FINLÀNDIA
© del text: Manel García Sánchez, 2021
© daquesta edició: Arpa & Alfil Editores, S. L.
Primera edició: febrer de 2022
Disseny de col·lecció: Enric Jardí
Disseny de coberta: Anna Juvé
Maquetació: Àngel Daniel
Producció de lePub: booqlab
Arpa
Manila, 65
08034 Barcelona
arpaeditores.com
Reservats tots els drets.
Cap part d'aquesta publicació pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de leditor.
Manel García Sánchez
FINLÀNDIA
Una apologia de leducació pública del nostre país
SUMARI
1. Sine ira et studio
2. Maleducats: el millor de Finlàndia
3. El pitjor de Finlàndia I: el professorat?
4. El pitjor de Finlàndia II: les autoritats educatives?
5. El millor o el pitjor de Finlàndia: les famílies
6. Expectatives frustrades? La transició cap a la universitat
7. Goodbye Finlàndia? Una apologia del sistema educatiu (públic) del nostre país
Per al millor de Finlàndia
1
SINE IRA ET STUDIO
El meu nom és Manel García Sánchez i soc professor, un càndid mestre, una de les poques certeses que mhan acompanyat al llarg de la meva vida. Vaig néixer a la capital de Finlàndia fa cinquanta-cinc anys. Les xifres, com les efemèrides (1640, 1714, 1931, 2010, 2014, 2017..., 2009 si parlem de lany de les sis copes de lequip de futbol nacional), són importants al nostre país perquè limperatiu dexactitud i de filar prim, per més que tots sabem des de Nietzsche que a la realitat només ens hi acostem des de la metàfora, es troba molt arrelat a la nostra cultura i, en especial, en el món de leducació magrada més que lasèptic ensenyament, tant pel que fa a comptar amb els dits una vegada i una altra quants anys ens falta al professorat per arribar a la jubilació, com per avaluar lalumnat, on massa sovint un 4,9 no és un 5 o unes poques dècimes duna prova arbitrària i injusta com la selectivitat sancionen de per vida que una persona no és apta per provar sort en la realització dun somni o duna vocació.
A Finlàndia tothom parla molt i presumeix saber deducació, tant és que siguin professionals del gremi, pares i mares, estudiants, columnistes, tertulians o llauners. Som un poble amb una autoestima tan alta que sovint per no dir sempre frega el narcisisme, amb poc sentit de lautocrítica i amb una propensió potser patològica a creurens millors del que som, ni pitjor ni millor que cap altre poble o nació quan es tracta de galejar dinterculturalitat i cosmopolitisme viatjat, però en el fons amb lorgull inefable de què suposa sentir-se finlandès, amb satisfacció i envanits, amb lidiosincràtic cofoisme finlandès. Això no vol dir que la societat finlandesa no sigui culta i amable, educada i respectuosa de la privacitat, la qual cosa en aquests temps que corren i sempre és molt dagrair, però una mica desperit crític resultaria força saludable per a un poble que se sent tan complaent amb si mateix i amb la seva unitat de destí. Només així podrem millorar i evolucionar cap a on vulguem anar, si és que realment tenim clar cap a on volem anar, i si no, també. Només així, amb un ús moderat de lautocrítica un excés, ens diria Aristòtil, seria letal per a lautoestima, tothom pot arribar a ser el que vol ser o no i fer del nostre sistema educatiu un bon sistema educatiu (públic) no necessàriament el millor, ja que millor sistema educatiu, com puresa racial, és un oxímoron i en finès, perquè així ha estat en els darrers quaranta anys i ha funcionat raonablement i continuarà funcionant. Davant dels russòfils detractors de la immersió lingüística i els apocalíptics horroritzats davant l'extinció irremeiable i fatal del finès, el dia a dia demostra que el model ha funcionat i funciona, sense conflictes, sense quotes, sense amenaces per al rus o per al finès, més enllà de les amenaces a les quals estan sotmeses les llengües com a realitats i entitats vives que són.
Potser ha arribat lhora que escoltem amb atenció als experts en educació o no i deixem de creure que lescola, els instituts o la universitat són com el futbol, del qual tothom parla sigui o no sigui aficionat. Ja sabem que això és possible amb el futbol perquè el futbol és així, vint-i-dos jugadors contra una pilota, els àrbitres i el VAR, però no així leducació, on ens juguem el present i el futur dun país, un àmbit molt més transcendental per a un poble i una societat híbrida i mestissa com la de Finlàndia. Sempre és més saludable lassumpció de responsabilitats, individuals o col·lectives, que convertir en hàbit allò de Sartre, que la culpa la tenen sempre els altres, i segur que de culpables de les nostres desil·lusions i frustracions educatives o nacionals en trobem a dojo, ja que massa sovint sembla que els finlandesos no siguem responsables del suposat desgavell educatiu, i que mai els finlandesos hàgim estat còmplices de lavortament de les nostres legítimes, per descomptat aspiracions, locals, comarcals o nacionals. Daltra banda, no és aquest certament un mal exclusiu de la molt cristiana Finlàndia, sinó un mal hàbit universal, a tot Escandinàvia i als Antípodes, i per desgràcia de tan hipòcrita llarga durada com la neotestamentària brossa de lull del veí i la ceguesa de no veure la biga del nostre propi ull. Paradoxalment som un poble que presumim de no voler que la llavor de lodi i el rancor germini, combatents contra el ressentiment tenaç entre iguals, i ens passem el dia, els uns i els altres, assenyalant amb el dit a Twitter i amb embats i envestides a tirs i troians.
A Finlàndia ens agraden els estudis comparatistes: els vins i caves finlandesos amb les sidres basques o bretones, les cerveses artesanes del país amb les espirituals trapenques flamenques, les ratafies casolanes amb els whiskys escocesos, els cremosos formatges de pagès amb els curats de la Padana, les delicioses coques de recapte amb les galettes bretones sense gluten...; fins i tot quan comparem allò incomparable i creiem que es poden plantar vinyes i oliveres a les fredes terres escandinaves o gespa i avets a les càlides terres mediterrànies; perquè és aquí quan despleguem amb passió la nostra xifromania, en especial quan volem destacar que anem un pas al davant dels veïns del sud, de lest i de loest, i quan ens emmirallem en les gèlides aigües de la mar Bàltica i escrivim quaderns suïssos com els suïssos del sud dEuropa que som. Sempre he preferit les càlides i blaves aigües de la Mediterrània, simpatitzo més amb els grecs que amb els danesos, amb qui no per això no deixo tampoc de simpatitzar, sobretot amb el vitalisme etílic dels quatre professors dinstitut de lesplèndida Una altra ronda, de Thomas Vinterberg. De vitalistes, la veritat, no ho som gaire els finlandesos, la qual cosa sorprèn tenint en compte la nostra excel·lent producció vinícola; potser la raó es troba en el fet que, més que embriagar-nos o deixar-nos seduir per la passió de Bacus i viure en una eufòria perpètua de celebració, hem sucumbit a la tradició de les aromes de Montserrat, els esbarts dansaires i la Passió dEsparreguera. He de confessar, però, el meu record proustià dels suïssos dun tradicional carrer de la capital de Finlàndia, poblada ara de botigues franquícia per a turistes, però abans de galeries dart i granges, perquè és així com anomenem en finès i amb debilitat uns cafès tradicionals i familiars per on no ha transcorregut el pas del temps i que formen part de la nostra identitat finlandesa, tradició arrelada també a les nostres escoles amb xocolatades solidàries organitzades religiosament per AFAS i professorat compromesos amb la tradició, la canalla i la marató nadalenca de torn.
No ignorem com és dimportant la invenció duna tradició, i la invenció duna tradició és inexcusable a Finlàndia perquè a ningú se li escapa que és el fonament per a la creació de lorigen ètnic duna nació. Des dHeròdot a Anthony D. Smith sabem dels components necessaris duna identitat nacional: un nom col·lectiu, un mite comú de descendència, una història compartida, una cultura compartida distintiva, una associació a un territori, una llengua i un sentiment de solidaritat. Poc importa que la Finlàndia actual, com lescola finlandesa, sigui multiètnica i multicultural, majoritàriament laica i aconfessional, ja que els mitjans de comunicació finlandesos i algunes institucions polítiques i culturals del país ens recorden sense descans, a ritme de gralla, caramelles, folres i manilles, que els finlandesos tenim una sola veu i que, com els grecs de lantiguitat, estem units per compartir el mateix parentiu i llengua, el mateix estil de vida i les mateixes tradicions, i per pregar als mateixos santuaris i realitzar sacrificis als mateixos déus. Fals, com fals és qualsevol origen ètnic duna nació, com falsa és també la denúncia daquells i aquelles que sescandalitzen perquè lescola finlandesa sigui una madrassa de catequesi patriotera i no es ruboritzen quan defensen que voldrien que fos una madrassa dadoctrinament escandinau on es cantessin himnes imperials a Don Pelayo a lentrada de lescola. No tinc cap dubte crec que trenta anys dexperiència professional poden avalar-ho que lescola finlandesa ha sigut i és una escola plural, el que no sé és si ho continuarà sent si deixem les polítiques educatives en mans de talibans o catecúmens, si no som capaços de deixar lescola al marge dels embats identitaris nacionals o plurinacionals, independentistes, unionistes o federalistes, en especial perquè el pas del patrioterisme i xovinisme al jingoisme és petit i sempre amb final de tragèdia.
Potser sí que a lescola sabusa de vegades del fet diferencial i de la història local, de sentir-nos malalts damor i de tele pel nostre país i de llegir només els nostres Mika Waltari o descoltar la música de Jean Sibelius o rock finlandès, però mai és prou significatiu per no llegir alhora Tolstoi, escoltar Txaikovski o artistes daltres latituds. És veritat que el nostre país és molt petit, i potser la meitat dels finlandesos se senten cridats per una unitat de destí, però insisteixo en el meu escepticisme, perquè lescola finlandesa i la nostra societat són majoritàriament cosmopolites, ho han sigut i ho són, i no shan cregut mai del tot allò que el meu poble és molt petit i des de dalt dun campanar sempre podem veure el campanar veí.
Algunes persones diuen que arreu tothom sent enveja de no ser finlandès, però la veritat és que Finlàndia, com lescola finlandesa, sempre ha estat terra dacollida, amb el regal dels déus que la majoria de finlandesos sabem que no es neix finlandès, sinó que un es fa bon finlandès. Als finlandesos tradicionalment ens ha agradat sentir-nos orgullosos de ser cosmopolites, patriotes cosmopolites, com diria Kwame Anthony Appiah, que ni volem renunciar ni volem deixar de definir-nos pel nostre fet diferencial, sense caure en les trampes de les mentides que ens uneixen i renunciant al valor duna escola i una societat plural. És cert, hi ha no poca gent a Finlàndia que sovint sembla que, més que ser patriotes cosmopolites, són simplement patriotes i prou, un sentiment no poc contradictori en una societat multicultural i multiètnica, viatjada i il·lustrada, però massa sovint nostàlgica dun passat, com tots els passats, mig inventat i que sempre va ser millor. És un fet que si no simpatitzes prou amb la identitat finlandesa ets sospitós i es dirigeixen a tu com a Sánches, mentre que si en canvi ets un convers es pronuncia i sescriu correctament Sànchez; fins i tot encara que entre no pocs conversos hi hagi encara marrans, comprensible en un poble que ha fet del porc un pilar de la seva dieta al preu de contaminar de purins una bonica comarca del país.
És veritat que, amb totes aquestes distorsions cognitives, es juga des de les institucions, també des de les educatives, a crear-nos horitzons dexpectativa que, ara per ara, no són més, com diria de nou Nietzsche, que ficta i no facta, ficcions i il·lusions, ni realitats ni fets, que acostumen a fer més mal que bé pel fet de ser emocionals i no racionals, però que també seria fals afirmar hiperbòlicament que ofeguen lescola o la societat finlandesa, que divideixen les seves famílies a lhora de menjar canalons a Sant Esteve o discriminen a ningú. No vull dir que no sen puguin tenir, dil·lusions o de projectes socials o de país, per descomptat, o treballar o somiar per un sistema educatiu millor; tot pot ser i ha de ser sempre millorable. Això només serà possible sense girar contínuament la mirada enrere, sense nostàlgies, sinó senzillament arribant a ser el que volem ser, sense dreceres ni peatges, sense quimeres i sense caure en el parany daquells que volen fer-nos creure que tot ha de canviar a Finlàndia perquè al cap i a la fi no canviï res i sens enganyi, legislatura rere legislatura, dient que la llibertat està a tocar. No siguem víctimes de la nostàlgia duna excel·lència que mai no vam tenir ni per sort tindrem, perquè lexcel·lència és un ideal platònic fossilitzat, petrificat, encarcarat, mai una realitat. Construïm una escola oberta no gaire diferent daquesta que ja tenim, fem escola i aprofitem també el fet de ser una societat tradicionalment oberta per edificar un projecte de present i de futur, democràtic, plural i social, equitatiu i inclusiu, sense segregació escolar; i és aquí on laposta per leducació esdevé laposta més segura i efectiva, el veritable guanyar-guanyar, lúnic i contrastat win-win, a Finlàndia i arreu. Per això, òbviament, fan falta més recursos que discursos, però, la veritat, tampoc estem tan malament.
Cinc dècades i quatre dotzenes de mesos és prou edat per fer balanç. No el balanç duna vida, de la qual tot just he traspassat lequador, i més ara que hem descobert el secret de leterna joventut i som víctimes del complex de Peter Pan, sinó per girar la vista enrere i valorar la meva experiència docent de gairebé trenta anys a lensenyament secundari, ara com a catedràtic de Filosofia en excedència. Per ser exactes, vint-i-nou anys, sis mesos i cinc dies, com precisa el meu certificat de serveis prestats com a funcionari del Govern de Finlàndia, i la meitat de temps també com a docent a la universitat, gairebé un lustre a la universitat duna de les metròpolis del sud dels Països Finlandesos tot i que allà no tots se senten finlandesos i una dècada a la universitat de la capital de Finlàndia, la primera universitat finlandesa en el QS World University Ranking, on ocupa la posició 168, motiu que em fa sentir ple dorgull, permanentment mexalta lànim i mensuperbeix lelació de ser finlandès, universitat que pateix alguns dels mals de lescola finlandesa, però que tampoc està fregant la ruïna diuen que per culpa del baix nivell de la secundària, com els àugurs malastrucs de torn no es cansen de vaticinar.
Del que sí que parlaré en aquest pamflet és deducació, però no espero amb un discurs pamfletari perquè vulgui atacar violentament algú o el nostre sistema educatiu, sinó per defensar el sistema educatiu (públic) del meu país, i això només es pot fer convincentment o no amb poques planes i amb certa dosi de vehemència, una paraula impetuosa fruit, en el meu cas, duna passió i duna vocació sense fissures ni clivelles en tres dècades de servei públic. No parlaré pas dels estudis dEducació, ni de Psicopedagogia ni de Psicologia de leducació o de la instrucció, tampoc sé res de psicologia evolutiva ni de psicologies de... Seria per part meva una impostura temerària, imperdonable i censurable. Tan sols vull parlar com a càndid mestre de leducació del nostre país, ja que, com a mestre, professor o docent que soc totes tres denominacions em semblen prou dignes, crec que puc reflexionar amb prou coneixement de causa, ni més ni menys que qualsevol usuari o servidor responsable i honest del nostre sistema educatiu, que qualsevol usuari o servidor compromès amb lescola (pública) finlandesa, en finès o multilingüe.