DINS EL RIU,
ENTRE ELS JONCS
A. Munné-Jordà
DINS EL RIU,
ENTRE ELS JONCS
Ed. Males Herbes
2018
Primera edició: febrer 2018
© Antoni Munné-Jordà
© daquesta edició, Editorial Males Herbes S.C.P
Guilleries, 26, 1, 2
08012 Barcelona
www.editorialmalesherbes.com
PRODUCCIÓ DE LEPUB: booqlab
Fotografia de portada: arxiu personal dAntoni Munné-Jordà
Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com
Correcció: Maria Cabrera Callís
Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense lautorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial daquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través dInternet i la distribució dexemplars daquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.
Cest peut-être ça quon cherche à travers la vie, rien que cela, le plus grand chagrin possible pour devenir soi-même avant de mourir. Louis-Ferdinand Céline, Voyage au bout de la nuit.
Potser és això el que cerques al llarg de la vida,
res més que això, la més gran tristesa possible
per a esdevenir tu mateix abans de morir.
Louis-Ferdinand Céline, Viatge al fons de la nit.
Justificació de ledició
He de fer constar que el desllorigador per a dur a terme ledició daquests papers, que fa massa anys que tenia al calaix, mel va donar el llibre Il torto del soldato dErri de Luca, que sobre amb una nota que comença «Come certo saprà, i diritti editoriali dello scrittore Israel Yehoshua Singer, fratello maggiore del premio Nobel Isaac Bashevis Singer, scadranno nel 2014. La nostra casa editrice intende avviare una pubblicazione selezionata delle opere in yiddish di questo autore sconosciuto ai lettori italiani. Vorremmo pertanto affidarle lincarico di scegliere nella vasta produzione di racconti quelli a suo giudizio più interessanti». De la mateixa manera passava que, mho mirés des del punt de vista que mho mirés, també feia més de setanta anys que havien mort els autors anònims de les notes que havia anat aplegant des de feia força temps i, així, els seus drets editorials, si nhi havia, havien passat a domini públic i, doncs, en podia fer ús lliurement. Ningú no me nhavia fet cap encàrrec editorial, però així i tot em sentia autoritzat a endreçar el material amb la intenció de publicar-lo.
Aquest text és només un aplec de dades i documents, enfilats per una narració poc o molt unitària, o per tres narracions poc o molt unitàries, i completats amb la imprescidible informació embolcalladora que els justifica. Per a contextualitzar les notes esparses i omplir les llacunes he utilitzat, o potser hauria de dir que he afusellat descaradament, els llibres més recents i solvents que tracten dels fets que van protagonitzar els autors de les notes. En primer lloc, la història general dels fets La División Azul de Xavier Moreno Juliá (Crítica, Barcelona, 2004) i lanàlisi detallada De héroes e indeseables de José Luis Rodríguez Jiménez (Espasa, Madrid, 2007), i també la monografia Rússia és culpable! de Carme Agustí Roca (Pagès, Lleida, 2003) i ledició crítica dels Cuadernos de Rusia de Dionisio Ridruejo (Fórcola, Madrid, 2013), que juntament amb altres obres divulgatives i documentals, com 50 històries catalanes de la Segona Guerra Mundial de Daniel Arasa (Laia, Barcelona, 1998), i la premsa de lèpoca, tot plegat mha permès confegir una certa línia cronològica i treballar amb el coixí duna relativa garantia històrica. Als autors daquests llibres, els agraeixo tota la informació i els demano disculpes pels manlleus imprescindibles, i als lectors, els recomano la lectura directa daquestes fonts.
Només he dafegir una nota final per a completar la justificació. Aquest invent meravellós de la ment humana que es diu literatura és sobretot un art o un ofici de fabular i dinventar mons i personatges, de crear situacions fictícies, de descriure en un àmbit irreal allò que no és possible al món real. Entre les classificacions arbitràries que són els gèneres literaris, nhi ha un que és lanomenat potser impròpiament gènere realista, un gènere tan fictici i imaginari com tots els altres, com el policíac, el de fantasia o el de ciència-ficció, i igualment artificiós i enganyós; potser el que més, perquè fins i tot pot induir a lautoengany de lautor, que ingènuament pot confondre la seva obra amb la realitat que pretén narrar. Algun malentès provocat pel gran auge del gènere anomenat realista sobretot a Rússia i a França a la darreria del segle XIX va induir alguns tractadistes a pensar que el realisme és lessència de la literatura, que nés la branca central, que és «la» literatura, i que la resta de gèneres en són només satèl·lits subsidiaris. Però la tinta no es va fer perquè expliquéssim la realitat, sinó perquè no sabéssim on samagava el calamar. Aquesta obra pretén descriure només fets reals, transcriure fidelment testimoniatges i informacions de primera mà, o sigui, ser un espècimen del que podem anomenar novel·la-document, la mínima unitat narrativa, potser per a compensar excessos anteriors; per consegüent, és un producte del gènere narratiu més sofisticadament fantasiós i irreal.
AMJ
[Vilanova, 8-VII-2014 8-VIII-2015]
1. Dins el riu, entre els joncs
El cadàver era dins el riu, surant de bocaterrosa, retingut pels joncs que hi creixien, a laigua i a la riba. Tot a lentorn laigua era de color de teula vella, barreja del llot del riu, poc profund a la vora, de la terra argilosa que havia arrossegat el cos en rodolar, i de la sang. Així lhavia trobat ell, feia prop de cinc anys, i així el tornava a veure en el record cada vegada que baixava a lhort, vora el riu. Ara laigua del riu lliscava clara, però en aquell indret, entre els joncs, regolfava i sempre mantenia el color de les teules velles, com un record de la sang.
El pare era un bon home. No era cap gran propietari. Lhort donava més feina que benefici, tot i que el ple de la família shi escarrassava, també ell, des que havia deixat lescola. I al temps de la collita de fruiters no donaven labast i havien de llogar jornalers. Van ser uns que havien estat jornalers els qui el van venir a cercar. Cap dels pagesos de la riba no havia volgut col·lectivitzar les terres. Van venir a trobar-lo al mas i la mare els va dir que el pare feinejava a lhort vora el riu. Se nhi van anar, i des del mas van sentir els trets, més enllà de lhort dels presseguers. Cada nit durant quatre anys i onze mesos ell ha sentit ressonar els trets.
Quan ha tornat al mas, la ràdio estava engegada. El locutor explicava que hi havia una gran concentració destudiants i de falangistes davant la secretaria general del partit, a Madrid, i aleshores ha pres la paraula el president de la Falange i ministre dAfers exteriors del govern franquista, Ramon Serrano Suñer, concunyat de Franco, fill dels Serrano de Tivissa i els Sunyer de Gandesa, a banda i banda del riu.
Camaradas: No es hora de discursos, pero sí de que la Falange dicte en estos momentos su sentencia condenatoria: ¡Rusia es culpable! ¡Culpable de nuestra guerra civil! ¡Culpable de la muerte de José Antonio, nuestro Fundador, y de la muerte de tantos camaradas y tantos soldados caídos en aquella guerra por la agresión del comunismo ruso! ¡El exterminio de Rusia es exigencia de la Historia y del porvenir de Europa!
Ha estat una revelació. Ell no havia pogut fer res quan van matar el pare ni quan els van saquejar el mas, quan van destrossar tot el planter; ell havia treballat damagat per ajudar la mare i els avis i a les acaballes de la guerra shavia hagut de tornar a amagar perquè no el mobilitzessin per força. Havia sabut com havien mort els amics dels pares, els petits propietaris i la gent de missa al principi de la guerra, falsament acusats de feixistes, i després els feixistes de veritat van començar a bombardejar des de laltra riba del riu i van ensorrar mig poble i així havia mort molta més gent. Tant els qui pensaven duna manera com els qui pensaven duna altra, tant els qui volien que guanyessin els uns com els qui volien que guanyessin els altres. I també els qui tant sels en donava qui guanyés, que només volien que sacabés la guerra. I quan van dir que per fi ja shavia acabat, que uns havien guanyat i els altres havien perdut, van continuar les represàlies, les denúncies, les desaparicions i les morts al poble. Eren els altres, els qui manaven, els qui ara anaven per les cases i els masos a cercar els qui havien de matar, i eren els qui havien manat abans els qui ara morien. Cada dia fins ara. Ahir, avui, demà. No deien que shavia acabat la guerra? És clar que el dia abans ell havia llegit a La Hoja del Lunes que a la matinada del diumenge més de tres milions de soldats de la Wehrmacht, juntament amb divisions finlandeses i romaneses, havien atacat la frontera soviètica de cap a cap, des de la mar Bàltica fins a la mar Negra, i Mussolini també havia declarat la guerra a Rússia i es preparava a afegir-se a latac, en la més gran operació militar que shavia fet mai. I aquell dimarts mateix havia llegit al diari:
«Pero Dios ha abierto los ojos de los estadistas y, desde hace 48 horas, se combate contra la bestia apocalíptica, en la lucha más colosal que registra la Historia, para abatir la más salvaje opresión de todos los tiempos; que ya recibiera gravísimas heridas a lo largo de los 32 meses de la ruda batalla que libraron los gloriosos soldados de España, al mando de su glorioso e invicto Caudillo, primer cruzado mundial del combate sin tregua contra el Komitern y sus diabólicas maquinaciones.»
Tot i que el diari ho deia ben clar, aleshores ell no havia entès que tot era la mateixa guerra. La guerra. Però ara comprenia que també les morts daquells dies, la fam i la por, tot era perquè la guerra encara no havia acabat, ho deia la ràdio, i hi havia un culpable, també de la mort del pare, i ara li havien de fer pagar tot el mal que havia fet. La ràdio deia que havia arribat lhora de la venjança i de combatre el comunisme al seu terreny mateix, a Rússia.
Ell no ho sabia, però la vigília de latac, el dissabte 21 de juny de 1941, a la nit, Ramon Serrano Suñer, sopant a lHotel Ritz de Madrid amb els seus homes de confiança, el poeta i ideòleg falangista Dionisio Ridruejo i el militar i vicesecretari general de la Falange Manuel Mora Figueroa, governador civil de Madrid, els havia exposat el projecte dorganitzar un cos expedicionari de falangistes per a anar a fer costat a la Wehrmacht hitleriana així que Alemanya declarés la guerra a la Unió Soviètica. Lhavia ajudat a tenir la idea lambaixador alemany Eberhard von Storner. La batalla dAnglaterra sallargava, i Hitler, per a demostrar als britànics que era inútil resistir, havia decidit que en un parell de setmanes ocuparia Rússia. Quan lendemà va començar latac contra el front rus, Serrano, després dentrevistar-se amb Franco, va comunicar a lambaixador alemany que el Caudillo oferia algunes unitats de voluntaris, en reconeixement de lajut rebut durant la guerra civil, i perquè la destrucció de lURSS era la causa dEspanya.
El dilluns 23 al consell de ministres Serrano va explicar el projecte denviar el contingent de voluntaris falangistes, el ministre falangista José Luis de Arrese va dir que es diria División Azul, el color de la camisa de la Falange, i el general i ministre de lExèrcit Enrique Varela va cridar:
¡Qué División Azul, ni qué tontería! ¡Será una de las divisiones del ejército español!
El general no volia que els protagonistes al costat del victoriós exèrcit hitlerià fossin els falangistes, que no havien estat sols a guanyar la guerra civil ni eren la majoria dins el règim, sinó els militars que havien combatut el comunisme durant la guerra, i Serrano li va replicar:
Mire usted, mi general, no diga usted tonterías. Se necesita ser muy ignorante y muy irresponsable: si es una división del Ejército español estamos en guerra, la nación española, y yo lo que quiero es no estar en guerra todavía.
I al final Franco, que nedava entre totes dues aigües i shavia passat la sessió clavant puntades de peu dadvertència per sota la taula al seu cunyadíssim Serrano, va fer veure al general Varela que lEstat no estava en condicions denviar una unitat regular de lexèrcit, massa delmat després de la guerra civil: havia de ser una divisió de voluntaris, però comandada per caps i oficials de lexèrcit nacional.
El dimarts 24 el diari Arriba, òrgan oficial de la Secretaria general de la FET i de les JONS, publicava leditorial «Guerra por la causa de Europa»:
«La noticia de la iniciativa alemana viene a encendernos la sangre y a alistarnos moralment en las filas de la ofensiva. Es demasiado reciente nuestra experiencia para que esta no sea para nosotros la batalla preferida: la de la defensa y la de la venganza.»
Aquell mateix dimarts, a Madrid, després que lambaixada alemanya va haver transmès lacceptació de la unitat de voluntaris, els falangistes amb camisa blava i els estudiants de la milícia del SEU amb uniforme negre, amb pancartes amb els lemes «Voluntarios falangistas contra Rusia» i «Devolvamos a Rusia la visita que nos hizo en 1936», després descoltar el discurs de Serrano i de cantar el «Cara al sol» davant ledifici de la secretaria general del partit, sen van anar en manifestació cap a lambaixada britànica, símbol de lúnic estat que havia condemnat la invasió, hi van reclamar Gibraltar per a Espanya, en van apedregar els vidres, van estripar les banderoles dels cotxes oficials i els van rebentar les rodes, i després van anar davant lambaixada alemanya per a proclamar ladhesió a la iniciativa de lEix i reclamar que Espanya hi participés. Perquè la manifestació fos multitudinària, la policia havia fet tancar els cafès, els teatres i els cinemes. El ministre dAfers exteriors, Serrano Suñer, va telefonar a lambaixador britànic:
He dado órdenes de protección al máximo ¿Cuándo quiere que le mande más fuerza?
I lambaixador, sir Samuel Hoare, li va respondre:
No me mande más policía, mándeme menos estudiantes.
[Dimarts, 24-VI-1941]
2. Mestre a Granollers
El dimarts 24 de juny de 1941, el dia de Sant Joan, lendemà de la invasió nazi contra la Unió Soviètica, a la Rambla tu vas veure que els falangistes de Barcelona havien instal·lat altaveus, per a difondre les novetats de lavenç dels alemanys, i després descoltar les notícies van anar davant del consolat alemany, a la plaça de Catalunya, cridant visques a Hitler, Alemanya i Espanya. El dimecres 25 van organitzar una manifestació, que des de la plaça de la Universitat i el carrer de Pelai va baixar per la Rambla fins al port i va tornar a pujar per la Via Laietana, i que el governador civil i cap provincial de la Falange, Antonio de Correa Véglison, va saludar des del balcó de la Jefatura provincial, al passeig de Gràcia: