Aquest llibre ha rebut el suport econòmic del Departament de Teoria dels Llenguatges i Ciències de la Comunicació de la Universitat de València
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació dinformació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de leditorial.© Dels textos: els autors i les autores, 2022
© Daquesta edició: Universitat de València, 2022
Publicacions de la Universitat de València
Coordinació editorial: Amparo Jesús-María
Maquetació: Celso Hernández de la Figuera
Disseny de coberta: Celso Hernández de la Figuera
Il·lustració de la coberta: Doris Freigofas i Daniel Dolz (Golden Cosmos)
ÍNDEX
INTRODUCCIÓ
La falla de les vanitats, Josep Lluís Gómez Mompart
I RECTORAT I DEGANAT INICIALS
La implantació dels estudis de Periodisme a la Universitat de València, Francisco Morales Olivas, Juli Peretó i Pedro Ruiz Torres
Periodisme, des del Deganat, Ferran Carbó
II EL PROFESSORAT DE PERIODISME
Universitat i periodisme: dos mons imperfectes però necessaris, Josep Lluís Gòmez Mompart
Com funciona la ciència i els problemes de lequidistància de les fonts dinformació, Carolina Moreno
El salt mortal dels estudis de Periodisme, Martí Domínguez
Media vida en las aulas, Guillermo López García
El descobriment de la vocació docent, Dolors Palau Sampio
Compartir el oficio, Alfonso Gil
Tornar, Francesc Andreu Martínez Gallego
Vaig a contar-te una història, Anna Senent Moreno
Un projecte acadèmic dèxit, Salvador Enguix
La imperfecció dels mestres, Remei Blasco Chàfer
El valor del periodisme de proximitat, Francesc Tomàs Martínez Sanchis
Conflicte i cohesió: els viatges en zig-zag dels periodistes professors, Lola Bañón Castellón
Del teletipo al kiosco: el viaje de una noticia, Francisco Romero Pérez
Un llegat incalculable, un somni complit, Benjamín Marín Pérez
La transferencia de conocimiento: la experiencia profesional en la universidad, José Miguel García
Dues dècades de contínua transformació, Andrés Hernández de Sá
El desafío de construir y actualizar el temario de una especialidad en plena revolución, Herminio Javier Fernández
El dolor de la lucidesa, Rafael Miralles Lucena
Reflexiones de un profesor asociado que nació con el grado, José Vicente Marco León
Una experiència fascinant, Jordi Sebastià
Formar mentes críticas: la gran droga de la enseñanza, Patricia Cabezuelo Campos
Estudis iniciàtics per a una nova generació de periodistes, Joan M. Oleaque Moreno.
Formar periodistes: dalumne a professor sense deixar de ser estudiant, Adolfo Carratalá
Siempre quise volver, Ricardo Ángel Pomares Pastor
Els perquès del periodisme, Francesc Arabí
Fer ràdio amb paper, bolígraf i telèfon, Manel Castañeda
Documentació informativa per a un periodisme de qualitat, María Rosa Martínez-Rubio
Quan Periodisme va arribar a casa nostra, María Iranzo-Cabrera
III PROFESSORAT DALTRES DISCIPLINES
Gestació i desenvolupament duna titulació engrescadora, més algunes classes danglès, María José Coperías Aguilar
Periodismo y democracia: la misión de la universidad, Juan Romero
Ensenyar i aprendre periodisme en català, Miquel Nicolás Amorós
Periodistas, modelos de lengua, Mercedes Quilis Merín
Periodistas, modelos de lengua, Mercedes Quilis Merín
Periodisme i Filologia Catalana: col·laboració i transferència de recerca, Gemma Lluch
Estadística i Periodisme: convivència, separació i divorci, Francisco Montes
Història i memòria duna docència: la Història del món actual, Ana Aguado
Periodistas bien preparados sobre medicamentos y salud, Francisco J. Morales Olivas
Biotecnologia per a periodistes: un esforç gratificant, Rosa de Frutos, María Dolores Moltó i Juli Peretó
Medicines i Periodisme: vint anys, Esteban Morcillo
IV TAU I MEDIAUNI
El suport del Taller dAudiovisuals a les titulacions de Comunicació i Periodisme, Miquel Francés
Alumnat de Periodisme: talent a la RTV de la Universitat, Remei Castelló Belda
V ALTRES REFLEXIONS EXPERTES
Els estudis de Periodisme: ahir i ara, Joan Oleza
Fer llum, informar, anomenar les coses: la necessitat vital del periodisme autèntic, Gustau Muñoz
ANNEXOS
I Pla dEstudis 1997-98 de segon cicle que no es va arribar a implantar
II Pla dEstudis 2000-01 de llicenciatura de cinc cursos
III Pla dEstudis 2009-10 de grau de quatre anys
ÍNDEX ONOMÀSTIC
INTRODUCCIÓ
La falla de les vanitats
Josep Lluís Gómez Mompart
La frase que he triat (o mha triat) per al títol daquesta introducció no és un homenatge a la novel·la de 1987 de lescriptor i pare del nou periodisme Tom Wolfe. Nosaltres no som Nova York ni comptem amb un Sherman McCoy, que se sent lAmo de lUnivers, ni tenim amo ni en volem. La nostra foguera és menys transcendent i pretensiosa, és més festosa i mediterrània malgrat el ritu acadèmic. És una falla que el curs 2020-21 potser no es va cremar per la pandèmia, o potser perquè el col·lectiu daquest llibre decidírem indultar-la. Al remat, les nostres petites falles de vanitat com a PDI (personal docent i investigador) són més pròpies de lorgull del saber (acadèmic i professional), de voler transmetre coneixement, danhelar divulgar la nostra millor recerca o senzillament de compartir laprenentatge. Són si fa o no fa tot això, més que no arrogància o petulància.
Diuen els entesos que La vanitat (1976) ha estat la més recordada de les falles del mestre Vicent Luna a la plaça de lAjuntament de València. Un gran titot estarrufat presidia la falla que simbolitzava la supèrbia, i diferents ninots criticaven els rancis paradors nacionals on lalta societat daleshores es reunia exhibint la seva opulència. En els judicis bufo (representació burlesca on simitaven en to sarcàstic personatges de la vida pública i acadèmica), amb què els estudiants de Dret de la UB celebraven la diada del seu patró els anys seixanta, sempre hi havia un gran professor, inflat per la vestimenta acadèmica, tot balbucejant saviesa aparentment en llatí. Els anys passen i passen, i en el nou segle lelit universitària continua exhibint, altivament o modestament, el seu capital de saber i saber fer a les velles aules magnes, mentre el cor entona el Gaudeamus igitur: «Vivat academia, vivant professores!».
Tanmateix, si hom ha de parlar de vanitats acadèmiques o universitàries fora més deferent esmentar la pintura de la Vanitas holandesa dAdam Bernaert, conservada a The Walters Art Museum (Baltimore, Maryland, EUA). Aquest esplèndid quadre del segle XVII ensenya, entre daltres joies, un parell de voluminosos incunables il·lustrats, dos admirables globus terraqüis, una fina ploma amb tinter i anell per segellar, un pergamí, un bloc de partitures, un rellotge darena, una vistosa tovalla de seda, una copa de vidre i un collar de perles. Una composició de tresors que apel·la al políptoton famós de lEclesiastès: «vanitas vanitatum, et omnia vanitas» (vanitat de vanitats, i tot és vanitat).
ENS PRENEM MASSA SERIOSAMENT EL NOSTRE PAPER
La primera vanitat daquest projecte és culpa meva en tant que editor dun llibre de nosaltres, el professorat de la Universitat de València responsable de la titulació de Periodisme. Dun desig meu, pèrfidament amagat, désser lloat per les gents en haver estat escollit el 1997-98 per posar en marxa la carrera de Periodisme. O dhaver persuadit, tot afalagant-los, una quarantena de col·legues (amb diferents graus damistat), a rememorar la seva experiència personal durant tots o alguns anys de les dues primeres dècades daquest segle XXI. És la meva complaença de deixar constància escrita daquesta jactància masculina del «llegat». O és, en definitiva, una herència compartida, en grau i esforç desigual, de mig centenar llarg de professores i professors, els quals han fet possible aquesta interessant i necessària experiència docent de servei públic. Una vanaglòria la meva que, sense jo atrevir-me a qualificar-la amb un desmesurat triomfalisme, sintetitza un dels autors daquest llibre dautohomenatge col·lectiu (professorat i estudiantat) en el títol del seu article. La clava en una frase denvaniment espectacularment periodístic: «un llegat incalculable, un somni complit». Moltes gràcies, Benjamín Marín, pel teu gran entusiasme. Després de vint anys, sona a descomunal epitafide categoria, la hipèrbole del qual ens permet fer broma entre nosaltres amb certa condescendència.
Potser el títol daquesta introducció voldria ser un enginy insolent per no prendrens el professorat universitari tan seriosament. Perquè, com assenyala Miquel Nicolás, «no es pot fer classe sense un punt dironia, o de sarcasme fins i tot, convenientment administrat». José Antonio Marina, en Elogio y refutación del ingenio, afirma que lenginy com a forma dintel·ligència no sassocia a la serietat, a la rectitud o a la veritat, sinó al joc i a la transgressió. Defineix lenginy com «el projecte que elabora la intel·ligència per viure jugant». I hi afegeix que lenginy contemporani és individual, plaent, inútil en el sentit que no busca una finalitat. És reconfortant, una mena de rebel·lió de la intel·ligència per fugir de les seves múltiples servituds. Tanmateix, Paco Martínez manifesta: «en la universitat, com en qualsevol treball, hi ha les ambicions personals, els caràcters, els egos, i és important gestionar-los». Sí, com diu Jordi Amat en El fill del xofer (2020), «el mal dels altres i el mal que habita en nosaltres». Tan cert com lobservació de Remei Blasco: «ni tan sols és veritat la famosa frase de Ryszard Kapuściński, aquella que diu que per a ser periodista cal ser bona persona». Aleshores, podríem preguntar-nos: cal ser bona persona per a ser un bon professor/a duniversitat?