La segona font dingressos, fou lemissió de censals carregats sobre la renda feudal. La garantia del pagament eren els béns dels mateixos vassalls. La penúria extrema descrita per Maria Teresa Ferrer, o la ruïna absoluta en paraules dEnric Guinot, expliquen la necessitat dels darrers reis del Casal de Barcelona devitar la desfeta reintegrant totes les jurisdiccions reials alienades i redimint les viles empenyorades. El retorn al domini de la Corona era pagat pels mateixos habitants dels llocs, mitjançant el sistema censal.59 La pràctica censalista, que tant condicionà leconomia daquell segle, fou definida per Arcadi Garcia com a la compra dun dret a un crèdit, és a dir, un dret amb el qual es pot percebre una pensió o remuneració anual, garantit per una hipoteca i amb un acord de retroactivitat.60 Els creditors que assetjaren la Vall dUixó (docs. 51, 104 o 119, entre daltres), eren de tots els territoris de la Corona, i es movien entre el terreny del guany lícit i la pràctica de la usura. De les pensions dels 7.000 sous censals venuts lany 1386 per les aljames de sarraïns dUixó i Eslida (doc. 108), passem en 1387 a la venda de 16.000 sous censals (7.000, dUixó i 9.000 dEslida; docs. 121 i 125). Dos anys després, el 1389, linfant necessitava millorar els rèdits de la venda de censals i violaris de la Serra dEslida i dUixó, per aconseguir daquells llocs 30.000 sous per miler anuals de pensió o un preu major (a raó de 8.000 sous de Barcelona sobre els rèdits de la Serra dEslida, i 4.000 sobre els rèdits de la Vall dUixó). La pressió sobre les aljames per a fer front a les obligacions anuals era constant. Fins i tot eren forçades a la revenda de més censals morts per evitar lincrement dels interessos; un procediment autoritzat per la Corona i usat per aquelles comunitats, tot i el perill de caure en usura magna. Així pagaven el preu de la seua redempció o lluïció, que els permetia passar de mans dels senyors (els creditors dels canvistes Pasqual i Esquerit) a mans novament del patrimoni reial (docs. 192, 200, 208, 266, 276 i 279).
Finalment, la tercera font dingressos era la cessió de la senyoria pròpiament dita, per execució de la penyora dun crèdit. Aquesta és la fórmula usada en préstecs grans, com el subscrit amb els banquers Pere Pasqual i Arnau Esquerit. El primer testimoni del deute de linfant amb aquells canvistes de Barcelona el trobem el 19 de juny de 1380. El rei Pere hi reconeix que, amb lobjectiu darmar i preparar tres galeres que el rei vol enviar als regnes de Sardenya i Sicília per a fer «ardiis negocis» essencials per a la Corona, linfant Martí sendeutava en 34.500 florins dor dAragó amb aquells banquers. La liquidació del deute sestablí en un termini màxim de 6 mesos, i es posava com a garantia del crèdit la Vall dUixó i la Serra dEslida, i encara dalguns llocs de la tinència de Xèrica. Sacordava així que, si els terminis del retorn del préstec sesgotaven sense que linfant hagués pogut liquidar-lo, shauria de lliurar als dits canviadors, de manera total i íntegra, és a dir, amb tots els seus termes, drets, jurisdiccions i gravàmens, la possessió de la Serra dEslida i de la vall dUixó (doc. 38).
Malauradament Martí no va aconseguir tornar el crèdit abans de la fallida de la banca Pasqual i Esquerit, amb el consegüent pas de la Vall dUixó i de la Serra dEslida als creditors.61 La liquidació daquell deute va significar un malson per a linfant, que va tractar de trobar nous creditors (ho intentà, infructuosament, a València, amb la família Centelles, docs. 43 i 53); va sol·licitar al rei que li lliurés la possessió de Vila-real i alguns castells, a fi que els seus rèdits lajudassen a pagar el deute (doc. 43); i va suplicar insistentment al seu pare (des del 5 de març de 1381 fins a loctubre de 1386) que pagara el deute, en un intent devitar el «mogobell», és a dir, un increment dels interessos. Les gestions dutes a terme en el desempenyorament dUixó es perllongaren anys i, com hem vist, evolucionaren des de la fórmula de remissió daquells llocs mitjançant la venda de censals morts i violaris (docs. 56, 58 i 59) a la fórmula del segrest, solució escollida en 1387 per liquidar el deute i redimir els drets i la jurisdicció senyorials sobre Uixó i Eslida (doc. 127). El procés estigué farcit dentrebancs importants. Alguns foren jurídics, perquè els creditors no volien fermar els sindicats acordats i signats ja per linfant al·legant que Uixó i Eslida eren comunitats musulmanes i no es poden sotmetre a sentència de vet, de manera que es podia restringir la possibilitat del recurs al rei (doc. 62). Altres dificultats eren personals, perquè la infanta Maria vindicà davant de la cort del governador de València que considerava Uixó i Eslida propietat seua, atès que lany 1372 li havien estat assignats pels reis, Pere i Elionor, com a dot, amb tinença dús i costum dAragó. Linfant els havia empenyorat sense el seu consentiment i acord a Pere Pasqual i Arnau Esquerit, raó per la qual el seu patrimoni havia sofert, al seu parer, gran dany (docs. 96 i 101). En conseqüència, es mostrava reticent a fermar la venda dels censals morts de la Vall dUixó i la Serra dEslida (doc. 113). Calgué així aconseguir la seguretat de la ferma del duc de Girona, germà seu, hereu de la Corona, per a garantir la venda daquells censals (doc. 119). Finalment la restitució a la Corona daquells territoris empenyorats mitjançat la fórmula del segrest els alliberà dels canvistes i, de retruc, dels creixents interessos o «mogobells» que els creditors exigien.
Hi ha un paràgraf que ens dona la clau definitiva de la crispació personal i de la greu situació financera de linfant Martí arran de tota aquella situació, més si es considera que pel seu patrimoni personal, hauria dhaver estat un dels homes més benestants de la monarquia. El 26 de gener de 1385, linfant va retraure a Berenguer de Relat, mestre racional de la cort, i al tresorer reial, que no el recolzassen en els seus intents de desobligar el seu pare del deute amb els canviadors. Els recriminava els greuges que li imputaven en lempenyorament dor, argent, perles i pedres precioses, així com també de la Serra dEslida i de la Vall dUixó i altres llocs de València, que sumaven en total uns 60.000 sous de rendes anuals. En un to dur deixà escrit (doc. 85):
E tot açò sés fet e·s fa per gran e desordenada favor que vós e lo dit tresorer los havets dada e dats contra Déu e justícia, e vageus lo cor que nós no som de fust que daçò e dàls no hajem sentiment e que per colpa vostra e del dit tresorer romanim desheretats de les millors rendes que havem, e injuriats e agreujats, e no sens causa, car no ha juheu en la senyoria del senyor rey qui u hagués sofert.
La conjuntura de la desfeta dels ingressos de linfant i de la Corona mostra una monarquia dingressos esquifits. A les darreries del segle XIV els rèdits dels abundants recursos de la Corona eren insuficients: el model financer tradicional darrel feudal estava estructuralment esgotat, com apunta Enric Guinot.62 Tot per armar i sufragar lexpedició a Sicília (doc. 259). Els documents dUixó ens situen concretament en aquesta tessitura: finançar, amb el recolzament de les vil·les sarraïnes valencianes, les operacions bèl·liques promogudes per linfant Martí en defensa de la regència del seu fill, Martí, en aquella illa. Una conjuntura preeminent per a la Casa reial que feu trontollar tots els fonaments del seu patrimoni.
5
El corpus documental que ací presentem, ens permetrà conèixer millor la història política de laljama dels sarraïns dUixó, emmarcada en el regim senyorial posterior a la conquesta. També precisar el nostre coneixement daspectes de la vida econòmica i social de les comunitats musulmanes residents al Regne de València. Igualment, pot ser útil per a investigadors especialitzats en el règim senyorial tardomedieval valencià i per als que sendinsen en les histories locals que ací sesmenten (la Vall, Alfondeguilla, Castro, Serra dEslida, i algunes de les tinències de Xèrica).
Hi ha un paràgraf que ens dona la clau definitiva de la crispació personal i de la greu situació financera de linfant Martí arran de tota aquella situació, més si es considera que pel seu patrimoni personal, hauria dhaver estat un dels homes més benestants de la monarquia. El 26 de gener de 1385, linfant va retraure a Berenguer de Relat, mestre racional de la cort, i al tresorer reial, que no el recolzassen en els seus intents de desobligar el seu pare del deute amb els canviadors. Els recriminava els greuges que li imputaven en lempenyorament dor, argent, perles i pedres precioses, així com també de la Serra dEslida i de la Vall dUixó i altres llocs de València, que sumaven en total uns 60.000 sous de rendes anuals. En un to dur deixà escrit (doc. 85):
E tot açò sés fet e·s fa per gran e desordenada favor que vós e lo dit tresorer los havets dada e dats contra Déu e justícia, e vageus lo cor que nós no som de fust que daçò e dàls no hajem sentiment e que per colpa vostra e del dit tresorer romanim desheretats de les millors rendes que havem, e injuriats e agreujats, e no sens causa, car no ha juheu en la senyoria del senyor rey qui u hagués sofert.
La conjuntura de la desfeta dels ingressos de linfant i de la Corona mostra una monarquia dingressos esquifits. A les darreries del segle XIV els rèdits dels abundants recursos de la Corona eren insuficients: el model financer tradicional darrel feudal estava estructuralment esgotat, com apunta Enric Guinot.62 Tot per armar i sufragar lexpedició a Sicília (doc. 259). Els documents dUixó ens situen concretament en aquesta tessitura: finançar, amb el recolzament de les vil·les sarraïnes valencianes, les operacions bèl·liques promogudes per linfant Martí en defensa de la regència del seu fill, Martí, en aquella illa. Una conjuntura preeminent per a la Casa reial que feu trontollar tots els fonaments del seu patrimoni.
5
El corpus documental que ací presentem, ens permetrà conèixer millor la història política de laljama dels sarraïns dUixó, emmarcada en el regim senyorial posterior a la conquesta. També precisar el nostre coneixement daspectes de la vida econòmica i social de les comunitats musulmanes residents al Regne de València. Igualment, pot ser útil per a investigadors especialitzats en el règim senyorial tardomedieval valencià i per als que sendinsen en les histories locals que ací sesmenten (la Vall, Alfondeguilla, Castro, Serra dEslida, i algunes de les tinències de Xèrica).
Aquest és un llibre que representa un pas en la direcció de la recuperació documental exhaustiva de la història de la Vall dUixó. Dic un pas, un sol pas. Des del punt de vista de les col·leccions documentals o diplomataris, la història de la Vall no té una llarga tradició, tot i haver estat objecte destudis monogràfics anteriorment. La recerca arxivística no pot ser el parent pobre de la història. Una vindicació de larxiu com a laboratori de la història ja fou feta per lhistoriador francès malaguanyat en la Segona Guerra Mundial, Marc Bloch, que encara hui té vigència en col·leccions com la de les Fonts Històriques Valencianes. Aquest llibre ha ficat fil a lagulla, ara cal continuar cosint.
CRITERIS DE TRANSCRIPCIÓ I EDICIÓ
1. Es conserven les grafies tradicionals.
2. Es puntuen i separen les paraules segons les convencions de la llengua moderna.
3. Saccentua el text dacord amb les regles ortogràfiques vigents.
4. Es respecten les grafies originals, però regularitzem i/j, f/s, u/v i c/ç, dacord amb els usos actuals. Per a les parts en llatí, igualment es procedirà amb la c/t davant di seguida de vocal, que es redueix a la forma c: Valencia, Valencie...
5. Simplificació de les consonants dobles a inici de paraula només.
6. Se substitueix ll per l·l, quan aquestes grafies tenen valor geminat.
7. Saplica el criteri normatiu de lús de majúscules i minúscules.
8. Susa la dièresi i el guionet dacord amb la normativa actual.
9. Es despleguen les sigles i les abreviatures. En el cas de noms propis representats per una inicial, es desenvolupa el nom complet entre parèntesi: R(amon).
10. Sempra lapòstrof dacord amb la normativa actual.
11. Les formes verbals del verb haver: ha he, quan no duen la h, van accentuades de la següent manera: à i é.
12. Sempra el punt volat per a indicar lelisió de vocals en aquelles reduccions que no tenen representació gràfica en la normativa actual.
13. Les xifres romanes van en versaleta i entre dos punts: .III., .IIIIº., .Vª., .IIM.
14. Les paraules, frases o paràgrafs escrits en llengua diferent a la principal del document van en cursiva.
15. Les lletres o mots omesos per lescrivà i indispensables per al sentit, els quals són restituïts per leditor, van entre parèntesis angulars < >.
16. Les lletres o mots que falten per deteriorament del document o forats van entre claudàtors [abc].
17. La indicació dun blanc sindica: (en blanc). Si és un manuscrit i hi ha un full en blanc, sindica: ||5r (en blanc).
18. Les indicacions com (sic) van entre paréntesis redons.
19. Les lectures dificultoses o no segures que sí poden restituir-se pel significat o per aparèixer en altre apartat del document van entre claudàtors amb tres punts [...]. També pot advertir-se mitjançant un signe dinterrogació.
20. Les notes i mots al marge del document, la indicació dun símbol o dibuix, així com els ratllats en el text van en nota a peu de pàgina.
21. Els interliniats van al seu lloc natural en la frase indicats amb les dues barres inclinades daquesta manera: \abc/.
22. Els casos sovintejats dabreviatures que sempre sescriuen en llatí, en els documents no llatins, shan normalitzat, com ara Barchinona per Barcelona.
23. La t tironiana, amb sentit det, es transcriu et o e dacord amb lús de lescrivà.
FONTS UTILITZADES
Els registres de la Reial Cancelleria de lArxiu de la Corona dAragó de Barcelona que han estat consultats per a compilar el present diplomatari són un total de 48 volums (els números 2063 a 2110), corresponents a la lloctinència de linfant Martí i la seu esposa Maria de Luna, que comencen lany del seu matrimoni 1372 i finalitzen al ser nomenats reis:
Comune et curie de linfant Martí. 17 volums, datats des de setembre de 1372 a setembre de 1393.ACA, Reial Cancelleria, registres, núms. 2063 a 2079.
Diversorum Sigilli Secreti de linfant Martí. 4 volums, datats des de març de 1390 a febrer de 1392.ACA, Reial Cancelleria, registres, núms. 2091 a 2094.
Gratiarum et peccunie de linfant Martí. 5 volums, datats des de desembre de 1379 a setembre de 1395.ACA, Reial Cancelleria, registres, núms. 2085 a 2088 i 2090
Guerre de linfant Martí. Únic volum, datat des de novembre de 1389 a octubre de 1391.ACA, Reial Cancelleria, registres, núm. 2103.
Proprium de linfant Martí.. Únic volum, datat des de gener de 1386 a març de 1390.ACA, Reial Cancelleria, registres, núm. 2102 (f. 1-48).