A LENTORN
DE LA PARAULA
(II)
LEXICOLOGIA CATALANA
M. TERESA CABRÉ
A LENTORN
DE LA PARAULA
(II)
LEXICOLOGIA CATALANA
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
1994
Col·lecció BIBLIOTECA LINGÜÍSTICA CATALANA
Direcció: Antoni Ferrando Francés
Ángel López García
© M. Teresa Cabré i Castellví, 1994
© Daquesta edició: Universitat de València, 1994
Fotocomposició i maquetació: Servei de Publicacions de la Universitat de València
I.S.B.N.: 978-84-370-9468-7
ÍNDEX
Presentació
I. LA DESCRIPCIÓ DEL SISTEMA LINGÜÍSTIC DE LA LLENGUA CATALANA
1. Aspectes generals
1.1. El model de descripció
1.2. Ladequació del model
1.3. La delimitació de lobjecte
2. Sistematicitat i idiosincràsia
3. Variació i homogeneïtat
4. Descripció i prescripció
5. Creativitat i lèxic
II. LA FORMACIÓ DE MOTS
1. La sufixació
1.1. La formació de noms
1.1.1. La formació de noms a partir de noms
1.1.2. La formació de noms a partir dadjectius
1.1.3. La formació de noms a partir de verbs
1.2. La formació dadjectius
1.2.1. La formació dadjectius a partir de noms
1.2.2. La formació dadjectius a partir dadjectius
1.2.3. La formació dadjectius a partir de verbs
1.2.4. La formació dadjectius a partir dadverbis
1.3. La formació de verbs
1.3.1. La formació de verbs a partir de noms i dadjectius
1.3.2. La formació de verbs a partir de verbs
1.3.3. La formació de verbs a partir dadverbis
1.4. La formació dadverbis
1.5. Polivalència dalguns sufixos
1.6. Limitacions de la derivació
2. La prefixació
3. La composició
4. La composició culta
4.1. Aspectes generals
4.2. Caracterització i tipus de compostos
4.3. El tractament lingüístic dels compostos cultes
5. La parasíntesi
6. La conversió sintàctica o hipostasi
7. Altres processos lèxics de formació de paraules
7.1. Sintagmació i lexicalització
7.2. Truncació i lexicalització
8. Els manlleus daltres llengües
ANNEX I
Formes de sufix
1. Sufixos nominals
2. Sufixos adjectius
3. Sufixos verbals
4. Sufixos adverbials
ANNEX II
Formes de prefix
1. Prefixos catalans
2. Prefixos greco-llatins
ANNEX III
Principals formes de composició culta
1. Formes llatines
2. Formes gregues
BIBLIOGRAFIA
Presentació
A lentorn de la paraula és un manual de lexicologia adreçat a estudiants universitaris confegit sobre la base duna experiència de més de 15 anys densenyar la matèria de Lexicologia catalana a la Universitat de Barcelona, primer als estudiants de cinquè curs i més tard, amb el nou pla destudis, als de segons curs.
La lexicologia ha estat sempre una matèria opcional del pla destudis de Filologia Catalana de la UB. Aquest fet, però, no sembla que li hagi restat audiència. Una bona part dels estudiants del Departament de Filologia Catalana daquests 15 anys (alguns dells professors al mateix Departament) interessats per adquirir una orientació més lingüística que literària han fet lopció de cursar lassignatura; com també força estudiants daltres departaments que no oferien un ensenyament específic del lèxic.
Per aquesta experiència, però també perqué estic convençuda (com llegireu repetidament a diversos capítols) que per descriure una llengua cal partir dun model teòric al més explícit possible, aquest llibre no sha concebut com un manual exclusivament dedicat als estudiants de filologia catalana, sinó com un tractat de lexicologia teòric i descriptiu alhora. I així, presenta un model teòric sobre el qual es pot fonamentar una descripció del lèxic de qualsevol llengua (Volum I) i dades descriptives sobre el funcionament del sistema lèxic de la llengua catalana (Volum II).
Lobra sha distribuїt en dos volums per facilitar-ne el maneig, i també per satisfer les necessitats específiques dels qui sinteressen només per la teoria o pels que només volen aplicar-la a una llengua que no és el català. Per donar autonomia màxima a cada un dels dos volums, trobareu repetida la bibliografia al final de cada llibre. Magradaria, doncs, que aquest fos un manual útil i comprensible per endinsar-se en lestudi sistemátic del lèxic, tan menystingut en la majoria de gramátiques arreu.
No voldria acabar aquesta breu presentació sense agrair de manera general als companys i companyes de departament el suport i la confiança que mhan mostrat atorgant-me repetidament aquesta matèria, i als qui van ser, en el meu període destudiant universitària (i que avui continuen sent), els meus mestres en lingüística i en flexibilitat denfocament de les ciéncies del llenguatge: Antoni M. Badia i Joan Veny.
De forma explícita voldria esmentar els qui mhan ajudat directament en la realització del llibre: Rosa Estopà, que ha col·laborat sense restriccions en la preparació material del text; Victòria Alsina, que mha revisat tots els índexs de formants (sobretot els cultes) i nha completat la informació; i Danielle Corbin, que amb la seva invitació a la Universitat de Lille el mes de febrer de 1993 va fer possible que pogués acabar descriure aquest text fora de les pressions de la vida professional i personal de cada dia.
I tampoc no voldria deixar dagrair a la meva família la comprensió que han tingut amb mi per les hores que he hagut de dedicar a aquesta obra.
M. TERESA CABRÉ
Barcelona, gener de 1994
CAPÍTOL I
LA DESCRIPCIÓ DEL SISTEMA LINGÜÍSTIC DE LA LLENGUA CATALANA
Un dels mitjans que tenen les llengües per enriquir llur lèxic és la derivació. Peró quan una llengua viu supeditada a una altra, sesdevé que renuncia sovint a aquest mitjà i, davant un mot derivat a traduir, el manlleva tot fet a la llengua dominadora.
(Fabra, 1919a)
Una lingüística descriptiva de la llengua catalana hauria de donar raó del coneixement que els parlants daquesta llengua tenen del seu sistema lingüístic. En aquest sentit, shauria docupar de la descripció de tots els aspectes de la gramàtica dels seus parlants.
1. ASPECTES GENERALS
Abans dabordar de manera sistemàtica la descripció gramatical, sembla convenient de fer una sèrie de consideracions inicials sobre el procés mateix de descripció duna llengua o gramàtica particular.
1.1. El model de descripció
El primer punt que cal tenir en compte en abordar la descripció duna llengua és que aquesta descripció no pot fer-se al marge duna teoría que li serveixi de marc, i sense comptar amb un model lingüístic que doni coherència als raonaments i supòsits que un lingüista fa servir per presentar lorganització del sistema duna llengua concreta Aquesta teoria ha de reflectir la «imatge» que aquest lingüista té de la llengua i, doncs, en constitueix el «seu» model.
Molt sovint hom topa amb opinions que consideren que una descripció objectiva és aquella que es basa només en les dades reals que es van produint i en fa una anàlisi descriptiva recta, i que tota proposta que es basa dentrada en una teoria no condueix a cap altre lloc que a resultats «previstos» i, per tant, subjectius. Deixant de banda de moment altres consideracions sobre aquesta opinió, cal que tinguem en compte que es fa difícil parlar d objectivitat en la ciència si considerem la distància que hi ha entre la realitat i la seva «imatge», que és a fi de comptes allò que un científic descriu.
En efecte, tot intent d «apropiació» de la realitat per part del científic es fa per mitjà d una determinada selecció de dades o bé d una aproximació subjectiva a aquesta realitat. Daltra manera, la realitat seria impossible de descriure, ja que es limita a «ser» allò que es percep.
Això significa que tot científic té una determinada concepció del fet que descriu, encara que de vegades no la faci explícita. En el cas del lingüista, aquesta concepció afecta dos interrogants fonamentals: què és i com es produeix el llenguatge.
Una descripció es fa sempre a partir dunes dades, i aquestes dades han estat recollides i seleccionades amb un determinat criteri, condicionat per laproximació teòrica que el lingüista fa servir.
Per poder analitzar la naturalesa de lunivers, i poder discutir qüestions com de si hi ha hagut o no un principi o de si hi haurá un final, cal tenir ciar el que és una teoría científica. Una teoria és simplement un model de lunivers, o duna part de lunivers, i un conjunt de regles que relacionen les magnituds del model amb les observacions que realitzem. Aquest fet existeix només a les nostres ments, i no té cap altra realitat. Una teoria és una bona teoria si satisfà dos requisits: ha de descriure amb precisió un ampli conjunt dobservacions sobre la base dun model que contingui un conjunt limitat de paràmetres arbitraris, i ha de ser capaç de predir positivamente els resultats de futures observacions. Per exemple, la teoría dAristótil segons la qual tot era constituїt per quatre elements terra, aire, foc i aigua era prou simple per ser qualificada de teoria, peró fallava, en el sentit que no feia cap predicció correcta. Per contra, la teoría de la gravetat de Newton es basava en un model encara més simple, que els cossos satrauen entre si amb una força proporcional a una quantitat anomenada massa inversament proporcional al quadrat de la distància entre ells; i, malgrat la seva simplicitat, la teoria newtoniana era capaç de predir el moviment del sol, la lluna i els planetes amb un grau de precisió molt alt.
(Hawking, 1988)
1.2. Ladequació del model
El segon punt que cal tenir en compte en plantejar-se la descripció duna llengua és el grau dadequació a què es vol arribar amb la descripció. Lelecció del mètode de treball està directament relacionada amb aquest aspecte.
Efectivament, una gramàtica descriptiva pot tenir diferents graus dadequació segons el que es proposi de descriure:
a) Pot ser adequada en un primer nivell i donar raó de les dades que els parlants hagin produїt efectivament.
b) Pot ser adequada en un segon grau, anomenat descriptiu, i proposar-se donar compte no només de les dades produїdes sinó també de les que un parlant podria produir en qualsevol moment, encara que a la millor no ho faci mai.
c) Finalment, pot ser adequada en un tercer grau, si inclou mesures davaluació de les propostes de descripció de cada fenomen que permetin triar entre diferents opcions que expliquen el mateix fenomen.
Cal no perdre de vista que un mateix fet es pot descriure de maneres diverses i que les mateixes dades es poden interpretar fins i tot contráriament. Però tot i així, malgrat que diverses propostes arribin a donar raó del mateix fet que pretenen descriure, no totes elles posseeixen el mateix grau de generalització, ni tenen el mateix nivell de simplicitat, ni sadeqüen igualment a la intuїció del parlant.
Sembla que una gramàtica descriptiva de qualsevol llengua hauria de complir almenys el segon nivell dadequació i, en aquest sentit, proposarse de descriure la gramàtica implícita del parlant natiu i donar raó no només de les dades lingüístiques produїdes realment, sinó també de les dades possibles en qualsevol moment de la seva activitat expressiva.
És ciar que una gramàtica que es proposa dexplicar només les dades observades és necessàriament més simple que la que es proposa de donar raó de les virtuals. Per això hi ha models més complexos que daltres i models més explícits que daltres. Però no és menys cert que hi ha tipus de raonaments que no permeten anar més enllà de les dades observades, i que nhi ha daltres, en canvi, queplantegen la recerca dun detenriinat aspecte del seu objecte científic com un graó més en el gran projecte de descriurel globalment.
El mètode hipotètico-deductiu que utilitza la gramàtica generativa parteix de la base que lexplicació dun determinat fenomen du necessáriament al plantejament dun nou problema. Aquesta sembla ser la via que permet fer progressar qualsevol ciència, i també la lingüística.
Si la teoria lingüística no ens permet de plantejar-nos els grans interrogants que un científic ha de tenir sobre la llengua, lobjecte científic que constitueix el llenguatge pot arribar a no tenir cap interès. Determinats plantejaments descriptius que no compten amb una consideració global del fet lingüístic, sinó que es limiten a dividir-lo en problemes secundaris (i sovint anecdòtics), no poden arribar mai a donar dades sobre la globalitat lingüística, daltra banda, tan i tan complexa.