Les cinc aldees de Morella constitueixen un grup a part pel seu règim entroncat dins el reialenc. Totes semanciparen el 1691 de lenorme terme originari per una decisió de Carles II. Cinctorres, conquerida el 1252 per Blasco de Alagón, fou donada com a senyoria, però, durant el Tres-cents, tornà al territori morellà. La Pobleta dAlcolea, de molta menys categoria, era fundada quasi a la ratlla aragonesa devers 1244. El Forcall, «aldea siue alcharea», també conquistada per don Blasco, rebé la carta de poblament el 1246; Beuter (1551) parla de la pobleta del Forcall. Olocau del Rey havia estat un assentament islàmic, suplementat el 1271, a la mateixa frontera. Tot i la seua parla aragonesa, esdevé aldea de Morella, el 1287. Sorita, que havia estat abans de senyoria, es constitueix en aldea morellana, el 1367. Alcoi va perdre la carta de poblament reial, atorgada el 1256, com la de Cocentaina, que després en deixa el domini a Roger de Lloria, convertit en senyor territorial.
Són pobles o viles de reialenc declarat Monforte, establert per Alfons de Castella, el 1245, i incorporat al terme dAlacant el 1365. El pregonat trasllat de Castelló de Borriana, el 1251, a les terres regades no va implicar lextinció de la moreria, que tenia cadi i mesquita; la vila, el 1588, havia arribat a tenir 40 carrers i places. Vila-real, fundada el 1273, ha esdevingut el paradigma de la planificació condicionada pel regadiu. La primera carta de poblament de Pego (1279) no va reeixir i una segona (1286) va atorgar terres a Unxola a 150 colons. La Pobla de Vallbona, el 1304, comporta una operació dapartheid religiós en separar els no musulmans de Benaguasil que ja tenien parròquia a les terres regades. Si Elda va començar com a alqueria islàmica, la carta de poblament de 1611 la degué recondicionar, després que havia estat senyoria atorgada a Eiximén Pérez de Arenoso, el 1449, en terres de frontera.
GEOMETRIA URBANA
Plantes, illetes i parcel·les
Una de les notes comunes a làmbit urbanístic és la designació topogràfica dels carrers fonamentals que trobem a banda de lomnipresent carrer Major a sis o set dels plànols estudiats. A les Coves de Vinromà sescalonen els carrers de Dalt, el del Mig i el de Baix; Almenara, la vila més ortogonal, alinea els carrers de Dalt, dEnmig, del Cobertís i el Major (el més baix), travessat per altres sis més curts. Castelló de la Plana conserva un clàssic carrer dEnmig. Orpesa, en la seua modèstia primigènia, ostenta un carrer de Dalt i un dEnmig. Sorita, a part de les places, té els habituals carrers de Dalt, dEnmig i dAvall. La Pobla de Vallbona disposa de carrer Major, de Dalt i Mitjà i un de paral·lel, ara de Sant Antoni. Els tres carrers longitudinals de Vila-real són els dAmunt, Major i dAvall; laxial que els travessa compte a lexcepció és el dEnmig.
En lestat actual de la recerca documental i arqueològica, és massa agosarat cercar mòduls o pautes de capteniment dels planificadors. Tanmateix, ho assajaré amb tota la precaució possible. La fanecada (831 m2, Pérez Pastor, 2009) hauria de ser la unitat més adient per aplicar i replantejar el plànol urbà, ja que correspon a un quadrat teòric de 28,8 × 28,8 m. En efecte, els quatre quarters originaris dAlmassora sumen 3.324 m2, és a dir, una fanecada per quarter. La impecable modulació dAlmenara dóna 12 rectangles de 1.648 m2 que vénen a ser una corda quadrada o dues fanecades gairebé exactes. El mòdul de Nules (1.810 m2) depassa un poc la corda quadrada o doble fanecada, exceptuades les illetes del sud-oest i nord-est que semblen ajustar-se més a les tres fanecades. Les tres illes prèvies al recinte murat de Mascarell un «suburbi» de Nules cobreixen uns 10.000 m2; cadascuna faria quatre fanecades. Pego, una de les viles medievals més ben estudiada, fa un trapezi de 80 × 80 m, enfilat pel carrer Major que segueix justament la isohipsa 80; la superfície closa saproxima als 6.600 m2 que equivalen a vuit fanecades. Martí (1997) li ha aplicat un patró de jovades (36 fanecades) de 6 × 3 cordes. La Pobla de Vallbona, planificada, però desenvolupada amb certa espontaneïtat, fa quatre quarters de 114 × 75 m, cadascun dels quals dóna 8.550 m2, que saproximarien a las 10 fanecades. Les 6,2 ha que conté el recinte del pregonat paral·lelogram de Vila-real corresponen a dues jovades o 72 fanecades.
El raval dAlcoi té unes illetes compreses entre 1.000 i 2.000 m2 amb un plausible mòdul de 1.216 m2 (3/4 de fanecada?). A Cocentaina les illetes mostren una extensió mitjana de 1.640 m2, equivalent a les dues fanecades. Algunes de les illetes trapezoïdals o quadrades de 25 a 40 m de costat de les Coves de Vinromà podrien aproximar-se a la fanecada.
4. VILA-REAL. Recinte modèlic, propugnat pels historiadors de lurbanisme. El lleuger biaix de la seua traça se subjecta a lesquema del parcel·lari del regadiu on simplanta.
Deixant de banda les dimensions, els carrers majors solen exercir deix principal de la vila, cas dAlmenara malgrat la seua posició perifèrica; o Benicarló, els dos carrers fonamentals de la qual, Major i de Sant Joan, coordinaven les portes i dividien la vila en quarters. A Càlig, un carrer Major enllaçat amb la plaça Nova connectava els dos portals mestres i permetia dos carrers simètrics i perifèrics, adaptats al clos murat. Olocau del Rey també té un carrer Mayor que aboca al de la Iglesia. Finalment, el carrer Major de Vinaròs es pot considerar axial de lestructura primitiva, travessat per nombrosos carrerons estrets i simètrics.
El títol daquest llibre dóna a entendre que considerem planificada una vila amb els seu carreram i parcel·lari més o menys geometritzats. La trama ortogonal ateny el màxim de perfecció a Almassora, Almenara, la vila nova del Forcall, Nules i la Pobla de Vallbona, i no tanta, en casos com Castelló, les Coves de Vinromà, Elda, Gandia, Manises, Mascarell, Orpesa, Pego, la Pobleta, Zucaina,5 leixample posterior al Tres-cents de Traiguera i Vistabella amb les travesses costerudes. Condicionaments diversos poden derivar en plantejaments esbiaixats que no vol dir desordenats com el de Beniarrés amb els carrers de la Senyoria, dEnmig i les Barreres que davallen el pendís i són travessats pel del Triquet en angle agut. Benicarló afecta una forma romboïdal, com Vinaròs i la tan esmentada Vila-real, adduïda com a modèlica per P. Lavedan (1926), refiat probablement en el boix de Viciana (1564), que destacava la plaça central porticada, i en lelogi de fra Francesc Eiximenis que hi va predicar el 1379 i exercir, abans o després. Els carrers llarguers hi predominaven quant als accessos, exceptuat el curt dEnmig al seu tram central. I, encara, cal esmentar Montfort/Monforte que he volgut incloure, malgrat no tenir una planta ortogonal sinó concèntrica, sens dubte planificada.
Partim dun supòsit discutible, però probable i, de vegades, demostrat, la persistència de la trama parcel·lària medieval. És fàcil de comprovar que ens movem entorn duna mediana de 88 m2 per pati, trast o parcel·la de les nostres viles, xifra que no concorda amb cap nombre dunitats habituals. Podríem deixar els dos extrems, el Bellestar i el raval dAlacant, fora de la consideració: el primer cas respon a la misèria dels jornalers que treballaven per al monestir de Benifassà; el segon perquè no tenim clara la seua confronta, ni tan sols si estava cenyit de murs del tot. Al suburbi alacantí, de trasts més afavorits, podria haver-hi hagut un estil castellà més generós? O islàmic? El raval de Dénia (173 m2 de mitjana) donaria suport a la segona hipòtesi. La xifra de Carcaixent (199) i la de Carlet, més modesta, deuen reflectir una recomposició del cadastre dels dos darrers segles passats, provocada per una circumstància de «nous rics» citricultors.
Partim dun supòsit discutible, però probable i, de vegades, demostrat, la persistència de la trama parcel·lària medieval. És fàcil de comprovar que ens movem entorn duna mediana de 88 m2 per pati, trast o parcel·la de les nostres viles, xifra que no concorda amb cap nombre dunitats habituals. Podríem deixar els dos extrems, el Bellestar i el raval dAlacant, fora de la consideració: el primer cas respon a la misèria dels jornalers que treballaven per al monestir de Benifassà; el segon perquè no tenim clara la seua confronta, ni tan sols si estava cenyit de murs del tot. Al suburbi alacantí, de trasts més afavorits, podria haver-hi hagut un estil castellà més generós? O islàmic? El raval de Dénia (173 m2 de mitjana) donaria suport a la segona hipòtesi. La xifra de Carcaixent (199) i la de Carlet, més modesta, deuen reflectir una recomposició del cadastre dels dos darrers segles passats, provocada per una circumstància de «nous rics» citricultors.
Mitjana de les parcel·les del cadastre actual dins lespai històric
La xifra dAlmassora, la podríem rebaixar a 75, si ens atenyíem al nucli més antic; la de Cocentaina, en canvi, planteja una gran diferència entre els solars quadradencs, amb espais verds, més afavorits (>100 m2) i la resta. Com a contrastada caldria introduir la vila de Benissa (110 m2) on la mitjana és inflada pels casals dels hacendados que Cabanilles (1785) va qualificar com a únics habitatges decentes.
Els coeficients inferiors a la mediana solen correspondre a viles murades on la compacitat és exigida pel recinte; els corrals o celoberts shi redueixen a la mínima expressió o desapareixen del tot (cas de Vinaròs o Benicarló); shi nota en qualque cas una tendència al trast quadrat. Naturalment, lextensió de la parcella repercuteix en la façana de lhabitatge que, només en els casos més generosos (la Pobla de Vallbona, Pego), arriba o depassa els 6 m damplària.6 És molt més corrent disposar duna façana més estreta, compensada per una llargària exagerada de la parcel·la. Els dos valors de la taula, 172 i 174 m2, suggereixen al primer cas un estil «aragonès» més quadradenc i, al segon, la reserva de solar per a futures construccions de la vila nova de Gandia on el patí mínim superava els 86 m2.
Viles planificades exemplars
Seria més lluïdor el resultat daquest llibre si mhaguera cenyit a tractar aquestes deu viles medievals-modernes, però he preferit mantenir el contrapunt dunes altres més modestes o menys reeixides que també deuen haver estat objecte duna planificació, duna idea ordenadora. Totes les deu viles comentades en aquests paràgrafs estan ubicades a la zona plana, més o menys a prop del litoral, encara que nhi ha més duna, com les Coves de Vinromà, que aprofita un lleuger alter i, en general, la majoria malden per estalviar-se les revingudes de rius i rambles immediats. El camí meridià antiga via Augusta o camí Reial posterior no sen sol separar gaire: passa concretament per les Coves, Castelló de la Plana, Vila-real, Nules i Almenara.
Quant a lextensió i estructura, cal dir que, si exceptuem Castelló que va disposar de tres recintes successius, totes les nostres viles exemplars es mouen entre les 6,2 ha (Vila-real) i 2,2 ha (les Coves i Mascarell) despai clos dins la murada o muralla. Cal recordar que les majors tenien quatre portals; les menors, dos només. Pel que fa a lestructura de carrers relativament drets, la simplicitat sol ser la norma, tres o quatre carrers llarguers i daltres tres o quatre travessers sovint més curts componen lesquema. Hi ha un cas (la pobla de Nules, 4,2 ha) en què els curts es titulen carrers i els llargs sanomenen travesseres, dins el magnífic rectangle del clos torrejat (1.170 m).
Les dues viles més septentrionals, Vinaròs i Benicarló, tenen comuna la immediatesa litoral i una traça esbiaixada, romboïdal. El carrer Major de Vinaròs eix únic és creuat per quatre travesses que es reparteixen lesquifit espai (2,4 ha) duna manera dissimètrica; malgrat leixampla occidental, la vila hagué de restringir les parcel·les, amb una de les mitjanes més baixes, 55 m2. Els patis de Benicarló, que no arriben a les 5 ha, són una mica més afavorits (65 m2): sembla que la senyoria militar, dins la modèstia, la va atendre millor des de 1236, disposant un rombe en quarters dividits pel carrer llarg de Sant Joan i lentravessat Major; des de la cruïlla hom podia veure les quatre portes.
Almassora i les Coves de Vinromà mostren una semblança, tal volta casual, de perfil i distribució, una esbiaixada, laltra més aproximada als angles rectes; una compta amb quatre o sis quarters duns 670 m2 que, inclosos els carrers, vénen a omplir una fanecada. Les Coves només tenien, igualment, tres carrers llargs escalonats, a banda dels transversos. Almenara, amb un clos (1543, incloent el casal de la senyoria), abasta 5,4 ha, però nhi hagué un danterior més reduït; així hi han romàs sis carrers més curts i rostos, travessats per altres quatre de plans: de tots en sabem la lletra menuda gràcies a la recerca del metge Lluís Cebrian. Castelló de la Plana degué començar amb un recinte gairebé quadrat de 3,3 ha; el segon ja en cobria 9,9 i el tercer, modern, 21 ha amb sis portals. Voldria recalcar que gràcies a lobra de Traver queda confirmat el principi de la persistència del cadastre: les parcel·les urbanes de 1588 i de 2012 són pràcticament idèntiques.
La planificació ex novo de Mascarell que conserva fins i tot el recinte restaurat està fora de dubte; les 2,2 ha són cobertes per una malla de 4 × 2 carrers lorientació dels quals i la dels murs se subjecten a la xarxa de reg. Lhumil realització de la Pobla de Vallbona respon plenament al que esperàvem del topònim a base dun ordit de quatre carrers, més tost estrets i irregulars els llarguers, creuats per uns altres de curts. Les quatre portes corresponien a lesquema, però la muralla era poc consistent, encara que encabís 4,5 ha. Lhorticultura o la gasiveria dels senyors no devia donar per a tant.
Vila-real és un dels exemples més perfectes, tancat per una murada de 1.040 m (6,2 ha = 2 jovades). Tot i que molts autors lhan rectificat, el plànol és lleugerament esbiaixat dacord amb el parcel·lari de lhorta. Si respon al model de Francesc Eiximenis o el frare el propugnà a partir dallà, és mal de dir. Sabem que el rei lhi envià i que hi predicà. La plaça central «cívica» i porticada, no la trobem en altre exemple més que Almenara; allà shi obrien la Sala, lAlmodí i el pou, però no lesglésia, posada a la perifèria com sesdevé sovint. A partir de dos carrers axials que es travessen a la plaça quadrada es distingeixen quatre quarters subdividits en illetes per carrers i carrerons transversals i dos de longitudinals.
Ravals, eixamples i viles noves
Les viles i ciutats solen créixer amb els anys, tot i que nhi haja que shan esvaït. El perímetre de la Suda de Sant Mateu ja va ser «requalificat» el 1287 per uns jurats ara en diríem regidors que, ben segur, no hi perderen fa 730 anys! El raval7 (Vell) dAlcoi fou planificat minuciosament el 1304 sobre una extensió d1,95 ha a la part sud-occidental de la vila i al costat de lalcàsser que havia alçat lalmirall Lloria. El raval disposava duna trama de quatre carrers longitudinals i dos de travessers. El mòdul emprat dilleta sencera agrupava setze trasts de 6,1 × 12,5 m i el conjunt estava més ben murat i defensat que el nucli antic: no shi admetien «moros». La muralla divisòria o comuna i el vall entre vila i raval ha esdevingut un dels eixos de la ciutat contemporània (carrer de Sant Tomàs, entre el pont de Sant Jordi i el centre cívic).