Nosaltres
núm. 24
Ievgueni Zamiatin
NOSALTRES
Traducció de Miquel Cabal Guarro
That publication was effected under the auspices of the
Mikhail Prokhorov Foundation TRANSCRIPT Programme to
Support Translations of Russian Literature
Primera edició: setembre de 2015
Segona edició: octubre de 2019
© de la traducció, Miquel Cabal Guarro
© daquesta edició, Editorial Males Herbes S.C.P
Guilleries, 26, 1 - 2
08012 Barcelona
www.editorialmalesherbes.com
Producció de lePub: booqlab
Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com
Correcció: Laia Cabal Guarro
Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense lautorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial daquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través dinternet i la distribució dexemplars daquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.
Apunt primer
Sumari
Lanunci
La línia més sàvia de totes
Un poema
Em limito a transcriure el que ha aparegut avui al Diari de lEstat paraula per paraula:
Daquí a cent vint dies sacabarà la construcció de la Integral.Sacosta el gran moment històric en què la primera Integral senlairarà cap a lespai. Fa mil anys, els vostres avantpassats heroics van subjugar el globus terraqüi sota el poder de lEstat Únic. Teniu al davant una gesta encara més gloriosa: integrar lequació infinita de lunivers amb una Integral elèctrica, feta de vidre i que escup foc. Amb el jou benefactor de la raó, haureu de sotmetre éssers desconeguts que habiten altres planetes, potser encara en lestat salvatge de la llibertat. Si no entenen que els portem una felicitat matemàticament infal·lible, tenim lobligació de fer que siguin feliços. Però provarem de fer servir la paraula abans que les armes.
En nom del Benefactor, sanuncia a tots els números de lEstat Únic: tothom que sen senti capaç està obligat a compondre tractats, poemes, manifestos, odes o altres obres que parlin de la bellesa i la grandesa de lEstat Únic.
Això serà el primer carregament que transportarà la Integral.
Visca lEstat Únic! Visca els números! Visca el Benefactor!
Escric això i sento que les galtes em cremen. Sí: integrar la grandiosa equació universal. Sí: desfer la corba salvatge, redreçar-la seguint la tangent, lasímptota, la recta. Perquè la línia de lEstat Únic és una recta. Una recta gran, solemne, exacta i sàvia: la línia més sàvia de totes
Jo, D-503, sóc el constructor de la Integral; sóc un dels matemàtics de lEstat Únic i prou. La meva ploma, avesada als números, no se sent capaç de compondre música de rimes i assonàncies. Només provo danotar el que veig, el que penso, més aviat el que pensem nosaltres (això mateix: nosaltres, i que aquest nosaltres sigui el títol dels meus apunts). Però com que tot plegat serà una derivada de la nostra vida, de la vida matemàticament perfecta de lEstat Únic, llavors no serà també per si mateix, i més enllà de la meva voluntat, un poema? Ho serà: ho crec i ho sé.
Escric això i sento que les galtes em cremen. Es deu assemblar al que sent una dona quan nota dins seu per primer cop el pols dun ésser nou, encara diminut i cec. Sóc jo i alhora no ho sóc. I hauré dalimentar-ho durant llargs mesos amb la meva saba, amb la meva sang, i després hauré darrencar-mho dolorosament i posar-ho als peus de lEstat Únic.
Però estic a punt, com ho estem tots o gairebé tots nosaltres. Estic a punt.
Apunt segon
Sumari
El ballet
Harmonia quadrada
X
Primavera. De laltra banda del Mur Verd, de les planes salvatges i amagades, el vent porta pols groga de mel dunes flors. Aquesta pols dolça resseca els llavis thi passes la llengua a cada instant i totes les dones que et trobes deuen tenir els llavis dolços (i els homes també, és clar). Això entorpeix una mica el raonament lògic.
Però quin cel, això sí! Blau, sense ni un sol núvol que lespatlli (quins gustos tan bàrbars que tenien els antics si aquestes piles de vapor lletges, desgavellades i malbatzegoses podien inspirar els seus poetes). A mi magrada, i estic segur de no equivocar-me si dic que a nosaltres només ens agrada un cel com aquest, estèril i immaculat. En dies com aquest el món sencer està modelat amb el mateix vidre immutable i etern que el Mur Verd, com totes les nostres construccions. En dies com aquest veus la profunditat més blava de les coses, en veus les equacions meravelloses i fins llavors desconegudes, i les veus en allò que és més comú i quotidià.
Per exemple, això. Aquest matí era a lhangar on es construeix la Integral quan, de sobte, he parat compte a les màquines: els globus dels reguladors giraven amb els ulls tancats, extasiats; centellejant, les bieles es torçaven a dreta i esquerra; el balancí gronxava les espatlles amb orgull; el cisell de la mortasadora feia reverències al ritme duna música que no se sentia. De sobte mhe adonat de tota la bellesa daquest grandiós ballet mecànic, inundat dun sol blau i lleuger.
Després mhe dit: «Per què és bonic això? Per què és bonica aquesta dansa?». Resposta: perquè no és un moviment lliure, perquè tot el sentit profund de la dansa rau precisament en una subordinació estètica absoluta, en una manca ideal de llibertat. I si és veritat que els nostres avantpassats sabandonaven a la dansa en els moments més inspirats (misteris religiosos, desfilades militars), només vol dir una cosa: que linstint de manca de llibertat és orgànicament inherent a lhome des de temps immemorials, i que en la nostra vida actual és només conscientment que
Hauré dacabar més tard: el numerador ha sonat. Aixeco la vista: lO-90, és clar. Daquí a mig minut serà aquí, em recull per anar a fer un volt.
Estimada O! Sempre mha fet lefecte que sassembla al seu nom: queda uns deu centímetres per sota de la Norma Materna, per això està ben tornejada, és tota rodona, i té una O rosada la boca esbatanada per rebre qualsevol paraula meva. I encara més: té un plec rodó i molsut al canell, com les criatures.
Quan ella ha entrat, el volant lògic encara brunzia dins meu amb totes les forces i mhe posat a parlar per inèrcia de la fórmula que acabava destablir i que ens afectava tant a tots nosaltres com a les màquines i la dansa.
És meravellós. Oi que sí? he preguntat.
Sí, meravellós. És primavera. LO-90 mha fet un somriure rosat.
Doncs això, si no li fa res: la primavera Parla de la primavera. Les dones He callat.
A baix. Lavinguda era plena: quan fa aquest temps, normalment invertim lhora personal de després de dinar en una passejada addicional. Com sempre, pels altaveus de la Fàbrica de Música sonava la Marxa de lEstat Únic. En rengles regulars de quatre, marcant el ritme amb solemnitat, els números avançaven; eren centenars, milers de números amb unifs1 blavosos i una xapa daurada al pit amb el número estatal de cadascú i cadascuna. I jo, nosaltres, tots quatre, érem una de les onades innombrables daquest corrent poderós. A lesquerra, lO-90 (si això ho hagués escrit un dels meus avantpassats peluts mil anys enrere, segur que shi hauria referit amb la ridícula expressió la meva); a la dreta, dos números desconeguts, femení i masculí.
El cel dun blau beat, sols infantils i diminuts a totes les xapes, cares sense la veladura de la follia dels pensaments Rajos, ja ho enteneu: tot fet duna sola matèria, radiant i somrient. I els ritmes del coure: «tra-ta-ta-tam, tra-ta-ta-tam», aquests graons de coure que espurnegen sota el sol, i a cada graó puges més amunt, cap a una blavor vertiginosa
I així, com al matí a lhangar, ho he tornat a veure tot com si fos el primer cop a la vida: els carrers rectes i immutables, el vidre del paviment esquitxant rajos, els paral·lelepípedes divins dels habitatges transparents, lharmonia quadrada daquelles fileres dun blau grisós. I llavors mha semblat que no havien estat generacions senceres sinó jo, precisament jo, qui havia vençut el Déu vell i la vida vella, que precisament jo havia creat tot això i, com una torre, tenia por de moure un colze no fos cas que caiguessin trossos de paret, cúpules, cotxes
I després un instant, un salt a través dels segles, de + a . Mha vingut al cap (una associació per contrast, evidentment), de sobte mha vingut al cap un quadre dun museu: una daquelles avingudes seves, de les de llavors, del segle XX, bigarrada fins a deixar estabornit, un tràfec embrollat de persones, rodes, animals, cartells, arbres, colors, ocells I és que diuen que això va existir de veritat, que podia existir. I em semblava tan inversemblant, tan absurd, que no mhe pogut aguantar i he esclafit a riure de cop.
I al mateix moment he sentit un eco a mà dreta, un riure. Mhe girat: als meus ulls, unes dents blanques, unes dents excepcionalment blanques i punxegudes, una cara desconeguda de dona.
Perdonim ha dit, però és que ho observava tot amb tanta inspiració, com el Déu mític el setè dia de la creació. Em fa lefecte que està segur que és vostè qui mha creat a mi i tot, ningú altre. És molt afalagador
Tot això sense somriure, diria fins i tot amb certa deferència (potser sabia que sóc el constructor de la Integral). Però no ho sé, tenia una X estranya i empipadora als ulls, o a les celles, que no puc acabar dentendre ni expressar numèricament.
Per alguna raó he quedat desconcertat i, mig embolicant-me, he començat a argumentar el meu riure de manera lògica. És del tot clar que aquest contrast, que aquest abisme infranquejable entre lavui i el llavors
I per què ha de ser infranquejable? (Quines dents tan blanques!) A través dun abisme shi pot fer passar un pont. Imagini-sho: timbals, batallons, fileres de gent, tot això també existia i, per tant
Per descomptat! he cridat (era un creuament didees sorprenent: deia gairebé amb les meves paraules el que jo havia escrit abans de sortir a passejar). Ja ho sap, fins i tot les idees. Això és perquè ningú no és un, sinó un de. Ens assemblem tant
Ella:
Nestà segur?
Li he vist les celles aixecades, fent-li un angle agut cap a les temples, com les banyes punxents duna X, per alguna raó he tornat a desorientar-me; he mirat a dreta i esquerra i
A la meva dreta, ella, prima, aspra, dreta i flexible com un flagell, la I-330 (ara li veia el número); a lesquerra, lO, totalment diferent, tota ella corbes, amb aquell plec infantil als canells; i a lextrem del nostre grup de quatre, un número masculí que no coneixia, encorbat dues vegades com una lletra S. Érem tots diferents
Aquesta de la dreta, la I-330, devia interceptar-me una mirada perplexa i ha sospirat:
Sí Ai las!
En realitat, aquest «ai las» era del tot escaient. Però tornava a tenir alguna cosa a la cara o a la veu
Amb una brusquedat poc habitual en mi he dit:
Ni ai las ni res. La ciència avança, és evident que si no és ara, doncs serà daquí a cinquanta o cent anys
Que els nassos de tothom
Sí, els nassos gairebé he fet un crit. Si hi ha qualsevol pretext per a lenveja Si jo tinc un nas de botó i un altre el té
Bé, vostè té un nas fins i tot clàssic, que deien antigament. Les mans, en canvi Au, vinga, ensenyi-les, ensenyi les mans!
No puc suportar que em mirin les mans: totes peludes i ben poblades, un atavisme absurd. He allargat la mà i amb tota lestranyesa que he pogut he dit:
Són de mico.
Mha mirat les mans, després la cara:
Doncs és un conjunt ben curiós. Mha sospesat amb la mirada, com si fos una balança, li han tornat a centellejar unes banyes a les celles angulades.
Està registrat amb mi. LO-90 ha obert la boca rosada amb alegria.
Hauria valgut més que hagués callat, allò no venia gens a tomb. En general, lestimada O com ho diria té la velocitat de la llengua mal calculada. La velocitat de la llengua sempre hauria danar uns segons per sota de la velocitat del pensament, i mai a linrevés.
Al final de lavinguda, la campana de la torre acumuladora ha fet ressonar les 17 h. Lhora personal shavia acabat. La I-330 ha marxat amb el número masculí en forma de S. Té una cara que inspira respecte i que ara em resulta familiar i tot. Lhe vist abans, però no recordo on.
En acomiadar-se, la I mha fet un somriure maliciós, tan X com abans.
Demà passat tregui el cap a lauditori 112.
Mhe arronsat despatlles:
Això si rebo lordre danar precisament a lauditori que vostè ha dit
Ella, amb una certesa incomprensible:
La rebrà.
Aquesta dona mha produït un efecte tan desagradable com un membre irracional i indivisible que sesquitlla en una equació. I he estat content de quedar-me a soles amb lestimada O, encara que fos poca estona.
Agafats de la mà, hem creuat quatre línies davingudes. A la cantonada, ella havia de tirar cap a la dreta, jo cap a lesquerra.
Avui magradaria tant venir a casa seva, tirar avall les cortines. Justament avui, ara mateix Amb timidesa, lO ha alçat cap a mi aquells ulls rodons dun blau cristal·lí.
Mha fet gràcia. Què li podia dir? Havia estat a casa ahir mateix i sabia millor que jo que el proper dia sexual el teníem demà passat. Allò també era cosa dels seus pensaments anticipats, tal com passa (i de vegades fa mal) quan es proporciona una espurna a un motor abans dhora.