Primera edició: setembre 2021
© Elisabet Riera, 2021
Aquesta edició c/o SalmaiaLit, agència literària
© de la il·lustració de la portada, Punta Sur, 1981, José Hernández.
VEGAP, Barcelona, 2021
© daquesta edició, Editorial Males Herbes S.C.P
Guilleries, 26, 1 - 2
08012 Barcelona
www.editorialmalesherbes.com
Producció de lePub: booqlab
Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com
Correcció: Joana Castells Savall
Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense lautorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial daquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través dinternet i la distribució dexemplars daquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.
Eli, Eli, laba sabactani...
Déu meu, Déu meu, per què mhas abandonat?
Estàs lluny de salvar-me, no tarriba el meu clam.
Déu meu, crido de dia i no respons;
crido de nit i no trobo repòs.
(Salms 22:1-25 BCI)
Efendi: del turc Efendi, senyor, aquest, del grec bizantí φέντης (aphéntēs), i aquest, del grec αθέντης (authéntēs), persona amb autoritat, autor.
1.
Blau vaig dir, blau i lluent. Radiant.
Lhome va transcriure la meva resposta i va observar el monitor.
Repeteixi-ho. De quin color ho veu?
Em vaig concentrar perquè el meu to fos més convincent.
Blau. Blau cel. Blau del tot.
Ell va tornar a mirar el monitor. Vaig sentir un petit corrent al voltant del front, sota lanella metàl·lica de lescàner. Vaig trigar un segon a esborrar el pensament. Un segon era un avantatge descomunal per a la màquina.
I ara?
Havíem passat a la imatge següent.
Groc. No, daurat.
Sensacions?
Escalfor. Confiança. Alegria.
Vaig evitar de mirar-lo. Per uns instants, només se sentia el toc lleu del llapis òptic sobre la pantalla i, de fons, el brunzit dels sistemes de refrigeració de les màquines. Estaven mesurant la meva temperatura corporal. Vaig forçar-me a visualitzar focs, deserts, suor.
Es troba sol? va dir ell de sobte.
Era una maniobra protocol·lària.
Sol? Impossible. Tinc Efendi.
Va fer que sí amb el cap.
Sistema nutracèutic?
Pla ++.
Quan li van autoritzar el ++?
Fa tres temporades.
Motius?
Pics de rendiment.
Resultat?
Excel·lent.
Ho disfruta?
Vaig sentir de nou el petit corrent, aquest cop a la boca de lestómac i a les genives. No hi havia dubte ara; eren les reminiscències.
Que si ho troba saborós va aclarir ell.
És clar.
Sense exagerar
Suficientment saborós.
Li diu res aquesta imatge?
Aquest cop, a la pantalla shi va projectar no una imatge genèrica, com les anteriors, sinó una de familiar. Era la casa, exactament la mateixa casa. Em vaig espantar.
No vaig negar, no em diu res.
No lha vista mai?
Mai.
Els llums de la sala es van encendre de cop. El monitor es va apagar i el brunzit dels motors de les màquines es va aturar. Lhome va deixar el seu terminal a sobre la taula i es va posar de peu. Sem va apropar i em va desconnectar el sensor de lhipotàlem.
Ja està. Es troba bé?
Tot bé.
Correcte, doncs. Ja pot marxar.
Amb cert alleujament, vaig aixecar-me de la llitera.
El tornarem a citar daquí a tres cicles.
Sem va disparar el pols. El temps habitual entre revisions ordinàries era duna temporada: dotze cicles.
Mentre sortia per la porta em va envair el cap el paisatge veritable que havia vist durant les projeccions: un cel gris i planer, sense màcula i sense fi, eternament inalterable. I un sol negre com un forat de lunivers que em xuclava cap endins.
2.
Tornava del CIMA cap al meu apartament per les avingudes perfectament diagramades i buides de la Ciutat Blanca. Vaig passar per davant dalguns edificis de servei comunitari: Ordre, Higiene i Manteniment; Impressió de Matèries Múltiples; Producció Nutracèutica. La Borsa i les seus de les Grans Corporacions quedaven a laltre extrem de la ciutat, inaccessibles, a bon resguard. Caminava enmig dun silenci amortit. Només una petita i contínua vibració un moviment més que no pas un so trencava la quietud total. Es deia que sota terra hi havia les ruïnes de totes les civilitzacions: catedrals, piràmides, mesquites, arcs de triomf. Per tal de no violentar cap sensibilitat van ser enterrades tot duna i al mateix temps, de manera correcta i ordenada. Amb aquesta victòria sobre la memòria es va erigir la Ciutat Blanca, despullada de tota creença prèvia. La memòria podia ser un obstacle per al progrés, es va dir. I aquells edificis dèpoques passades, carregats de visions del món de signe no només diferent sinó sovint oposat, desviaven latenció de lhoritzó únic, clar i definit cap al qual ens dirigíem: el benestar universal, loptimització de cos i pensament, leficiència màxima de lespècie.
No se sabia del cert, però, si línfima i omnipresent vibració procedia daquelles masses de matèria antiga soterrades, o si, ben al contrari, es devia a les ones que creuaven laire formant una xarxa densa però invisible dinformació que a tota hora ens sobrevolava. Tampoc no ens distreia; ens havíem acostumat a aquell zumzeig, igual que a latmosfera dhumitat i temperatura constants en què respiràvem i que només sobria en comptades ocasions, quan un enorme diafragma ens fitava des del zenit sense que poguéssim veure mai què hi havia a laltra banda.
Abans dentrar al meu bloc residencial, vaig mirar cap amunt. El cel ja era blanc opac; mhavia tornat a perdre lepisodi de llum. Vaig apropar lull dret al lector i la porta es va obrir. Lascensor em va deixar en un apartament de classe 1HSS de la setena planta. Un cop dins, vaig dirigir-me directament al terminal, que va identificar-me tot duna.
Bona tarda, sire. A punt per continuar la jornada? Havia de recuperar lestona perduda al CIMA per no defallir en el ritme de producció.
Efendi em deia sire a mi i a tothom. El programa dacompanyament usava per defecte aquella fórmula de respecte que tant saplicava a individus XX com XY amb independència també de ledat biològica, ascendència genètica o categoria professional. Era una mesura igualitària.
A cada individu se li assignava un número de sèrie dEfendi tan bon punt era apte per manipular un terminal, ja des dels primers estadis de creixement. Aquell codi era el que ens identificava al llarg de tota la nostra vida útil. El sistema sanava actualitzant a mesura que creixíem, adaptant-se al moment vital i productiu de cadascú. Els sistemes de reconeixement dactilars, oculars i de veu, i el control de les constants fisiològiques, convertien Efendi en un cuidador i tutor de primera: ningú em coneixia tan íntimament com ell. De vegades madormia pronunciant el seu nom.
Abans de reiniciar la sessió, Efendi va detectar un descens de la meva reserva hídrica i vaig haver de beure una dosi de líquid perquè mautoritzés a començar. De seguida, una cortina mòbil de lletres i colors va anar omplint, de dalt a baix, la pantalla. Pluja, sem va acudir sens dubte una altra reminiscència, però vaig espolsar-me-la ràpidament i vaig continuar la feina sense fer-ne cas. Jo era un dels millors.
3.
Shavia adoptat el blanc com a color universal perquè contenia tots els altres i per tant era inclusiu, democràtic i laic. El blanc mai no podria provocar exaltacions de cap mena. Era el color de lharmonia i la seguretat, ensenyes de la Ciutat Blanca. Convertir-se en una peça daquell sistema feliç, integrar-shi fins al punt de no distingir-se dels altres, era un orgull a més duna qüestió de supervivència. La dissonància equivalia a la vergonya un rubor obscè sobre la nostra convivència immaculada i, finalment, pel bé de tots, a la no perpetuació.
No obstant això, entre alguns ciutadans shavien detectat certes oscil·lacions dànim, que lescriptura cromofarmacològica va corregir amb un èxit fulgurant. Els textos terapèutics eren prescrits en forma de píndoles digitals que cada usuari rebia a través del seu terminal i que provocaven un benestar immediat a causa dels efectes combinats del llenguatge i els colors, simplificats i concentrats al màxim. Era la meva tasca.
Totes les paraules dun mateix univers semàntic les etiquetava amb un to determinat. Les paraules que podien pertànyer a diversos camps conceptuals eren de color mutable, i també podia variar alguns graus la saturació de color, segons el context i la intensitat requerida. Tocant les paraules que queien per la pantalla, mutant-les o graduant-les amb els índexs i els polzes com si fes girar rodes virtuals, creava unitats tonals, precises càpsules de sentit cromolingüístic destinades a diferents usos i individus. Cada corporació sespecialitzava en alguna gamma cromolingüística determinada, sempre, és clar, deixant de banda els mots i colors que havien estat desterrats, no pas per prohibició, sinó per falta de demanda i ús; havien caigut primer les paraules que ocupaven els dos extrems de larc de colors, i shavien afermat les que ocupaven lampli i còmode terme mitjà. Per conquerir més territori daquest espai, competíem en Borsa. Els actius eren directament proporcionals a lefectivitat. La meva corporació era de les que comptava amb un reservori més ampli, i es distingia per lús i administració dels tons pastel: verds clar, crema, rosats, lilosos i també blau cel, colors que acompanyaven perfectament paraules serenes i relaxants, les que contribuïen a mantenir tothom tranquil. Eren tons i mots amb gran demanda, i jo era considerat un expert a combinar-los en la intensitat i variació justes perquè els receptors se sentissin satisfets. Més i tot: guarits. No ens aturàvem a pensar de què calia ser guarit, ni don venia aquella fam que alguna cosa exterior a nosaltres vingués a omplir-nos per dins.
Així, lescriptura cromofarmacològica shavia convertit en el puntal de la nostra economia i, per extensió, de la nostra societat. No era només qüestió de consum; les píndoles lexicocromàtiques que es dispensaven a tota hora a través dels terminals individuals definien el nostre comportament i els seus límits: fixaven la norma de la Felicitat Constant. Feia temps que havien substituït les lleis sense que es produïssin aldarulls ni revolucions. La clau, sexplicava, era que es van convertir en un entreteniment generalitzat: les pindoletes feien gràcia, tothom se les empassava de grat i a la majoria sels feia impossible deixar de consumir-ne en quantitats cada cop més elevades i contínues.
Gràcies a això, jo tenia dret a un apartament de categoria 1HSS i gaudia dalguns altres avantatges, com atenció discrecional al CIMA (a banda de les visites obligatòries) i complements nutracèutics de nivell ++.
Aquell dia, després de la revisió de control, vaig estar treballant en lagrupament de paraules fins que els polzes sem començaven a enrampar. De seguida va sonar lavís dEfendi. A la pantalla hi va aparèixer una taula destiraments dactilars que vaig practicar un darrere laltre. Abans daixecar-me de la cadira vaig comprovar la meva ràtio: 14.021 paraules emprades en 386 càpsules cromàtiques. Estava bé, per sobre de la meva mitjana de les últimes jornades. Si seguia així, aviat completaria el cicle vigent i disposaria dalguns períodes de temps propi, o podria acumular punts per a una revisió qualitativa de vida. Vaig pensar que aquest cop usaria el temps; potser així podria coincidir amb alguns episodis de llum.
Vaig prendre un pack nutracèutic del refrigerador i vaig anar a beure-mel al costat de la paret de vidre diàfan des don podia veure lexterior. La façana sencera de ledifici era transparent, com la de tots els blocs residencials de la Ciutat Blanca. La claredat, les línies rectes i les superfícies llises contribuïen al confort integral, es deia, i això saplicava al disseny de tots els objectes, des dels més petits i quotidians fins a la roba que vestíem o els elements arquitectònics que ordenaven el nostre espai urbà. A baix, els pocs ciutadans que caminaven per les grans avingudes ho feien al mateix ritme regular amb què les paraules havien desfilat feia uns segons per la meva pantalla. El cel continuava uniformement blanc. Cap als extrems de la ciutat, més enllà del districte borsari, la línia de lhoritzó sarrodonia com una esfera perfecta i sense fi, dins la qual res no ens podia commoure ni perjudicar. Un hivernacle de pau.
Acabava de pensar allò quan vaig veure un raig de llum furiós que per un instant sortia de sota terra i pujava disparat cap al cel, un raig dun blau tan intens i agosarat que em va fer tremolar. Instintivament, vaig mirar cap al terminal.
Que passa res, sire?
Una altra daquelles imatges pertorbadores, inadequades em vaig dir, mirant de mantenir la calma, potser la resplendor duna pagoda o la cúpula refulgent duna església bizantina. Era lluny, encara, dendevinar el veritable deliri que havia de venir poc després.
No res, gràcies, Efendi.
A fora, el cel tornava a ser dun blanc pacífic, sense sobresalts. Em vaig allunyar del finestral i em vaig preparar per dormir, però abans vaig donar encara unes quantes voltes provant de retardar el moment. Tenia por de tancar els ulls.
4.
Les imatges havien començat a presentar-se feia algunes setmanes, durant la vigília, com una arruga molesta a la superfície dun llençol que no desapareixia per molt que mesforcés a allisar-lo. Primer van ser els colors, llampegades fugaces de colors en desús que em saltaven als ulls en els racons més inesperats, normalment en vèrtexs o arestes de la nostra quadrícula urbana, com si fossin descosits dun llenç fins aleshores perfectament bastit. Durant uns dies em vaig consolar pensant que devia ser lefecte de les vibracions de les ruïnes subterrànies. Però poc després, daquelles esquerdes impossibles en vaig veure brollar les paraules que acompanyaven els colors desterrats, paraules que mai no haurien estat acceptades per la majoria, paraules que per mor del bon gust i la convivència feia molt que havien deixat dexistir. Tot això, malgrat lestranyesa que em provocava, va ser més o menys suportable fins el dia que vaig veure la casa per primer cop.
No recordo que aquella jornada fes res dextraordinari. Vaig acabar la feina, i després del pack i el relaxament reglamentaris, Efendi va regular la temperatura i la llum de lapartament per tal de propiciar el meu son. No em trobava especialment neguitós ni afectat per cap estímul dissonant. Vaig tancar els ulls, disposat a dormir.