Quin riure més maco teniu! Què bonic és poder riure! El Marc i jo ens vam girar i vàrem veure una senyora velleta, que portava un bastó per poder caminar, que es trobavaa una distància dun metre darrere nostre. Ens la mirarem amb sorpresa i simpatia al mateix temps, i abans que li poguéssim dir res, va afegir, dirigint-se a mi:
Creus en Déu? em va preguntar de forma decidida.
Doncs, és clar li vaig contestar, amb la natural sorpresa de veuret sotmesa a un interrogatori daquest tipus. I ella continuà:
Déu és amor i aquest es manifesta a cada instant en tot allò que veiem i vivim, només cal que ens nadonem, com és el vostre cas en què lamor sendevina dins vostre. Només cal que us nadoneu i podreu ser molt feliços vivint junts.
El Marc i jo ens vàrem mirar i seguidament, sense acomia-dar-nos-en vàrem seguir el nostre camí en silenci. No havíem caminat ni dues passes, quan tots dos al mateix temps ens giràrem esperant veure de nou a aquella venerable senyora i la nostra fenomenal sorpresa es va produir quan ja no la vam veure. Materialment havia desaparegut com si se lhagués empassat la terra. Ens va semblar impossible que en només dos segons aquella senyora hagués desaparegut del nostre camp visual, i més si tenim en compte que aquella zona estava totalment oberta i la distància que hi havia fins a la sortida del parc era considerable. Fins i tot vam mirar darrera dels matolls ornamentals, però sense cap resultat. Shavia fos!
No vam fer cap comentari i vàrem continuar el nostre camí cap al temple, però la rialla oberta i sorollosa de feia només un parell de minuts havia estat substituïda per un silenci sonor i espès entre nosaltres. Ni durant la resta de la jornada, ni durant el llarg viatge de tornada vàrem comentar res daquella estranya experiència. Era com si en el nostre interior volguéssim evitar referir-nos-hi, com si volguéssim negar a aquella velleta i el que ens havia dit.
No va ser fins passades dues o tres setmanes que un dia que vam dinar plegats, a lhora de fer els cafès em va preguntar:
Has pensat en aquella vella que ens vàrem trobar a Madrid?
I tant li vaig contestar. La veritat és que va aparèixer i desaparèixer de sobte, com si es tractés duna aparició. Per més que hi he volgut trobar una explicació raonable no lhe trobada. A la vista del personatge i de laspecte físic tan fràgil i que semblava que havia de caminar molt poc a poc, era materialment impossible que se situés darrere nostre, ja que anàvem molt de pressa i, menys encara, quan ens vàrem tornar per mirar-la, no era possible que hagués pogut, ni tan sols corrents molt ràpidament, desaparèixer del nostre camp visual. Un autèntic misteri, que val més que no comentem amb ningú, si no volem que sen fotin de nosaltres.
I què penses del que ens va dir. Ten recordes?
No he deixat de pensar ni un instant en les seves paraules. Les recordo amb una precisió inaudita i recordo, sobretot, la claredat, lentonació i lèmfasi que hi va posar quan les va dir. He estat pensant molt en el que ens va dir i en labast de les seves paraules. I tu?
No val la pena continuar amb aquest diàleg, que més o menys va ser així. Només afegir que després dun curt període de reflexió mútua, arran de les misterioses paraules daquella dona que ens vam obrir mútuament el cor, ens adonarem que a més duna forta amistat hi havia un sentiment molt profund de mútua atracció i que, per culpa dels convencionalismes de ledat, feina i altres nimietats, ens havíem negat el que era evident.
Vàrem iniciar el nostre particular camí de viure plegats. La nostra relació va durar més de set anys, fins que finalment de mutu acord la tornàrem a resituar en una amistat profunda, però amistat al cap i a la fi, sense ressentiments i retrets de cap mena. Ans al contrari, sempre vàrem tenir clar que gràcies a aquella inexplicable trobada, en la qual es va referir a la meva forma de riure, ens va permetre viure una de les èpoques més maques de la meva vida.
Octubre del 2001