Al voltant del color - Ludwig Wittgenstein 2 стр.

Al voltant del color

Al voltant del color

Presentació i traducció: Salvador Rubio

Ludwig Wittgenstein i Jacques Bouveresse

Col·lecció estètica & crítica

Director de la col·lecció:

Romà de la Calle

Ledició daquest volum ha comptat amb la col·laboració de la Galería Tomás March de València

© Per la traducció, Salvador Rubio Marco, 1996

© Daquesta edició: Universitat de València, 1996

Disseny de la coberta: Manuel Lecuona

Disseny de linterior, fotocomposició i maquetació:

Servei de Publicacions de la Universitat de València

Edició digital

ÍNDICE

PRESENTACIÓ

AL VOLTANT DEL COLOR

PRIMERA PART

Nota del traductor

Prefaci de leditora

OBSERVACIONS SOBRE ELS COLORS, Ludwig Wittgenstein

SEGONA PART

LA PREGUNTA «QUÈ ÉS EL COLOR?», LA CIÈNCIA, LA FILOSOFIA I LA RESPOSTA DE WITTGENSTEIN, Jacques Bouveresse

1.El problema de les incompatibilitats entre colors

2.La «geometria» del color és «a priori»?

3.Lordre fenomènic dels colors i el problema de la seua representació correcta

4.El problema dels «colors primaris» i del que sanomena «Barreja de colors»

5.De què parlen exactament les Observacions sobre els colors?

6.La superfície i la profunditat

Presentació

Aquest llibre acull, sota el títol Al voltant del color, dos textos diferents: Observacions sobre els colors de Ludwig Wittgenstein i La pregunta «què és el color?», la ciència, la filosofia, i la resposta de Wittgenstein de Jacques Bouveresse.

El primer és la traducció al català dun recull danotacions publicat originalment en alemany i anglés com Bemerkungen über die Farben / Remarks on colour. De la importància del filòsof vienés no cal, segurament, afegir-ne massa, donat que és reconegut per tothom com una de les figures filosòfiques cabdals del nostre segle. Potser sí que cal dir alguna cosa del text. Aquestes anotacions varen ser escrites lúltim any de la vida de Wittgenstein (mort el 29 dabril de 1951). Durant aqueixos mesos, va treballar sobre la certesa 1 i sobre el color. Aquesta segona inquietud és palesa ja en la carta a Norman Malcolm del 16 de gener del 50, un mes després de pregar-li que no permetera que ningú, que no ho sabera ja, coneguera la natura de la seua malaltia inguarible:

Gràcies per la teua carta del 26 de desembre. Estic realment molt bé i no gens deprimit. No deixe de comptar amb la sort. Fins i tot la doctora Mooney hagué de reconéixer que la meua malaltia era de molta sort. El meu cervell funciona amb lentitud aquests dies, però no puc dir que mimporte. Llisc a bots, per exemple, la teoria del color, de Goethe, que, amb totes les coses absurdes, té punts molt interessants i mestimula a pensar (). No estic escrivint res perquè les meues idees mai no cristalitzen bastant.2

En lúltima carta que Malcolm rep de Wittgenstein (el 16 dabril del 51, tretze dies abans de la seua mort) afegeix:

Mha succeït una cosa extraordinària. Fa més o menys un mes em vaig trobar sobtadament dins el marc mental de fer filosofia. Estava tan absolutament segur que mai no podria fer filosofia novament. És la primera vegada després de dos anys que la cortina del meu cervell es descorre. És clar, fins ací només he treballat unes cinc setmanes i demà pot acabar tot, però magrada molt ara.3

Sembla que aquestes dues fites emmarquen bastant bé lorigen da-questes anotacions (algunes de les quals foren escrites dies abans de la seua mort). La qüestió dels colors, tanmateix, havia estat ja tractada esporàdicament en altres textos del filòsof, des dels anys trenta. Lescrit de J. Bouveresse fa referència, en bona part, a aqueixos antecedents del problema del color en lobra de Wittgenstein.

J. Bouveresse, un dels filòsofs francesos actuals més importants, és també, possiblement, el filòsof europeu que ha estudiat el llegat del pensament wittgensteinià amb més extensió, profunditat i en les seues vessants més diverses. De la seua tasca assagística i investigadora, compartida amb la docència, primer com a professor de la Universitat de París I (Panthéon-Sorbonne) i després com a membre del Collège de France (des de la càtedra de Filosofia del Llenguatge i del Coneixement que ara ocupa), són fruit La parole malheurese (1971), Wittgenstein: la rime et la raison (1973), Le mythe de lintériorité (1976), Le philosophe chez les autophages (1984),4 Rationalité et cynisme (1984), La force de la règle (1987), «Lanimal cérémoniel» (1982) (precedint ledició francesa de les Observacions a La Branca Daurada), Le pays des possibles (1988), i, més recentment, Philosophie, mythologie et pseudo-science. Wittgenstein lecteur de Freud (1991) i Herméneutique et lingüistique (incloent «Wittgenstein et la philosophie du langage» (1991)), a més a més de molts altres articles, conferències i textos menors.

A Espanya, la seua obra no ha passat desapercebuda entre els cercles filosòfics especialitzats, però encara no ha tingut el ressò i latenció que mereix, tot i que des daquesta col·lecció vàrem contribuir-hi amb la traducció dalguns dels seus textos fonamentals sota el títol Wittgenstein y la estética.5 No em fa nosa confessar que lorigen daquest text va estar en la idea de demanar-li al professor Bouveresse un estudi-intro-ducció per a la traducció catalana de les Observacions sobre els colors. Afortunadament, el que havia de ser només això es va convertir, amb linevitable alentiment del projecte (provocat, entre altres coses, pel seu accés al Collège de France), en un assaig militant, en un text filosòfic a fortiori. J. Bouveresse no ens ofereix una glossa, més o menys compromesa, del text wittgensteinià, ni tampoc només una descripció, des de fora, de la posició wittgensteiniana en aqueixa discussió sobre la natura del color que comença amb Newton i Goethe i continua a hores dara, sinó que, més aviat, pren posició ell mateix en aqueix àmbit de discussió filosòfica amb la seua interpretació i valoració dels textos de Wittgenstein.