El campament és vigilat pels germans Karamàzov. Ningú sap com es diuen de veritat, això de Karamàzov és un bateig típic de lUrpa, que té el llibre sempre a mà, a la caravana. Són tres i quan lUrpa va saber que havien matat el seu pare gairebé mor immers en un interminable atac de riure. LUrpa riu sovint. Riure també és important.
Cada una de les cinc nits que la fira està plantada a Gaidovar es forma una cua de no menys de quinze persones esperant follar-se lhermafrodita. És en aquesta cua on més es poden observar, de manera més o menys realista, les dones disfressades dhomes. Per dins, la mare de lAbel Absent és tan dona com elles. El que la fa especial és un clítoris hipertròfic que, efectivament, sembla una cigala de mida considerable. Això excita molta gent (homes i dones) i lhermafrodita ha follat, com a puta, amb milers de persones abans dentrar a les altres set meravelles. És molt conscient que la desitgen sense contenció. LUrpa li havia dit un dia que el que més agradava del seu cos no era aquella deformitat, perquè, «no tenganyis, tu ets tan deforme com tots i cada un dels que habitem en aquesta puta família, lúnica diferència entre tu i nosaltres és que tu ets una deessa, el teu cos és la unitat total, lesfera divina, i cap altre mortal ni tan sols sacosta a la teva perfecció, per això et volen veure i tocar i llepar i follar, perquè ets la suma, harmoniosa i exacta, dhome i dona. Pitàgores shauria obert en canal només per veuret». La mare de lAbel, quan lUrpa diu aquestes paraules, aixeca la barbeta com suposa que fan les deesses i sel mira i li pregunta: «I a tu? Què tagrada a tu del meu cos?». I lUrpa somriu (somriure és important) i, tocant-los, li diu que «ni la polla ni el cony, el que magrada és la combinació dels teus ulls, mugrons i pèls púbics. Tenen exactament el mateix color». «Semblen diu lUrpa en aquestes converses privades tres fragments dun únic objecte màgic, antic i ja perdut, un objecte que va crear-se i esclatar en els orígens del temps, juntament amb lUnivers, i després de viatjar pel temps i lespai va acabar incrustant-se en aquests tres punts: ulls, mugrons, cony. No només és el color, és la forma, la textura, el batec que desprenen (totes aquestes paraules les diu molt lentament i toca, igual de lentament, els tres fragments màgics), la seva disposició i el fet que si uneixes aquests punts (i els marcava amb la punta del dit) obtens la forma exacta de la constel·lació dEscorpí. La que surava damunt lhoritzó quan vaig néixer. I quan vas néixer tu. El meu signe i el teu.» I la mare de lAbel (ara sí) riu i lUrpa (encara) somriu. Així parla lUrpa i és terriblement difícil no tancar els ulls i obrir la boca en sentir-lo. La penetració, per la mare de lAbel Absent, és equivalent al dolor. Però lUrpa ha aconseguit, dalguna manera, fer-ho, en alguns moments, agradable. Potser és per totes aquelles paraules que fa servir, per la seva veu (tan dolça), per labsoluta seguretat dels seus gestos, perquè li llepa la pell amb delicadesa, perquè satura i continua i satura i avança i satura i continua i avança i avança en un ritme creixent i perfecte en penetrar-la. Potser tot això hi té alguna cosa a veure, però la mare de lAbel Absent creu que és secundari. El que realment importa és que tot el que diu i fa lUrpa desprèn una sinceritat enlluernadora, i a la sinceritat la mare de lAbel Absent no hi està acostumada i, potser per això és el que més valora i, ho ha pogut comprovar amb lUrpa, excita.
Qui sap si per tot això, uns dies abans darribar a Gaidovar, la mare de lAbel Absent està tan tranquil·la, estirada al costat de lUrpa, quan li diu que vol deixar les altres set meravelles. LUrpa deixa de tocar-la. Empassa saliva i aixeca les mans, les obre i se les col·loca al davant. Se les mira com si no fossin seves, com si sacabés de despertar després de lanestèsia duna operació de trasplantament de mans i les observés. En realitat, es mira lespai que havien ocupat els cinc dits que ja no té. Mira el passat, doncs. Els mira molta estona. «No dius res?», pregunta al final la mare de lAbel Absent. «Encara els noto», diu lUrpa, i la mà mutilada es belluga davant del seu rostre com una aranya, amb els dits que encara queden, movent-se endavant i enrere. «No hi són», diu lUrpa, «no hi seran mai més, però els noto». La mare de lAbel Absent voldria besar-lo, però no ho fa. «Em fan mal, em piquen, se madormen, coses així», diu lUrpa. «Un dia vaig descobrir que si em rascava el mateix dit de laltre mà, enganyava el cervell i la coïssor desapareixia.» LUrpa assenyala un petit mirall que té sobre la taula. «Mel poso sobre el braç, tapant la mà, de manera que si el miro veig laltra mà, la que té el dit que necessito rascar o moure. Aleshores miro fixament el dit reflectit al mirall i amb la ment rasco o toco el de laltra mà. I funciona. El cervell sho creu i la coïssor sacaba.» La mà de lUrpa segueix movent-se al davant de la mare de lAbel Absent com un parell dinsectes. «Saps quin és el problema?», diu lUrpa, que deixa, finalment, de mirar la buidor de les seves mans per passejar-la de nou i en aquest ordre per ulls, mugrons, pèl púbic de la mare de lAbel Absent. «Quan em molesta el dit que ha desaparegut de les dues mans.» «I què fas?», pregunta ella, aguantant-se alguna cosa que puja per la gola. «Trobar-lo a faltar», diu lUrpa, que ara mira als ulls de la deessa. «I aguantar-me el dolor. Sobretot, això. Maguanto. Fins que passa, i sempre passa.» LUrpa es mossega els llavis. «I sempre torna. Sospito que només per això es retira de tant en tant, per poder tornar després.»
M.O.Z.
La història diu que trenta anys enrere la mare de lAbel Absent havia estat trobada, minúscula i callada, davant la porta de lorfenat duna ciutat ja desapareguda, però que, com algunes larves, encara respira, amagada sota les mantes del temps. Estava immòbil dins un cabàs blanc, tapada per un flassada de vellut magenta. Amb la seva maneta aferrava fortament un mocador. La història diu, també, que durant els quinze anys que va ser dins lorfenat aquella nena el va portar sempre a sobre. Era un mocador blau cel i amb les inicials M.O.Z. brodades en rosa. Sobre lexistència del mocador no en tinc cap dubte, lAbel Absent el conserva i me lha ensenyat.
La monja que va obrir la porta no va aixecar ni una cella en veure el cabàs. Era una ofrena habitual. La va recollir i la va portar, com sempre feien, a rentar-la. Normes de la casa, primer rentar. Lendemà la batejarien. Va omplir la banyereta metàl·lica, va comprovar-ne la temperatura i va mirar la nena dins el cabàs. Seguia callada i aguantant el mocador. Semblava que observés el sostre com si hi hagués algú o alguna cosa. També la monja ho va fer, però només va veure la calç amb la qual havien pintat tots els sostres, totes les parets, totes les dents. Els conys no, els conys eren negres. Com els hàbits que els tapaven. La monja portava unes ulleres grans i pesades que no feien altra cosa que caure lliscant pel seu nas. Quan laigua va ser prou freda (més normes de la casa) va tornar al cabàs. Va tocar la manta de color magenta, per enretirar-la. Feia anys que no notava un tacte com aquell. Es va quedar amb la manta entre els dits, amb els ulls tancats, recordant alguna cosa passada, una vida viscuda o per viure, qui sap; després es va col·locar bé les ulleres que tornaven a caure i va mirar, amb la llum tèbia que queia de la bombeta del sostre, el cabàs i la nena. Se nhavia oblidat per un moment. La nena tenia un rostre bellíssim. No era la cara dun nounat, tenia ja la fesomia duna noia, i era ja extremadament bonica. Li va intentar agafar el mocador, però la nena no el va deixar anar. El subjectava amb tanta força que la monja va decidir que era millor deixar-lhi, encara que es mullés. «Tots ens aferrem a coses va pensar la monja i els orfes, encara més», em diu lAbel Absent. Té raó. Així que li va deixar el mocador i va agafar la nena per les aixelles. La manta va lliscar com els vestits de nit quan són de seda, i la pell, nova i perfumada. En el viatge cap a la banyera, la monja va veure alguna cosa estranya a lentrecuix de linfant. Es va aturar per observar-ho millor. Les ulleres van començar a lliscar avall, però aquesta vegada ningú les va tornar a empènyer amunt i van caure a terra. La nena, sempre immòbil, tenia les cames penjant flàccides a un metre sobre el terra, a mig camí entre el cabàs i la banyera. La monja la va tornar a deixar al cabàs, va recollir les ulleres del terra, les va netejar bufant-les i se les va posar de nou. Tenien un vidre esquerdat. A través de lesquerda va tornar a mirar lentrecuix infantil i va deixar anar un crit. Després va mirar al sostre, com feia la nena, i es va senyar. Va sortir de lhabitació com si no hi hagués paret ni porta. La mare de lAbel Absent es va quedar sola en aquella habitació i sola en aquell orfenat durant quinze anys. Durant els primers només lobservaven. La feien despullar i la miraven. Més endavant la van començar a tocar. Després a masturbar-se mentre la tocaven. Els darrers cinc anys la mare de lAbel Absent va ser violada de totes les formes possibles per quatre monges (entre elles la que la va recollir), catorze companys dorfenat, pel director i pel gran benefactor, lhome que pagava totes les factures, un ric empresari tèxtil que visitava sovint (molt sovint) la mare de lAbel de nit, follant-se-la en privat i en exclusiva durant els dies que es quedava a supervisar la seva obra de caritat.
La mare de lAbel Absent de seguida va aprendre que la seva deformitat era un interruptor que accionava el desig, i que si la persona en tenia la possibilitat, el satisfaria. Als 14 anys va quedar embarassada i va perdre la criatura als sis mesos de gestació. Als 15, però, lembaràs va arribar fins al final i va néixer lAbel Absent. Va parir sola, a la seva habitació. Es va passar hores cridant i demanant ajuda, però ningú va obrir la porta. Jo només he constatat directament tres experiències dorfes en la meva vida. La de la mare de lAbel, la de lAbel i la meva. I en els tres casos ens han donat pel cul i ens han omplert el recte de llet sagrada. Com si el fet de no tenir ningú et convertís en una categoria humana diferent. Estar sol en la vida, ja siguin unes hores, dies, anys o sempre, sembla que és el senyal que permet que la gent faci amb tu el que vulgui. I abans de latac hi ha la saliva. La pots veure secretant-se a litres dins les boques. I el seu so, el de la saliva acumulant-se entre les dents, es clava dins el teu cervell per sempre.
Tigres blancs de Sibèria
Mengíbar és un poble de la província de Jaén. La caravana de monstres hi ha aterrat unes setmanes abans que a Gaidovar. A lentrada, lAbel Absent ha vist un rètol escrit a mà: «Zoo». Ell no ha vist mai un zoo i dins la seva ment hi apareixen lleons de cabellera sedosa i ullals ferotges, tigres brillants de mirada groga intensa, monos saltant i fent increïbles giragonses de branca en branca mentre els seus crits ressonen entre els arbres immensos, cocodrils submergits dins llacs tèrbols dels quals només es veuen els ulls i els orificis del nas. Tot i que ja sap la resposta, pregunta a la seva mare. «Podem anar al zoo?» «No», diu ella. «Per què?», diu lAbel (ho fa amb suavitat, com si realment volgués saber el perquè). La seva mare sel mira. Estan lun al costat de laltre, rentant els plats després de dinar. «No tagradarà», diu. «Jo crec que sí», diu ell. «Jo sé que no», diu ella. I la conversa sacaba aquí, però no el desig de lAbel Absent.
Aquella tarda, sacosta un grup de nens al campament de la fira. Passa sovint, a gairebé cada poble i ciutat els primers a treure el nas són els nens. No els adults, no els vells, no les nenes, només els nens. En aquelles hores hi ha força moviment a la fira de monstres, aquell vespre comença lespectacle que durarà, si tot va bé, cinc dies més. LAbel Absent ajuda a enlairar el tendal de la seva mare, una lona de color oliva amb el número 5 de color negre, i intenta no mirar al grupet que sha aturat al davant. «És un circ?», pregunta un dels nois. Té un bigotet que a lAbel li sembla ridícul, quatre pèls de llet que creixen en desordre. LAbel no diu res. «Ei tu! No em sents? Dic si és un circ això.» Tot i que ara ja no és una pregunta, lAbel diu que no. El bigotet: «I què és?». LAbel: «Un espectacle». El bigotet: «A mi em sembla un collons de circ, un circ de merda». LAbel Absent segueix tibant les cordes i posant bé la lona. Busca amb la mirada la seva mare, però no la veu. El bigotet, de nou: «Hi teniu animals?». La resta de nens són a la seva dreta i esquerra, són set o vuit, de mides i edats diferents, tots amb els ulls mig tancats, plens de lleganyes i les pells brunes de ronya. LAbel: «No, no hi ha animals». LAbel es vol escapar dallà i està temptat de posar-se a córrer fins a la caravana més propera, la de la Lisa Mara. Cap dels nens es mou. El bigotet: «Fa pudor de merda danimal, segur que en teniu». LAbel Absent olora intentant que no sadonin que ho fa. Nota la mateixa olor que sempre, i li agrada, si algú sentia pudor danimals potser era pel zoo. LAbel: «Potser és pel zoo». «El zoo?», pregunta el bigotet. «Sí, lolor deu venir dallà.» El del bigotet es posa a riure i és un riure dels que no sencomanen. «No ho crec», diu. Ara sha acostat encara més a lAbel, la resta de nanos no es mou. El bigotet: «Has vist mai un tigre, tu? Nosaltres, sí (mira als seus companys), oi? (ningú diu res), hi ha tigres blancs de Sibèria al zoo». Aquelles tres paraules penetren i comencen a créixer dins el cap de lAbel: tigres, blancs i Sibèria. «No diu finalment, no nhe vist mai.» «Doncs són més grans que tu. Saps quant pesa un tigre blanc de Sibèria?» «No.» «200 quilos. I saps quant fa el seu pèl?» «No.» «Dos pams. És com un bosc de seda. Són uns tigres blancs fets de seda i pesen 200 quilos.» LAbel Absent fa molta estona que té la lona agafada entre els dits, sense moures. «I mengen qualsevol cosa que es mogui, els tigres blancs de Sibèria, ho sabies?» «No.» «Cérvols, porcs senglars, ossos petits, peixos, rates, homes i nens, qualsevol cosa. Quins animals teniu aquí?» «Cap.» El bigotet agafa una pedra i la llença, sense gaire força, cap a lAbel. El toca a lesquena. Ell mira a la dreta i veu que la seva mare sacosta caminant. Els nanos també miren en aquella direcció. «Anem», diu el del bigotet, i la resta de companys, com si fossin un exèrcit professional, es posen en marxa. «Tot bé?», diu la mare de lAbel, que mira en direcció al grup de nens que sen van. «Vull anar al zoo», diu ell. «Ja the dit que no.» LAbel tanca el puny i la corda es clava dins el palmell. «I ara acaba amb això, que no tenim tot el dia», diu la seva mare. I lAbel serra les dents i ho fa.
Aquell vespre, abans que obrin la fira, lAbel Absent entra, com fa sovint, a la caravana de lUrpa. Ell no hi és. Els llibres, apilonats en forma de gratacels, actuen, en ell, com una teranyina. Moltes vegades shi ha trobat, sense adonar-sen, atrapat, passant-thi hores mirant, llegint, tocant, pesant, olorant. Aquell dia, lAbel busca llibres danimals, especialment de tigres i, sobretot, de Sibèria, busca fotos de tigres blancs i de Sibèria, felins de seda que pesen 200 quilos i mengen ossets bruns petits. Quan ja fa una bona estona que remena (sense èxit), lUrpa entra a la caravana. Queda poca estona perquè lespectacle obri les portes i lAbel Absent sap que lUrpa té un ritual previ. I lUrpa sap que lAbel ho sap. «La teva mare et busca», diu. «Ara hi vaig», diu lAbel. LUrpa es comença a treure la roba. Primer la camisa (lUrpa només porta camises), que deixa, suaument, sobre el llit. Després les sabates (lUrpa sempre porta sabates amb taló, potser, ha pensat lAbel, perquè vol compensar la seva curta alçada). «La teva mare et busca», repeteix lUrpa i aquesta vegada el to és diferent. LAbel tanca el llibre que estava fullejant (Rituals amorosos de les tribus rwandeses, Joseph Garguer, 1954, lAbel de seguida ha vist que allà no hi havia ni un sol tigre blanc de Sibèria, però sí altres coses interessants). LAbel saixeca i sencamina cap a la porta de la caravana. LUrpa: «On vas?». LAbel: «Amb la meva mare». LUrpa: «Això està molt bé, però només si ho fas després de deixar tot això i assenyala els llibres com si fossin un grapat de conills nerviosos tal com estava». I lAbel ho fa, esclar, mentre de cua dull observa com lUrpa acaba de despullar-se i comença a posar-se oli al cos mutilat. Sota les espelmes que sencendran aquell vespre, vol que la seva pell brilli com si fos nova, lefecte de les parts amputades és més espectacular i, el seu cos treballat, lluent, és un reclam cap a les parts intactes, les que encara queden per amputar. LUrpa cuida la seva eina de treball amb obsessió. El seu cos demana a crits que te lemportis, si no tot ell (com seria desitjable) sí una part. Com relíquies del cos de Crist. Quan lAbel Absent marxa de la caravana, lUrpa està nu, oliós i agenollat davant una petita estàtua de color negre. Una mena daltar en què ha encès dues espelmes. Quan, anys enrere, lAbel li va preguntar què era allò, lUrpa li va dir: «Qui». LAbel va arrufar el front. «El que vols dir és qui és, no què és.» «Ah, doncs qui és?» «Tu», va dir lUrpa. I ho va dir amb la cara que tenia quan parlava seriosament. LAbel va mirar-se amb més atenció la petita estàtua. Era un noi, sí, però no trobava que sassemblés gens a ell. No va seguir preguntant perquè lUrpa hauria continuat responent i lAbel tenia moltíssima més por de les respostes que curiositat per fer les preguntes. Va callar, doncs, però des daquell dia, sempre que podia, se la mirava, la tocava i, en secret, hi parlava. De fet, això és exactament el que ha estat fent abans de buscar els llibres dels tigres blancs de Sibèria. La darrera cosa que fa en sortir de la caravana és mirar-la i li diu adéu amb els llavis.