Josep Gifreu en aquest treball ens assenyala com, amb visió clara i ben fonamentada. I sense concessions als tabús ni renúncies en lautoafirmació democràtica de la nostra personalitat: ningú té dret a proscriure que adoptem un nom com Països Catalans per a designar lespai de la llengua catalana. Una llengua que admet i respecta com poques la seva variació interna i les denominacions tradicionals que rep en cada territori però que no pot consentir la seva fragmentació disgregadora. Un espai comunicatiu que sha de formar amb larticulació de mitjans i àmbits escalonats des de lesfera local fins a la global però que no pot renunciar a la consecució duna intercomunicació intensa entre tots els territoris, amb la màxima reciprocitat de lenorme potencial creatiu que hi aporta cadascun. Una cultura que reconeix tant com qualsevol altra les diferències internes. I un espai que té dret a definir lliurement la seva configuració política, respectant els ritmes i les decisions democràtiques de cada territori, però rebutjant amb energia la pretensió destigmatitzar o fins i tot criminalitzar larticulació en un projecte polític cornú.
Saludem, doncs, loportuna aparició daquest estudi. Fem nostres les propostes que shi perfilen. Actuem en la mesura de les nostres capacitats perquè, ara que la societat es mou, avancem conjuntament sense vacil·lations ni precipitacions, amb pas segur i decidit, cap a la consolidació de lespai del català en el món que ve. Un món que ha de ser i que pot ser! més igualitari en tots els sentits, perquè valgui la pena per a tota la humanitat.
En definitiva, és en aquest objectiu global que sinscriu el nostre projecte col·lectiu.
Isidor Marí Professor de la UOC President de la Secció Filològica de lIEC
Vilassar de Mar, 25 de desembre de 2013
A mode d'introducció
Els Països Catalans constitueixen una comunitat de cultura que sha desenvolupat al llarg duna història de més de mil anys, una comunitat bàsicament homogènia i específica, conscient que ho és i amb voluntat de continuar essent-ho.
CONGRÉS DE CULTURA CATALANA, 1975-1977
Abans de pensar en solucions polítiques hem de pensar en solucions culturals i sociològiques. És a dir, en la reconstrucció nacional dels Països Catalans. La nostra nació és avui, no hem pas damagar-ho, una ruïna. Només resta en peu la paret mestra de lidioma; una paret amenaçada, plena desquerdes, en perill imminent densorrar-se per sempre. Una paret, tanmateix, encara dreta, encara susceptible de consolidació, encara apta perquè puguem restaurar, a partir della i al seu voltant, el vast edifici que haurà daixoplugar-nos a tots.
JOSEP M. LLOMPART, 1991
Si hi ha un patrimoni únic que la comunitat catalana del segle XXI compartim amb les generacions que ens han precedit des de fa mil anys és la llengua. Si hi ha un patrimoni intangible que els homes i dones de la comunitat catalana davui voldríem llegar i compartir amb les generacions que vindran és la llengua. Ser patriota és avui defensar una comunitat de llengua, de cultura i de comunicació en la Babel global.
La gestió i la sostenibilitat daquest patrimoni constitueixen una de les empreses més apassionants i més incertes de tota la comunitat lingüística. És la comunitat catalana qui té la missió històrica dassegurar un present de normalitat de la llengua i sobretot un futur digualtat i de prosperitat per a les generacions que vindran.
Lhoritzó de normalitat i de sostenibilitat de la llengua catalana requereix garantir múltiples fronts dacció i mobilització. La història recent demostra, en èpoques de dictadura i en èpoques de democràcia, que la defensa de la llengua ha estat el bastió més inexpugnable per al desànim, la desmobilització o la defecció. La lluita, les lluites, per la dignitat i normalització de la llengua catalana en uns entorns sovint hostils han marcat i estan marcant encara un camí irrenunciable per arribar a ser un país i una cultura normals a lEuropa del segle XXI. Els habitants de lespai del català, els homes i dones que compartim una llengua, que integrem la Catalanofonia, tenim dret a unes definitives polítiques de reconeixement per part de les instàncies europees i internacionals.
Les lluites pel ple reconeixement de la diferència nacional i lingüística es despleguen en diversos fronts essencials: la política, lescola, ladministració, lespai públic, la cultura, els mitjans de comunicació i els nous serveis del ciberespai, la universitat i la investigació, etc.
La nostra atenció en aquest assaig es focalitza en la història recent dun front dacció cada dia més central en les pugnes i dinàmiques per la normalitat duna llengua, com és el camp de la comunicació dinterès públic, progressivament desplaçada dels vells mitjans de comunicació als nous entorns digitals dels new media i del ciberespai. Llengua, poder i comunicació conformen al segle xxI la tríada àuria que determinarà la supervivència i sostenibilitat de les cultures nacionals en un món global.
Entre assaig dhistòria cultural i crònica política, la proposta que presentem aquí pretén oferir una aproximació sistemàtica a levolució del procés general de normalització de la llengua catalana en lecosistema mediàtic de finals del segle XX i començaments del XXI. Concretament, de 1976 a 2013. Durant aquesta etapa hem vist emergir una revolució general en el món de la llengua, de la cultura i les comunicacions, coneguda ja com la Galàxia Internet. Una aproximació a la dinàmica de progressió de la llengua catalana en els mitjans, sectors i serveis de comunicació al llarg daquests anys crucials no podia limitar-se ja a la consideració del territori històric del català: havia de detectar i valorar la incidència de lera digital en xarxa sobre lecologia de la comunicació i sobre lecologia de la llengua per tal de poder identificar els grans reptes de futur del català al nou espai de comunicació.
Amb voluntat dobjectivació de fets, fenòmens, moviments, debats i tendències que ajudin a comprendre levolució seguida pel català en lecosistema comunicatiu al llarg de gairebé quatre dècades, el període històric objecte daquesta exploració queda delimitat per dos moments de gran transcendència històrica i política a lEstat espanyol. El 1976, punt de partida daquest assaig, marca el començ de la Transició a Espanya de la dictadura del general Franco al nou règim democràtic de monarquia parlamentària, sancionat per la Constitució espanyola de 1978. El 2013, punt de clausura, representa leclosió a Catalunya del moviment popular sobiranista i lany en què una majoria parlamentària pren el compromís de celebrar una consulta sobre lautodeterminació el 2014.
En efecte, precedides de la gran manifestació de lOnze de Setembre de 2012 a Barcelona sota el lema «Catalunya, nou estat dEuropa», les eleccions catalanes del 25 de novembre de 2012 donaren al Parlament de Catalunya una àmplia majoria favorable al dret a decidir o dret a lautodeterminació. Poc després, el 23 de gener de 2013, el Parlament aprovà la resolució «Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya».1 I en ocasió de la Diada de lOnze de Setembre de 2013, uns dos milions de catalans i catalanes van mostrar al món la ferma voluntat de votar per la independència a través de la gran cadena humana anomenada Via Catalana. Dos mesos després, el 12 de desembre de 2013, el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, acompanyat pels líders dels partits favorables al dret a decidir (CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP), anunciava lacord sobre la data i el text de la consulta als ciutadans de Catalunya, prevista per al 9 de novembre de 2014 i en forma duna doble pregunta (sobre si Catalunya ha de ser estat o no, i si ha de ser independent o no).2
En el camp de la comunicació i dels mèdia en català, també el període històric examinat té un interès singular i una certa coherència en la progressió. Com es podrà comprovar en els diversos capítols, el canvi de règim a lEstat espanyol, de la dictadura a la democràcia, i el canvi dun sistema politicoadministratiu centralitzat a un de descentralitzat, conegut com a Estat de les autonomies, havien dincidir de forma determinant en la regulació i les polítiques sobre lestructuració dels mitjans de comunicació, especialment de la ràdio i la televisió. Com també, en les oportunitats daccés del català com a llengua cooficial a les tres principals regions del domini lingüístic, als sistemes de comunicació presents en cada territori. De fet, el 1976 inaugura la fase inicial de redreçament de la llengua en els mitjans de comunicació, amb la publicació del diari Avui com a emblema del canvi i la lenta introducció del català en la premsa, la ràdio i la televisió. I al final del període estudiat, quan el català sha fet normal en una part considerable de mitjans i dofertes mediàtiques, bé que amb zones de carències importants, podem destacar també alguns fets emblemàtics com fou la versió en català del diari La Vanguardia (a partir de lll de maig de 2011), laparició a Barcelona del nou diari Ara (28 de novembre de 2010) o, en el ciberespai, el reconeixement internacional del domini .cat o els 400.000 articles que la Viquipèdia catalana contenia el 2013. Entre les carències més importants, calia registrar a finals de 2013 la greu crisi i el tancament definitiu del servei públic de Radiotelevisió Valenciana (RTVV), decretat pel govern valencià del PP presidit per Alberto Fabra.
El mapa dexploració daquesta proposta dhistòria de la llengua catalana abraça i desborda alhora els límits tradicionalment atribuïts als Països Catalans. La mirada zenital i la pregunta sobre levolució de la llengua en els mèdia sobrevola sempre els límits imaginats de Salses i Guardamar i de Fraga a Maó. Ara bé, aquesta mirada fusteriana es veu sovint distorsionada per dues línies de treball i reflexió que volen complementar-se en el recorregut històric. Duna banda, el focus datenció sovint sadreça més al Principat de Catalunya que no pas a les altres regions, per raons diverses, com la rellevància del procés de normalització, lexistència de documentació més sistemàtica o el coneixement més directe de lautor; tot i així, hem dedicat un esforç considerable a integrar en el relat general levolució específica del País Valencià i la de les Illes Balears. De laltra, el desbordament del mapa tradicional del domini lingüístic venia obligat per la irrupció dun nou mapa, no pas geopolític, de constitució i expansió del català en un nou univers virtual, el de les llengües en disputa per una aldea pròpia al ciberespai: si la irrupció dInternet era un dels grans reptes per a una llengua fragmentada com el català, també era, com sha demostrat, una de les millors oportunitats per superar la fragmentació i les arbitràries fronteres polítiques i administratives.
Efectivament, letapa de progressió cap a una consolidada normalitat del català en lecosistema de la comunicació avança amb força justament des dels inicis del XXI, quan lera digital en xarxa és assumida amb coratge i intel ligència pels sectors més conscients de la comunitat catalana. La Catalanofonia o comunitat catalanòfona ja no es (re)construeix solament des dels territoris històrics del català.3 A partir del s. XXI, la comunitat catalanòfona també es va construint (o desconstruint) en i des dels territoris virtuals del ciberespai, tot atorgant a la «diàspora» catalana pels diversos països del planeta un nou sentit de pertinença i de participació en la sostenibilitat de la llengua i la cultura.
Tanmateix, aquest futur en part ja compartit i en part a compartir entre els ciutadans i ciutadanes que se senten habitants de lespai del català, no pot imaginar-se sense un coneixement rigorós de la història cultural, social i política de cada un dels Països Catalans, que han conduït i condueixen les particulars trajectòries de llengua i cultura amb una gran pluralitat de matisos i de clarobscurs. Com sostenia Joan Fuster, Països Catalans és un plural. La comunitat de llengua catalana de nova planta per al s. XXI o bé es forma a partir del plural, de la diversitat dexperiències històriques de cada regió, acceptant la unitat en la pluralitat, o bé no serà. Aquesta obvietat es fa més peremptòria encara quan ens referim a lecologia de les llengües en el nou entorn en xarxa, on només sobreviuran les cultures capaces doferir continguts de qualitat i per a totes les funcions mediàtiques (informació, formació, opinió, entreteniment) amb distribució multiplataforma.
El propòsit general daquest treball és deixar constància de la tenaç labor dels agents compromesos amb lecosistema dels mèdia propis de lespai del català i del seu llegat a la causa comuna de la normalitat de la llengua al llarg del període 1976-2013 i al conjunt del territori lingüístic. Aquesta pretensió topa sovint amb dificultats de caire metodològic i documental insuperables: en la gran majoria dàrees dinterès per a lanàlisi i avaluació de lestat de la llengua en els mèdia, les dades estadístiques o registrals globals són inexistents, o presenten greus mancances per a una comparació ponderada entre països o entre períodes històrics. La manca de sèries de dades registrals per al conjunt de lespai del català durant el període examinat sha pal·liat acudint a múltiples fonts disperses i generalment limitades a un sol territori.
Sota aquestes premisses i limitacions, lassaig que presentem sestructura en set capítols i una acurada selecció de referències bibliogràfiques per facilitar a futurs estudiosos laccés a les principals fonts detectades. El capítol 1 explora algunes de les relacions generals entre llengua i espai de comunicació: la tesi bàsica és que laccés duna comunitat lingüística a la plena normalització de la seva llengua requereix disposar dun espai de comunicació propi, políticament reconegut, socialment institucionalitzat i funcionalment apte per a tots els serveis de comunicació i cultura en lera digital en xarxa. El capítol 2 presenta una síntesi de levolució de la recerca específica feta durant el període històric analitzat, amb les aportacions successives dacadèmics, professionals i estudiosos al coneixement del camp, amb atenció diferenciada a tres focus dinterès: les polítiques de normalització en els mèdia, la recerca sobre lús del català als mèdia i la recerca i debat sobre lestandardització i la fixació de models de llengua per als mèdia. El seguiment i avaluació de les polítiques de la llengua en relació amb la normalització del català a lecosistema dels mitjans queden resumits en el capítol 3 pel que fa a lEstat espanyol i a les tres principals autonomies de lespai del català. Shi precisen les polítiques públiques relatives a tres àmbits dacció: la regulació de la ràdio i la televisió, les polítiques lingüístiques en relació amb lús del català als mèdia i les polítiques de foment de la llengua als mèdia. Els capítols 4 i 5 volen oferir una crònica documentada de la progressió del català en tot lecosistema mediàtic de la comunitat lingüística catalana, tot proposant una distinció cada dia més pertinent, entre subsistema T+T (mitjans tradicionals i territorials) i subsistema D+D (nous mèdia i serveis digitals i desterritorialitzats). Així, el primer daquests dos capítols es dedica al seguiment detallat de la incorporació del català als tres grans mitjans tradicionals: premsa, ràdio i televisió; mentre que el segon es concentra en constatar la transformació revolucionària que ha significat leclosió de lera digital en xarxa també per a les realitats i expectatives duna nova frontera de normalitat de la llengua comuna al ciberespai. En el capítol 6 saborda amb extensió i cautela un dels àmbits menys estudiats de forma sistemàtica durant el període i de gran transcendència per a un futur de normalitat del català al nou ecosistema de la comunicació: es tracta de la història particular del debat i de les propostes dun model referencial destàndard per als mèdia i del procés general destandardització, tenint en compte sobretot les noves realitats dels mèdia orals i audiovisuals i dun sistema cada cop més complex dintercomunicació i participació dels internautes catalans en el ciberespai. Finalment, el capítol 7 esbossa un breu balanç sobre les etapes del procés històric dincorporació de la llengua a lecosistema dels vells i nous mèdia, tot remarcant les llums i les ombres del recorregut fet i apuntant els grans reptes del català en el nou espai de comunicació, digital, en xarxa i global, que el món del s. XXI ens proposa.