JULI AVINENT
OMBRES
ESVALOTADES
ACADÈMIA DELS NOCTURNS NARRATIVA
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
© JULI AVINENT MARTÍNEZ
© UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
DIRECCIÓ DE LA COL.LECCIÓ: MIQUEL DE RENZI
DISSENY DE LA COBERTA I DIBUIX: MIQUEL DE RENZI
DIPÒSIT LEGAL: V-2153-1988
I.S.B.N.: 978-84-370-9389-5
IMPRÉS A ESPANYA - PRINTED IN SPAIN
SERVEI DE PUBLICACIONS
OMBRES ESVALOTADES
COL.LECCIÓ
"ACADÈMIA DELS NOCTURNS"
NARRATIVA
UN JURAT INTEGRAT PER
VICENT ESCRIVÀ, MIQUEL DE RENZI
I ISIDRE MARTÍNEZ MARZO
ATORGÀ A AQUEST LLIBRE,
EL DIA 31 DE MAIG DE 1988, EL PREMI
"ACADÈMIA DELS NOCTURNS" (NARRATIVA)
JULI AVINENT
OMBRES
ESVALOTADES
PRÒLEG DE MIQUEL DE RENZI
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
1988
PRÒLEG
Aquest oreig d'ombres esvalotades, produït per Juli Avinent, inaugura una nova etapa a la col.lecció "Acadèmia dels Nocturns" de la Universitat de València. I ho fa no només en el sentit d'iniciar una època distinta, amb un canvi de disseny, sinó també en el d'imprimir una orientació diferent a la nostra acadèmia nocturna: obrir la porta a les obres de creació agosarades -tot acceptant el repte que això implica, juntament amb els possibles fracassos-, tant de poesia i narrativa, com d'altres gèneres, a les sèries que es puguin crear dins la col.lecció.
Les narracions de Juli Avinent representen un salt ardit. Recordo la bona impressió que em deixà aquell petit recull -inclòs en aquest llibre- que eixí a "L'Espill", el 1985, una de les poques alenades fresques a la narrativa actual en català, tan estèril i llisa. Quins trets fan que aquests relats, d'altra banda tan breus, mantinguin l'interés del lector? Una fórmula adient, a fi d'expressar-ho d'un cop, seria la de surrealisme quotidià. Perquè les narracions d'aquest volum tenen un marcat aire de dia normal, del qual poques vegades s'allunyen, fins i tot en aquelles que podríem qualificar d'explícitament fantàstiques, com ara "Al.lèrgia", on s'arriba a una insospitada i inquietant guaridó en un context dels més vulgars: visites a metges, viatge a Anglaterra per una consulta amb un especialista i comentaris escèptics al voltant de les idees d'aquest sobre la malaltia, fets pel narrador en primera persona a l'afectat, davant unes copes.
On assoleix, però, el caire surreal per excellència és en les narracions d'aparença més anodina -"El carter sempre truca un número indeterminat de vegades" o "Les velles cares conegudes "-, que tenen un cert veïnatge amb alguns dels poemes de Gabriel Ferrater. Es podrien comentar altres virtuts d'aquests contes. Alguns contenen descripcions integrades per frases no gaire llargues, però també n'hi ha que són una mena de continu, com és "Ulleres".
Les històries narrades són, molts cops, mancades de brillantor quant als fets o les situacions, i mostren també expressament un llenguatge vulgar. Tanmateix, la manera d'ordir cada narració és tal que fa sorgir una qualitat fresca que no hi és als seus elements per separat. I en això rau l'interés: l'autor fa realment literatura; és a dir, no es limita a exposar-nos, sense més, amb bon ofici, una disputa entre marit i muller, o la successió de les morts d'uns soldats al desert. Si només fos així, això no seria literatura, sinó pur virtuosisme tècnic, malgrat el que puguin dir molts.
Aleshores, què hi afegeix? La qualitat literària, l'art de l'escriptura, emergeix al text quan qui escriu és capaç d'unir-ne els àtoms hàbilment. Tothom pot descriure uns esdeveniments, però no tothom és capaç de fer que l'escrit esdevingui literari. Quan s'aconsegueix fer literatura d'uns fets i unes situacions vulgars, és el mateix que quan es fa pintura figurativa, per dir-ho d'alguna manera, de qualitat, tot representant objectes i llocs comuns. Si és així, estem davant d'un escriptor o un pintor que prometen.
Ara bé, la qualitat literària, que no és més que una de les variants de la qualitat artística en general, pot ésser de diverses classes. Al cas de Juli Avinent es tradueix en quelcom inquietant, palesament oníric en moltes ocasions. Dit amb uns altres mots: el caràcter surrealista abans indicat.
Cal deixar el lector gaudir d'aquestes peces de prosa, d'aspecte aparentment descurat, que l'autor li ofereix en aquesta fase primerenca del seu treball. Un gaudi que promet d'altres. Hom espera que el jove narrador eixampli els conreus en hortes cada cop més àmplies.
Miquel De Renzi.
Setembre del 1988
Dels contes que segueixen, sis no són estrictament inèdits. Aparegueren, amb petites variants en la majoria dels casos, publicats en revistes. Són els titulats "Un conte cruel" (publicat a La Relia, n° 2, hivern del 1984), "Plat únic i postres", "Al·lèrgia", "A la deriva", "Disputes conjugals" i "Ombres esvalotades" (publicats a L'Espill, n° 21, juny del 1985). Trobe que mantenen una unitat certa amb la resta i per això estan ací.
LES VELLES CARES CONEGUDES
El primer a morir va ser Legrand. Podia haver-se mort tan bon punt el feriren durant l'escaramussa allà a l'oasi, però mai no se sap, pensà segurament, i va aguantar. Finalment es cansà, i ara havia mort.
Quan això, ja duien set hores crues de desert, i, massa fatigats, van resistir la temptació de soterrar-lo. Quedà sobre l'arena, i, uns metres més enllà, quan algú va girar-se, sols era ja una taca que desentonava sobre la grogor.
El sol picava fort i ningú va mantenir l'humor per a servir-se'n com a guia -tampoc no hi havia brúixola: ara caminaven seguint un instint seu, del primer de la columna- o ja sols fila.
El dia va semblar tan infinit com tanta arena. Cap al final, van trobar la taca encara ben distinta i més resseca de Legrand. Òbviament havien caminat en cercle, però els van faltar forces per a la histèria i sols dormiren.
El sendemà dos ja no despertaren. Els altres començaren a caminar, mirant, ara sí, el sol. Les petjades de la vespra les havia esborrades algun vent i el sol tornava a rebutjar tota mirada. El cansament, de nou, va fer la resta i tothom s'oblidà de prevenir-se: quasi de nit trobaven tres cadàvers. El sol, massa violent, se n'havia begut els líquids, i, per bé que renegrits, ni tan sols pudien.
Van repetir la marxa quatre voltes. Cada matí volien protegir-se'n, però el desert podia més, i, en acabar la jornada, retrobaven els morts que, a poc a poc, cada matí, veien incrementar el seu número.
El sisé dia ja sols duraven quatre soldats, i a penes sense forces. Inevitablement es varen deixar véncer pel desert. Sabien que en el crepuscle trobarien els cossos dels companys i en efecte. Quan els distingien, allà lluny encara i ja mig coberts d'arena, s'alegraven, perquè per fi veurien cares conegudes.
ESPÉCIE DESPROTEGIDA
El semàfor va madurar la seua prohibició i va passar del verd al roig. Perduda dins de l'abric de llúdria, la vella va arribar a l'espadat en què acabava la vorera i va mirar la riuada de cotxes i camions i motos que omplia la calçada. Va considerar que ja no hi ha les formes que hi havia, però no tingué més remei que esperar. En cert moment un embussament va detenir el trànsit. Alhora quasi, el semàfor dels vianants canviava a verd.
La senyora va baixar dolorosament de la vorera i va començar a creuar esquivant els automòbils que ocupaven el pas de zebra. Mentre passava es desféu l'embús. Els conductors que havien quedat rere el roig s'inquietaven: premien impacientment l'accelerador ara que veien lliure el camí i havia de ser ara justament que el semàfor els fera esperar.
Quan va posar-se novament verd eixiren esperitats abans que un nou embús no els aturara. La senyora, tan vella, tan artrítica, tan lenta, encara no havia atés l'altra vorera, i el camionàs per davant del qual passava, tan menuda, ni la va veure.
Deixà darrere seu una massa inconvenient embolicada en pell. I allà va seguir durant tot el dia. Els conductors que passaven la creien un gos regular, un gat enorme, una rata desmesurada. Fins i tot un ximpanzé. Alguns no la sabien evitar.
Per la nit, els fematers, amb una pala, amb aprensió, arreplegaren aquella carnisseria, pobre animal, i una desconcertada sabata.
AL.LÈRGIA
Vaig conéixer un home que era al.lèrgic. Mai no havia sabut a què, i era penós: contínuament patia crisis asmàtiques que quasi l'ofegaven o tenia la pell inflada i coberta de grans. Feia molta llàstima, sobretot perquè no podia fer-hi res.
El maig de 1977 viatjà a Anglaterra a visitar un especialista famosíssim. No hi va romandre molt de temps. En tornar, contava que era un home que inspirava fe: s'hi podia creure. Li havia preguntat si sempre havia estat al.lèrgic i altres foteses per l'estil. Però no eren foteses: aquell home tenia ull certament clínic i de les seues respostes -que vaig considerar, si més no, tan òbvies com les preguntes- havia deduït que el meu amic era al.lèrgic al temps. Un cas greu: el doctor li va advertir que el seu problema tenia mala solució, la ciència no permetia encara de suprimir la seua al.lèrgia però sí que era prou avançada per suprimir-ne les causes -cosa que no sabíem què volia dir.
Naturalment, jo vaig mostrar-me escèptic: com que mai no havia conegut un cas d'al.lèrgia al temps vaig deixar-me arrossegar pels prejudicis contra els quals se'ns ha advertit sovint i sàviament: no hi ha al.lèrgia al temps.
I li ho vaig dir. I naturalment va sentir-se ofés. Però no perquè criticara la seua fe, sinó perquè dubtava de la seua intel.ligència: ¿creia jo que qualsevol poca-solta era capaç d'enganyar-lo? Potser era al·lèrgic, però imbècil, això sí que no.
Després d'una estona de mirar els gots, vaig preguntar-li com podríem escatir quin dels dos tenia la raó. Res no hi havia de més senzill: veuríem si el tractament que li havia donat feia efecte. I va ensenyar-me tot un seguit d'indicacions en anglés que efectivament semblaven un tractament contra l'al.lèrgia al temps: no utilitzar adverbis temporals, desferse de rellotges i calendaris, no posar data a les cartes i altres instruccions d'aquesta mena. També algunes altres de més estranyes que no vaig entendre.
Ell tenia raó i el metge va resultar molt eficaç. El 31 del desembre següent, a les 12, entràvem indefectiblement en 1978. El meu amic, en canvi, encara roman aproximadament en les 16'46 del 17 de setembre, moment en què el tractament assolí un efecte complet.