Primera edició: Febrer de 2022
© Víctor Aldea, 2022
© Daquesta edició:
NÚVOL, EL DIGITAL DE CULTURA
Mallorca, 348 (4-1)
08013 Barcelona
nuvol.com
Disseny: Laia Serch Muni
@nuvol_com
@nuvol_com
@elnuvol
Són rigorosament prohibides, sense lautorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial daquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució dexemplars mitjançant lloguer o préstec públic.
«The demand that I make of my reader is that he should devote his whole life to reading my works»
James Joyce
«El que exigeixo al meu lector és que dediqui tota la seva vida a llegir la meva obra»
James Joyce
I
«La història és un malson del que intento despertar», amb aquesta afirmació, que apareix en les darreres pàgines del segon capítol, esbandeix Stephen Dedalus un dels estirabots que assaona la conversa amb Garrett Deasy, el director de lescola on treballa, una conversa que gira al voltant de la història dIrlanda i del paper que la comunitat jueva hi ha jugat, socialment i econòmica. Ja de bon començament, Deasy es revela com un personatge antisemític i ignorant, de qui Dedalus decideix fugir per manca de cap punt en comú, tret de la consideració que a tots dos els mereixen les dones.
La història és, doncs, un dels grans temes de lUlisses, una llavor de discussió i reflexió al llarg de les seves pàgines i del pensament de la majoria dels seus personatges.
Stephen Dedalus és un dels tres personatges de lUlisses, la segona novel·la de lirlandès James Joyce. Dedalus ja havia aparegut com a personatge principal a la primera novel·la de lautor, Retrat de lartista adolescent, publicada a Nova York el 29 de desembre de 1916 en forma de llibre després dhaver aparegut per entregues a la revista londinenca The Egoist (dara endavant TE) entre febrer de 1914 i setembre de 1915.
La primera novel·la de Joyce, un llibre inserit en la tradició de les anomenades «Bildungsroman» o novel·les de formació, descriu el creixement personal i intel·lectual del personatge, un jove irlandès massa proper a Joyce per no tenir-ho en compte a lhora de capbussar-se en el text. Al final del llibre, Dedalus decideix abandonar Irlanda i lliurar-se de ple a la crida de convertir-se en un intel·lectual, lluny de la família, de lesglésia, de la nació on sha criat però, sobretot, del pare, un personatge de qui se sentirà orfe arran del moment en què se nesbocina la idealització. Arran daquesta premissa Joyce traçarà una de les línies argumentals de lUlisses, en què Dedalus sortirà a la recerca del pare que enyora i al qual va renunciar al final del Retrat de lartista adolescent.
II
James Joyce (Dublín, 2 de febrer de 1882, Zuric, 13 de gener de 1941) sempre va tenir molt clar que la seva vida era una fugida de la història, social i intel·lectual, que li havia tocat de veure i de viure. Alienat de la família per decisió pròpia i fastiguejat del provincialisme barat i desangelat del Dublín de finals del segle XIX va passar una temporada a París, on va començar els estudis de medicina. El càncer que es va diagnosticar a la seva mare, però, el va empènyer a Dublín una altra vegada i allí, divendres 10 de juny de 1904, va conèixer qui esdevindria la persona més important de la seva vida, Nora Barnacle (21 de març de 1884, 10 dabril de 1951), la mare dels seus dos fills, Giorgio (27 de juliol de 1905, 12 de juny de 1976) i Lucia (26 de juliol de 1907, 12 de desembre de 1982) i mussa indiscutible de les seves dues darreres obres, Ulisses (1922) i Finnegans Wake (1939). Acostar-shi és abocar-se a lesvoranc duna llengua proteica, orgànica, assaonada de ressons rics en memòries, despullada i desossada, mal·leable i infinita, en què el coneixement del món de qui la llegeix permet muntar una bastida personal i intransferible per enfilar-se per les branques del joc literari: hi ha un Joyce per a cada lector en funció del seu bagatge vital, intel·lectual i del valor semiòtic que sigui capaç datorgar-li.
Joyce caminava pel carrer de Nassau quan va veure Barnacle, una noia alta, de cabells castanys, que duia recollits, dulls blaus i segura de sí mateixa, que passejava sense pressa. Ell se li va atansar i es va presentar. Barnacle una noia de Galway, una ciutat de la costa oest dIrlanda, que feia sis mesos que havia arribat a la capital, va acceptar de trobar-se amb ell quatre dies més tard. No va acudir a la cita, però, i Joyce va enviar-li una nota al Finns Hotel, on treballava de cambrera.
Per fi, dijous 16 de juny de 1904, Joyce i Barnacle es van trobar per primera vegada. Encoberts per una conversa animada, la parella va enfilar fins a una de les barriades de la ciutat de pitjor reputació de lèpoca, on Barnacle va accedir a les urgències de Joyce i va masturbar-lo. Coronada pels panteixos del desig satisfet, la història acabava de segellar la data més important en el món de la literatura occidental del segle XX, data que Joyce va triar perquè hi passés lacció de lUlisses.
Els primers mesos de relació entre Joyce i Barnacle van ser intensíssims, marcats per trobades sexuals explosives, i al cap de poques setmanes, lamor que sentien lun per laltre va convèncer Joyce de fer veure a Barnacle la conveniència de marxar de Dublín i establir-se al continent. I així va ser com dissabte 8 doctubre Joyce i Barnacle van abandonar Irlanda i van arribar a París dos dies més tard. La parella es va establir primer a Pola (a lactual Croàcia) i, mesos després, a Trieste, on Joyce havia trobat feina de professor danglès a lescola Berlitz.
Entre maig i octubre de lany següent, Joyce va escriure la primera versió de moltes de les històries de Dublinesos (1914), el seu únic llibre de relats. El llibre trigaria vuit anys a publicar-se, ateses les exigències dels diferents editors que, en un moment o altre, shavien interessat per treurel al mercat, però que havien demanat a lautor que en suprimís alguns detalls de les històries, que consideraven que els podien dur problemes amb les autoritats. Joyce no shi va avenir en cap cas. En realitat, lescriptor mai no es va arronsar davant de les acusacions, la censura, el segrest i la crema amb què es va anorrear gran part dels seus llibres i durant tota la seva vida totes aquestes reaccions van confirmar-li el que ell ja sabia: que el que escrivia era exactament el que havia descriure i no el que sesperava que escrivís. Ningú no era ningú per dir a James Joyce què havia descriure, com ho havia descriure i amb quina intensitat i intencionalitat ho havia descriure.
III
Ja de molt petit Joyce havia estat un gran admirador de la figura mitològica del protagonista de lOdissea dHomer. A dotze anys, mentre estudiava amb els jesuïtes al Belvedere College de Dublín, Joyce havia llegit la versió de 1808 adaptada per Charles Lamb, Adventures of Ulysses, i considerava Ulisses el gran heroi de la literatura universal, el personatge més humà i més gran del món de la ficció. El 1906, un any després denllestir la primera versió de Dublinesos, se li va acudir dafegir-hi un nou relat Ulisses a Dublín, però aviat va espolsar-se la idea del cap. El personatge dUlisses mereixia una novel·la sencera, no pas un relat. Anys més tard, un cop enllestida la redacció de Retrat de lartista adolescent, quan ja shavia establert a Zuric, va posar fil a lagulla i va començar a escriure el veritable Ulisses a Dublín, tasca que consumiria set anys de la seva vida. Un llibre relligat amb el fil del simbolisme més evocatiu i del realisme menys condescendent, sense concessions.
LUlisses és un llibre dividit en tres parts i divuit capítols, que recull al voltant dunes divuit hores (entre les vuit del matí del dijous 16 de juny i les dues de la matinada del divendres 17) en la vida de dos personatges principals, Leopold Bloom i Stephen Dedalus, protagonista de la novel·la anterior de Joyce, i un tercer, Marion «Molly» Bloom, la dona infidel de Leopold Bloom, una cantant dòpera més o menys decent que manté una relació extramatrimonial amb el seu agent, Hugh «Blazes» Boylan, un Don Joan de pa sucat amb oli.
La idea de Joyce era oferir al lector lexperiència duna Odissea modernitzada en què els tres personatges principals representessin els tres personatges principals de lobra dHomer: Stephen seria Telèmac (el fill), Leopold Bloom seria Ulisses (el pare) i Molly Bloom, Penèlope, (la mare).
Lautor va partir de lestructura de lobra homèrica i va començar a bastir la seva interpretació particular del periple dUlisses per arribar a Ítaca, destí definitiu de la travessia maleïda per Posidó.
Cal tenir en compte que lUlisses de Joyce en cap cas no segueix el poema èpic fil per randa i que lautor va aprofitar el que més li va convenir de lobra grega original. Mai no va tenir manies a lhora dadaptar, manipular, afegir i ometre tots els elements de lOdissea per engiponar-los en el seu Ulisses particular.
En realitat, a mesura que van passar els anys i que lirlandès exiliat va anar descabdellant-ne el text, lUlisses va anar guanyant en profunditat i dificultat fins al punt que Joyce va estructurar la novel·la en tot un joc semiòtic, semàntic i simbòlic en què cadascun dels divuit capítols representava diferents elements fins a crear un sistema interior manta vegades difícil de detectar per un lector mitjà i, fins i tot, experimentat.
Tampoc no cal patir més del compte perquè el mèrit de lUlisses, si més no, és que és una obra que saprèn a llegir-la mentre es llegeix. És com un joc descacs, en què saprèn a jugar a mesura que shi juga. Joyce sembra el camí del seu particular Ulisses de petites pistes que, per insignificants i poc rellevants o difícils descatir que semblin, acaben lligant en capítols successius, fet que exigeix del lector un exercici datenció intel·lectual (molt) atent, però gratificant en arribar al final del llibre i conquerir el destí de l(anti)heroi.
A continuació trobareu la taula de correspondències que lany 1921 Joyce va oferir a Stuart Gilbert, amic, company de traducció en la versió francesa de 1929 i un dels primers crítics de lUlisses. Gilbert va afegir-la al seu llibre James Joyce's Ulysses: A Study (1930). Sembla ser, però, que Joyce sen va penedir més tard i va prohibir de manera expressa que la taula sinclogués en les edicions de la novel·la que es fessin a partir de lany de publicació del llibre de Gilbert. Lirlandès exiliat va adonar-se que la taula de correspondències donava massa pistes sobre lUlisses i podia facilitar massa les coses als seus crítics i lectors, tant més en defensar la idea que «I've put in so many enigmas and puzzles that it will keep the professors busy for centuries arguing over what I meant, and that's the only way of ensuring one's immortality.» («Hi he posat tants enigmes i tans interrogants, que tindré els catedràtics ocupats durant segles mentre discuteixen què hi havia volgut dir. Aquesta és lúnica manera dassegurar-se la immortalitat.» Existeix una altra taula, lanomenada «Taula de Linati», que Joyce va procurar un any abans al seu amic italià Carlo Linati.