LA PREMSA A CATALUNYA
DURANT
LA GUERRA DE SUCCESSIÓ
LA PREMSA A CATALUNYA
DURANT
LA GUERRA DE SUCCESSIÓ
Xevi Camprubí
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
Aquesta obra va obtenir el XXXè Premi Ferran Soldevila de Biograa, Memòries i Estudis Històrics (Edició Extraordinària 2014), convocat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana. El jurat va estar integrat per Joaquim Albareda, Agustí Alcoberro, Josep Fontana, Josep Maria Muñoz, Vicent Olmos, Josep Maria Salrach i Sebastià Serra.
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació dinformació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de leditorial.
© Xevi Camprubí i Pla, 2016
© Daquesta edició: Publicacions de la Universitat de València, 2016
Publicacions de la Universitat de València
http://puv.uv.es publicacions@uv.es
Il·lustració de la coberta:
Premsa i documents sobre la Guerra de Successió a Catalunya
Maquetació: Textual IM
ÍNDEX
PRÒLEG, dAgustí Alcoberro
INTRODUCCIÓ
I. LA IMPREMTA CATALANA AL TOMBANT DEL SEGLE XVII
II. ELS IMPRESSORS EN LA BARCELONA MODERNA
III. LORIGEN DE LA PREMSA A CATALUNYA
IV. LA CONSOLIDACIÓ DE LA PREMSA PERIÒDICA
V. EL CORREU, CLAU DE VOLTA DE LA PERIODICITAT
VI. AMBAIXADORS I ESPIES: LA FONT DE LA INFORMACIÓ
VII. ELS GASETERS I LA VERACITAT DE LES NOTÍCIES
VIII. EL PERIODISME EN LÈPOCA MODERNA
IX. UN PRODUCTE DE CONSUM POPULAR
X. EL CONTROL DE LA INFORMACIÓ EN TEMPS DELS ÀUSTRIA
XI. LA PREMSA SOTA LA MONARQUIA BORBÒNICA
XII. RAFAEL FIGUERÓ, LIMPRESSOR DEL REI
XIII. BARCELONA, UN CENTRE EUROPEU DE COMUNICACIÓ
XIV. LA PROPAGANDA DELS RESISTENTS
XV. LA GUERRA VISTA PER LA PREMSA INTERNACIONAL
XVI. LA PREMSA DESPRÉS DEL 1714
EPÍLEG
APÈNDIX DOCUMENTAL
FONTS ARXIVÍSTIQUES I BIBLIOGRAFIA
PRÒLEG
És ben sabut que, en els darrers anys, els estudis sobre la Guerra de Successió han viscut una important renovació arreu dels Països Catalans. Aspectes diversos, com la dimensió internacional de la contesa, els projectes polítics enfrontats, labast de la repressió o lexili han rebut aportacions rellevants. El resultat de tot plegat és una visió del tot nova daquell episodi decisiu de la nostra història. Lobra de Xevi Camprubí que aquí presentem sinsereix en aquesta línia i nassenyala una fita de gran importància.
Efectivament, la Guerra de Successió, en tant que guerra moderna, es va lliurar també en làmbit de la impremta i de lopinió pública. Els diversos estats enfrontats arreu dEuropa, i els dos bàndols en conicte en la monarquia hispànica, van generar els seus propis mitjans de comunicació i van publicar en paral·lel tota mena de materials propagandístics, des de tractats polítics de grans dimensions, fins a romanços de cec i pasquins. No cal buscar la veritat positiva en cap daquests, ni tan sols en el contrast entre els uns i els altres. Simplement la constatació de la seva existència constitueix ja per si mateix un fet històric rellevant. I lestudi dels seus promotors, de la seva intencionalitat política i / o comercial i de la seva difusió real resulta un objecte de recerca de gran interès.
Les publicacions periòdiques de Londres, París, Amsterdam, Lisboa o Viena, per esmentar els centres editorials dalguns dels estats implicats en la contesa, van mantenir un interès constant per la Guerra de Successió dEspanya, que va augmentar i es va focalitzar en Barcelona en els darrers compassos.
Tanmateix, com explica Xevi Camprubí, la capital del Principat, com a «centre europeu de comunicació», va entomar el repte plantejat i va ser capaç de generar un relat comunicatiu propi, fins i tot en les circumstàncies dramàtiques del setge de 1713-1714. Això va ser possible per la coincidència dun seguit de circumstàncies: unes institucions de govern capaces de construir un discurs polític; lexistència duna borsa de població alfabetitzada i polititzada (és a dir, dallò que hem anomenat «opinió pública»), i una indústria editorial madura, quantitativament nombrosa i amb un elevat grau dexpertesa.
El llibre de Camprubí documenta sobretot aquests dos darrers elements, i ho fa amb una gran quantitat dinformació nova i rellevant. Daquesta manera, el lector descobreix el funcionament de la indústria editorial a la Barcelona de la ratlla del 1700, els canals darribada de la informació, les xarxes de distribució de la premsa i el seu impacte real. Campubí ens presenta també la figura de Rafael Figueró, la personalitat més destacada del món editorial català daleshores, que lautor coneix bé ja que va ser lobjecte central de la seva tesi doctoral.1
Lobra és, doncs, també, un estudi de les primeres passes de la premsa periòdica a Catalunya, un tema del qual fins ara sabíem molt poques coses. Una premsa que, per les circumstàncies del moment, va haver dexercir ben aviat un caràcter militant. La concantenació de monòlegs que suposen els quaranta-dos números de la Gaceta de Barcelona, o Continuación del Diario del Sitio y Defensa de Barcelona, impresos per Rafael Figueró a la ciutat assetjada, i la Relación diaria del sitio de Barcelona, capital del Principado de Cataluña, impresa a la Girona borbònica després de l11 de setembre il·lustren prou bé aquesta realitat.2
En aquest, com en altres àmbits, la desfeta del 1714 va suposar un retrocés amarg. La revifalla de la premsa barcelonina, a les acaballes de la divuitena centúria, es va fer sobre unes bases polítiques i empresarials noves però, molt probablement, sobre un teixit industrial que manifestava algunes importants línies de continuïtat.
El treball de Xevi Camprubí és, a més, una peça que es fa llegir. Lautor, llicenciat en Ciències de la Comunicació i doctor en Història, té lhabilitat, encara massa inhabitual en aquestes contrades, de combinar de manera aparentment natural rigor científic i amenitat. El lector té aquí, doncs, una bona ocasió per complir el vell ideal clàssic daprendre tot gaudint.
AGUSTÍ ALCOBERRO
1 Xevi Camprubí, Limpressor Rafael Figueró (1642-1726) i la premsa a la Catalunya del seu temps, Barcelona, Fundació Noguera, 2016.
2 Diario del sitio y defensa de Barcelona (1713-1714). Edició facsímil. Edició de Mireia Campabadal. Estudi introductori dAgustí Alcoberro i Xevi Camprubí, València, Edicions 3i4, 2009.
INTRODUCCIÓ
Loctubre de 1701, enmig duna gran expectació, el rei Felip V feia lentrada pública a la ciutat de Barcelona. La visita del nou monarca, que havia estat coronat a Madrid a principi daquell any, fou, en el context de lèpoca, un esdeveniment de primera magnitud. El darrer viatge dun rei a Catalunya havia tingut lloc el 1632, en temps de Felip IV, per bé que, en aquella ocasió, el monarca sen tornà sense presidir les Corts i aquestes no es conclogueren. Per aquesta raó, el viatge de Felip V, conjuntament amb laprovació, per primera vegada en més de cent anys, dunes noves constitucions, va ser considerat per les autoritats del país com una fita que calia pregonar als quatre vents. La Diputació del General i el Consell de Cent van publicar la narració dels actes que es van fer a Barcelona; unes relacions que contenien, entre altres coses, els sermons, les oracions i els villancets celebrats en diferents esglésies, però, sobretot, recollien una crònica detallada de la rebuda del rei, així com també del viatge que va fer a Figueres, on es va casar amb la reina Maria Lluïsa Gabriela de Savoia. De la relació pagada per la Generalitat, titulada Festivas demonstraciones y magestuosos obsequios con que el muy Ilustre y Fidelíssimo consistorio de los diputados y oydores del Principado de Cataluña celebró la dicha que llegó a lograr con el deseado arribo y feliz himeneo de sus católicos reyes D. Felipe IV de Aragón () y Doña Maria Luisa Gabriela de Saboya, Rafael Figueró en va imprimir 1.500 exemplars; mentre que de la del Consell de Cent, que portava per títol Devotos obsequiosos cultos y leales festivas aclamaciones con que celebró la Excelentíssima ciudad de Barcelona la gloriosa translación de Olaguer, su santo, y la regia venida de su cathólico monarca Felipe IV en Aragón () y su feliz consorcio con la Sereníssima Señora Doña Maria Luisa, princesa de Saboya, limpressor en va fer 2.500 còpies.
Limpacte informatiu i propagandístic que va suposar la posada en circulació de 4.000 exemplars daquelles dues cròniques en una ciutat que amb prou feines arribava als 40.000 habitants fou, per tant, considerable. Tot plegat mostra la importància que la impremta en tant que instrument de reproducció dinformació a gran escala havia adquirit a Catalunya a principi del segle XVIII. Poc després, en esclatar la Guerra de Successió, la premsa de Barcelona va dur a terme un seguiment continuat dels moviments de lexèrcit de Felip V sobretot durant la campanya dItàlia i posteriorment, a partir del 1705, dels progressos de les tropes de les potències que formaven la Gran Aliança de La Haia.
Aquest llibre es proposa mostrar que a la Catalunya dels segles XVII i XVIII hi havia una estructura informativa capaç de posar a labast de la gent notícies sobre fets ocorreguts en indrets darreu del continent europeu i de fer-ho, a més, amb una rapidesa relativa, tenint en compte els mitjans de lèpoca. Lobjectiu, per tant, és estudiar lorigen i la implantació de la premsa periòdica a Catalunya a partir de lanàlisi dels principals factors que la van fer possible, com eren, sobretot, lexistència dun sistema de correu a escala europea i duna indústria editorial perfectament desenvolupada.
El naixement de la premsa arreu dEuropa fou una conseqüència de la invenció de la impremta de tipus mòbils a mitjan segle XV i de laposta que van fer els impressors per incorporar les notícies que circulaven manuscrites des de molts anys abans a la producció editorial. A Barcelona, el fenomen de la premsa va agafar la velocitat de creuer a partir del darrer quart del segle XVII, coincidint amb una fase de recuperació econòmica que fou aprofitada per una generació dimpressors, nascuda o madurada al llarg dels anys posteriors a la Guerra dels Segadors (1640-1652), que va veure en la premsa una possibilitat de diversificar el negoci.
Lobra, en qualsevol cas, no se centra únicament en el període de la Guerra de Successió (1701-1714), ja que per entendre el paper que la premsa va tenir al llarg daquest conicte cal retrocedir vint o trenta anys enrere, quan la difusió de notícies de forma periòdica es va consolidar a Catalunya. La importància que aquest fenomen va adquirir a principi del segle XVIII va ser el resultat de lexperiència acumulada pels impressors de Barcelona al llarg de conictes precedents, sobretot durant la Gran Guerra Turca (1683-1699) i la Guerra dels Nou Anys (1688-1697).
La recerca sha dirigit cap a tres àmbits: el dels productors, el del producte i el de la seva difusió. Així, en primer lloc, la investigació se centra en lestudi de les impremtes i dels impressors, com a responsables de la publicació de fulls de notícies, fent-ho, a més, des duna aproximació pluridisciplinar, és a dir, tenint en compte els factors econòmics que van condicionar el desenvolupament de la indústria editorial, però també el context social i polític del moment. En segon lloc, sha dut a terme lanàlisi del conjunt dels fulls de notícies impresos a Barcelona que shan conservat en arxius catalans daccés públic, els quals figuren, llevat dalgunes excepcions, en el Catàleg Col·lectiu de les Universitats Catalanes (CUCC). Fruit daquesta tasca han estat identificats un total de 1.493 fulls de notícies entre gasetes, relacions i pamets dopinió, publicats a Catalunya entre 1653 i 1724. A més de lanàlisi quantitativa, aquest fons ha permès estudiar el contingut de la premsa catalana del període.
El llibre que el lector té entre les mans és un treball de síntesi fruit de la tesi doctoral titulada Limpressor Rafael Figueró (1642-1726) i la premsa a la Catalunya del seu temps, que ha tingut com a objectiu lestudi de la premsa i de la impremta del període comprès entre la fi de la Guerra dels Segadors i la dècada posterior al final de la Guerra de Successió. Per facilitar la lectura, he prescindit de les notes al peu i de les referències específiques a la documentació darxiu, que hom trobarà, si ho desitja, en la tesi doctoral. Pel que fa als emprèstits manllevats daltres autors, les obres citades han estat degudament senyalitzades entre parèntesi i referenciades al final en lapartat corresponent a la bibliografia.1