinal, ha dut una trajectòria una mica malmesa i molt conflictiva. Perquè aquesta imprecisió dels seus orígens ha donat lloc a la convivència de les actituds més oposades: la sociolingüística és lloc de cita de lingüistes, sociòlegs, antropòlegs, etnògrafs de la comunicació i encara d'altres especialistes. Els objectius específics d'aquestes altres ciències i la modalitat de treball dels seus investigadors han acabat creant un món polifacètic on la llengua en el seu context social es veu des de diferents angles.
Aquest llibre dels profs. F. Gimeno Menéndez i B. Montoya Abad ha triat un d'aquests camins possibles. Està escrit des de la lingüística, però ampliant la panoràmica per a donar cabuda a un examen minuciós de problemes comunitaris en part creats per situacions de llengües en contacte, en part nascuts de conflictes socials de major abast. No podia ser cap altra la tria en una presentació concebuda per al món catalanoparlant, on són aquests precisament els assumptes més urgents. És així com s'inscriu aquesta obra en una tradició inaugurada de manera brillant a Catalunya pel prof. A.M. Badia i Margarit en 1964.
F. Gimeno és un dels investigadors pioners de la sociolingüística espanyola; en el seu treball ha demostrat sempre un rigor poc comú i una admirable actualització bibliogràfica i metodològica, cosa que unida a la seua teorització i a les seues recerques sobre el present i el passat fan d'ell una de les primeres autoritats hispàniques en sociolingüística històrica. B. Montoya, el més destacat dels seus deixebles, i ara coautor, és un dels investigadors més ben formats de la sociolingüística històrica i un dels capdavanters de la sociolingüística laboviana als Països Catalans. La missió d'acostar la sociolingüística actual a un gran públic de llengua catalana no podia caure en millors mans.
Em complau de donar la benvinguda a aquesta presentació, que no sols ve a omplir un buit editorial lamentable sinó a inspirar molts treballs futurs, a encarrilar vocacions i a fer créixer l'interés per la nostra disciplina als Països Catalans. En aquest sentit li augure el major dels èxits.
HUMBERTO LÓPEZ MORALES
INTRODUCCIÓ
Amb el present llibre sobre sociolingüística pretenem oferir al públic universitari i interessat per la qüestió un mitjà per a endinsarse en el món d'aquesta disciplina mixta, per a aprofundir en la seua realitat mundial i per a comprendre el seu desenvolupament als Països Catalans. Ensems amb això, hem intentat integrar una sèrie de nivells dins l'anàlisi sociolingüística a fi d'enriquir la perspectiva teòrica i metodològica general en funció de la nostra pròpia àrea d'investigació romànica i multilingüe. La lingüística és una disciplina autònoma, compatible tant amb l'aïllament com amb la integració. La sociolingüística és una disciplina integrativa, com a resultat del compromís amb altres ciències socials complementàries. L'arbre no ha d'impedir de veure el bosc.
Per altra banda, hem intentat no caure en un garbuix, no ja manipulat avui, per dissort, molt corrent en el nostre panorama quotidià, ni tan sols eclèctic. De manera que en els capítols generals fem una selecció absolutament personal, encara que intentem valorar el més objectivament possible les més exemplars i conspícues recerques. Per damunt de tot, volem aconseguir una aportació original i un balanç realista sobre què s'ha fet en el terreny de la sociolingüística catalana i què és el que queda per fer. El lector i el temps tenen la paraula.
Potser hem superat ja l'etapa en què una cultura i una llengua tancades en elles mateixes estaven condemnades a una extinció progressiva. Com a sociolingüistes som conscients que haurem de marcar les pautes i actuations necessàries perquè s'esdevinga el procés de canvis socials i d'hàbits que conduesquen a l'ús del català en tot el conjunt de la nostra societat, però, més enllà d'això, aquesta tasca ha de ser entesa com un compromís de tota la comunitat catalanoparlant.
El llibre s'estructura en quatre capítols, tres de caire teòric i un d'aplicat. Al primer, rastregem en els precedents de la nostra àrea d'investigació, acumulats entorn del que anomenem la "dialectologia social". Al segon capítol, ja plenament dins la sociolingüística, tracem les tres principals línies de recerca que hi veiem: l'etnografia de la comunicació, la sociolingüística de la variació i la sociologia del llenguatge. El tercer capítol vol ser un estat de la qüestió sobre la nostra disciplina als Països Catalans, abocada pràcticament als estudis sobre el fet multilingüe i en una línia obertament sociològica. Finalment, el quart capítol és una conseqüència del tercer: com a lingüistes de partida, exposem una recerca micro-sociolingüística concreta amb l'ànim de contribuir a obrir la sociolingüística catalana als camins poc fressats de les estructures lingüístiques.
Malgrat que tots dos autors hem intervingut en la configuració i redacció generals de l'obra, volem fer constar que els esborranys inicials de cada capítol ens els hem repartit: F. Gimeno s'ha encarregat dels dos primers i B. Montoya dels dos següents.
Finalment, no podem deixar d'agrair als directors de la col.lecció "Biblioteca Lingüística Catalana", A. Ferrando i A. López Garcia, l'encàrrec d'aquesta parcel.la bullent de la lingüística.
1. PRECEDENTS DE LA SOCIOLINGÜÍSTICA
1.1. ORÍGENS I ANTECEDENTS
Una ràpida ullada a una bibliografia actualitzada de la investigació sociolingüística sobre les llengües romàniques ens portaria a suposar que existeix un nombre considerable de treballs, però es comprova que és una impressió errònia quan s'examinen les referències amb major detall. Un nombre relativament gran d'articles i llibres utilitza el terme de "sociolingüística" en el seu sentit més ample, és a dir, inclouen totes les anàlisis que relacionen d'alguna manera la diversitat entre les llengües i la variabilitat dintre d'una mateixa llengua o geolecte amb els estudis que incorporen informació sobre l'ambient social, econòmic, geogràfic i històric.
D'aquesta manera, el camp de les llengües romàniques sembla un mitjà propici per a aquest tipus de lingüística. Ara bé, tot i reconeixent que els romanistes van començar a utilitzar enfocaments que relacionaven els fets lingüístics amb els factors socials molt abans que el model nord-americà prengués forma, i també que han seguit treballant pel seu compte, no es pot negar que l'atenció creixent de què aquests estudis han estat objecte en els darrers temps, té els seus orígens en l'aparició del nou model en aquest camp (Lavandera, 1981, pp. 151-155).
Dins l'àmbit limitat dels estudis hispano-romànics, hi ha també el pes d'una tradició metodològica que es nega al divorci entre la lingüística i la filologia, la història cultural i els estudis literaris, i que fa compatibles els treballs dialectològics (i geogràfico-lingüístics) amb les investigacions de la sociolingüística nord-americana, sense reconéixer-la com una proposta essencialment distinta de l'anàlisi dialectològica actual. Tot i això, aquests compromisos constitueixen un pas endavant en el coneixement de les llengües romàniques peninsulars, i els estudis que s'han realitzat des d'aquesta perspectiva són superiors als que s'haurien pogut dur a terme dins d'un marc estrictament disciplinari. És més, poden oferir unes perspectives empíriques, òptimes per a la millor comprensió de les diferències que existeixen quant a metodologia i objectius entre la teoria nord-americana de la sociolingüística i la dialectología.
1.1.1. La sociolingüística en un sentit més restringit designa el camp interdisciplinari que s'originà als Estats Units i Canadà a començament dels anys seixanta. Els estudis de sociolingüística comencen pràcticament l'any 1964, amb una reunió sobre sociolingüística a la Universitat de Califòrnia (Los Angeles), editada posteriorment per W. Bright (1966), un seminari sobre el mateix tema a la Universitat d'Indiana (Bloomington) sota la direcció de Ch. A. Ferguson, i els treballs capdavanters de W. Labov sobre variables sociolingüístiques en l'anglés de Nova York (publicats en 1966). És posible, a més, que es puga seguir el rastre de la sociolingüística fins a mitjan i començament dels anys cinquanta, sobretot a partir dels treballs pioners d'U. Weinreich (1953) i E. Haugen (1953). A més a més, el terme va aparéixer un decenni abans que fóra d'ús corrent (H.C. Currie, 1952; veg. D. Hymes, 1971).
La sociolingüística, com una disciplina independent, genera un tipus especial d'investigació i una metodologia que cal considerar com una alternativa respecte al producte més recent del corrent principal de la lingüística nord-americana, això és, la gramàtica generativo-transformativa. La sociolingüística, doncs, constitueix un nou model que respon a una orientació distinta, amb prindcipis i fins diversos de les preocupacions anteriors sobre les relacions entre llengua i societat.
1.2. DIALECTOLOGIA SOCIAL
Si se'ns demanava un camp de la lingüística romànica que haja mostrat un progrés teòric i metodològic ininterromput, no dubtaríem a esmentar la dialectologia: dialectologia tradicional, geografia lingüística, dialectologia històrica, dialectologia estructural, dialectologia social i dialectologia transformativa. Es més, cal assenyalar que la dialectologia no disposa d'un mètode propi i específic per a recopilar i estudiar els seus materials. Tanmateix, és innegable que entre totes les disciplines d'estudi de la lingüística, ha estat sempre en la dialectologia seguida a curta distància de la lingüística històrica on s'han arrecerat els millors interessos per l'aspecte social del llenguatge.
Així, la preocupació per les relacions entre dialecte i societat o entre la difusió geogràfica de les isoglosses i la sociologia dialectal no ha estat mai un fenomen rar en les enquestes de la geografia lingüística. K. Jaberg, coautor del monumental Sprach- und Sachatlas Italiens und der Südschweiz (1928-1940), va haver de renunciar a entrevistar persones de diferents edats i de diverses classes socials per impossibilitat material de la mateixa enquesta, encara que en va fer un assaig a Florència amb dues persones instruïdes pertanyents a la classe burgesa i un artesà d'un barri popular i, a més, s'hi van incloure les grans ciutats en la llista de localitats a explorar (M. Alvar, 1969, p. 57).
Fins i tot, davant els problemes derivats del llatí vulgar, els estudis de lingüística històrica i de dialectologia tradicional tingueren des del principi una dimensió sociològica incorporada, sense oblidar els primers encariments de les relacions entre la llengua i la societat de W.D. Whitney, la importància del contacte i la mescla de llengües d'H. Schuchardt i les subsegüents connexions dels fets lingüístics i la vida de l'home en societat d'A. Meillet. Aquest, considerat com el màxim representant de la concepció sociològica francesa, subratllà les diferències lingüístiques entre els diversos grups socials i la diversa assignació social de les funcions a les llengües implicades en el bilingüisme (veg. Meillet, 1933). Així mateix, L. Gauchat (1905), en el seu estudi de Charmey, ens oferí la primera intuïció d'importància sobre la fluctuació del comportament lingüístic de les tres generacions de parlants (més de 60 anys, entre 30 i 60, menys de 30) a propòsit de sis trets fonamentals, i mostrà un clar precedent de la possibilitat d'observació sociolingüística del canvi lingüístic en curs sobre la consideració d'un "temps aparent".