Lucia Pietrelli
LÍTICA
Primera edició: setembre 2019
Segona edició: març 2021
© Lucia Pietrelli
© daquesta edició, Editorial Males Herbes S.C.P
Guilleries, 26, 1 - 2
08012 Barcelona
www.editorialmalesherbes.com
Producció de lePub: booqlab
Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com
Correcció: Joana Castells Savall
Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense lautorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial daquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través dinternet i la distribució dexemplars daquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.
Als viatges i a les flors,
amb Jaume
Doncs en tota relació penso que tu penses
i jo només penso perquè penso que penses.
Tot intercanvi és un extraordinari teixir.
HÉLÈNE CIXOUS
FLORS
I
Tot comença en un poble petit sempre envoltat de boira, als peus dun turó que el corona i vigila des de dalt. Cap rierol, però un bosc immens que roba lalè i taca de verd els passos. Una plaça petita amb una font i als voltants una enramada de carrerons a mig asfaltar. Cases baixes i poc hàbils: massa fredes en temps de neu i massa calentes quan el sol es fa lleó. El cartell que anuncia lentrada al poble fa molt que sha destenyit i un nouvingut ja no pot desxifrar-ne el nom.
Diuen que la germana és i no és duna bellesa fràgil, amb un somriure lent i un plor agut. Al poble diuen que això li ve de la padrina, que és una còpia della, de quan encara era jove i no tenia els ulls desfets i calents com els pòsits del cafè. La pell li transparenta les venes i les illes dels pòmuls es tenyeixen de pols blavenca, perfilant-li el riu de les ulleres. Els ulls, de violàcia, són fondos com els pous de les llegendes que ens contàvem de petites abans dadormir-nos. Quan porta trunyelles, les estreny fort fins a fer-se mal a larrel, amb un formigueig que després li embolica el cap durant hores. Té els cabells foscos, però sota el sol un reflex pèl-roig sempre en desmenteix el color.
No és constant ni sencera, és de vidre, la meva germana.
II
Tornà quan encara no lesperàvem, sobtada com lestació de la suor.
En desfer la motxilla, en va treure una capsa de fusta. Va estendre unes quantes peces sobre la taula de lhabitació que compartíem. Untà doli les eines que ho necessitaven. Metòdica i gràvida, suant aquell primer dia de calor. Sense muntar eren peces quasi infantils en la seva dimensió inofensiva.
A laeroport li havia arribat un missatge del pare: «El dia en què marxes sempre és el meu dia més trist»; i un noi al seu costat, amb un cos entrenat de plàstic i una cara bonica, li havia dit: «És la primera vegada que volo. On vas tu?». Havia trigat a replicar-li. Al pare no li va contestar: es va aprendre el missatge de memòria i després va desconnectar el telèfon. Els avions li feien por i la fascinaven alhora. Li pareixia massa agosarat desafiar la llei gravitacional i voler enlairar-se sense caure, però la visió a vol docell la tenia captivada perquè, de cop, lestranyesa es feia palpable i finalment lespai es convertia en teatre, en una ficció plàcida i compartida. Aquella perfecció, la precisió amb què es delimitaven els camps, tot reduït de manera clara en formes i colors, les persones en punts i les cases en rectangles: era aquell el món en què volia viure, era justament aquella la idea geomètrica i neta que tenia, des de sempre, dins del cap.
Ja al tren, en el trajecte fins al poble, va acariciar la capsa diverses vegades, la mà passava i hi tornava, com si es tractés de la pell primerenca dun nadó. Gael, uns dies abans que marxés, li havia dit: «Mai no tindré fills». Es feien les dents netes: ell davant del mirall, Ella algunes passes enrere, al costat de la banyera. La mare sempre ens havia prohibit que ens rentéssim les dents plegades perquè du mala sort i anuncia la mort del més jove, o sigui, en el nostre cas, la meva. «Són bonics, els nens», va replicar la germana, sense estar segura de voler fills a imatge i semblança de Gael. Ell va somriure mentre tancava laixeta i apagava la conversa. Aquella nit, com sempre, van jugar a fer lamor sense fer els fills.
Nosaltres dues mai no ens hem rentat les dents plegades, abans entrava ella al bany i, tot seguit, hi entrava jo. Amb Gael sarriscava: daquella parella era ella la més jove.
La casa era a les fosques quan arribà: la padrina dormitava al balancí i la mare perdia temps davant les cares elèctriques i desconegudes dun programa de televisió. Va obrir totes les persianes que ens defensaven del sol i, posada la motxilla sobre el llit, va trucar a Gael: «Ja soc aquí». Les tres paraules van transitar pel poble, creuant la plaça. Si algú, en aquell moment, hagués tallat un dels cables de la telefonia, hauria vist com tres gotes translúcides es desprenien dell per caure dins de la font: «Ja soc aquí».
Els records en forma de paraula són els més difícils de servar i Gael es posava nerviós cada vegada que Ella parlava amb la boca de pètal xuclat, massa fluixa, massa amiga de loblit.
«Articula», li deia, però la germana mastegava i engolia.
Si la vida esclata, que cada frase sigui una implosió. Pel telèfon, aquell dia, va passar un únic xiuxiueig repartit en tres mots. Sota el sol, els cables cremaven. No va posar cap coma enmig i no va dir: «Gael». A mi tan sols em va dirigir una mirada ràpida en entrar a lhabitació, em va pessigar una cuixa i després va començar a untar doli les peces.
«Com tha anat?»
«Com sempre, Gael.»
«Què vols dir?»
«Quasi no he vist el sol.»
«No et posis melodramàtica.»
«És que va ploure molt, cretí.»
Al bar de la plaça, a la segona ronda, Ella va començar a oblidar-se don venia i es va sentir de nou tota seva, amb la mirada damunt Gael i la capsa ben protegida a casa, en el buit entre els nostres llits.
III
No sé com ni quan, dins de la casa, vam començar a conviure amb la sensació que les relacions es tornaven paisatge i serosionaven com les roques del turó que ens amenaçava des de dalt. Al llibre de les llegendes hi havia una il·lustració que sassemblava a la meva germana: una nimfa pàl·lida, amb una gota de sang damunt del llavi inferior, agenollada devora un arbre sec. Larbre agonitza i la gota de sang és lúnic centelleig amb vida dins de la composició. «Ara ve la natura morta amb nimfa quasi morta», manunciava Ella abans de mostrar-me la pàgina del dibuix. El mite contava un amor desesperat: laventurer rebutja la nimfa que, com a venjança, el converteix en arbre, condemnant-lo a arrelar-se per sempre al seu costat.
Tampoc no sé en quin moment un record es converteix en un bastard, o una arrel en un lloc impressionable, com un rodet de fotografies. Ella i jo mai no hem tingut por de les paraules volàtils, febles, o com es vulguin definir: ritme, pau, amor i batec. Les gastàvem totes per fer-les estar juntes, perquè entre elles es donassin escalfor, a vegades ens preocupava la temperatura duna frase, els graus als quals faríem pujar, per un instant, latmosfera del món. Ella emprava de manera força innocent lespai i el temps de les paraules, lespai sobretot. Es reconeixia en la frase: «No soc un acte, vull ser un estat», però sempre amb tot el respecte del món per les llegendes plenes de metamorfosis.
El bosc creixia rere la casa i la germana sel mirava atònita. No li cabia sencer dins dels ulls i aquella desmesura la temptava. Si jo hagués destablir un únic culpable, no sabria triar entre Gael i aquell bosc atapeït que sestenia devora nosaltres i ens vetllava, recobrint tot el turó. O potser em decantaria per lheura, com si la culpa pogués ser daquella planta enfiladissa que havia envaït tota la paret de la nostra habitació i que, si la miraves massa fixament, tasfixiava de verd i et feia perdre les coordenades de les coses. Quan érem petites tan sols era un test a lestant més alt, però després shavia fet gran i Ella lemprava per penjar-hi les arracades que col·leccionava com si fossin un tresor.
«En tot moment ens espia. La seva mirada sassembla als nusos dun somier, no ens deixa ni dormir tranquil·les», em repetia la germana mentre, amb la mirada, senfilava per les rajoles fins a xuclar una fulla dheura. Tenia els ulls plens dels contes que havíem llegit de petites i daquell enfilall de paraules en sobresortien branques que la reptaven com dits de bruixes. Les hores sesgarrinxaven i tremolava el llindar entre imaginar i perseverar, el pas de vianants que es ratlla entre una interpretació i una altra de la mateixa paraula, entre una successió de lletres i la configuració patètica del seu corresponent animal mitològic. Perquè a cada paraula, sempre, li correspon una bèstia final.
«El pensament està condemnat a viure contínuament en flor, com les semprevives»: aquest pareixia ser el càstig que robava oxigen a lhabitació. A vegades també afegia el nom de Gael al final de les sentències, com si fos la seva carcassa gramatical. Jo tan sols lescoltava i controlava la porta de lhabitació perquè no hi entrés ningú. «El pensament està condemnat a viure contínuament en zel, com un puta gos», deia després i lúnic antídot pareixia ser apagar el llum i adormir-nos, arraulides sota les flassades. El somni era la terra més llunyana que coneixíem, on bombejar la sang sense desvetllar el cos.
IV
A lhabitació, la paret del seu costat era la de lheura. La meva, en canvi, era la deshabitada, la que, durant anys, empràrem per pintar. Després duna nevada hi vam dibuixar un llac gelat amb dues nines patinant-hi, perquè no hi havia rius ni llacs al poble.
Entre els animals, Ella era com una cabra: dolça i desgraciada. Si es despertava contenta, magradava esmorzar amb Ella, però, a dins, ocultava entranyes sempre entorcillades. Quan caminava de puntetes, mimaginava totes les seves vísceres tenses i era com si les paraules es tornessin gebre a la punta dels dits. Em relliscava el tassó, la taula es convertia en un altre llac cada vegada que hi sèiem plegades. Vaixells de solitud navegaven dins dels seus ulls mentre es banyava la mà i em somreia, idiota i blava de llunyania.
Minquietava. Va néixer abans que jo i sempre lhe tinguda al davant. Qui arriba primer pot fer de paisatge, cambra o mirall. Qui ve després té la possibilitat dun únic armari ajustat al quadre. Tot seguit: pot congriar monyons, però no mudar-se de vestit.
Benvinguts a larmari que vaig heretar dElla, benvinguts a lhabitació de lheura, al clar de bosc on sesdevé lespectacle de la meva germana en zel.