FEIXISTES, ROJOS
I
CAPELLANS
Església i societat al País Valencià (1940-1977)
FEIXISTES, ROJOS
I
CAPELLANS
Església i societat al País Valencià (1940-1977)
Ramir Reig i Josep Picó
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
2004
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni registrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació dinformació, de cap manera ni per cap mitjà, sigui fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de leditorial.La primera edició daquest llibre aparegué a lEditorial Moll (Mallorca, 1978)
© Ramir Reig i Josep Picó (1978, 2004)
© Daquesta edició: Publicacions de la Universitat de València, 2004
www.uv.es/publicacions/
publicacions@uv.es
Fotocomposició i maquetació: Addenda, 08010 Barcelona
Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera
Impressió: GUADA Impressors, SL
Dipòsit legal: V-1875-2004
ÍNDEX
PRÒLEG A LA SEGONA EDICIÓ
PRESENTACIÓ
INTRODUCCIÓ: ENTRADA A LA NIT (1939-1945)
Lordre nou: de la repressió a la corrupció general
La prestació ideològica: de lexpiació a la restauració
Els bons costums
Els pensadors
Lexercici del poder
La recerca dun espai propi: lAcció Catòlica
Les classes dirigents
Les classes pietoses i servicials
Les classes dominades
La subordinació del conjunt
I. RACIONAMENT, ENGREIXAMENT I MALALTIA DEL PROVINCIALCATOLICISME (1945-1960)
La primera crisi del sistema i el nou paper de lEsglésia
Locupació de la societat
La personalitat del nou bisbe
La clau de la pastoral: la recuperació de lespai perdut
Funció del populisme
Lestratègia de lespectacularitat
Cara A: la majúscula «Misión»
Cara B: la festiva tómbola
El desgast de la popularitat
La funció del capitalisme social
Els límits del reformisme
La influència social
Burgesia i política
La preocupació de les obres
El nivell ideològic
El Seminari
Els col·legis religiosos
Les forces socials
II. LA LLUITA DE CLASSES DINS LESGLÉSIA (1960-1970)
Periodització de letapa
Els nous fronts dalliberament
La mitjania desenvolupada
La significació del Concili
Un nou llenguatge estranger
El procés de secularització
El sostre del progressisme
Sublim reacció: lOpus
El Concili viu
La generació de lentusiasme
El compromís en la lluita
La gran ocasió perduda
El desencant i la crisi
EPÍLEG: MAI NO SACABA LA HISTÒRIA (1970-1877)
LEsglésia sallunya, la realitat sacosta
Consolidació de la base
La pèrdua de credibilitat de la institució
Alternatives
DOCUMENTACIÓ UTILITZADA
PRÒLEG A LA SEGONA EDICIÓ PER QUÈ CONTAR-HO UNA ALTRA VEGADA?
Aquest llibre es va publicar lany 1978 gràcies a la generositat dun editor mallorquí, Francesc de P. Moll, que es va brindar a traurel a la llum quan vam trobar tancades daltres portes. Tingué la vida discreta, però no decebedora, assignada a aquesta mena destudis. Es va presentar a la llibreria Tirant lo Blanch de València, rebé un parell de crítiques amistoses en la premsa local, i el compraren uns mil cinc-cents presumptes lectors (no hi ha proves del delicte dhaver-lo llegit). La quota habitual, potser alguns més, the few, the happy few que mai no falten a aquestes cites. Al cap dun any de la seua eixida va desaparèixer de les llibreries, desallotjat pel sistema fordista de producció de llibres que engegaren les grans editoriales en obrir-se el mercat, i anà a raure a les biblioteques especialitzades esperant que algun investigador, a qui una nota a peu de pàgina li recordàs la seua existència, anàs a consultar-lo.
Després de vint-i-cinc anys leditorial de la Universitat de València ha decidit de traurel dels llimbs dels justos atorgant-li lhonor de ser un dels primers títols duna col·lecció dedicada a estudis sobre el franquisme. Coses de ledat, un llibre militant que passa a la condició de clàssic. Ai!, com va dir el poeta, «las hijas de las madres que amé tanto, me besan ya como se besa a un santo». En ser-nos consultada la decisió, com a autors de lobra, vam experimentar un lògic pudor i, prudentment, vam rebutjar loferta. Aparèixer de nou en les prestatgeries brandant banderes i pronunciant judicis categòrics, en largot dAlthusser i Poulantzas, com si ens els haguéssem acabat dinventar, resultava una mica enutjós. O potser, vés a saber, és que el temps ens ha fet més avorrits i menys aguts que el llibre. En qualsevol cas, deixant de banda les qüestions personals, ens va semblar que hi havia una objecció de major fondària. Els darrers anys shan publicat estudis especialitzats que aporten una àmplia informació sobre quasi tots els temes que es tracten ací: la repressió (V. Gabarda i C. Agulló), la lluita contra la dictadura (I. Saz), el moviment obrer (A. Gómez) i universitari (B. Sanz i S. Rodríguez), el valencianisme polític (A. Cucó), la resistència cultural (S. Cortés), el paper de lEglésia (M. Moreno), lentramat institucional (E Sevillano i G. Sánchez) i leconomia (R. Moreno). A hores dara, quin interès podria tenir un llibre de caràcter generalista, escrit abans daquests treballs?
La insistència dels editors, i particularment de Gustau Muñoz, i la confiança en la seua experiència i bon criteri, ens va fer reconsiderar la decisió. Argumentava el nostre amic que la falta dacademicisme i la confusió de gèneres de què fa gala el llibre (una història cultural entreteixida amb imprudents incursions en el camp de la sociologia, la política i la iconografia pop) tenen lavantatge de fer-lo entretingut i de proporcionar una comprensió interrelacionada dels fets. Certament, la data primerenca de la seua publicació lha impedit de comptar amb les valuoses aportacions realitzades posteriorment, però li va facilitar, en el seu dia, una calorosa proximitat als esdeveniments. Ara que tant es parla de recuperar la memòria i quan assistim a un devessall de llibres sobre el franquisme de valor molt desigual (al costat destudis dinvestigadors solvents, com els esmentats adés, es publiquen llibres duna frivolitat alarmant), el nostre té, si més no, un tret que el diferencia: va ser un intent de fixar la memòria del franquisme tal com el veien, en el moment de la seua desaparició, els qui lhavien viscut, patit i combatut, abans que la corrosió del temps, amb els seus desencisos i acomodacions, la deformàs. Atès que aquesta és la clau interpretativa de lobra, no serà sobrer afegir unes paraules que aclaresquen el seu significat.
El llibre recull la memòria militant de lèpoca. Això no significa que se centre exclusivament en la lluita de loposició, sinó alguna cosa de més general, simple i contundent: és un llibre intencionadament i apassionadament antifranquista. Ens sembla superflu, a propòsit daquesta nítida presa de posició, dentrar a discutir sobre les condicions dobjectivitat del coneixement històric, ja que és un fet admès que aquestes condicions no existeixen en estat pur. Lhistoriador parteix sempre duns pressupòsits determinats, i els nostres foren els principis democràtics que condemnen el franquisme com una dictadura, i lexperiència dels qui lhavien sofert i el consideraven menyspreable. La pregunta és si té sentit continuar sent antifranquista, i publicar un llibre amb aquesta confessió de fe, ara que sembla que fa ja tants anys de la seua desaparició. Una resposta podria ser que en el nostre entorn, i més enllà de les fronteres, ressorgeix lautoritarisme i la irracionalitat, i que cal romandre vigilants davant les noves formes de despotisme i barbàrie recordant la que nosaltres vam patir. Tamateix, seria més exacte i sincer dir que continuem sent antifranquistes, i proclamant-ho, perquè això és alguna cosa dinseparable de les nostres vides. A ligual que la generació que ens va precedir no podia deixar de parlar-nos, amb els ulls humitejats per la tragèdia i les paraules emmudides per la por, de la República, dels vents del poble esvaïts i les il·lusions perdudes, els qui vam nàixer en la dècada dels quaranta vam rebre la marca indeleble del franquisme. Fórem nens en els anys terribles de la fam, la nostra adolèscencia estigué asfixiada per langoixa del pecat i de la repressió sexual, i en entrar en la vida, en les fàbriques o en la universitat, ens trobàvem que no podíem protestar ni pensar. I a partir daleshores, vam concebre un odi visceral contra aquell sistema que amargava la nostra existència.
Lantifranquisme configurà la manera de veure el món de la nostra generació (no de tots, és clar) porquè era lúnica forma de no estar morts. No permetent que siga oblidat potser ens farem pesats, monòtons, fora del temps, però és el millor que podem oferir a les generacions actuals, que es troben davant uns altres problemes. Així com els nostres pares ens van transmetre la memòria dun temps dil·lusions, nosaltres voldríem llegar-ne la dun temps de lluites.
En aquest marc interpretatiu lorganització de la resistència ocupa un lloc privilegiat en el llibre. La dictadura construí un aparell coercitiu implacable, però no va poder impedir que la lluita per la llibertat sobrís camí, de primer com a petites goteres en ledifici i al final com una torrentada incontenible. La presència tenaç i generosa dels comunistes, aguantant múltiples caigudes, laparició de grups cristians enfrontats amb la línia oficial de lEsglésia, la creació i expansió de les Comissions Obreres, la rebel·lia de la Universitat, la invenció del valencianisme polític com a moviment desquerres, anaren soscavant ledifici del sistema fins que es va esfondrar totalment. Aquesta línia dinterpretació, majoritària quan vam escriure el llibre, i que nosaltres considerem encara vàlida, ha sofert posteriorment diversos i interessats retocs que lhan fet al final irreconeixible. Ara resulta que tot fou inútil, vana il·lusió, creença confortable però errònia de grups minoritaris als quals no sels pot negar un cert grau dheroïsme, però als què cal fer-los veure el seu fracàs. Al cap i a la fi, venen a dir, Franco morí al llit sense que li importassen un rave les protestes de loposició, i la transició a la democràcia es va fer als despatxos. Un ex ministre del dictador ha dut la gosadia revisionista a lextrem dafirmar que la transició començà a principi dels anys seixanta, impulsada per les reformes administratives i econòmiques que ell va promoure. Sense arribar tan lluny, la constatació de la futilitat de lactivisme enfront dels poders fàctics és avui un lloc comú entre historiadors revisionistes i antics esquerrans recol·locats. El franquisme va caure quan tocava, és a dir, quan deixà de ser funcional al sistema socieconòmic o quan les seues pròpies contradiccions el van fer inviable, com hauria ocorregut amb lAntic Règim sense necessitat de la Revolució francesa, segons la sorprenent i molt difosa tesi de François Furet.
No és aquest el lloc idoni per debatre aquestes interpretacions, que saparten substancialment de la presentada al llibre, però tampoc no es qüestió de desentendre-sen. És evident, i així es remarca al llibre, que alguns canvis econòmics i institucionals que el règim franquista es va veure obligat a fer per tal dassegurar la seua continuïtat afebliren al remat el seu control polític, però aquesta contradicció podria haver-la digerit amb total tranquil·litat si no hagués estat per lactitud combativa de loposició. A partir de les vagues dAstúries, el 1962, i de la creació de Comissions Obreres, loposició es va posar al capdavant de la direcció del moviment obrer. Daquesta manera, cap a final de la dècada, a la majoria de les grans empreses i zones industrials era el sindicalisme antifranquista qui hi ostentava la representació dels treballadors. El mateix passà a la Universitat. Del refús del SEU i la creació del Sindicat Democràtic dEstudiants shi passà acceleradament a una situació de politització i radicalització extremes. Això es va manifestar no només en lagitació constant als claustres, sinó en una cosa encara més sorprenent al si duna dictadura, obsessionada pel control ideològic, com és el fet que lhegemonia cultural pertangués del tot al pensament marxista. La declaració de lestat dexcepció el 1969 és una mostra ben clara del fet que el règim no controlava la situació, i es contradiu frontalment amb la tesi sobre la irrellevància de loposició en el seu esfondrament. A partir de 1970, en el periode que hom sol anomenar del «tardofranquisme», i que alguns historiadors consideren com linici de la transició, el règim va viure totalment a remolc de loposició, bo i responent una mica a la babalà a les iniciatives daquesta. Foren les grans mobilitzacions de masses entre gener i abril de 1976 les que van fer inviable el continuïsme franquista, i van forçar la dimissió dArias Navarro. Si el 1931 es cantava alegrement que el rei no se nhavia anat, sinó que lhavíem tret, amb més raó encara podia celebrar-se el 1976 que loposició havia tret el règim, amb la diferència que aquesta va saber actuar intel·ligentment per tal que la cançó i lalegria no quedaren tallades de soca-rel.