En casos determinats, lesglésia parroquial es constitueix en peça essencial de la defensa: la de Benicarló hagué de resistir les escomeses carlistes; la del Forcall va estar a punt de ser volada en les mateixes guerres civils. Lesglésia de Teulada, forta, estava adossada a un quartijo defensiu (1551) i la immediata de Benissa, reedificada devers 1590, venia a suplir un recinte murat inexistent o no gaire eficaç. Lesglésia de Cullera, a la part més elevada del recinte, era reforçada militarment el 1543.
La centralitat de vegades, summitat postulada per alguns esquemes estereotípics, la trobaríem a setze dels trenta casos analitzats. Al raval dAlacant, lesglésia gòtica de Sant Nicolau i el seu fossar del segle XVI foren substituïts dins el nou estil urbà per una col·legiata ampul·losa i no gens medieval que esdevindria cèntrica al nou barri. La dAlmenara, ampliada el segle XVIII, ocupa leix de simetria de la planta urbana; en realitat omplia dantuvi una de les dotze illetes fundacionals; no tenia plaça, però sí el fossar a la banda de migjorn. Lesglésia de Càlig (1312), ampliada a la primera meitat del segle XVII quan ja era vila, pren una posició central al dors del tossal llarguer. La de Castelló de la Plana i el celebrat Fadrí presideix el segon recinte trescentista a la plaça Antiga, que també era el centre cívic: el pes de la farina hi era devora. Catí situava lesglésia (segles XIII-XVIII) entre la plaça de Dalt i la pròpia; labadia, edificada el 1376, shi venia naturalment a conjuntar. Lurbanisme mistificat dElda compta amb una església al bell mig gairebé del quadrat, però deu ser moderna o contemporània; altrament, lermita exterior de San Antón dinamitada el 1936 podia haver estat la parròquia inicial entre 1528 i 1613, sobre una possible mesquita. La collegiata de Gandia sinscriu al bessó de la ciutat i fou engegada a final del Tres-cents per Alfons el Vell, encara que en gran part respon a lobra del segle següent. Cal recordar que els convents de frares i monges gandiencs contribuïren decisivament al model de ciutat, fins i tot en les pobles organitzades entorn duna esglesieta.
Manises no sescapà de la centralitat clerical; lesglésia documentada el 1370 tenia el fossar al flanc de llevant; la nova de 1735 es permeté interrompre el carrer. El castell de Nompot de la conquesta esdevindria amb el temps lembalum enorme de la parròquia, no només cèntrica, sinó també encimada al cucurull del cònic tossal. A la regularíssima pobla de Nules, lesglésia del segle XIV reformada el 1639 gosa evadir-se de la quadrícula i es col·loca esbiaixada amb labsis al sudoest i el fossar al costat de levangeli (SE); lactual és posterior a la guerra civil dels tres anys. La parròquia de Pego ara és ben centrada al nucli antic; el solar que «cercaven» el 1280, el trobaren a ponent del trapezi originari i va romandre exempta a la vora del fossar. Valltraiguera posà lesglésia al contacte entre el nucli (possiblement islàmic) i la part planificada; el 1398 sota lègida del papa Luna arribà a acollir trenta beneficiats. La forta església de Teulada presidia i dominava, com hem dit, el poblet des del final de ledat mitjana, com lesglésia vella de les Coves de Vinromà (segles XIII-XV) dun estil gòtic refinat, que ocupava el cim de la població. Seria abandonada i substituïda per la nova, aixecada el 1784.
El proposat i difós model de fra Eiximenis, nogensmenys, tenia prou excepcions, catorze (gairebé la meitat) per trencar la llei de la centralitat. Comencem amb la dAlcoi, Santa Maria, que correspon al tipus de reconquesta (segle XIII), ampliada el 1576, que tenia el fossar al davant; tot situat a la punta interfluvial de la vila. La dAlmassora, bastida el 1569, tenia el buc i el fossar dins el recinte, però en reedificar-se el 1685, abolí un tros de la muralla de ponent. Tampoc encaixava a lesquema urbà la de Benicarló (1236), més petita que la de 1724-1743. Lesglésia medieval-moderna de Benissa quedava al cantó oriental de la vila, al costat del portal, fortificada. Carlet edificà la parròquia excèntrica, documentada el 1401, a la part de tramuntana, on ara és la plaça Major.
Lesglésia de Cinctorres romania al límit oriental del clos murat, però lampliació del segle XVIII va trencar el mur dAvall i va permetre afegir a la plaça Nova, la bassa i el fossar: un exemple més durbanisme eclesiàstic. No és diferent el cas de Cocentaina, amb un temple del segle XIII a lextrem nord, acompanyat dun fossar; la plaça del davant és setcentista o posterior. El recinte murat de 1543 a Cullera sestalonà en lesglésia fortificada angular. El temple setcentista de la Pobla de Vallbona està esquerra mà a la banda de ponent i el cantó locupava el fossar originari, sense destruir lesquema planificat. També fugia del centre tal volta per evitar el xivarri del mercat lesglésia de Sant Mateu, que ja tenia dos trams enllestits el 1257; altrament, la romànica de Sant Pere dominava el cim de la Suda. Vila-real no va encabir dins el seu plantejament paradigmàtic lesglésia (1298), ni a la plaça, ni tan sols al carrer dEnmig. Ledifici originari de només 20 × 40 m era paral·lel a la muralla del nord i tenia labsis al nord-est; al davant hi havia el pla de lEsglésia (SW) i al costat, el fossar i el verger, regat per la Sequieta que assortia el pou de la plaça Major. Lesglésia antiga de Vistabella sembla que salçava vora el castell, a lindret més elevat de la vila; la nova en canvi (final del segle XVI) es va bastir a la part baixa, fora porta, amb vertadera magnificència. Vinaròs mostrava una església (1586-1594) excèntrica al cantó nord-est del recinte que, potser a linici, romania extramurs; lantiga, més reduïda, la situen els autors al carrer de Codera. A nuclis petits com el dOrpesa, lesglésia enaltida va ser inclosa en un segon recinte enganxat al castell i, a la Pobleta dAlcolea, lesglésia (1316) i la casa pairal dels senyors ocupen els dos caps del mateix carrer, quasi únic.
Els edificis civils
Pel que fa als edificis representatius civils, hom pot separar-ne dues categories, els oficials o públics i els privats que criden latenció en alguns nuclis concrets. Entre els primers, hom pot remarcar els que conserven immobles medievals o moderns gòtics o renaixentistes com Catí que mostra el seu Ajuntament amb la llotja gòtica de la part baixa (1428), limmediat casal dels Santjoan (1452) i la torre que presidia la senyoria vora lesglésia. Vila-real ha salvat un dels costats de la plaça central amb porxades que encabia la Sala, tres hostals, una taverna, lalmodí i el pou. Alcoi, Monforte, Benissa i Alacant han tingut llotges, més modernes que medievals. A la vila alcoiana varen coincidir el Capítol, el Delme i altres serveis al que ara és Museu Arqueològic, edifici que data de 1572. La llotja de contractació de Benissa és obra de la fi del Cinc-cents. La de Monforte correspon a la mateixa època i la dAlacant, desapareguda, era anterior (1427-1430), mentre que la Sala (ajuntament) pertany a la transició dels segles XVI-XVII i perdura. També en trobem una a la casa capitular de Cocentaina, mentre que lalmodí estava prop del portal de Travadell.
La Torre va albergar fins a 1915 lAjuntament de Càlig: tenia al davant la carnisseria/peixateria i al carreró immediat del Delme, el gran celler de lorde de Montesa. Tres viles de la mateixa senyoria montesiana i del bisbat de Tortosa són Vinaròs, Benicarló i Almassora. A la primera, la casa del Consell subicava en un cantó del carrer Major, prop del barri mariner; just davant residia el mostassaf. Els Quatre Cantons de Benicarló materialitzaven el poder civil mentre que lenorme casal de Montesa (720 m2) al quarter meridional significava la jurisdicció. LOficialat tortosí dAlmassora absorbia una illeta sencera del nord en tant que Ca la Vila se centrava a la plaça Major. Els hospitals solien prendre posicions, fora vila, prop dels portals, cas de les Coves de Vinromà, Catí i Benissa.
La Torre va albergar fins a 1915 lAjuntament de Càlig: tenia al davant la carnisseria/peixateria i al carreró immediat del Delme, el gran celler de lorde de Montesa. Tres viles de la mateixa senyoria montesiana i del bisbat de Tortosa són Vinaròs, Benicarló i Almassora. A la primera, la casa del Consell subicava en un cantó del carrer Major, prop del barri mariner; just davant residia el mostassaf. Els Quatre Cantons de Benicarló materialitzaven el poder civil mentre que lenorme casal de Montesa (720 m2) al quarter meridional significava la jurisdicció. LOficialat tortosí dAlmassora absorbia una illeta sencera del nord en tant que Ca la Vila se centrava a la plaça Major. Els hospitals solien prendre posicions, fora vila, prop dels portals, cas de les Coves de Vinromà, Catí i Benissa.
Segons la categoria històrica dels nuclis urbans, que no sempre savé amb lactual, hi podem trobar mostres desplendor edificatori, de vegades coincidents amb el carrer Major que és o ha estat axial. El Castelló de 1588 (Traver, 1958) tenia uns 4.500 habitants que pagaven una peita mitjana de 10 lliures i 15 sous; la centralitat estava marcada pels edificis del Comú de la Vila, les Corts de Governació i Justícia i la presó que sacumulaven en una petita àrea del centre antic, no lluny de lesglésia. NArcís Feliu sojornava al carrer Major, a la cantonada amb el carrer de Mossèn Tirado; els Casalduc vivien al carrer de lAigua, una travessa destacada. Gandia conjugaria la vila, el raval andalusí i la vila nova; si la col·legiata de Santa Maria restava al melic urbà, la Universitat (1548) es va alçar a lextraradi, obligant-se a tancar-la de murs. Altrament, el palau gòtic dels ducs originat en la torre del Tossal mantenia la senyoria del territori al costat del riu. Cocentaina conjuminava també el palau senyorial (2.880 m2) de final del segle XIII entorn dun pati central de base gòtica amb la placeta de les Corts, més tard de la Vila, on radicava el consell municipal.
Lesplendor gòtic de Sant Mateu i una acurada tasca de restauració ens ha permès valorar la importància relativa dels carrers i plans dels segles XIV i XV, i sobretot dels abundants casals. La copiosa documentació de Pego i un estudi exemplar a través del parcel·lari i larqueologia (Martí, 1997) permet reviure el paper del carreram medieval. Manises, amb flaixos escassos, el podem fixar a final del Quatre-cents quan es crea el carrer Nou, que esdevindrà Major. A Cinctorres, la casa senyorial dels Santjoan confrontava amb el Quartillo castell originari, el forn i lhostal. A Traiguera, segona vila del Maestrat, sexplica un esplendor planificat en dos o tres recintes, comptant-hi la concessió de mercat (1321) i fira (1440) i la celebració dunes corts, lany 1441; caldria afegir-hi lEstudi que va funcionar-hi del segle XIV al XVI. Per acabar, la rivalitat en una minúscula aldea morellana, el Forcall, aclareix el desenvolupament i la persistència dels casals dels Mançaner i Fort, oposats als Miró i Osset que opten per leixample.
El toc dels casals és una mica aleatori encara que sempre tinga un component socioeconòmic com hem vist a Sant Mateu, Catí i Castelló. On no ho podíem esperar, a Vistabella, trobem diversos grans casals al carrer de Jesús i del Forn Vell i, més avall, al carrer del Mur. En una pobla pobra com la de Vallbona hi ha la Casa Gran (ara Museu Etnològic), edifici que el segle XIX tenia més dun miler de metres quadrats, i la casa del Delme del carrer Major on es cobraven les rendes del monestir de Portaceli. El cas de Benissa sobta si no es coneix que era la residència duna «aristocràcia» terratinent i mercadera que des del segle XVI aconseguí lhegemonia de les quatre baronies, una petita capital.
La toponímia
Dels quaranta noms que serveixen per retolar les nostres viles o els llogarets ací estudiats, en podem fer una classificació, atesa la seua etimologia, que es resumeix al següent quadre:
A la categoria de prellatins cal afegir-hi tots els inexplicats que són Alacant, Carlet, Elda, Gandia (que podria ser grec importat pels bizantins) i Orpesa. Només nhi ha quatre de llatins perquè considerem com a tals els que han romàs gairebé fossilitzats: Carcaixén(t) de CARCASSIUS; Dénia de DIANIUM; Traiguera de TRITICARIA i Nules, procedent dAD NOVULAS, que fàcilment podrien passar per catalans. Els romànics precatalans, que sovint són designats com a «mossàrabs», representen una evolució més avançada dels llatins originaris. En tenim sis més o menys apodíctics: Càlig, Catí, Cocentaina, Cullera, Pego (< PAGUS o PELAGUS) i un de més discutible, Sorita.
Com era desperar és la tònica dun país ocupat culturalment set o vuit segles, una tercera part dels topònims són aràbics. Nhi ha tretze més o menys admesos pels autors: Alcoi (àr. Alqûy), la Pobleta dAlcolea (< al-qulaica, segons Coromines; algú lha interpretat com el fortí); Almassora (< al-manûra; el significat no nés clar); Almenara (< al-manâra, la talaia); Beneixama (< bani-Šâcma?, tribal); Beniarrés, un altre clànic; Benicarló (< banî Gazlûn); Benissa (< banî-cÎsa, els fills de Jesús); Manises, no interpetat; Olocau (< al-cuqab?); Zucaina (< assukayna); Vinaròs (< abîn al-cArûs) i les Coves de Vinromà (< abîn ar-rumman).
La dotzena de topònims catalans fan un altre terç del total. Hi comptem quatre noms que volen magnificar el paisatge: el Bellestar, Bell-lloc, la Pobla de Vallbona i Vistabella. Nhi ha tres que esmenten la fortificació: Castelló de la Plana, Cinctorres i Montfort, i dos que es refereixen a aspectes geomòrfics o vegetals: el Forcall i la Salzadella. Queden Sant Mateu, Teulada (tal vegada Taulada < TABULATA) i Vila-real que són ben transparents.
Els rètols «oficials» dels carrers no corresponen en tots els casos a la designació popular, que sempre que hem pogut hem maldat per recuperar. Entre els més generalitzats, hom troba els carrers Major, del Forn, Empedrat, de la Senyoria, de la Cort o de les Corts, de lEsglésia, de lAbadia (Rectoria), els Quatre Cantons, Cap de Vila, Sòl de Vila... He comentat en un altre lloc la trilogia de carrers dAmunt, dEnmig i dAvall (a Castelló manca el dAvall) i el genèric pla que sovint substitueix la plaça (sobretot al Maestrat). Amb relació a les murades, són notables el Remur (Bell-lloc) i Darremur (Almassora). El nou/vell, nova/vella ha estat mencionat a les pobles (Rosselló, 2016); hi ha una plaça Nova a Castelló que data de 1570... El carrer de la Dula (Almenara, Castelló i Catí) fa referència a un terme ramader, com el Comú (dels porcs, a la mateixa Almenara).
Els sants no han contribuït precisament a facilitar-me la tasca. Loportunista imposició de diversos santorals fa que siga difícil trobar un poble sense el carrer de Sant Antoni, Sant Joan o Santa Maria, i no parlem daltres sants de moda o proposats per ordes religiosos o rectors concrets. Quan comença a ser regulada la nomenclatura del viari urbà, hi ha una etapa hagiogràfica, més o menys el segle XVIII; una d«espanyola» pseudoculta (personatges històrics més aviat carpetovetònics) i una tercera de «glòries locals». Si ho ajuntem amb els canvis polítics (segles XIX-XX), el resultat sol ser deplorable: la tradició sen ressent.