La biblioteca li semblava un paradís, un lloc on descansar de les antipàtiques i monòtones tasques domèstiques de cada dia. LAnatòlia va netejar els prestatges amb cura, els va fregar amb cera casolana fins a fer-los brillar, va ordenar les fitxes dels lectors, va redistribuir els llibres sense fer cas de la classificació numèrica ni de lordre alfabètic, guiant-se únicament per les seves preferències cromàtiques: a sota van anar a parar els de coberta fosca, i a sobre els de coberta clara. Va posar plantes per tot arreu: pèsols dolor, àloes i geranis. Com a testos va fer servir unes amples gerres de fang oblidades al celler; només li va caler anar a la fusteria den Minàs per demanar que hi fessin un forat al fons perquè hi sortís lexcés dhumitat. Un aprenent den Minàs, un homenot baix, rabassut, vidu i sense fills, que havia enterrat tota la família durant els anys de la gran fam, de seguida li va posar els ulls a sobre. Va lliurar les gerres a la biblioteca en persona, després hi va tornar diverses vegades més, aparentment per esbrinar si li calia ajuda, i cada vegada shi quedava assegut fins tard, sense apartar els ulls de la torbada Anatòlia. Al cap dun mes es va plantar a casa seva per proposar-li matrimoni. LAnatòlia no lestimava i sabia que no lestimaria mai, però va acceptar casar-shi simplement perquè no hi havia ningú més amb qui poder fer-ho; no quedaven homes lliures al poble, perquè els que ho eren no tenien edat: eren massa joves o massa vells. Va ser un matrimoni infeliç. Durant els divuit llargs anys viscuts amb el seu marit mai no va saber què era una paraula amorosa, un gest afectuós. Es va revelar un home distant, gens sensible; al llit era un inepte i un malànima; quan lAnatòlia li pregava que la tractés amb una mica de tendresa, responia amb grolleria, rient-sen; sovint hi jeia a la força, i després ella es quedava estirada al llit impregnada de la pudor de suor i de brut dell, empassant-se les llàgrimes i odiant-se a si mateixa amb tota lànima. El seu únic somni, tenir fills, criar-los i educar-los, no estava destinat a fer-se realitat: mai no va aconseguir quedar-se embarassada. Al principi, el marit es limitava a acusar-la destèril, però amb els anys es va tornar un ésser més obscur i intolerant, i es posava fet una fera, enfurismat per la silenciosa obediència de la seva dona. A lúltim, va agafar lhàbit demborratxar-se, i li pegava, la llançava a terra i llavors, estirant-li la trena, larrossegava per tota la casa, dhabitació en habitació sense descuidar-sen cap, i per acabar la tancava tota la nit amb pany i clau a dins de lhumit safareig. Cada vegada es tornava més despietat, i probablement lhauria matat algun dia si no hagués tingut por del forçut Hovhannés, que va notar una vegada una contusió al pòmul de lAnatòlia i, sense dir ni piu, sen va anar directament al taller de fusteria, el va treure de darrere el taulell, el va arrossegar pel coll entorn del pati i el va llançar contra una gran pila de llenya. Tot marxant, el va travessar amb la mirada:
Torna a posar-li les mans a sobre i et mato sense avís previ, et queda clar?
La intercessió den Hovhannés li va salvar la vida a lAnatòlia, però va transformar cadascun dels seus dies en un suplici insofrible. El seu marit va començar a turmentar-la amb astúcia, en un silenci absolut: li torçava els braços, li colpejava les articulacions de manera que no hi quedessin senyals visibles, lexasperava molestant-la i burlant-sen. LAnatòlia ho suportava calladament, no es queixava: temia que en Hovhannés complís la seva paraula i matés el seu marit; no volia ser la causa del mal de ningú.
Lúnic refugi en el seu dia a dia desesperançador era la lectura. Els primers anys, quan la biblioteca estava del tot deserta, va gaudir molt dedicant-se al seu passatemps preferit mentre era a la feina. De mica en mica, gràcies a la intuïció i a un gust innat, va aprendre a distingir la bona literatura de la dolenta i es va enamorar dels clàssics russos i francesos, tot i que quan va acabar de llegir Anna Karénina va nodrir per sempre més un odi rotund pel comte Tolstoi. Després de constatar la insuportable crueltat i arrogància amb què tractava els personatges femenins, va deduir que el comte era un dèspota i un tirà, i va amagar de la vista els seus voluminosos llibres perquè no li fessin mal als ulls. Les vexacions que li infligia el seu marit labocaven al súmmum de la desesperació, no tenia cap intenció dacceptar encara més abusos a les pàgines dels llibres.
Quan no llegia, lAnatòlia es dedicava a abellir la biblioteca i a fer-ne un lloc còmode i agradable: va penjar a les finestres unes cortinetes de percala lleugera (tapaven només la meitat superior del vidre per no privar les plantes de la llum del sol), va portar una catifa de casa i la va estendre a terra al llarg de la paret on hi havia els retrats dels escriptors, i va decorar els incòmodes bancs de fusta amb uns alegres coixins cosits per ella mateixa amb roba acolorida.
Ara la biblioteca semblava una sala de lectura a linterior duna glorieta ben cuidada: tant els ampits de les finestres com els passadissos entre les prestatgeries estaven guarnits amb plantes dins gerres i testos; lAnatòlia hi havia portat vuit testos pesants, suposadament dantiquari, de lantiga finca de lArxak-bek (transformada després en una Casa de la Cultura, tancada i barrada i oblidada), on va plantar roses de te, lligabosc aromàtic i lliris orientals. Les roses florien a la babalà i el seu intens perfum atreia les abelles, que sesmunyien per les finestres obertes i, malgrat quedar-se un xic desorientades enmig dels plecs de les cortines de percala, trobaven inequívocament el camí per arribar volant fins a les flors. Després dhaver-ne collit el nèctar, se nanaven volant i tornaven de nou. Un dia de tardor, atretes per lolor agredolça del lligabosc, tot un eixam dabelles va volar fins a una de les finestres i es va amagar rere una biga del sostre amb la intenció aparent de quedar-se allà per sempre. LAnatòlia va haver de recórrer totes les eres del poble a la recerca del rusc don shavien escapat les abelles. Al soterrani, shi va formar un gran formiguer: les corrues de formigues que avançaven serpentejant, sestenien al llarg dels taulons del paviment fins a la porta dentrada i desapareixien més enllà del llindar. El ràfec de la teulada era ple de nius dorenetes per totes bandes; any rere any hi tornaven per tenir-hi nous moixons. A la tardor, tot just quan acabaven demigrar, lAnatòlia havia de netejar les parets exteriors amb una escombra embolicada amb draps per poder treuren els excrements i altres restes. Una vegada va trobar un niu de pardal a la xemeneia i va haver desperar el moment en què els moixonets sortissin de lou, creixessin i senvolessin, i només aleshores, amb molta cura, va traslladar el niu a un arbre. Si ho hagués fet al revés, els pares es podrien haver espantat i haurien deixat el niu per sempre, abandonant els ous al seu destí.
Amb el pas del temps, la biblioteca va començar a semblar un jardí persa, amb tantes bestioles: qualsevol cuca, o bé ocellet, hi podia trobar recer, i shi reproduïen amb un zel sorprenent. LAnatòlia deixava a lampit de les finestres uns platets amb aigua ensucrada per a les papallones i les marietes, va fabricar diverses menjadores per a ocells i al pati va plantar un hortet, lloc de delícies per a les formigues. Així doncs, transcorria els dies: sense fills, infeliç, passant les pàgines dels seus estimats llibres, que desprenien flaire denquadernació en pell, envoltada de bestioletes indefenses a la feina, i turmentada per lodi del marit a la casa paterna.
Al cap dun temps lescola feia aigües, però van aconseguir formar una classe a primària, i a la biblioteca, finalment, hi van aparèixer uns petits visitants. LAnatòlia va abocar damunt seu tot lamor matern que tenia per estrenar. A la taula, al costat del receptacle de fusta amb les fitxes dels lectors, sempre hi tenia un bol de fruita confitada i galetes casolanes. Si els nens li demanaven de beure, els omplia un got de te o de suc de fruita, i després els entretenia amb històries que els llegia o sinventava. Els adults rarament passaven per la biblioteca, no tenien pas temps per als llibres, però els nens (divertits, curiosos, fent uns ulls com unes taronges) shi podien passar hores i hores. Es bellugaven entre les gerres i els testos plens de plantes amb una precaució commovedora, procuraven no perdres laroma de cap flor, observaven el vol de les abelles, afegien aigua ensucrada als platets, llegien, i feien els deures distrets amb lallau de preguntes que li formulaven contínuament. Quan se nanaven, paraven la galta perquè els fes sens falta un petó. LAnatòlia creia sincerament que lamor daquells nens no era sinó la manera que tenia el cel de consolar-la per la seva manca de fills.
I encara sort es deia, conformada amb el seu destí.
La seva vida personal, dolorosa i difícil, que en el transcurs de divuit anys eterns va anar cada cop pitjor, va desembocar en una gran tragèdia. El marit, empipat per lafecte que tothom li demostrava, va decidir arruïnar-li definitivament la vida, fins al punt dexigir-li que deixés la feina. LAnatòlia, per regla general callada, es va sorprendre a si mateixa en contestar-li amb una ferma negativa. I quan ell, com era costum, estava a punt dalçar-li la mà, ella el va amenaçar de queixar-se a en Hovhannés.
Aviam si et dona una lliçó li va etzibar enrabiadíssima. I si no naprens, em divorciaré. Recorda-ho, a la casa del meu pare no em tornaràs a alçar la mà!
El marit va mig cloure els ulls, contrariat, i va callar. Però va esperar que se nanés a treballar i aleshores va causar estralls: va esbotzar les portes de totes les habitacions i va destrossar els mobles amb una destral; no va salvar ni el bagul que lAnatòlia cuidava com la nineta dels seus ulls, el bagul on, desats curosament entre fulles seques de menta i espígol, hi guardava els vestits, les sabatetes i les joguines de les germanes mortes.
Alarmada pel soroll, la Iassaman no va gosar anar a veure què passava; per això va enviar el seu net a la biblioteca perquè avisés lamiga, i ella mateixa va córrer fins a laltra punta del poble a buscar en Hovhannés. Quan ell va arribar esbufegant a casa de la veïna, lAnatòlia jeia inconscient al terra de la sala destar, mig morta a garrotades, i dues profundes marques de destral fendien la llisa superfície de la taula ovalada: la mala bèstia del marit lhavia fet tombar damunt la taula, li havia tallat la meravellosa trena de mel des de larrel i li havia cridat a la cara amb una fruïció triomfant: «Ara, sense els teus cabells, la dinyaràs!». Es va esfumar enduent-se uns minsos estalvis. La persecució per atrapar-lo no va donar fruit: amagat dins la furgoneta de correus, va aconseguir arribar a la vall, on es va fer fonedís per sempre i no sen va saber mai més res.
La Iassaman va tenir cura de lamiga amb pregàries i tisanes guaridores. Tot el poble, trasbalsat pel que havia succeït, es va quedar glaçat, sumit en una anguniosa expectació: tothom recordava la maledicció que la Tatevik havia llançat contra la família de la Voské Agulissants i en Kapiton Sevoiants. Però lAnatòlia, amb gran alleujament general, es va refer de pressa i aviat va tornar a la feina. Va tenir el cos adolorit durant una temporada llarga, sobretot quan canviava el temps, i la vista sen va ressentir arran dun cop de puny al cap, per la qual cosa va haver de baixar a la vall a encarregar unes ulleres, però no es queixava, més aviat semblava feliç; al capdavall shavia alliberat del terror aclaparador que lhavia perseguida tots els anys del seu matrimoni.
El vell Minàs va esperar que es revifés, la va anar a veure a casa, avergonyit, va mastegar una disculpa per aquell malànima dajudant i es va oferir a arreglar-li els mobles danyats, però lAnatòlia es va negar a adobar res. A poc a poc, en va portar les restes a lera i les va cremar fins a reduir-les a cendra; lúnica cosa que va conservar va ser la taula ovalada de roure de torbera amb les marques dels dos cops de destral. En Hovhannés li va regalar un armari, la Valinka Eibogants li va fer portar un llit i una otomana, i la Magtakhiné Iakulitxants, un gran bagul de fusta. Sense fer escarafalls, en Minàs li va restaurar les portes interiors i li va pintar novament els taulons del terra. De lantiga aparença esplendorosa de la casa no en quedava ni rastre, però la seva mísera situació no va entristir lAnatòlia, que sempre sabia conformar-se amb poca cosa. Lalegrava indescriptiblement que per miracle hagués sobreviscut làlbum de fotografies: lhavia portat a la feina per restaurar-ne el llom, sel va descuidar sobre la taula, i això el va salvar.
Faltaven cinc anys per a la guerra que planava indefectiblement sobre la vall com una boirada, i aquells anys van ser per a lAnatòlia una benedicció, perquè els va viure serena i en pau. Passava els dies a la biblioteca; els vespres, a casa seva, o bé a la de la Iassaman, i els caps de setmana anava a visitar la família al cementiri. El desmai plantat a la tomba del pare creixia amb les llargues i fines branques penjant-li damunt les creus de pedra, i amb les verdes fulles de plata mormolava pregàries infinites. Si el temps ho permetia, lAnatòlia sacomodava entre les làpides fins al tard, fins que el sol lilós es ponia. De vegades sadormia amb el cap repenjat sobre la frescor duna creu. A lesquerra hi havia la mare i el pare; a la dreta, les germanes i la iaia Mané. LAnatòlia seia abraçant-se els genolls i els contava històries felices: sobre com, gràcies a Déu, cada any naixien més nens, sobre les roses de te que amb la seva aroma atreien eixams sencers dabelles, sobre les corrues de formigues que xino-xano sestenien des de sota el terra fins passat el llindar de la biblioteca.
I així envellia, lentament, inexorablement, envoltada dels seus estimats fantasmes, sola, però serena, feliç. La Iassaman, amoïnada per la soledat de lamiga, va insinuar-li diverses vegades que fora bo que es tornés a casar, però lAnatòlia feia que no amb el cap: ja era tard, i no calia. Què tenia de bo el seu primer marit perquè pogués esperar res de bo dun segon?
La guerra va esclatar lany que ella en va fer quaranta-dos. Al començament, des de la vall arribaven vagues notícies sobre tiroteigs a la frontera est; més endavant, quan en Hovhannés va llegir els diaris amb deteniment, va llançar lalarma. A jutjar pels apressats comunicats de les batalles, les coses anaven mal dades a les fronteres (a lest i posteriorment al sud-oest). A lhivern es va publicar lanunciada notícia de la mobilització general. Al cap dun mes van ser cridats al front tots els homes de Maran capaços dagafar una arma. I aleshores la guerra va arribar a la vall com un corrent voraginós amb ullals que engolia persones i edificis dintre el seu xuclador monstruós. El coster del Manix-kar al llarg del qual serpentejava lúnic camí que conduïa a Maran es va omplir desvorancs per limpacte dels atacs amb morter. Durant molts anys el poble es va sumir en una foscor desesperada, en la fam i el fred. Els bombardeigs van tallar les línies elèctriques i van esmicolar els vidres de les finestres. Havien de tapar-les enganxant als marcs retalls de plàstic perquè enlloc no es podien aconseguir vidres nous; daltra banda, de què hauria servit instal·lar-los si el pròxim atac dartilleria els havia de trencar inevitablement en mil bocins? Els bombardeigs van esdevenir despietats sobretot durant la temporada de sembra, perquè la finalitat era impedir de manera deliberada que la gent pogués treballar al camp. La minsa collita dels horts els va durar poc. No hi havia enlloc on aconseguir llenya per escalfar les estufes i desempallegar-se almenys del fred punyent; el bosc era un niu dexploradors enemics que no tenien pietat de ningú, tant els feia si es tractava de dones com de gent gran. Per fer foc, van haver de cremar els taulons de les palissades, després els plafons dels sostres de les golfes i dels coberts, i més endavant els va tocar desmuntar els porxos.