DEIXAM PLORAR
Un suport a la pèrdua
Anji Carmelo
Portada: Anji Carmelo
Reservats tots els drets Queda rigorosament prohibida, sense lautorització escrita de la titular del Copyright, sota les sancions establertes per les lleis, la reproducció parcial o total daquesta obra per cap mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, així com la distribució dexemplars mitjançant lloguer o préstec públic.
© 2000 Angelita Carmelo Ullman
TARANNÀ EDICIONS I DISTRIBUCIONS S.L.
C/ Capità Arenas, 38-40 esc esq. 4r 2ª
08034 Barcelona
Tel/Fax 932 800 390
Web: www.taranna.es
e.mail: info@taranna.es
Dep. Legal: B-50.093-2006
Dedicat a la memòria
de lEsteve Monegal Bofill,
labsència del qual ha
deixat un autèntic buit.
Per a lAdela, la Mª Dolors
i tots els participants del
Grup de Dol dAVES.
Sense vosaltres no hi hauria llibre.
DEIXAM PLORAR
Per protegir-te del fred,
vaig encendre una foguera,
tot i que bufava un vent molt fort.
La vaig vigilar nit i dia
i la vaig nodrir amb les millors fustes.
I quan semblava que
cremaria per a sempre
tu li vas donar la volta
i duna bufada
la
vas apagar.
Anji Carmelo
Introducció
Deixam plorar és un suport en la pèrdua, un resguard en les tempestes que ens assolen quan aquest ésser tan estimat sen va i ens deixa sols.
Pot ser la nostra companyia durant el període de dol, ens explica el que ens passa duna forma senzilla i clara. És una ajuda per comprendrens i comprendre el procés tan personal pel qual estem passant tots els que hem hagut denfrontar-nos al buit màxim. És un consol per als que ens quedem, ja que obre portes a lenteniment del dolor i del sofriment.
També és una ajuda per als que comparteixen la vida amb la persona que està plorant la pèrdua, perquè permet arribar a la comprensió del seu dol, donar-li suport i ajudar-la en els moments més difícils. A través daquest llibre sadonaran que el període de dol és necessari i natural.
Pròleg (*)
El llibre que ens presenta lAnji Carmelo és un llibre petit de mida, però gran en profunditat i que convida a la meditació. Constitueix un estudi del dolor en general, destinat especialment a aquells que sofreixen per la pèrdua dun ésser estimat. Fa una anàlisi acurada daquest tipus psíquic de dolor, que pot adquirir dimensions indescriptibles i sumirnos en estats perillosos destupor i de negativisme que és necessari combatre i superar. La naturalesa ens ofereix mitjans per combatrel, basats en lexteriorització física, sobretot en el plany, que no ha de retenir-se, ja que la retenció del dolor resulta summament pertorbadora i és lorigen destats patològics múltiples i diversos. El dolor ha de desfogar-se i lhome enfonsat pel dolor mai no ha de sentir vergonya de les seves llàgrimes. També cal pensar que, per intens que sigui, mai no és tan rígid que el temps no el temperi o que arribi a anul·lar-lo.
Daltra banda i encara que sembli absurd, el dolor ens ofereix uns aspectes summament positius, tant, que sense ell lhome no seria el que és i crec que aquesta és la part més interessant de Deixam plorar.
La nostra cultura occidental és essencialment materialista i lhome ha avançat molt en el coneixement de la matèria i, per contra, molt poc en el coneixement dell mateix. A les preguntes bàsiques: Què som? Cap on anem? Què fem aquí?, les respostes que ens ofereix el materialisme imperant són decebedores. Segons aquest materialisme estaríem formats simplement per matèria pensant supeditada al temps i, per tant, a la vellesa amb les seves xacres, a la malaltia amb els seus sofriments i a la mort amb la desintegració i desaparició total, junt amb tot el que havia estat lobjecte dels nostres anhels i desitjos, cosa molt difícilment assumible, sense sentir-se completament defraudat per un fet inevitable, com és el de la mort, que hauria de ser acceptat amb perfecta naturalitat. Només les reflexions filosòfiques i les creences religioses que ens parlen duna part immortal del nostre ésser o duna nova vida en el mes enllà, poden atenuar aquesta insuportable sensació daniquilació total.
Les més antigues filosofies ens diuen que la nostra personalitat està formada per diferents plans o nivells, dels quals el més ostensible és el cos material que representa el nivell més inferior, el qual és lorigen de les nostres sensacions i desitjos, ens serveix de vehicle en el nostre viatge per aquesta vida i, tal com hem dit abans, està condemnat a la mort i a la desintegració. Enfront daquest pla material i perible, existeix, a la part més fonda i amagada del nostre JO, un pla immaterial i etern que seria una prolongació o una part de lenergia còsmica que promou i dirigeix la vida i tota lharmonia de lUnivers, el que els antics en deien lEsperit Universal, i que cadascú de nosaltres som portadors duna part que és immortal, de la qual el llibre en diu: El bocí de cel que tots portem dins.
Entre aquest dos plans tan diferents, existeix la ment amb el domini del pensament i de la raó. La ment té la seva seu al cervell i en gran part es díndole material, però obeeix també a principis immaterials que influeixen de forma molt difícilment explicable sobre la nostra persona i conducta, com és la lliure elecció de les respostes als diferents estímuls i a les idees abstractes. Sha comparat a una llum que il·lumina un gran espai, si la llum és difusa tot lespai es manté en penombra, però si els raigs es concentren sobre un punt determinat, aquest sil·luminarà fortament, tant més quan major sigui la concentració.
El signe de la nostra cultura és el materialisme i aquest poder de concentració, gairebé tothom el dirigeix amb exclusivitat sobre el món material, amb els meravellosos resultats de progrés que tots contemplem en el camp de la tècnica i en el coneixement del nostre entorn i del nostre propi cos, del qual es coneixen amb detall tots els òrgans i teixits, fins i tot les partícules més subtils. Daquesta manera, la unió íntima de la ment amb la matèria fa que lhome conegui cada vegada més les malalties i hagi aconseguit allargar la vida, però també fa que el JO sidentifiqui amb el nostre cos material, participant en totes les seves apetències i passions, sobretot legoisme i la cobdícia que són fonts constants de desgràcies i sofriments. Els mateixos plaers que amb tanta abundància ens ofereix el món material, generalment es tracta de gaudis efímers que solen acabar en dolor, un dolor immens, que inunda el món i que en gran part és provocat per nosaltres mateixos.
Però la ment posseeix la possibilitat del discerniment i pot arribar a diferenciar el que és real dallò que és il·lusori. La vida de Buda és paradigmàtica en aquest sentit, ja que elabora tota la seva doctrina mística quan surt de lesplèndid palau en què es trobava reclòs i descobreix la Gran Veritat, que a la vida tot és sofriment i dolor i que tots els plaers dels quals abans gaudia no eren més que falses il·lusions que entorpien i no deixaven veure el veritable camí de la salvació, que consisteix a deslligar-se de la matèria i aconseguir la unió de la ment amb aquell pla superior etern i immutable, al qual abans ens hem referit, i que ens comunica amb la divinitat.
Malgrat que tots el portem a dins, la unió amb aquest pla és difícil donada la seva condició immaterial i la seva situació amagada. Shan descrit diferents maneres darribar-hi, que segons el Gita poden resumir-se en dues. Una nés la que correspon a lhome de pensament i és la de la meditació i les pràctiques religioses, la renúncia a la matèria i lascetisme, amb la qual cosa es pot arribar a modificar el camí de la consciència fins que deixi de ser egocèntrica i menyspreï el món material, el JO pot arribar a centrar-se amb la Base Divina. Laltra via correspon a lhome dacció que ha dobrar sense pensar en els fruits de lacció, duna forma completament deslligada del JO.
Tot això que hem dit, és molt més fàcil de dir que de fer, però un dels millors mitjans per aconseguir-ho és el que ens ofereix el dolor, perquè la desgracia educa la intel·ligència i crec que és el mateix Buda qui ens diu: aquell que no ha sofert no sap res, no distingeix el bé del mal i ignora els homes i ell mateix.
Desprès dun gran dolor, si aconseguim acceptar-lo i superar-lo, ja res no és igual que abans i totes aquelles coses materials que abans tant ens preocupaven perden importància. Ens sentim més a prop de la humanitat, comprenem la immensitat del dolor que regna a tot el món i sentim la més gran compassió per tothom, per tot allò que té sensibilitat. Aquest és el veritable camí que més ens pot ajudar a connectar amb aquell pla superior i amagat que tots portem a dins, i en el qual resideixen la veritable saviesa i lamor. Aquest crec que és el missatge i la gran lliçó que ens ofereix el llibre de lAnji Carmelo.
Moisès Broggi
(*) Discurs de presentació daquest llibre realitzat pel Dr. Moisès Broggi, el dia 20 de juny de 2000, al centre AVES de Barcelona.
Un principal perquè
Aquest llibre té un principal perquè: poder alleujar laflicció de qualsevol persona que hagi sofert la pèrdua del que més estima en aquest món. Si pot aconseguir-ho, haurà complert la seva missió. No pretenc res més.
Només alleujar. Alleujar?, em preguntareu molt sorpresos: Quina pretensió! Si el que més costa en els moments després de la pèrdua és obtenir alleujament, ja que lúnic que pot alleujar-nos és el retorn de la persona que se nha anat. Ho sé, però tinc alguna cosa al meu favor, tinc temps, moltíssima paciència, i seré aquí, amb totes las meves bones intencions quan em necessiteu.
I sé que no és una tasca fàcil, sé que als primers moments del dol i encara després, el sentiment de pèrdua no és alleujable fins que vulguem. Però això només ve després de molts plors, després de molta tristor i després dexpressar i expressar el dolor que no semblar que hagi de remetre mai.
També sé que en un moment determinat, en un futur imprecís (no hi ha un temps específic), el dolor deixarà de ser tan insuportable i permetrà que algunes paraules amb bons sentiments lapaivaguin. I sé que el període de dol és únic per a cada persona i possiblement el pitjor i no comparable al dol de qualsevol altre ésser.
Necessitem entendre el que ens està passant, necessitem que ens ratifiquin que no ens estem tornar bojos i que aquesta desesperació en la qual estem sumits és transitòria, que en un futur, per més llunyà que sembli, hi haurà un alleujament.
Aquest llibre ofereix la possibilitat didentificarvos amb el que us està passant. Podreu sentir a través dell la vostra ira, por, tristor, culpa, i veure reflectits aquests sentiments per adonar-vos que el que esteu vivint és molt normal i que no us esteu tornat bojos.
Us invito a ignorar qualsevol apartat del llibre que no trobi ressò al vostre interior i que no us ofereixi una comprensió del vostre procés. El dol és molt complex i personal, en el qual es viuen etapes molt puntuals i sentiments que estan dacord amb el moment present. Intento reflectir tots els moments i variacions possibles, i és molt normal que no us veieu reflectits en tots. Tal com dic sempre a les meves xerrades i tallers, podeu deixar tot el que no us hagi dajudar a la primera paperera que tingueu a mà.
El dolor dels que hem perdut un ésser estimat és incomparable, intransferible i, encara que intentem expressar-lo de totes les formes possibles, sempre ens quedarem amb la sensació que les paraules no arriben ni són suficients. I en realitat és així: una simple expressió verbal mai no tindrà la profunditat de tots els nostres sentiments; hauríem dinventar-nos paraules noves per a aquesta situació totalment nova que ens està esqueixant per dintre. Per molts dies que hagin passat, que semblen una eternitat, mesos, anys, mai no trobarem les frases necessàries per expressar el que realment ha significat aquesta pèrdua a les nostres vides, com ho passem de malament i com trobem a faltar a aquesta persona. Encara que el nostre dolor hagi remès molt i tinguem una nova vida, encara que haguem superat el sofriment inicial, mai no podrem expressar de veritat la profunditat duna experiència que ens va deixar a laltre costat de la nostra vida.
No existeix cap manera per preparar-nos per a la pèrdua dun ésser estimat, excepte si hem viscut a aquesta persona com sentim que havíem dhaver-la viscut. Quan el forat que ha deixat labsència necessita tornar-se a omplir, el que finalment ocuparà els buits que semblen surar al voltant nostre seran totes les vivències bones que hem compartit al llarg de la seva, per a nosaltres, sempre curta vida aquí.
Fa força temps que vaig aconseguir un canvi en la manera de veure les coses que va transformar la meva forma de reaccionar davant els esdeveniments de la vida. Sempre mhavia preguntat, perquè? Aquesta pregunta em desconsolava ja que havia didentificar les raons per les quals jo mereixia aquest càstig tan gran. Òbviament, vivia els problemes i les males fortunes com a càstigs de passades actuacions, o pensaments, o sentiments que shavien produït en algun moment del meu extens passat i no com a successos que podien fer-me creure una mica més. Aquest canvi de la interpretació pot donar-se quan substituïm el per què? per un perquè? Simplement, fent això ens alliberarem dun passat en el qual no fèiem les coses tan bé com les fem ara, alhora que ens obre un present més capaç i un futur que pot guanyar en qualitat i amplitud si superem aquesta dificultat en la qual ens trobem. Amb un simple perquè? podem aprofitar el que està passant per ampliar una mica més les nostres capacitats i eines.
També espero que aquest llibre us ajudi a veure el perquè a les vostres vides i així poc a poc entreu en aquesta pregunta tan enriquidora que sembla obrir finestres allà on abans hi havia murs.
El dol és bo i necessari
Tot i que el dol, com tots els processos pels quals passa lésser humà, no pot definir-se duna forma única i estricta, podem afirmar rotundament que és bo i necessari. És el moment precís que necessitem per poder ajudar-nos a aquesta nova vida que ha sorgit de sobte, sense invitació ni intenció, des del fred més polar que mai no havia existit i que ens ha deixat gelats.
Per als que estem passant per aquest període, la seva necessitat és més que òbvia. Ara, que sigui bona?, quan res ja mai no serà bo; però ho és, i és important que aquells que menvolten amb les més bones intencions sàpiguen que ho és, sàpiguen que ho necessito, sàpiguen que és lúnic espai que tinc per desfer tots els nusos que se mhan fet per dins.